Pedro Sánchez va comunicar al rei del Marroc, Mohamed VI, que considera que la proposta feta pel govern marroquí en 2007, d'un règim d'autonomia per al Sàhara, és l'alternativa “més seriosa, realista i creïble” per a la resolució del conflicte. Amb aquesta postura, Sánchez i el PSOE es col·loquen de manera inequívoca del costat de la brutal dictadura marroquina que oprimeix les masses al Marroc i aixafa els drets del poble sahrauí i roba els seus recursos naturals.
Tota la xerrameca sobre la “democràcia” i “el dret a l'autodeterminació” que escoltem respecte d’Ucraïna per part del govern espanyol i l'imperialisme occidental, es torna lletra morta quan es tracta del poble sahrauí.
UP rebutja “formalment” la capitulació de Sánchez davant el Marroc. Però Ione Belarra, Yolanda Díaz i altres dirigents han deixat clar que aquest “desacord” no implica que UP surti de l'Executiu. Tampoc ara trencaran amb la seva subordinació al PSOE de l'OTAN! No es pot estar de paraula amb el poble sahrauí i al mateix temps ser part d'un govern que legitima la seva opressió per part de la dictadura marroquina. Prou cinisme!
El poble sahrauí, un peó més en el tauler de la geopolítica mundial
Durant dècades els “democràtics” governs espanyols, tant els del PSOE com del PP (que ara critica demagògicament amb Vox i Cs Sánchez sobre el seu canvi de posició), han secundat activament la política de la dictadura alauita i han guardat silenci davant les atrocitats comeses al Sàhara i en el propi Marroc. Aquesta política ha continuat sense canvis amb el Govern PSOE-UP.
Defensant el règim marroquí, els diferents governs espanyols han garantit els interessos i les inversions de les multinacionals espanyoles al Marroc i l'accés de les grans empreses pesqueres als caladors controlats per aquest país. El control migratori és un nou factor que s’hi ha sumat. El govern espanyol subcontracta els serveis repressius de les autoritats marroquines, desentenent-se del tracte brutal al qual són sotmesos els i les migrants que intenten accedir a Europa.
A més, cal considerar el paper del Marroc en la lluita entre els EUA i la Xina per la supremacia mundial. L'imperialisme nord-americà vol mantenir les seves posicions a l’Àfrica davant l'avanç de la Xina i Rússia i considera necessari reforçar els seus llaços amb el Marroc, país que també està sent cortejat pel gegant asiàtic.
El 10 de desembre del 2020 Donald Trump, en aquell moment president dels EUA, va reconèixer la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. Decisió que continua plenament vigent amb Joe Biden. Des d'aquell moment la pressió perquè els països europeus es decantin definitivament per la defensa de les pretensions del règim marroquí han augmentat dràsticament.
El Marroc també ha jugat les seves cartes. El règim alauita, impulsat pel suport del govern estatunidenc, ha utilitzat la seva posició de gendarme de la frontera sud de la UE i el seu domini sobre els rics caladors de pesca de les aigües del Sàhara occidental, per a exigir tracte de favor.
França primer i Alemanya després ja van declarar que defensaven el pla d'autonomia per al Sàhara Occidental. Ara és el govern espanyol el que se suma a aquesta tesi i reforça la traïció al poble sahrauí. Aquest servilisme cap als EUA amenaça amb provocar un conflicte diplomàtic entre l'Estat espanyol i Algèria, principal subministrador de gas de la península Ibèrica, aliada del Front Polisario, rival històric del Marroc per l'hegemonia al Magrib i soci comercial de la Xina. Nabila Massrali, portaveu d'Exteriors de l'Executiu comunitari ha fet públic el suport de la UE a la nova posició espanyola.
La “legalitat internacional” i la hipocresia de les potències capitalistes
Davant la invasió russa d'Ucraïna, els EUA, Alemanya, França, l'Estat espanyol i tots els Estats membres de la UE, es presenten davant l'opinió pública mundial com els grans defensors de la legalitat internacional, la llibertat dels pobles i la integritat territorial dels països.
Però pel que fa a la situació al Sàhara Occidental i el sofriment que pateix des de fa dècades el poble sahrauí, la seva preocupació pel compliment del dret internacional desapareix per complet.
La resolució 690 de l'ONU, del 29 d'abril del 1991 reconeix el dret del poble sahrauí a la seva autodeterminació i exigeix la celebració d'un referèndum. A més, el Tribunal General de la Unió Europea va tornar a dictaminar al setembre del 2021 que el Marroc ocupa il·legalment el Sàhara Occidental.
Però gens importa la legalitat internacional quan es tracta de preservar i defensar els interessos de l'imperialisme nord-americà i dels seus socis subalterns de la UE. La seva hipocresia no té límits.
45 anys de guerra i repressió
Les arrels de la qüestió nacional sahrauí remonten a l'escandalós procés de descolonització que va dur a terme l'Estat espanyol, en plena descomposició del règim franquista.
Després de la famosa “Marxa verda” organitzada per la dictadura marroquina el 1975, i amb el patrocini dels EUA, l'actual rei emèrit i Hassan II van pactar en secret que l'Estat espanyol cediria el Sàhara al Marroc a canvi del suport nord-americà al futur rei.
La invasió marroquina d'aquest mateix any va desfermar una guerra que va durar fins al 1991. L'ocupació del territori sahrauí va ser brutal, incloent bombardejos amb fòsfor blanc i napalm contra civils. Es va produir una fugida massiva de la població: prop de dos terços dels habitants es van exiliar i molts van acabar en els camps de refugiats de Tinduf, a Algèria, on avui viuen en precàries condicions al voltant de 175.000 refugiats.
Pel dret d'autodeterminació del poble sahrauí
Durant anys, l’única cosa que ha posat contra les cordes la monarquia marroquina ha estat la lluita de masses, mentre que les resolucions de l'ONU no han resolt absolutament res.
Els oprimits i oprimides del Sàhara i el Marroc han protagonitzat nombroses mobilitzacions en les últimes dècades. El 2005 va ser l'anomenada Intifada sahrauí; el juny del 2008 la vaga general al Marroc; el 2010 es va aixecar el campament de Gdeim Izik, amb més de 20.000 participants en la protestes, i pocs mesos després, el poble marroquí se sumava a l'ona revolucionària de la primavera àrab, donant lloc al Moviment 20 de Febrer; a l'octubre del 2016 esclatava el Hirak (Moviment Popular) rifeny, etcètera.
El Front Polisario ha de treure totes les lliçons de la traïció del govern de Sánchez, de la UE i dels EUA i lluitar, sobre la base del programa de la revolució socialista, per a unir les forces del poble sahrauí amb la dels obrers i camperols marroquins, per a combatre plegats el mateix règim autoritari marroquí, i així conquistar els drets nacionals del poble sahrauí.
Només trencant amb el capitalisme i l'opressió imperialista el poble sahrauí serà lliure.
