El 17 d'abril el govern de França va bloquejar per diverses hores el pas de trens a la frontera amb Itàlia, en resposta a les mesures del govern Berlusconi de concedir permisos temporals als milers d'immigrants provinents del nord d'Àfrica. Posteriorment ambdós mandataris es reunien a Roma per arribar a un acord i decidir accions conjuntes enfront del “problema” de la immigració, sol·licitant la revisió de l'anomenat Tractat de Schengen. L'11 de maig el govern danès (una coalició de liberals i conservadors), escudant-se en el combat contra les màfies anunciava el restabliment dels controls fronterers que afectaria el pas de Dinamarca a Alemanya, però també als ports i al pont gegant d'Oresund, que uneix Suècia i Dinamarca. Aquesta mesura sense precedents representa un punt d'inflexió en la política migratòria i fronterera dels governs de la UE, submergida en una crisi històrica.

En aquest any, des de l'esclat de la revolució al món àrab, es calcula que 1.600 immigrants van perdre la vida intentant creuar el Mediterrani. A les costes italianes han arribat més de 25.000 immigrants tunisians en uns pocs mesos. Molts d'ells van ser amuntegats a la petita illa de Lampedusa en condicions miserables, esperant per ser deportats i escampats per la península.

A partir d'aquest moment es va iniciar un devessall de declaracions i acusacions entre els governs de França i Itàlia. Berlusconi va denunciar la “catàstrofe humanitària” dels milers d'immigrants exigint que la UE es fes càrrec donant-lis milions d'euros, i fins va amenaçar amb la ruptura. El govern italià, aconsellat per la dretana Lliga Nord, va decidir atorgar permisos temporals i passar el “problema” als seus veïns, que no van trigar a criticar aquesta mesura unilateral. El conflicte en el pas de trens fronterer ha servit per asseure als governs dretans d'ambdós països i segellar la pau amb un acord: endurir els controls fronterers i apretar als immigrants als seus respectius països. Immediatament després, el govern francès es va llançar de nou a realitzar batudes massives contra els immigrants en els suburbis de París. Cal tenir en compte que el 2012 hi ha eleccions i la popularitat de Sarkozy ,com la de Berlusconi, està pel terra, així que aquest capítol representa una altra oportunitat per reforçar un discurs més dur, agrupar a la seva base electoral i recuperar suports que se'ls estan escapant per la dreta. De fet, Marine Li Pen, nova presidenta del partit francès d'extrema dreta Front Nacional, va tractar de treure profit d'aquest conflicte de forma immediata. A  Lampedussa, davant els immigrants i les càmeres va declarar: “Tinc molta compassió per vosaltres, però Europa ja no disposa de les capacitats per acollir-vos, ja no tenim capacitat financera”.

Cap a la modificació del Tractat de Schengen

El cop d'efecte de la decisió danesa de tancar les fronteres, abans esmentat, segurament té com a objectiu marcar la línia per al proper Consell Europeu, que se celebrarà el 24 de juny, on probablement es donin passos en la modificació del Tractat de Schengen. Amb aquest tractat, teòricament, s’eliminaran les fronteres entre els països membres de la UE i es permetrà la lliure circulació de ciutadans, encara que en el mateix ja s'incloïa la base legal per restablir-les en diferents casos, com per exemple una “seriosa amenaça a l'ordre públic o a la seguretat interior”, utilitzat per França en el cas dels trens provinents d'Itàlia durant el mes d'abril. El que es pretén ara és facilitar encara molt més els supòsits en els quals es podrà tancar les fronteres. El propi Barroso ha estat molt clar sobre aquest tema: “El restabliment temporal de les fronteres és una possibilitat entre altres que, a condició d'estar sotmès a criteris concrets i ben determinats, podria constituir un element per reforçar la gobernanza de l'Acord de Schengen” .

Aquestes decisions no són fruit de la casualitat. La demagògia antinmigrant en auge en tot el continent no té un altre origen que la crisi brutal del capitalisme i el trontoll del projecte d'unitat europeu. Mentre totes les burgesies s'uneixen per fer front comú contra la classe treballadora i la joventut, al seu torn cada burgesia nacional té la seva pròpia agenda per intentar sortir de la crisi millor parada i a costa de les altres. La pròpia “crisi dels cogombres” també cal emmarcar-la dins de les tensions comercials existents entre els països de la UE.

La socialdemocracia sense una alternativa de classe, en la pràctica, està plegant-se a totes les decisions, fins i tot amb dirigents socialdemòcrates que utilitzen el mateix llenguatge que la dreta contra la “immigració descontrolada”. Aquest fracàs de la política dels dirigents reformistes és el que està abonant el terreny per a la desil·lusió de la seva base social i el creixement dels partits d'extrema dreta.

Davant aquesta envestida brutal, els treballadors i joves estem responent amb la lluita país rera país. Per copejar tots junts i fer-ho de manera eficaç és necessari fer un pas endavant. Per això és clau la coordinació de totes les lluites a nivell europeu i també amb les revolucions als països àrabs. L'explicació que tenim el mateix enemic, que som una classe internacional i som majoria enfront del capitalisme és un punt fonamental que han de defensar les nostres organitzacions sindicals i polítiques de l'esquerra. Organitzar als treballadors independentment de la seva nacionalitat, raça o religió, amb papers o sense papers, és una tasca inajornable. La consigna del moment és lluitar tots units perquè no paguem la seva crisi. Tenim força per canviar les coses!