Ha passat un any des de la victòria de Joe Biden a les eleccions presidencials dels EUA. La seva campanya es va basar en la promesa de revertir les contrareformes socials i els atacs als drets democràtics realitzats per l'administració Trump, entre elles la baixada històrica d'impostos als més rics. Però, ha complert?

“Sóc capitalista, si pots guanyar un milió o mil milions de dòlars, bé per tu”.

Aquestes van ser les paraules de Biden en sortir d'una reunió recent amb els congressistes demòcrates. Tota una declaració de principis que condiciona la seva acció presidencial.

La veritat és que l'agenda política domèstica de Biden es recolza en dos elements clau. El primer seria el pla d'inversió en infraestructures públiques, a simple vista molt necessari atesa la situació en què es troben moltes carreteres, ponts, aeroports o sistemes d'aigua i electricitat a tot el país, majoritàriament construïts a la dècada dels anys cinquanta o fins i tot abans, ara degradats o en ruïnes a causa de la manca d'inversió de les darreres dècades.

El Congrés acaba d'aprovar una versió edulcorada del pla originari que ha passat dels 2,6 bilions inicials a 1,2 bilions de dòlars per als deu anys vinents, dels quals només 550.000 milions serà nova inversió, la resta ja estava pressupostada anteriorment . Les grans empreses de la construcció o el transport han donat suport entusiastament a aquesta llei perquè es beneficiaran de la major part dels diners que rebran en forma de contractes governamentals, subvencions i baixades d'impostos.

El paquet econòmic inclou 110.000 milions per a carreteres i ponts, 66 milions per a ferrocarril, 40.000 milions per a transport, 73.000 milions per a modernitzar la xarxa elèctrica i 55.000 milions de dòlars per renovar la xarxa d’aigua. Són quantitats considerables de diners però molt insuficient ja que d'acord amb l'Associació d'Enginyers Civils els 300.000 dòlars anuals del pla no arribarien ni de lluny per cobrir el manteniment d'aquesta infraestructura, encara menys per a la reparació o construcció de nova.

D'acord amb l'informe anual d'aquesta associació, el 43% de les carreteres del país està en un estat pobre o mediocre, les preses i embassaments tenen una mitjana de 57 anys i centenars de camins rurals estan tancats perquè estan en ruïnes. Per exemple, a l'estat de Michigan, un dels principals centres industrials del país, tan sols una quarta part dels ponts es troba en ‘bones condicions’. Segons càlculs oficials, només reparar carreteres i millorar ponts ja requeririen 786.000 milions de dòlars.

Encara que alguns s'hagin afanyat a equiparar-lo amb el New Deal dels anys trenta, aquest pla d'infraestructura no hi té res a veure. No només perquè el context polític, econòmic i social sigui completament diferent, sinó perquè el projecte de Biden és un conjunt de mesures dirigides essencialment a impedir que la Xina continuï prenent la davantera al capitalisme nord-americà. La part més important del pla està format per subvencions públiques destinades a millorar la competitivitat de les empreses nord-americanes i mantenir la cadena de subministraments que avui en gran part depenen del gegant asiàtic.

Una de les partides més importants són els 120.000 milions de dòlars que es destinaran a investigació i desenvolupament de tecnologies clau, que beneficiarà els monopolis privats ja que els alliberarà de la costosa tasca de dedicar diners a la innovació i el desenvolupament, aprofitant-se dels resultats que obtingui la inversió pública en aquest terreny.

L' “expansió de la infraestructura humana”

El segon element és la política social i climàtica englobada al projecte Build Back Better World (Reconstruir un món millor), també anomenada amb l'eufemisme d' “expansió de la infraestructura humana”.

Al principi, el programa incloïa l'ensenyament preescolar universal, la utilització del poder de compra del Medicare per negociar directament amb les farmacèutiques la baixada de preus dels medicaments, la inclusió a la sanitat pública de la salut dental, auditiva i oftalmològica. L'augment de la despesa en habitatge, increment dels diners destinats a la lluita contra la pobresa o l'extensió de la sanitat pública a aquells sectors sense assegurança mèdica. Tots dos programes, infraestructura i política social, es finançarien amb l'augment dels impostos als més rics i grans empreses. Segons la revista Formes, cada any l'1% més ric dels EUA evadeix 160.000 milions de dòlars en impostos.

Però les promeses del pressupost de l'agenda social en pocs mesos ha passat de 6 bilions a 1,75 bilions de dòlars durant els propers deu anys, una quantitat realment ridícula si es compara amb els més de 8 bilions de dòlars que es gastaran en defensa en el mateix període o amb els 105.000 milions de dòlars que cada mes injecta la Reserva Federal als mercats financers.

No són cap secret els vincles directes de les grans empreses amb l'establishment del Partit Demòcrata i en aquesta ocasió s'han pogut contemplar sense cap mena de dissimulació. Era previsible que aquestes propostes de Biden no tindrien ni un sol vot a favor del bàndol republicà, però aquesta vegada l'oposició més ferotge també ha arribat del camp demòcrata, dels senadors i congressistes més dretans del partit.

Els demòcrates tenen una majoria molt ajustada a les dues cambres i per això s'ha optat per aprovar ambdós plans mitjançant l'anomenat “procediment de reconciliació”, un mètode que permet aprovar el finançament de qualsevol llei amb la majoria simple del Senat i amb el vot de desempat de la vicepresidenta Kamala Harris. Tenint en compte que al Senat els demòcrates només tenen un senador més que els republicans no es poden permetre cap deserció a les seves files.

L'oposició demòcrata als plans de Biden està encapçalada pels senadors Joe Manchin de Virgínia Occidental i Kyrsten Sinema d'Arizona. El primer ha estat responsable de tirar cap enrere totes les mesures relacionades amb el canvi climàtic: el mateix Manchin l'any passat va guanyar 500.000 dòlars amb la seva pròpia empresa de carbó brut. Pel que fa a Sinema, antiga dirigent del Partit Verd i amb vincles directes amb les empreses financeres, s'oposa radicalment a l'augment d'impostos als rics i a qualsevol mesura que impliqui la reducció dels preus de les medicines.

En tot aquest procés ha estat visible la batalla ferotge de les grans empreses que no estan disposades a renunciar ni a un sol dòlar dels seus quantiosos beneficis. Només el lobby farmacèutic ha dedicat 1.500 persones a pressionar els senadors i congressistes i ha gastat milions de dòlars per evitar que tirés endavant cap mesura que impliqués la reducció de preus dels medicaments.

Un article titulat ‘Corrupció a l'estil nord-americà’ (Forbes, 22/1/2009) afirmava que “el lobbying no es diferencia gaire de la corrupció del Tercer Món on el narcotràfic i altres activitats il·legals són una part integral de l'economia”. El 2014 hi havia registrats 11.800 grups de pressió i només aquell any van gastar col·lectivament, en nom dels seus clients, 3.400 milions de dòlars.

Segons un estudi de la Fundació Sunlight, una organització destinada a defensar la transparència dels governs, el 2010 les empreses més grans dels EUA van gaudir d'una reducció d'impostos d’11.000 milions de dòlars amb relació a l'any 2007. També assenyala que el reemborsament obtingut per aquestes empreses de la seva inversió en lobbies perquè exercissin pressió en nom seu va ser del 2.000%. (‘Lobby More, Pay Less’, Sunlight Foundation. 16/4/2012)

El senador Bernie Sanders, en una entrevista al programa This Week de l'ABC, ho va explicar amb claredat: “No estem tractant amb el senador Manchin o la senadora Sinema. Estem tractant amb tota la classe dominant d'aquest país. Les empreses farmacèutiques, les asseguradores sanitàries, la indústria del combustible fòssil estan gastant centenars i centenars de milions de dòlars per impedir que fem el que vulgui la població nord-americana. Realment és una prova de si pot funcionar o no la democràcia dels Estats Units”.

Els rics estan molt tranquils

El més significatiu dels plans de Joe Biden és la renúncia a un dels mantres de la seva campanya electoral: no apuja ni un sol dòlar els impostos als més rics. Un clar recordatori de qui mana realment als Estats Units.

Tot i que la partida més gran serà la dedicada al canvi climàtic, 555.000 milions de dòlars, arraconades han quedat propostes com l'impost al carboni o les multes a les empreses contaminants. Més de la meitat, 320.000 milions de dòlars, seran crèdits per als fabricants de vehicles elèctrics i les empreses que produeixen bateries per als mateixos. 10.000 milions més es destinaran a subvencions directes als productors de “bateries solars i altres materials” i “estimular la competitivitat de les actuals indústries, com l'acer, ciment o alumini”. Un cop més es tracta de no quedar-se enrere davant dels seus competidors estrangers.

Lluny de ser una legislació que reduirà la pobresa i millorarà les condicions de vida dels treballadors, la realitat és que la falsa agenda social de Biden s'emmotlla als interessos actuals de la classe capitalista. De fet, els subsidis i ajudes que originalment estaven inclosos a la llei per ajudar els més necessitats s'han eliminat en la seva gran majoria.

Una de les conseqüències de les males condicions laborals i els baixos salaris ha estat que gairebé 4 milions de treballadors durant la pandèmia han renunciat al seu lloc de treball, cosa que representa el 2,7% de la força laboral i és la xifra més alta des que es va començar a registrar la dada l'any 2000. El motiu és que els salaris són tan baixos que a molts treballadors, sobretot dones, no els compensa seguir treballant perquè els surt més car portar els fills a la guarderia o els costos del transport.

Aquesta és la raó que l'educació preescolar universal gratuïta per a nens de 3 a 4 anys sigui una de les poques mesures socials que es manté. D'altres, com el permís familiar remunerat de 12 setmanes, han desaparegut perquè evidentment aniria en contra d'aquesta anhelada reincorporació al mercat laboral. La inclusió de la cura dental al Medicare es limitarà a un val de 800 dòlars, sembla que la visió i l'audició tampoc estaran incloses.

Alhora que es coneixien els detalls del pla, la revista Forbes publicava que durant els primers 19 mesos de la pandèmia la riquesa dels milionaris nord-americans havia augmentat 2,1 bilions de dòlars (més d'un 70%). I el nombre de multimilionaris creixia en 131 persones, passant de 614 a 745. En el mateix període, milions de treballadors patien els estralls de la crisi econòmica, l'atur i una pandèmia que només als Estats Units ha causat més de 750.000 morts.

El mateix article explica que els rics no han pagat impostos per aquest gran augment de la riquesa. La majoria dels seus ingressos prové de “l'augment del valor de les seves inversions en accions o béns immobles”. El 2020, les cinquanta empreses més grans dels EUA van pagar zero dòlars en impostos, mentre col·lectivament tenien uns beneficis superiors als 40.000 milions de dòlars.

Derrota Demòcrata a Virgínia Occidental

En aquest context, el dimarts 2 de novembre els demòcrates van patir la seva primera derrota electoral a l'elecció del governador de Virginia Occidental, malgrat la participació d'Obama, Kamala Harris i Biden a la campanya. L'estat ha estat controlat pels demòcrates els darrers vuit anys i a les eleccions presidencials Biden va treure 10 punts als republicans. On sí que van mantenir el control va ser a Nova Jersey, aconseguint una victòria ajustada després que Biden guanyés fa un any per 15 punts de diferència. La desfeta del vot demòcrata és conseqüència de l'enorme abstenció a les zones obreres dels dos estats.

El suport a Biden s'ha desplomat: l'octubre només era un 42%, el nivell més baix de qualsevol altre govern en aquesta etapa de la presidència. Segons l'última enquesta de la cadena NBC, només el 18% dels votants recolzen totalment Biden i el 46% ho desaprova. Tot això quan falta un any per a les eleccions de meitat de mandat i on és més que possible que els demòcrates perdin el control de les dues càmeres.

Lamentablement, Sanders, Ocasio Cortez i altres representants de l'esquerra en lloc de mobilitzar als carrers el jovent i la classe treballadora per exigir una política social que beneficiï la majoria de la població, s'han deixat arrossegar pel filibusterisme parlamentari i les intrigues palatines, i en el camí realitzen constants concessions a l'establishment demòcrata.

L'onada de lluites obreres que durant aquestes darreres setmanes recorre el país és també un bon exemple del desgast del govern Biden. Cada cop són més els joves i treballadors descontents amb l'statu quo, que comprenen el caràcter capitalista del Partit Demòcrata i entenen la necessitat de crear un partit dels treballadors independent: les darreres enquestes assenyalen que el suport a un tercer partit és del 60% .