En els cercles de poder de l'aparell estatal, tan estretament lligats al PP i al franquisme, la qüestió catalana està provocant una gran excitació. Tant és així que fins a un alt comandament de l'Exèrcit, el tinent general Pedro Pitarch, va advertir, en un article publicat al març, que “el pervers esperit que va animar l'intent de cop del 23-F sembla seguir bategant i aflora a la menor ocasió”. Va alertar que “hi ha militars en actiu i retirats que tracten d'inocular i fomentar un estat d'opinió a favor d'una intervenció militar a Catalunya”, que hi ha militars que estan “instant públicament” a trencar la disciplina i l'ordenament legal. Què fa el govern del PP davant una denúncia de d’aquesta gravetat? Reforçar el seu discurs espanyolista, però contra els militars colpistes, res. És la “festa de la democràcia” a la qual ens té acostumats la dreta.
Recentment, un informe de l'Institut d'Estudis Econòmics, dependent de la CEOE, assenyalava la forma de procedir en el cas de convocar-se un referèndum a Catalunya: “ens endinsaríem en una situació de conflicte obert que inevitablement implicaria la suspensió de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, la destitució del Govern català i el tancament del seu Parlament i la restricció d'alguns drets constitucionals com és normal en aquestes situacions extraordinàries”, la qual cosa desembocaria en una situació en la qual “avortada la secessió, empresonats els seus líders i il•legalitzats els partits polítics que la van recolzar, s'obriria un període transitori durant el qual l'Estatut quedaria en suspens i les competències transferides tornarien a les mans del Govern”. Això ho diu una “institució” al cap de la qual es troba José Luis Feito, famós per dir que “cal acceptar treballs encara que siguin a Lapònia” o que, recentment, va sol•licitar que es perllongués l'edat de jubilació fins als 70 anys. Un digne exemple del caràcter ultrareaccionari de la burgesia espanyola.
Convergència aprova un model d'estat “thatcheria”
Per la seva banda, CiU utilitza els sans sentiments democràtics del poble català per als seus propis objectius, que són idèntics als del PP en tots els aspectes fonamentals, els que de debò afecten a la vida de la gent. CDC (el partit de Mas dins de CiU), en la seva convenció nacional celebrada recentment, va aprovar un programa liberal clàssic, a l'estil de Margaret Thatcher: defensa d'un capitalisme salvatge, menys impostos per als grans empresaris, mínima intervenció estatal, desmantellament dels serveis públics excepte pera “atendre sectors de població sense assistència”. Es defensa obertament el copagament, “la coresponsabilitat o cofinançament dels recursos, depenent de la capacitat econòmica de cadascun”. Aquest és el programa de CiU per a un nou Estat català, un Estat, per cert, en el qual els comandaments dels Mossos d’Esquadra (un cos que destaca per la seva brutalitat(a principis d'abril, en un sol dia, dos “reduccions” efectuades pels seus agents van provocar la mort de dues persones i la seva ferotgia contra la protesta social) seguiran en els seus llocs.
El “full de ruta” de CiU
CiU tractarà d'aprofitar la negativa del govern del PP a autoritzar la celebració d'una consulta a Catalunya per conformar un govern d'emergència nacional, implicant encara més a fons a ERC en la seva política de retallades socials. Efectivament, fins ara, a canvi de la promesa d'un referèndum, la celebració del qual està supeditada a un acord amb la dreta espanyola i que a més tindria un caràcter consultiu, CiU ha aconseguit que la majoria els dirigents de l'esquerra es prestin a un vergonyós rentat de cara del principal partit de la burgesia catalana, pioner en la política de retallades salvatges i campió de la repressió. Increïblement, David Fernández, dirigent de les CUP i diputat en el Parlament, tornava a posar damunt de la taula en una recent entrevista a Catalunya Ràdio la possibilitat que per “factors exògens” les CUP poguessin participar en un govern d'unitat nacional encapçalat per Artur Mas. Estem segurs que una part important de les bases de les CUP, que lluita per un canvi social profund a Catalunya, incompatible amb la política de CiU, s'oposarien activament al fet que es donés tal pas.
Els dirigents del PSC s'han desmarcat de la ruta “independentista” de CiU, però només per caure, amb la disfressa del “federalisme”, en el camp de la reacció espanyolista del PP. Els socialdemòcrates tampoc han tingut inconvenient a acordar amb CiU l'engegada d'un macrocomplex de joc a Tarragona, modificant els impostos a gust de les empreses implicades, seguint l'exemple d'Esperanza Aguirre quan va tractar de portar endavant una iniciativa similar en Alcorcón.
Cada vegada és més evident que l'única manera conseqüent de lluitar contra l'opressió nacional i pel dret a l'autodeterminació és vinculant-ho a la lluita contra el capitalisme, amb un programa socialista i internacionalista, completament enfrontat a CiU i al PP.
