Dijous a la tarda el president del govern central, Pedro Sánchez, va sacsejar el tauler polític llançant una carta a la ciutadania en què plantejava la possibilitat de la seva dimissió pels atacs, “sense precedents”, als quals ell i la seva dona estan sotmesos per part de la dreta i l’extrema dreta política, judicial i mediàtica.

El desencadenant de la seva possible renúncia és la falsa denúncia plantada per un grupuscle feixista, “Manos Limpias”, que va admetre un jutge madrileny, i que sobre la base de retalls de premsa acusa de trànsit d'influències la seva dona, Begoña Gómez, vinculada a empreses que s'han beneficiat de quantioses ajudes públiques. Segons Sánchez en aquest muntatge hi participen Feijóo i Abascal, un eixam de mitjans de comunicació feixistes i un sector de la judicatura, i pretén batre una opció política “basada en l'avenç econòmic, la justícia social i la regeneració democràtica”.

El PSOE ha mantingut intacte i ha defensat l'aparell judicial franquista

Sánchez al·lega el seu esforç de “regeneració democràtica” com una de les causes de l'odi de l'extrema dreta contra ell, però els fets qüestionen aquest raonament.

Sánchez i el PSOE no només no han fet res per frenar l'ofensiva dels mitjans de comunicació ultres que són finançats generosament a través de la publicitat d'institucions públiques, sinó que s'han beneficiat de les maniobres reaccionàries de l'aparell judicial franquista i de les seves terminals informatives. No ha mogut un dit per acabar amb aquestes clavegueres, perquè senzillament la seva activitat li ha servit per eliminar aliats incòmodes, i consolidar així la seva agenda política.

El PSOE va donar suport plenament la repressió judicial i policial contra l'independentisme català, com abans havia donat suport incondicionalment a la salvatge repressió, esquitxada de detencions arbitràries, clausura de mitjans de comunicació i tortures, contra l'esquerra abertzale. Va permetre que les acusacions de terrorisme s'estenguessin a tota mena de protestes pacífiques. Va donar suport el muntatge policial-judicial contra els vuit joves d'Altsasu, la condemna a presó de Pablo Hasél per una cançó, la condemna als sis antifeixistes de Saragossa, i un gran nombre d'actuacions de l'aparell de l'Estat contra lluitadores i lluitadors.

Quan, des de Vox i el PP, la premsa de dreta i des dels tribunals, es va perpetrar una campanya d'assetjament, calúmnies, infàmies i denúncies judicials contra Pablo Iglesias, Irene Montero i Podemos, el PSOE no només va romandre en silenci sinó que va aprofitar les circumstàncies per obtenir rèdits polítics.

La culminació de la vomitiva complicitat del PSOE amb l’aparell de l’Estat franquista i la dreta va ser la campanya contra la Llei Només Sí és Sí, que va promoure Irene Montero i el seu Ministeri d’Igualtat. En comptes de denunciar la intolerable actitud d'una gran majoria de jutges, que van decidir anticipar la posada en llibertat de violadors com a arma per desprestigiar Montero i posar a la diana el moviment feminista combatiu, el PSOE es va posar d'acord amb el PP per desposseir a la Llei del seu contingut més progressista i regalar una gran victòria a l'entramat feixista que ocupa posicions clau a l'aparell de l'Estat i als mitjans de comunicació.

Ara que és ell qui apareix al centre de la diana, intenta esborrar les traces de la seva actuació convocant tota l'opinió pública “progressista” contra l'extrema dreta.

Que estem enmig d'una ofensiva de l'extrema dreta, no només a l'Estat espanyol sinó a tot el món occidental, no n'hi ha cap dubte. Però el que sí que és dubtós és que l'extrema dreta ataqui el govern PSOE-Sumar pels motius exposats per Sánchez a la seva carta.

L'“avenç econòmic” que Sánchez esgrimeix està beneficiant fonamentalment la banca i els grans monopolis, començant pels de l'Ibex, els empresaris de tota mena i mida de l'hostaleria, el turisme i agroalimentari, i l'ampli sector de rendistes immobiliaris. Tots formen la base entusiasta del PP i Vox, i són l'avantguarda dels que exigeixen més mà dura contra la classe treballadora i barra lliure per a l'explotació descarnada.

Sánchez s'atreveix a presentar-se, en una ostentació de cinisme, com un campió de la “justícia social”, quan la imparable pujada dels lloguers i del preu dels habitatges empeny a franges cada cop més àmplies de la població treballadora a la pobresa i a la massificació, una situació que s'agreuja dia a dia perquè el govern PSOE-Sumar manté una política de retallades en educació, sanitat i els serveis públics molt semblant a la que va imposar el PP a l'època de Rajoy.

La base social del PP i Vox –empresaris, inversors i rendistes– constaten la debilitat de l'esquerra governamental i se senten amb confiança per anar a per totes. I en aquesta ofensiva no dubten en aprofitar l'immens malestar social que les polítiques del PSOE-Sumar desperten en sectors populars molt copejats per les polítiques d'austeritat.

A l'extrema dreta se la combat amb la mobilització i amb polítiques d'esquerra, no amb maniobres parlamentàries

Com a pilar central dels Acords de la Transició i pedra angular del Règim del 78, el PSOE ha estat el gran protagonista de les polítiques de pau social, de garantir que l'aparell de l'Estat no es depurés de feixistes, de fer servir la repressió a fons, de sostenir una monarquia corrupta, i mostrar-se com una opció segura per a la classe dominant espanyola i l'imperialisme nord-americà. El seu fervent otanisme i el seu ardor militarista, o el seu rebuig a trencar relacions amb el sionisme genocida, són fets incontestables.

Però després de la crisi del 2008 i enmig d'un canvi històric al mapa geopolític mundial, les coses han canviat radicalment. La polarització social s'estén per tot el món i, inevitablement, afecta la vida política. L'anàlisi de les dades dels baròmetres del CIS fetes pel diari Público són concloents: el nombre de persones que s'ubiquen a si mateixes com d'extrema dreta o extrema esquerra ha crescut significativament en els darrers anys, per cert, amb un clar avantatge per a l'extrema esquerra.

Aquesta polarització social i política és el teló de fons que explica l'ofensiva de l'extrema dreta i la feblesa creixent del PSOE. Les passades eleccions a Galícia i al País Basc han estat un cop per al PSOE i han enfonsat completament Sumar. Les eleccions catalanes, que podrien donar un impuls al sector independentista de Puigdemont, són un nou repte per al PSOE, que ha d'evitar tant sí com no un resultat que faci perillar les seves polítiques.

Per contrarestar aquesta feblesa i recuperar la iniciativa, Pedro Sánchez llança aquest desafiament. El PSOE es va salvar d'una derrota a les eleccions del juliol del 2023 gràcies a la reacció antifeixista d'un important sector de la joventut i de les dones, i ara Sánchez intenta produir a través de la seva carta un efecte semblant.

És impossible preveure com pot acabar aquesta maniobra. La situació política és molt volàtil i és possible que Sánchez no aconsegueixi despertar l'onada de solidaritat que esperava. A més, lluny d'impressionar l'extrema dreta i la dreta, la carta de Sánchez els ha donat ànims per a reforçar la seva ofensiva.

Cal dir-ho clar: les denúncies de Pedro Sánchez contra l’extrema dreta, per espectaculars que puguin semblar, són completament inútils si no apunten a les bases del seu poder. Denunciar les campanyes d'assetjament contra la persona de Pedro Sánchez, alhora que se segueix defensant a mort l'entramat heretat del franquisme, és pura hipocresia, i lluny de debilitar l'extrema dreta pot acabar donant-li una empenta cap a una posició encara més agressiva .

Només una contundent mobilització de masses, amb un programa d'esquerra conseqüent que transforma realment les condicions de vida de la classe treballadora, podrà frenar l'ofensiva de l'extrema dreta.