Quan parlem de reivindicar avui els drets de la dona i la lluita LGTBI, des del feminisme oficial i institucional ens posen com exemple el teatre de bosses i jaquetes cares d'Ana Patricia Botín, fent gala de l'important que és que hi hagi dones dirigint empreses i parlaments.

Nosaltres ens preguntem, les mateixes altes executives de les empreses que especulen amb el nostre habitatge i ens sotmeten a llargues hores de treball a canvi d’un salari mínim més que insuficient? El mateix parlament ranci que permet que la policia reprimeixi manifestacions i colpegi persones racialitzades a Lavapiés?

Mentre nosaltres hem de lluitar constantment per drets com l’avortament o transicionar i som constantment bombardejades amb violència burocràtica i brutalitat policial, la burgesia intenta tergiversar i adulterar la lluita feminista per la igualtat i contra tots tipus d’opressió.

Pretenen imposar un feminisme de color rosa, innocu i fals amb un discurs monopolitzat per gent que viu de les rendes i l’explotació laboral, l’objectiu del qual és desvirtuar la lluita per l'emancipació de la dona i, per descomptat, deslligar-la de la lluita per l'emancipació de tots els oprimits.

Des d’Esquerra Revolucionària neguem completament aquesta tendència burgesa a falsificar els moviments de masses perquè perdin la seva combativitat i iniciativa revolucionària. És necessari desemmascarar aquest feminisme fictici. En aquest sentit és molt il·lustratiu recordar la heroica lluita portada a terme pel col·lectiu LGTBI durant l’anomenada Transició Democràtica a l'Estat Espanyol.

El col·lectiu LGTBI sempre al punt de mira de la reacció

La repressió LGTBI-fòbica ha sigut sempre una de les empremtes del feixisme, i la dictadura franquista no va ser pas diferent. Però la lluita del nostre col·lectiu, com a part de la història de la lluita de classes, mai no es va rendir davant la persecució feixista.

Franco i els capitalistes espanyols, sota el mantell protector de l'Església catòlica, van col·locar en el seu punt de mira els homosexuals, etiquetant-los de “degenerats socials”, reprimint-los sistemàticament, cosa que es va utilitzar per reprimir encara més a la classe treballadora i criminalitzar l’esquerra, les dones que reivindicaven els seus drets, les persones racialitzades, les persones amb diversitat funcional, etc.

Tal com avui en dia, l'Església va ser clau per aconseguir aquests objectius, atacant d’arrel qualsevol qüestionament del model de família tradicional catòlica, que els marxistes entenem com una de les institucions amb més predilecció per eternitzar l'opressió de la dona.

Al 1953, amb el recolzament dels Estats Units, es va firmar el Concordat entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, que encara és vigent a dia d’avui. Un any més tard apareix reformada la llei de “Vagos y Maleantes” (aprovada per primer cop al 1933 i posteriorment modificada per la dictadura franquista per reprimir també els homosexuals). Aquesta llei no era per penar o sancionar delictes, sinó que se li va donar un caràcter preventiu i amb el pretext “d’evitar aquests delictes” atorgava carta blanca al franquisme per crear els seus propis camps de concentració socials, anomenats “Reformatorios de Vagos y Maleantes”. El caràcter extremadament repressor d’aquesta llei es pot veure en el següent extracte d’un dels seus articles sota el franquisme:

Als homosexuals, rufians i proxenetes, als captaires professionals i a tots els que viuen de pidolar se'ls aplicarà, per tal que les compleixin successivament, totes les mesures següents:

1. Internament en un establiment de treball o colònia agrícola. Els homosexuals sotmesos a aquesta mesura seran internats en institucions especials amb absoluta separació dels altres.
2. Prohibició de residir en determinat lloc o territori i obligació de declarar el seu domicili.
3. Submissió a la vigilància dels delegats.

Als anys 70, la llei de Vagos y Maleantes (Ganduls i Facinerosos) va ser substituida per la llei de Perillositat Social, que no feia altra cosa que regularitzar les penes i càstigs que milers de persones ja sufrien a conseqüència del franquisme.

Tot això no va acabar amb la fi de la dictadura, una altra prova de què la Transició va ser un joc de cartes burgès per desmobilitzar tot el foc que s’acumulava als carrers, fruit de dècades de repressió feixista.

La llei de Vagos y Maleantes es va seguir aplicant fins al 1978. Els últims presos per homosexualitat no van ser alliberats fins al 79, i entre 1976 i 1977 es van empresonar 600 persones del col·lectiu. Persones que no van gaudir de l’Amnistia de la Transició, feta a mesura per als torturadors i criminals franquistes.

Però això va mobilitzar la consciència de milers. La lluita LGTBI pròpiament dita va néixer a l’Estat espanyol als anys 70, precisament amb aquest canvi de llei: el col·lectiu LGTBI va veure com a seva la rebel·lió social que es cuinava a tot l’Estat i que s’alimentava de la lluita contra la dictadura.

"La lluita del col·lectiu LGTBI durant la Transició ens recorda que la nostra lluita no és nova, ni una cosa impossible, i ens estimula i ens proporciona energia renovada per continuar amb la lluita"

Les primeres organitzacions van néixer a Catalunya, en un espai anomenat Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual. Eren col·lectius clandestins o semiclandestins, normalment de caire sindicalista i militància comunista que ja coneixien de sobres la persecució política.

Els “anys més pacífics” de la dictadura mai no van ser com ens volen fer creure. La Brigada Político-Social seguia imposant la seva “llei” perseguint també aquestes organitzacions.

Els anomenats “Perillosos Socials” van entrar en acció de forma contundent el 1977, quan es va organitzar la primera gran mobilització del Col·lectiu a Barcelona, inspirant la primera manifestació de l'Orgull a Madrid el 78. Ambdues van utilitzar com a primera demanda la derogació de la Llei de Perillositat Social.

Va ser al 1979, gràcies a la lluita als carrers, que es va aconseguir eliminar part de la Llei, en concret els articles que feien referència a “actes d’homosexualitat”. Malgrat aquesta modificació, les persones LGTBI van seguir sent criminalitzades per la Llei d’Escàndol Públic.

A partir d’aquell moment, la lluita se centraria en acabar amb aquest altre instrument de repressió contra el col·lectiu: El Delicte d'Escàndol Públic, derogació del qual no es va aconseguir fins al 89.

La lluita del col·lectiu LGTBI és una mostra més de què la Transició no va representar una depuració dels elements reaccionaris i franquistes de l'Estat; també de com l’esquerra reformista i institucional va cedir i es va vendre als interessos del capital i a la seva ordre institucional organitzada amb aquest objectiu, i que el paper de l’Estat com a repressor de la classe obrera i dels sectors més oprimits de la societat amb el destí de preservar els privilegis de la burgesia segueix plenament vigent.

Però també ens recorda que la nostra lluita no és una cosa nova, ni impossible. Ens demostra que dins de les mil formes diferents que pren la lluita de classes, les més atacades pel sistema són sempre les més perilloses, les que donen peu a idees revolucionàries.

Està clar que el PP i Vox s’alimenten de la repressió dels anys de la dictadura, i que usen les mateixes idees franquistes, tot i que encara ho intenten disfressar de “dreta democràtica”.

Aquesta repressió, aquest odi, lluny de silenciar-nos, ens estimula i ens proporciona energia renovada per continuar amb la lluita. Tenim molt clar que la lluita Feminista i LGTBI és part essencial de la lluita Antifeixista.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per agafar la flama de totes les empresonades, assassinades i torturades i prendre la metxa de la revolució de la classe treballadora!