Es repeteix de nou el que ja va ocórrer a La Corunya el desembre passat, quan unes hores abans de l'inici de la vaga provincial convocada per al 23 de desembre pel sindicat CIG, l'empresa va cedir i va acceptar una pujada salarial del 25%. Aquest èxit de les treballadores de La Corunya, que de nou va demostrar que només a través de la mobilització s'aconsegueixen millores laborals, va donar un enorme impuls a la lluita de les treballadores i treballadors de les botigues d'Inditex de la resta de l'Estat i ha desembocat en aquesta important victòria.
Un gran avanç per al personal de les botigues d'Inditex
L'oferta presentada per l'empresa per a evitar la vaga recull una pujada salarial d'entre el 20% i el 25%, segons els territoris, tot i que en alguna de les províncies amb pitjors salaris la pujada ascendirà fins al 40%. A més, s'estableix un salari mínim que, depenent de l'antiguitat i el lloc, estarà entre els 18.000 i els 24.500 euros bruts anuals.
També s'aconsegueixen les mesures socials i afavoridores de la conciliació que les treballadores reclamaven, i s'avança en la seva equiparació amb les dels centres logístics de l'empresa, majoritàriament masculinitzats i que tradicionalment tenien millors condicions que les de les botigues, en les quals el treball femení és majoritari. Entre altres millores, s’han aconseguit ajudes de 450€ per naixement de fill, de 170€ per al menjador, de 200€ per a material escolar i de 170€ per a escola bressol.
Cal ressaltar que no només s'han conquistat unes millores molt significatives, sinó que per primera vegada en la història del grup Inditex s'ha aconseguit arrencar un marc mínim d'àmbit estatal.
Des de l'inici de la seva expansió, el grup Inditex va utilitzar l'estratègia del “divideix i venceràs”, tractant de crear les majors diferències possibles en les condicions laborals de les seves diferents empreses i en cada territori. Les botigues d'Inditex mai van tenir un conveni propi, que establís unes condicions homogènies per a tota la seva plantilla, sinó que el grup aplicava en cada província el corresponent conveni tèxtil provincial, de manera que les diferències salarials per a una mateixa categoria i lloc podien arribar a ser enormes. D'aquesta manera, i combinant-la amb alguns avantatges que només s'aplicaven en les àrees predominantment masculinitzades, Inditex intentava evitar que tota la plantilla s'unís per a lluitar juntes per millores per a totes i tots. Avui, després d'aquesta victòria, s'ha donat el primer i important pas per a trencar aquesta estratègia empresarial de divisió i per a avançar en una ferma unió de totes les treballadores i treballadors de les botigues.
Pressions i represàlies a les botigues
Fidel a la seva tradició d'abusos i explotació sense límits, Inditex no es va decidir a cedir fins a l'últim moment, quan va comprovar que les mesures de pressió i les represàlies que estaven aplicant a les botigues eren impotents per a atemorir la plantilla i per a obligar-los a renunciar a la vaga.
Els directors de les botigues, seguint les instruccions de la cúpula del grup, es van dedicar a coaccionar les treballadores i treballadors que participaven més activament en la lluita. Moltes amb contractes a temps parcial es van quedar sense les hores complementàries que els permetien completar els seus salaris de misèria, unes altres van patir canvis de lloc de treball per a empitjorar les seves condicions i les temporals van rebre seriosos advertiments de no renovació dels seus contractes.
Res d'això va servir per acovardir la plantilla, fins al punt que a la vaga del 7 de gener van participar treballadores i treballadors amb contracte temporal, amb plena consciència que molt probablement els farien fora com a càstig a la seva determinació de lluitar per una millora col·lectiva.
El lamentable i vergonyós paper de CCOO i UGT
Tampoc no li va servir de molt a l'empresa la submisa i vergonyosa col·laboració de les cúpules dels dos grans sindicats, CCOO i UGT, sempre disposades a acatar fidelment les ordres d’Amancio Ortega i els jerarques d'Inditex.
Des de l'inici de la lluita a La Corunya l'any passat, tots dos sindicats s’han dedicat en cos i ànima al brut paper de trencavagues, intentant sembrar la desmoralització entre la plantilla i fent d'altaveus de les amenaces de l'empresa.
Davant la convocatòria de vaga de la CIG a La Corunya, la direcció d'Inditex va mobilitzar el secretari general de la Federació Estatal de Serveis de CCOO, José María Martínez, que va titllar la vaga d’“enorme irresponsabilitat” i va qualificar com a “mentider” el sindicat convocant. Per si no fos prou, aquest patètic llepabotes de la patronal va assegurar que l'acord aconseguit entre CCOO, UGT i Inditex per a pujar els salaris un 3% ja garantia a nivell estatal el manteniment del nivell adquisitiu dels salaris de la plantilla de les botigues.
En els dies previs a la vaga de l’11, delegades i delegats de CCOO i UGT van recórrer les botigues, per primera vegada en molts anys, per a explicar a qui volgués escoltar-los que Inditex ja no cediria més, que l'equiparació salarial amb la Corunya “era impossible”, i que insistir en aquesta reivindicació només aconseguiria que Inditex tanqués botigues. Uns dies després les seves mentides van quedar al descobert. Inditex cedia i deia que sí que estava disposat a equiparar condicions; però és clar, abans, utilitzant els seus tontos útils a CCOO i UGT, havia intentat desanimar les treballadores i treballadors i boicotejar la vaga. Van fracassar estrepitosament i van deixar amb el cul a l'aire a CCOO i UGT!
Si de CCOO i UGT hagués depès, les treballadores i treballadores de les botigues d'Inditex de tot l'Estat, excepte La Corunya (i perquè ja havien aconseguit l’augment, després d’una lluita que els dirigents d’aquests sindicats van boicotejar), haurien hagut de conformar-se amb una miserable pujada del 3%. Però, afortunadament, la fermesa i determinació de la plantilla i la convocatòria de vaga de CGT van arrencar a l'empresa una pujada que és, com a mínim, 17 punts major que la signada pels dos grans sindicats. Gairebé 7 vegades més que el que els dirigents de CCOO i UGT havien acceptat!
Com calia esperar, aquests dirigents no estan disposats a renunciar als avantatges i les prebendes associades al seu paper de buròcrates i han decidit prestar un nou servei a Inditex, intentant disfressar les concessions que la lluita ha arrencat com si fossin el resultat d'una “negociació”, i amb la mateixa diligència amb la qual van signar la pujada del 3% ara signen la del 20% i es donen bombo presentant-les com si fos un èxit de la seva política de pau laboral.
Però ja no enganyen a ningú. Les treballadores i treballadors d'Inditex ja han comprovat que només la mobilització i un sindicalisme combatiu serveixen per a aconseguir millores significatives. La CGT té una oportunitat d'or per a afermar-se i aixecar aquest tipus d'acció sindical tan necessària. Sens dubte, l'experiència i les lliçons d'aquesta victòria impulsaran tota la classe treballadora a trencar els dics de contenció d'una burocràcia apoltronada que no ens representa.
