A finals d'aquest mes de Gener es compliran 41 anys de la setmana més llarga i virulenta de la Transició, que va culminar amb el repugnant assassinat dels advocats del carrer Atocha per pistolers de l'extrema dreta. Sis mesos abans havia caigut el primer govern després de la mort del dictador dirigit per Carlos Arias Navarro, conegut com "el carnisser de Màlaga" per la repressió que va dur a terme després d'ocupar aquesta ciutat, i continuador fidel del règim franquista.
Al 1966 CCOO havia començat a obrir despatxos (el primer al carrer Cruz al qual van seguir altres al carrer Españoleto o el mateix del carrer Atocha) en què els advocats del sindicat (molts també militants del PCE) assessoraven a treballadors en qüestions laborals (acomiadaments, salaris, vacances, etc...). A poc a poc aquesta tasca es va anar ampliant per donar assistència al naixent moviment veïnal que sorgia a l'Estat Espanyol i, en concret, a Madrid, en barris obrers com Vallecas o Palomeras. Els advocats laboralistes es van convertir així també en advocats del barri, dels veïns.
L’aparell de l'Estat i l’extrema dreta, dues cares d'una mateixa moneda
El 23 de Gener, en el marc d'una manifestació prohibida pel ministre de l'Interior Rodolfo Martín Villa, recentment condecorat pel Congrés dels Diputats, a favor de l'amnistia dels presos polítics, un estudiant de tan sols 19 anys, Arturo Ruiz, moria per un tret per l'esquena de militants d'extrema dreta que van acudir a rebentar la manifestació. Davant la creixent indignació dels manifestants, la policia va resondre carregant contra els mateixos mentre deixava escapar als assassins d'Arturo. La policia va intentar rentar la cara i salvar als pistolers de l'extrema dreta, acusant als manifestants d'haver provocat els disturbis. No obstant això, poques hores després, la mateixa policia es va veure obligada a corroborar que els assassins d'Arturo havien estat un grup de pistolers de l'organització ultradretana Cristo Rey. El seu assassí, Jorge Cesarsky Goldstein, va passar únicament un any a la presó, precisament gràcies a la Llei d'Amnistia que es reivindicava en la manifestació en la qual participava Arturo.
Al dia següent, el 24 de Gener, es van convocar aturades universitàries a tot l'Estat, que van tenir especial repercussió en les universitats madrilenyes. A la manifestació a Madrid de repulsa davant l'assassinat d'Arturo Ruíz, una altra estudiant, Mari Luz Nájera, mor a causa de l'impacte al cap d'un pot de fum disparat per la policia
Tan sols unes hores més tard es produeix la matança del carrer Atocha on són assassinats 5 militants vinculats al PCE i CCOO i resulten ferits uns altres 4. Els pistolers responsables de la matança, de l'entorn de Falange i la Triple A, buscaven assassinar al dirigent de CCOO del transport de Madrid Joaquín Navarro, al capdavant en aquell moment d'una vaga del transport privat a Madrid que es saldava amb una important victòria dels treballadors. Quan els pistolers accedeixen al despatx d'advocats en el qual se celebrava una reunió de sindicalistes del transport, ja passades dos quarts d'onze de la nit, aquests ja havien sortit, i al seu interior només es trobaven 7 advocats laboralistes de CCOO (Enrique Valdelvira , Luis Javier Benavides i Javier Sauquillo, que van resultar assassinats i Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz, que van ser greument ferits), així com un estudiant de dret en pràctiques, Serafín Holgado i un administratiu, Àngel Rodríguez Leal, tots dos també assassinats.
Després de la matança, es va vincular a sectors de les altes esferes propers al règim franquista amb l'atemptat, implicant Francisco Albadalejo Corredera -secretari del Sindicat Vertical del transport a Madrid- com a autor intel·lectual dels fets, a més de als 3 pistolers (José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá i Fernando Lerdo de Tejada), i a 2 excombatents de la División Azul que els hi van facilitar les armes.
Quan es va poder "prendre el cel per assalt"
No obstant això, el judici va demostrar perfectament la podridura judicial del franquisme que continuava després de la mort del dictador ja en plena transició "democràtica". El primer jutge que va instruir el cas (el franquista Rafael Gómez Chaparro) es va negar a investigar més enllà dels inculpats inicialment, malgrat que tots els indicis assenyalaven directament a la cúpula del partit ultradretà Fuerza Nueva com a responsables de la matança. Fins i tot el jutge va arribar a concedir un permís abans del judici a un dels assassins, Lerdo de Tejada (molt proper al fundador de Fuerza Nueva Blas Piñar), que va escapar i encara avui dia segueix en parador desconegut.
Tot i la matança, el que van aconseguir els assassins va ser ben diferent del que esperaven . El dia 26 l'enterrament es va convertir en la manifestació més multitudinària des de la mort del dictador congregant a Madrid més de 100.000 persones, acudint els principals dirigents i milers de militants d'un PCE i unes CCOO encara il·legals i clandestines. El govern de Suárez es va veure incapaç de controlar la seguretat de la manifestació havent de confiar, finalment, la seguretat de la mateixa al servei d'ordre del PCE, aspecte que donava una mostra de l'enorme força adquirida tant pel PCE com per CCOO, i el potencial que va existir en aquell moment per transformar completament la situació. Els dies posteriors al sepeli es van produir mobilitzacions i aturades per tot l'Estat, prop de 300.000 persones van parar a Madrid, 280.000 al País Basc, 35.000 a Valladolid, 60.000 a Astúries o més de 65.000 a Andalusia, tot i els intents de la direcció del PCE per frenar aquest moviment de lluita ple de ràbia i indignació.
Finalment la direcció del PCE va reconduir la situació pactant amb la burgesia, el Rei i els sectors moderats del règim, imposant una "Transició democràtica" que frustrava les autèntiques aspiracions de canvi de tots aquells que havien derrocat als carrers la dictadura franquista. El diari burgès La Vanguardia així ho assenyalava amb claredat el 28 de Gener de 1977, tan sols 4 dies després de la matança dels advocats laboralistes: "Els partits polítics de l'esquerra han donat mostres d'una sensatesa que fa pocs mesos semblava impossible. Concretament, aquest matí s'ha restablert la normalitat laboral al cinturó industrial de Madrid ". Uns mesos després el PCE era legalitzat després d'acceptar la Monarquia, la "unitat d'Espanya" i després de renunciar a les aspiracions revolucionàries d'aquells centenars de milers que van lluitar i lluitaven a les seves files.
