Totes a les manifestacions!

Un 25 de Novembre més, Dia Internacional contra la Violència Masclista, milions de dones a tot el món tornarem als carrers i places de les nostres ciutats en defensa dels nostres drets al crit de Ni una menys!

La violència masclista continua estenent-se com una plaga; els feminicidis continuen arrabassant-nos la vida tots els dies; l'extrema dreta ens persegueix i retalla tots els avenços que hem aconseguit... Mentrestant, la justícia patriarcal continua emparant violadors, maltractadors i masclistes.

Enguany hi ha hagut xifres i casos especialment esgarrifosos. Una dona assassinada cada dues hores a Amèrica Llatina. L'absolució d'un agressor sexual a Itàlia perquè "la víctima va tardar 20 segons a reaccionar". La llibertat concedida a la repugnant manada d'empresaris i proxenetes pedòfils a Múrcia, després d'haver prostituït nenes d'entre 14 i 17 anys en situació de vulnerabilitat i risc social. I per suposat, la violació més gran de la història de França: Gisèle Pelicot va ser drogada durant deu anys i agredida més de 200 vegades per 51 homes, tot orquestrat pel seu exmarit. És un malson.

Feministes antifeixistes. No passaran

Aquí a l'Estat espanyol, la dreta espanyolista no es talla ni un pèl a ridiculitzar la violència masclista i deixar clar que venen amb ganes. El dret a l'avortament està sota atac, retallades permanents en els recursos d'atenció a les víctimes de violència de gènere, la defensa sagrada de la família tradicional i patriarcal que compta amb la divina benedicció de la jerarquia de l'Església Catòlica per escampar tots aquests missatges... L'ADN franquista que supura a Vox i el Partit Popular és clar. Els dirigents de totes dues formacions, l'aparell estatal, policies, jutges i fiscals, els seus col·legues en els mitjans de comunicació que els donen un altaveu permanent en tertúlies i programes perquè escampin la seva bilis i les seves mentides... se senten amb total confiança per dir i fer el que vulguin sense que ningú digui ni piu.

Excepte nosaltres. El moviment per l'emancipació de la dona treballadora que hem aixecat amb la nostra força, valentia i ràbia, amb la nostra organització per baix, ha estat un crit de guerra contra aquesta extrema dreta cada vegada més feixista. Hem ensenyat el puny a dècades de negació de drets i desigualtat, i hem dit alt i clar que els nostres enemics són tots aquests milhomes feixistes: els Abascals, els Feijóos, els Alvise, els Pablo Motos i els Vito Quiles.

Però aquesta fornada d'empresaris assetjadors i banquers, de jutges i jutgesses que copen les altes instàncies judicials, els engominats nazis de Desokupa, i els masclistes que se’n riuen del nostre sofriment, no els vam frenar amb debats parlamentaris ni amb cordons sanitaris. Al feixisme no se'l discuteix, se'l combat, i se'l combat des de la mobilització i l'acció directa.

La lluita segueix, costi el que costi

Quina casualitat que aquells i aquelles que ens han venut que a la ultradreta podem convèncer-la amb abraçades, somriures i il·lusió, tot tenyit d'un rosa molt cuqui, han acabat reproduint els mateixos comportaments fastigosos que els milhomes de dretes. Quan milions de dones vam dir "ja n’hi ha prou", ho vam dir molt seriosament. Ho vam dir per a tothom. Vingui d'on vingui l'assetjament, la violència i la humiliació.

El cas d'Errejón ha de fer-nos reflexionar. En primer lloc, això ha sortit a la llum gràcies a la valentia de les dones que s'atreveixen a desemmascarar aquests degenerats. Víctimes i periodistes que no callen, que donen veu a les que no tenim veu.

I en segon lloc, perquè això no és una cosa només individual. Errejón ha estat protegit per la cúpula de Sumar i pel PSOE. El que això demostra és que cal aixecar una esquerra que ho sigui de veritat, i aquesta esquerra mai pot participar en la gestió d'un sistema criminal. Si ho fa, no només és còmplice, sinó que es veurà infectada per tota l'escòria que el sistema produeix.

No es pot ser feminista conseqüent i participar en un Govern que continua blindant la justícia patriarcal. Si es permet que la policia segueixi plena de feixistes, no es deroga la Llei Mordassa, o s'endureix la legislació contra les persones migrants, si es continuen permetent dobles escales salarials i la desigualtat laboral... Si se segueix protegint els proxenetes, el negoci dels rendistes, els bancs i els fons voltor, o si vens armes al genocida de Netanyahu.

El feminisme no és fer-se una foto el 8M, ni posar una piulada el 25N. El feminisme de veritat, és una altra cosa. Ho sabem perquè ho hem defensat milions de dones: és el que assenyala el sistema com el problema i l'enemic. No és el feminisme dels sostres de vidre. És el feminisme de les de baix, de les quals amb les nostres mans i la nostra suor fem funcionar la societat. El feminisme que agermana les dones treballadores amb el conjunt de la classe obrera, amb la lluita del col·lectiu LGTBI i trans. Aquest feminisme és l'únic que s'ha mostrat capaç de frenar la dreta, i el que necessitem per tallar de soca-rel la demagògia dels feixistes.

Aquest 25N, el feminisme que no es ven ni es compra, el que no s'arrossega, tornarem a alçar la nostra veu.