Fa uns dies Pablo Iglesias va llançar una reprensió pública als “molt d'esquerres”. Sí, i ho va fer en un to irritat, com poques vegades l'havíem vist abans, desqualificant-nos per atrevir-nos a rebutjar el pacte podrit entre el PSOE i el PP per renovar el Tribunal Constitucional (TC), a què s'ha sumat la cúpula d'Unides Podem. Es pot escoltar la seva argumentació al vídeo que reproduïm, al qual volem respondre amb la serietat que mereix.

https://twitter.com/PabloIglesias/status/1460376285411254273?s=20

Votant un feixista no fem un Constitucional més d'esquerres

Pablo Iglesias té una formació política acreditada, i no hi ha dubte de la seva intel·ligència i habilitat per connectar, en moments determinats però molt importants, amb les aspiracions de milions de persones. Per això xoca tant veure'l fent aquest paperot.

Forçat per l'enorme pressió que ha sentit aquests dies, Iglesias surt a respondre les crítiques fundades de milers d'activistes contra el vot afirmatiu dels diputats d'UP a dos feixistes reconeguts com Enrique Arnaldo i Concha García Espejel.

L'argumentació d'Iglesias no és nova: no ens agraden aquests candidats, però és l'única manera d'aconseguir un canvi al TC perquè no bloquegi les iniciatives del Govern progressista. Si hagués existit una altra “correlació de forces” no hauríem actuat així, però com que només tenim 35 parlamentaris, això és realista i útil per seguir defensant els drets de la gent.

De veritat, però, que votant dos feixistes aconseguirem que el caràcter reaccionari d'un tribunal com el Constitucional es modifiqui? De debò creu Pablo Iglesias que amb aquest vot s'obre el camí per a la transformació progressista de la judicatura espanyola?

El fet que en aquest organisme s'inclogui un magistrat per part d’UP no canvia gens l' “autèntica correlació de forces” de la justícia espanyola, ni el seu caràcter de classe al servei de l'oligarquia i la dreta franquistes.

És evident que els arguments d'Iglesias no només estan agafats pels pèls, el pitjor és que amaguen l'extrema gravetat d'aquesta nova concessió política i l'origen. El vot afirmatiu dels diputats d'UP és una exigència de Pedro Sánchez i el PSOE per lligar-los fermament al carro de l'estabilitat política, per provar que els seus socis de Govern són coresponsables dels acords més rellevants d'aquest joc podrit que és el parlamentarisme capitalista. I Pedro Sánchez s'ha anotat un gol molt destacat, ja que ha aconseguit, una vegada més, que la credibilitat d'Iglesias i UP quedin molt tocades.

Iglesias s'ha regirat contra els “molt d'esquerres”. Ens recorda el mètode de Santiago Carrillo quan anatematitzava els que ens oposàvem als Pactes de la Moncloa i a la monarquia borbònica, que amb tant afany va ajudar a restaurar. En aquella època Carrillo no utilitzava el sarcasme sibil·lí d'Iglesias i preferia qualificar-nos de “provocadors”, aplicant la terminologia que va aprendre a l'escola estalinista. Quaranta-cinc anys després, el saldo de la política de Carrillo és evident com també ho és el seu llegat per a l'esquerra.

En aquells temps, Carrillo també justificava les seves concessions i renúncies per una suposada “correlació de forces” desfavorable. I no es tallava ni un pèl. Ho feia en el moment que el PCE comptava amb 250.000 militants, dirigia un sindicat de masses com CCOO, tenia una influència social massiva als barris obrers, a les fàbriques, entre el jovent i la intel·lectualitat. Òbviament, Carrillo havia renunciat a una estratègia revolucionària i a la lluita pel socialisme, i la classe dominant espanyola sempre ha guardat una gratitud especial pels enormes serveis que va prestar a la “consolidació de la democràcia”.

Iglesias recorre avui als mateixos arguments. Però hem de recordar que el 2011 i els anys següents no va ser la correlació de forces parlamentària el que va fer saltar el tauler polític, ni els canvis de noms als òrgans judicials el que va trastocar el sistema bipartidista. Va ser la lluita de classes, la mobilització massiva dels treballadors i el jovent, la irrupció del 15M, les vagues generals, les Marees Verda i Blanca, Gamonal, les Marxes de la Dignitat, l'aixecament del poble català a favor de la república i pel dret a decidir… Això, i només això, és el que pot canviar la correlació de forces a la societat.

Totes les grans reformes en benefici dels oprimits són conseqüència directa de la lluita de masses i les revolucions. Les conquestes socials, les llibertats democràtiques, els drets laborals, la sanitat i l'educació pública… tot allò que avui la burgesia ens arrabassa amb la complicitat del PSOE va ser el fruit d'un combat titànic dels treballadors, no pas d'una correlació de forces parlamentària ideal.

Pablo Iglesias ho sap. I també sap que el que va fer fort Podem, el que va imprimir terror a la casta, el que està darrere de les campanyes d'odi i la fustigació contra ell i contra les idees que va representar, està sent llançat per la borda en nom d'un pragmatisme electoralista que acabarà en un desastre. Valdria la pena que recordés les paraules de Marx: “... I calia patir aquella peculiar malaltia que des de 1848 fa estralls a tot el continent: el cretinisme parlamentari, malaltia que empresona com per encantament als seus contagiats en un món imaginari, privant-los de tot sentit, de tota memòria, de tota comprensió del cru món exterior” [1].

Iglesias pensa que actuant així fa un servei a la gent. Però realment l'únic que aconsegueix és cultivar una enorme indiferència entre la base social, quan no desconfiança oberta. I en aquest panorama, l'extrema dreta treu pit amb cada retirada política. Potser no ha pensat què significa veure els diputats de VOX mofant-se dels d'UP en el moment de la votació al crit de “Sí se puede”? Aquesta arrogància d'Abascal i els seus no és per prendre-la a broma: s'alimenta dels errors tràgics de l'esquerra.

Avui mateix, quan escrivim aquesta nota, el raper Pablo Hasel compleix 9 mesos a la presó per cantar veritats com punys sobre Joan Carles I, i els joves d'Altasasu fa 1.830 dies que estan rere els barrots. Les dues condemnes van ser dictades per un tribunal del qual formava part Concha Espejel, la mateixa que fa una setmana van votar el PP, el PSOE i UP per al TC. Fa uns dies només, els treballadors del metall a Cadis, lluitant per un conveni just, es van haver d'enfrontar a la repressió dels antiavalots, enviats pel delegat del Govern central per auxiliar la patronal.

Iglesias pot elevar sorneguerament la veu contra els “molt d'esquerres”. Però oblida que els “molt d'esquerres” han estat els que li han permès arribar on ha arribat, i que cedint davant dels “molt de dretes” no fa res més que posar un pes mort en la correlació de forces a favor dels poderosos.

Notes:

[1] Karl Marx, El 18 brumari de Luis Bonaparte.