Arran d'una insuficient i frustrant Llei de Memòria Històrica i del manteniment de la Llei de Secrets Oficials (una Llei de 1968, franquista, que ha perviscut al llarg d'aquestes quatre dècades amb governs tant de la dreta com del PSOE sense canviar gens) s'ha produït una important mobilització d'associacions en defensa de la memòria històrica, activistes i organitzacions de l'esquerra combativa, investigadors i historiadors per aconseguir veritat, justícia i reparació real per a les víctimes del franquisme.

El resultat d'aquesta pressió ha obligat el govern de coalició a moure fitxa i dissenyar dues normatives: la Llei de Memòria Democràtica (que ja vam analitzar en un anterior article: La Llei de Memòria Democràtica renuncia a derogar la Llei d'Amnistia de 1977. Prou impunitat per als crims franquistes!) i la Llei de Protecció d'Informació Classificada. Malgrat el bombo i plateret que se li ha donat des de l'Executiu, ambdues lleis han estat durament criticades per organitzacions memorialistes, investigadors, arxivers, historiadors i l'esquerra que lluita contra el règim del 78. No és per a menys.

Secrets oficials, un blindatge més de la impunitat del franquisme

El 1968 es va promulgar la Llei de Secrets Oficials, en plena dictadura, en un moment d'auge del moviment obrer i estudiantil que desafiava al franquisme i hi havia un gran qüestionament del règim per una majoria social creixent. Aquesta normativa no posava cap límit temporal al “material classificat” com a “secret” o “reservat” ni tampoc a la seva desclassificació. És a dir, tota la documentació dels últims anys del règim franquista i de la Transició (anys de repressió, violència política i policial) que en nom de “la seguretat nacional i d’Estat” es declarés com a secreta, pot estar-ho per sempre, sent només el Consell de Ministres i la Junta de Caps de l'Estat Major els únics que poden permetre la desclassificació. Els secrets van quedar lligats i ben lligats i depenien del Ministeri de Defensa.

Durant aquests quaranta anys de democràcia cap govern ha volgut realitzar cap derogació de la norma, ni tan sols parcial. Fins al 2018, aquesta Llei s'aplicava amb retroactivitat, és a dir, a documents i informació anterior a la promulgació de la normativa, fent que fins i tot documents del segle XIX no poguessin ser consultats per tenir el segell de “secret”. Llarga és l'ombra del franquisme sobre la democràcia sorgida de la Transició!

Fa uns dies, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va anunciar la nova regulació. Des de fa anys s’exigeix una normativa que posi límits temporals a aquests secrets oficials. No obstant, la mesura que proposa el govern "progressista" és, realment, mantenir en vigor l'essència de la Llei de Secrets Oficials actual.

Per què? Primer, perquè el límit temporal que es posa per a la documentació declarada com a “alt secret” és propi de règims autoritaris: 50 anys, més 15 prorrogables. És a dir, podem continuar esperant encara diverses dècades més per a saber de l'actuació de l'Estat en esdeveniments tan rellevants com l’ocupació del Sàhara per part de l’exèrcit marroquí, el cop militar del 23-F, el terrorisme d'Estat dels GAL i molts altres.

No sabrem encara els noms de molts policies, polítics i militants d'extrema dreta que van participar en la repressió durant les dècades dels setanta i vuitanta del segle passat. Per exemple, les actes de la comissió de recerca del Congrés, que són secret oficial, on apareixen els noms dels policies que van assassinar al jove militant de CCOO José Manuel García Caparrós a Màlaga en 1977, amb aquesta nova normativa, podrien no poder consultar-se fins al 2042! Fins i tot encara que es desclassifiqui aquesta informació, l'article 19 de la nova normativa permet que aquesta documentació es pugui classificar de nou, és a dir, tornar a deixar com a secret sense cap límit. Per tant, l'Estat i el seu aparell policial, judicial, militar i polític continuarà blindant les seves vergonyes i crims protegits per una llei del 2022 que porta el segell d'aquest govern de coalició.

Tampoc es diu res de crear un registre públic, ni descriure i catalogar la documentació que es declara com a secreta. Un altre dels grans problemes que hi ha a l'actualitat, a més del no límit temporal als secrets, és que no sabem la documentació secreta que existeix.

Foto1
"La nova Llei de Memòria Democràtica manté intacta la Llei d'Amnistia de 1977 que atorga total impunitat als responsables polítics i els executors de la repressió franquista i la dels anys de la Transició"

Un altre dels forats negres de la nova llei és que no s'aplica de manera automàtica als secrets oficials anteriors a la seva entrada en vigor. Per a aconseguir la seva desclassificació només ho pot fer una persona afectada, exposant a més les raons que justifiquen la desclassificació i identificar la informació que sol·licita. Després d'això, l'autoritat que va classificar aquesta informació, pot denegar el permís si afecta “la seguretat nacional”. Però, si no sabem amb exactitud quina informació hi ha classificada, quines “persones afectades” sol·licitaran la seva obertura? Per tant, un nou cadenat a la recerca i el coneixement del que va passar durant aquests anys convulsos.

Però és que a més, aquesta normativa es pot convertir també en una “llei mordassa” per a aquells que s'atreveixin a revelar secrets oficials. Com han denunciat associacions d'historiadors i periodistes, la difusió d'informació classificada com a “alt secret” pot suposar una sanció administrativa de fins a tres milions d'euros. Més que una normativa de transparència, sembla una normativa de repressió.

El govern central dóna l'esquena a la veritat, la justícia i la reparació

Gràcies a una tenaç lluita per a recuperar la memòria històrica de les víctimes de la dictadura i dels lluitadors antifranquistes, s'ha aconseguit fer passos endavant per a conèixer més sobre els botxins, sobre la repressió que van exercir, sobre els seus mètodes d'actuació i de tortura. Noms com el d'Antonio González Pacheco “Billy el Niño”, Jesús Muñecas, Roberto Conesa, Martín Villa, etc., han passat als annals de la infàmia. No obstant, molts dels crims que van cometre contra aquells que lluitaven per les llibertats i per transformar la societat continuen ocults per a la majoria de la societat.

La nova Llei de Memòria Democràtica pretén que això continuï sent així, ja que manté intacta la Llei d'Amnistia del 1977 que fa el paper de punt i final per a atorgar total impunitat als responsables polítics i els executors d'un repressió que es va estendre quatre dècades de franquisme i en els anys de la Transició.

Novament, com ha passat amb tants anuncis grandiloqüents del govern central, aquestes mesures són lletra morta per a les víctimes del franquisme i és un gerro d'aigua freda per a l'esquerra. És pura propaganda, que continua blindant els crims dels franquistes.

Des d'Esquerra Revolucionària exigim que s'obrin els arxius, que la documentació “secreta” de la dictadura franquista i la Transició sigui automàticament desclassificada per a la seva consulta pública per part de la societat. Que es derogui la Llei d'Amnistia per a jutjar els responsables de tanta mort, sofriment i opressió. I que es depuri l'aparell de l'Estat d'elements reaccionaris. Només així s'aconseguirà saber la veritat sobre els crims del franquisme, fer justícia i reparar a les víctimes.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01