Encara que la vaga no ha aconseguit la retirada de l'ERO i ni dels acomiadaments (atacs als quals cal sumar-hi l'ERO temporal que posteriorment els han aplicat sota l'excusa de que cal posar la fàbrica en marxa després de la vaga) són moltes les conclusions a extreure en aquesta lluita exemplar.

Per començar, hi han moltes coses concretes que van esdevenir un exemple per les lluites que es desencadenaran en el pròxim període. La caixa de resistència, per exemple, ha sigut un element crucial per ajudar a mantenir la lluita durant tant de temps. La iniciativa d'un grup de treballadores de fer manualitats per a vendre en els mercats i així contribuir a la caixa de resistència és, també, una mostra més de la creativitat dels treballadors en la lluita. Les xerrades i intervencions en actes de solidaritat han sigut l'altre punt de suport importantíssim per a vèncer el bloqueig informatiu i donar a conèixer la vaga.

Els treballadors de Panrico-Santa Perpètua s'han enfrontat a un fons d'inversions ple de voltors, Oaktree, que va comprar Panrico per a reduir costos, acomiadar treballadors, i tornar-ho a vendre. Aquest fons està encapçalat per un tauró expert en “reestructuracions”, Carlos Gila, que, tenint a favor la reforma laboral del PP i la passivitat sindical de CCOO i UGT, ha actuat com el pitjor dels empresaris franquistes de la dictadura, conculcant el dret a vaga, difamant i fent xantatge als treballadors. Aquests s'han enfrontat, també, al Govern (de CiU) de la Generalitat, que sempre ha sonat suport a la direcció de l'empresa. I si aprofundim en els llaços i vincles del empresariat amb els polítics de CIU, descobrim que el germà de Mas està a la junta directiva de Panrico. Per això, no és estrany que l'“ajuda” de la Generalitat als vaguistes de Panrico ha consistit en, primer, enviar als mossos, que van carregar dues vegades contra el piquet de la porta de la fàbrica per permetre la sortida de la producció, i posteriorment es van rentar les mans davant de la vulneració flagrant del dret a vaga, quan la empresa estava fent arribar productes des de altres centres de treball.

Van tenir que fer front a l'empresa, a la Generalitat i a les maniobres del seu propi sindicat.

Però el punt més important sobre el qual cal extreure conclusions de la lluita de Panrico és el paper que ha jugat la direcció de CCOO, tant la de la federació estatal d'Agroalimentària, com la de CCOO de Catalunya. En primer lloc, la federació d'Agroalimentària de CCOO, que a l'octubre de 2013 havia anunciat una vaga de caràcter indefinit a nivell estatal, es va fer enrere, i va participar a través de uns quants delegats en l'acord de mediació (que donava per bons els 745 acomiadaments) i, quan els treballadors van rebutjar l'acord en assemblea, van ser incapaços d'estendre el conflicte a la resta de factories, deixant completament sols als vaguistes de Santa Perpètua. Quan la vaga ja portava més de cinc mesos i per fi s'anava a produir la vista a l'Audiència Nacional pel recurs presentat contra l'ERO, la direcció de CCOO de Catalunya va tractar de convèncer a la plantilla d'una “sortida negociada”. La desconfiança dels treballadors (el 90% amb el carnet de CCOO) no parava de créixer. On havia estat la direcció de CCOO durant tot aquell temps? Per què no havien estès la lluita a la resta del sector? I encara volien un xec en blanc per a negociar un acord de “mals menors”? Quants acomiadaments acceptarien i en què condicions ho farien? Tot això és el que la direcció de CCOO no va saber contestar als vaguistes de Panrico.

La incapacitat de la direcció de CCOO, instal·lada en el sindicalisme de despatx i catifa, va quedar reflexada en la resolució de el comitè confederal del sindicat a Catalunya va aprovar el 24 de març, en la qual es queixava amargament que era impossible governar la direcció del conflicte des dels organismes del sindicat, el Comitè d'empresa i la secció sindical, com s'ha posat de manifest en aquests últims dies (impossibilitat de poder consultar al conjunt dels treballadors, els actes de violència, les agressions, etc.) conseqüència de la existència d'un àmbit de direcció al marge dels òrgans de la direcció del sindicat, amb la participació de grups que res tenen a veure ni amb Panrico ni amb CCOO”[1].

La direcció de CCOO a Catalunya queda retratada quan pretén treure's tota responsabilitat en el desenllaç de la vaga, com si la seva falta de determinació per dirigir i estendre la vaga a tot el sector Agroalimentari de Catalunya no fos un factor determinant. De veritat volen que creiem que davant d'un atac brutal com el de Panrico, amb el suport aclaparant de la plantilla i de l'opinió pública, l'únic que es pot fer és “gestionar el conflicte” (és a dir, abandonar la lluita i acceptar una mediació de la Generalitat)?

Encara que pot fer falta un període d'acceptació de tot allò que ha esdevingut, no hi ha cap dubte que la vergonyosa actuació de la direcció de CCOO a Panrico ja ha tingut conseqüències i repercutirà en la crisis que ja s'està gestant a tota l'organització. El conflicte amb el personal de serveis jurídics de CCOO de Catalunya (ja van dos dies de vaga contra els acomiadaments amb un seguiment total) no deixa de ser una manifestació més de la mateixa crisis del sindicalisme burocràtic, acomodatici i inútil que cal desterrar de CCOO.