Les eleccions municipals celebrades el passat mes de maig van reflectir un clar gir electoral a l'esquerra, castigant durament la política de Berlusconi i els seus aliats. I encara que el resultat haurà estat una sorpresa per més d'un gran analista, convençut de que els italians són tots de dretes, i per al propi protagonista, que encegat d'ego les havia convertit en un plebiscit sobre la seva persona; la veritat és que el descontentament profund i l'ambient de contestació social que es viu en la societat italiana, alimentat no només pels efectes de la crisi sinó pel caràcter particularment reaccionari i corrupte del govern Berlusconi i la dura ofensiva de la patronal contra el moviment obrer, porta ja mesos, si no anys, protagonitzant la vida política italiana. Ara aquest malestar ha tingut una expressió electoral.
Ja les eleccions regionals de març del 2010 li van donar un toc d'atenció al Poble per la Llibertat (PdL) de Berlusconi, perdent més de 9 punts percentuals en relació a les generals del 2008. Una tendència que ara s'ha consolidat.
Després de 18 anys en l'alcaldia de Milà la dreta (l'aliança del PdL amb la Lliga Nord de Bossi) era derrotada (41% del vot) en la primera volta pel candidat del Partit Democràtic (PD), que va aconseguir el 48%. La candidata del PdL perdia la meitat dels vots obtinguts en les municipals de fa 5 anys. Milà, centre financer i industrial del país i ciutat natal d'Il Cavaliere, s'ha convertit en el símbol de la seva caiguda.
“Els milanesos que resin i els napolitans es penediran”
La reacció davant el desastre va ser una diatriba amenaçadora sobre les conseqüències per a la ciutat que, segons el primer ministre italià es convertirà en “una gitanàpolis àrab governada per la falç i el Martell”. Per seguir calentant l'ambient, dos dies abans de celebrar-se la segona volta electoral, durant la cimera del G8, Berlusconi li va etzibar a Obama que el problema d'Itàlia és la “dictadura dels jutges comunistes". Unes declaracions que reflecteixen el seu odi de classe i que incrementen encara més la polarització política al país. Efectivament, Berlusconi sap molt bé qui és el seu enemic: la classe obrera i la joventut italiana, que ha votat per treure’l i que busquen un canvi radical.
En aquestes municipals l'esquerra ha aconseguit la victòria, en els municipis de més 15.000 habitants, en 63 alcaldies enfront de 18 de la dreta. A més de mantenir les de Bolonya i Torí, en la segona volta, celebrada els dies 29 i 30 de maig, va rematar la feina fent-se definitivament amb Milà, on amb una participació que frega el 70% amplia la seva diferència amb la dreta i gana per més de 10 punts (55,1% contra 44,9%) i en els nou districtes de la ciutat. És molt significatiu veure com milers de persones, especialment joves i dones, van sortir immediatament al carrer a celebrar-ho. Emanuele Vitali, de 20 anys, segons recull el diari El Pais (31/5/2011), donava salts d'alegria: "És un vent nou per a la ciutat i per al país", deia. “Aquí va néixer el berlusconisme i aquí havia de morir. Va passar amb Mussolini i ha passat amb ell també". No menys significatiu és que, les paraules de l'alcalde electe, Giulia Pisapia, hem “alliberat” Milà, en referència als partisans, anessin seguides pel cant de la gent de Bella Ciao.
Però és que a més la dreta perd Nàpols (Berlusconi va ser esbroncat i xiulat durant el tancament de campanya) per més 30 punts (65,4% per a Luigi de Magistris, Itàlia dels Valors, enfront de 34,6% del candidat del PdL que es diu compta amb el favor de la Camorra); Trieste, una de les ciutats més conservadores del país, on el PD ha guanyat el 57,11% dels vots enfront del 42,89%; Càller, capital de Sardenya, on el PD li treu gairebé 20 punts al candidat del PdL; Novara, un feu tradicional de la Lliga Nord, que retrocedeix en tot el nord del país...
L'única conclusió a la qual ha estat capaç d'arribar Berlusconi ja no sorprèn a ningú: “Els milanesos que resin i els napolitans es penediran".
Més inestabilitat i lliçons per a l'esquerra
Aquests resultats aprofundiran la inestabilitat del govern que (després de l'escissió l'estiu passat de Fini) depèn del suport parlamentari de la Lliga Nord i que té, entre altres patates calentes, que portar endavant abans de l'estiu una nova retallada de 40.000 milions d'euros per als propers tres anys. Bossi no ha trigat a donar-li la culpa dels mals resultats als escàndols de Berlusconi i ha deixat la decisió de si seguirà recolzant-ho pel 19 de juny. Per descomptat, les tensions també s'incrementen en el si del PdL, per primera vegada s'han sentit veus reclamant unes primàries i ja es parla del perill de "balcanització" del partit (existeixen cinc corrents). I és que el pastís comença fer-se petit per a tants comensals.
Però més important des del punt de vista dels interessos de la classe treballadora són les conclusions que es poden treure d'aquestes eleccions per a l'esquerra. No és cap casualitat que els candidats que han protagonitzat la bolcada electoral a les ciutats més important hagin guanyat en les primàries (alguns per sorpresa) als candidats oficials del PD. És el cas de G. Pisapia (Milà), exdiputat de Refundació Comunista i advocat de professió, va defensar a la família de Carlo Giuliani (assassinat per la policia en les protestes contra el cim del G8 de Gènova el 2001), va presentar la seva candidatura a les primàries del PD amb el suport d'Esquerra Ecologia i Llibertat i el Front d'Esquerres. Sens dubte ha estat vist com un candidat més a l'esquerra., ell mateix assenyala com la clau ha estat la seva campanya a peu de carrer: “Parlant amb la gent als barris (...) vaig veure que eren molt escèptics cap a la política, però que hi havia milers de persones desitjant treballar per la ciutat. Era només això, qüestió d'organitzar els comitès de districte i coordinar-los”. A Nàpols el candidat oficial del PD va ser superat en la primera volta pel candidat d'Itàlia dels Valors, de Magistris, que es va negar a concórrer amb el PD per la seva implicació en una suposada compra de vot i que en segona ronda va aglutinar el vot de l'esquerra.
El missatge de les urnes (i fa ja temps el del carrer) no reforça en absolut les posicions dretanes de la direcció actual del PD, amb Bersani al capdavant, que segueix obstinat a recolzar totes les mesures econòmiques d'atac a la classe treballadora, que defuig el terreny de la lluita i que busca desesperadament un pacte amb els sectors que es separin del berlusconisme (com Fini) i la vella democràcia cristiana (Casini), sinó que clama per un veritable i profund gir a l'esquerra
