L'onada revolucionària que recorre el món àrab no ha deixat al marge al Marroc i Algèria. Des del primer moment, els joves i treballadors d'ambdós països han donat passos ferms en el camí que, abans o després, els durà a fondre's amb l'aixecament general que ja ha sacsejat els règims dictatorials de Tunis i l’Egipte.

És tan fort el terror de les burgesies marroquina i algeriana que s'estengui als seus països aquest moviment històric dels treballadors i els joves àrabs, que ambdós règims s'han apressat a prendre mesures per a intentar esmorteir el moviment. 

Manifestacions a Algèria a pesar de la seva prohibició

Després de la revolta del 5 de gener, a Algèria va néixer una Coordinadora Nacional per al Canvi i la Democràcia, que reuneix a trenta associacions pertanyents a diverses corrents, com la Lliga Algeriana per a la Defensa dels Drets Humans, sindicalistes dissidents-UGTA, Central Sindical Nacional i les associacions d'aturats.

Algèria reuneix gairebé tots els factors que han de fer d'ella una de les següents fitxes en el dòmino de la revolta àrab: l'atur juvenil, la falta d'oportunitats, la corrupció i el clientelisme, la implicació de l'exèrcit algerià amb les màfies del contraban d'armes i tràfic d'immigrants en el sud del país. Els algerians, a l'igual dels tunisians, senten que viuen en un país confiscat per una camarilla arrogant i depredadora.

En aquest context, el govern algerià, davant la por d'un explosió social, va anunciar el 24 de febrer l'aixecament de l'estat d'excepció vigent en els últims 19 anys, una mesura que va donar cobertura legal a tot tipus d'accions repressives contra la població, i molt especialment contra els habitants de la Kabilia. No obstant això, el govern ha mantingut la prohibició de les manifestacions en els carrers d'Alger, una mesura adoptada el 2001 després d'una manifestació sagnant de kabilenys. La fi de l'estat d'excepció se suma a les mesures adoptades el 8 de gener per a contenir els preus dels productes bàsics, que havien experimentat una forta pujada en els últims mesos de 2010. Aliments com l'oli, el sucre o la farina, que van duplicar el seu preu en tot just uns mesos. Aquestes pujades, que posen a milions de famílies al límit de la subsistència, unides als alts índexs d'atur (el 25%, segons dades dels sindicats, que s'eleva al 55% entre els joves) van ser l'origen d'una sèrie de mobilitzacions i aixecaments populars durant els primers dies de l'any, durament reprimits per la policia algeriana, amb un saldo de diversos manifestants morts.

El Govern marroquí maniobra per a tractar de contenir les protestes

També el govern marroquí ha seguit el mateix camí d'anticipar concessions abans que la mobilització popular les hi arrenqui mitjançant la lluita en el carrer. A mitjan febrer, el govern va aprovar una dotació de més de 1.300 milions d'euros per a ampliar els fons de la Caixa de Compensació, l'organisme que regula els preus dels productes de consum bàsics. Amb aquest increment, el govern marroquí dedicarà ni més ni menys que 3.000 milions d'euros (una mica més del 4% del PIB marroquí) per a contenir les pujades de preus i evitar que el malestar social acumulat durant anys esclati sobtadament, com ja ha ocorregut en nombroses ocasions al Marroc, i posi en risc la supervivència del règim.

Però totes aquestes concessions desesperades no estan frenant l'aspiració dels pobles del Magrib de desfer-se per a sempre dels règims que, amb el ple suport de l'imperialisme europeu i nord-americà, els han oprimit durant dècades. Així, les mobilitzacions han continuat a Algèria, amb la massiva manifestació del 29 de gener a la ciutat kabilenya de Bejaia, i les del 12 i 19 de febrer a Alger, totes elles reivindicant obertament la fi del règim.

En El Marroc, les nombroses manifestacions que es van produir des de l'inici d'any en suport de les revolucions tunisiana i egípcia, i en protesta per les pèssimes condicions de vida, van culminar en la convocatòria d'un Dia de la Ira el passat 20 de febrer, en el qual van participar milers de treballadors i joves. L'impuls d'aquesta convocatòria es va estendre com una taca d'oli per nombroses ciutats, on els dies següents treballadors i joves van protestar amb energia contra el règim corrupte de Mohammed VI. A Tànger, Alhucemas, Larraix, Chefchaouen, Sefrou, i en moltes altres localitats, la policia va reprimir amb enorme brutalitat als manifestants, demostrant el nul valor de les promeses de reforma política formulades pel rei.

Una xarxa d'associacions i de joves marroquins van anunciar el dimecres 23 de febrer la continuïtat de “les mobilitzacions per les reivindicacions polítiques i socials urgents”, però no van fixar una data per a altres manifestacions.
La valentia i decisió dels manifestants marroquins i algerians no es veu corresposta, de moment, per les direccions dels partits d'esquerra tradicionals i sindicats majoritaris d'ambdós països, que, encara que donen suport i convoquen les protestes, no es decideixen a llançar una ofensiva general per a fer caure el règim opressor i el sistema social que el sustenta. Una vegada més, la situació del Magrib posa en relleu la urgent necessitat que el moviment obrer conti amb una sòlida organització marxista capaç de dotar-li d'una perspectiva i una estratègia que condueixi la revolució a la victòria.