Si els aplaudiments dels ministres i d'algunes diputades i diputats d’Unides Podem al rei Felip VI en la sessió d'obertura de la nova legislatura van causar malestar entre els militants i votants d'UP, la seva postura en la taula del parlament per impedir que es fes públic l'expedient del torturador Billy el Niño, va provocar estupor entre l'esquerra combativa. Què vol dir tot això? Són detalls sense importància, o minúcies que no cal sobrevalorar?
És cert que pel que fa a la votació sobre l'expedient de el conegut torturador franquista, Pablo Iglesias i altres dirigents d’Unides Podem no van trigar a reconèixer que s'havien equivocat i van demanar disculpes. Però en política aquest tipus d'actuacions no són casualitat. Des que Unides Podem ha entrat en el Govern de coalició, sembla que la conversió al credo socialdemòcrata porta implícitament defensar el règim del 78 amb totes les conseqüències.
En les anteriors sessions d'obertura els representants d'UP van preferir abstenir-se d'aplaudir i no posar-se drets quan el rei entrava a la sala de plens. Un aspecte que formava part de la retòrica "republicana", igual que la consideració d'Alberto Garzón de fer referència al rei com a "ciutadà Felip VI".
Els gestos, com sabem, no es corresponen directament amb el contingut real de les polítiques. Ara bé, els aplaudiments al rei o mantenir la unitat de vot amb el soci de govern en casos com el de Billy el Niño no són cap detall. Indiquen una tendència que s'aguditzarà en aquests propers mesos, i que a més compta amb tota una ostentació d'arguments per justificar-los.
Els mitjans de comunicació no han perdut l'oportunitat per ressaltar que aquestes actituds mostren la "maduresa" d’Unides Podem, i atribuir-les a com la seva entrada al govern els ha fet més "responsables" i més "realistes". Un clar contrast amb la postura d'altres forces de l'esquerra independentista, com ERC, Bildu o BNG, que a més de no assistir a la sessió van llegir un manifest denunciant el caràcter franquista de la monarquia.
La qüestió de fons que es planteja aquí és si Unides Podem redueix el seu republicanisme a un mer acte de propaganda quan convé, i que blanquegen en la pràctica a la monarquia mitjançant la seva participació en el Govern.
Conciliacionisme i cretinisme parlamentari
Els marxistes revolucionaris sempre hem insistit que els gestos simbòlics no tenen valor per si mateixos. El que importa són les polítiques que es porten a la pràctica, la capacitat de fer avançar el moviment de masses augmentant la seva organització, elevant la seva consciència i la seva capacitat de lluita per transformar la societat. A aquells de l'esquerra que es consideren els "doctors democràtics del capitalisme", cal recordar-los que la realitat els desmenteix. Les posades en escena i els brindis a el sol, com més sorollosos, millor serveixen a la propaganda buida. Els gestos permeten emmascarar l'absència d'un programa conseqüent per enfrontar els nostres adversaris de classe, endolcint de pas les concessions de fons.
La monarquia borbònica, juntament amb la resta de les institucions de la dictadura franquista que s'han mantingut fins al dia d'avui gràcies als pactes de l'esquerra reformista en els anys de la Transició, ha entrat en crisi com a resultat de la profunda mobilització popular que es va iniciar el 2011. El règim del 78 va començar a esquerdar-se perquè milions de persones van comprovar per si mateixes que les institucions suposadament "democràtiques" estaven al servei d'una minoria de grans empresaris i especuladors financers, disposats a arrasar amb qualsevol dret social per tal de conservar els seus privilegis.
La monarquia està en crisi també perquè milions l'han rebutjat als carrers, molt especialment a Catalunya, on la lluita per una república catalana ha estat un autèntic torpede a la línia de flotació del règim capitalista espanyol. Una batalla en la qual ha estat absent per complet Unides Podem, que no ha tingut cap mirament a l’hora d’establir una equidistància política entre els que reprimeixen al poble català, i d'això el PSOE en sap molt, i aquells que davant els cops de porra, les càrregues policials i les detencions han sortit a defensar una república sense franquistes, sense retallades i sense opressió capitalista.
Després que l'estratègia repressiva hagi fracassat tan estrepitosament, el govern de coalició busca una sortida basada en més gestos, però amb el rebuig total de l'exercici del dret d'autodeterminació, ignorant les reclamacions republicanes, negant l'amnistia als presos i exiliats , i advocant per un "diàleg" amb l'Estat que només podrà saldar-se amb una nova recepta d’autonomisme "constitucionalista". Pablo Iglesias ja ha assenyalat que participarà en la "taula de diàleg" amb aquesta intenció.
Tot forma part d'un argumentari que ja coneixem i que no serveix els interessos ni de l'esquerra ni del poble que lluita pels seus drets. Les justificacions que des de la direcció de Podem s'han donat respecte dels aplaudiments al rei, confirmen això que diem. "Si per pujar el SMI cal aplaudir el cap de l'Estat, ho farem" va afirmar Irene Montero, fent entendre que aquests aplaudiments són el preu per la pujada del SMI, o el que és el mateix, que si per arrencar aquesta concessió a la patronal el preu és la renúncia a aspectes fonamentals del programa d’Unides Podem, bé hi val la pena.
A tall d'explicació, Montero ha declarat a la premsa que "les coses són diferents des de la política institucional". Però Podem va néixer precisament perquè milions de persones estaven fartes que quan s'accedia a la política institucional es donés l'esquena a les seves dificultats i sofriments quotidians. Va néixer perquè la veu del carrer entrés amb tota la seva força i amb tota la seva potència transformadora en les institucions, per convertir-ne les posicions conquistades en un ariet que ajudés a acabar amb un sistema injust i que ens nega un present i un futur digne.
Convertint-se en un partit més, i a això apunten les paraules d'Irene Montero, Podem es desvincula de la mobilització social, és a dir, de la lluita de classes que li va donar vida, i amb això es nega a si mateix. Renunciant a recolzar-se en la mobilització als carrers per conquerir mesures que realment millorin, per poc que sigui, les condicions de vida de la classe treballadora, de les dones, dels pensionistes i del jovent, acceptant que aquestes millores només s'aconseguiran com concessions dels poderosos a canvi que renunciem a la transformació real de la societat, Podem entra en el camí pel qual transita el PSOE des del 1982, quan les expectatives, il·lusions i esperances de canvi social dels seus milions de votants es van veure cruelment frustrades.
Desgraciadament, a l'endemà de la sessió d'obertura de la legislatura, vam poder comprovar les desagradables conseqüències de la decisió adoptada pels dirigents de Podem de no "desentonar" en l'ambient conciliador de la vida institucional. La demanda de fer públic el full de serveis del policia torturador conegut com "Billy el Niño", un criminal sàdic que va iniciar el seu camí sota la dictadura franquista i la va continuar, sense cap sobresalt, sota la "democràcia", va ser denegada en la Junta de Portaveus amb el vot favorable d’Unides Podem.
"Lamentable error", diuen. "Els serveis jurídics del Congrés ens van aconsellar denegar-la", van balbucejar ridículament. Els dirigents d’Unides Podem haurien de reflexionar sobre aquest fet. No, no es va tractar d'un error: va ser el clima de conciliacionisme, de "responsabilitat d'Estat", de cretinisme parlamentari, que va empènyer en aquesta direcció.
Si davant l'exigència de responsabilitats pels crims de la dictadura els diputats i diputades d’Unides Podem no hi són, immediatament i sense dubtar-ho, en primera línia, és que alguna cosa va malament en la seva cúpula. Unides Podem pot renunciar a esdevenir una palanca de la mobilització popular, la qual cosa nega l'impuls que l'ha catapultat fins a aquesta posició en les institucions. Però si accepta l’"abraçada de l'ós", si es consola amb les engrunes que cauen de les estovalles parlamentàries i es col·loca com pota esquerra d'una socialdemocràcia que és part del sistema, les conseqüències seran òbvies. No estem davant de detalls ni de gestos sense importància, diuen molt i cal rectificar tan aviat com sigui possible.
