No a la subordinació a ERC i Junts, sí a una política d'independència de classe!
El passat 21 de setembre l'Assemblea Nacional de la CUP culminava el Procés Garbí, el debat intern organitzat des de la direcció per marcar la futura estratègia de la formació independentista després dels mals resultats de les darreres convocatòries electorals.
El debat es produeix en un context molt concret. La política d'ERC i Junts, donant l'esquena al procés de mobilitzacions, vagues i desobediència civil massiva a favor del dret a decidir i de la república catalana, ha implicat restablir tots els ponts amb el règim del 78 i renunciar a l'autodeterminació. Els efectes d'aquesta capitulació han estès el sentiment de frustració i la desmobilització dins del moviment d'alliberament nacional de Catalunya, colpejant amb força l'esquerra independentista.
La militància de la CUP sempre ha estat en primera línia contra el règim del 78 i les polítiques dels Governs de Junts, ERC i ara del PSC. La seva participació en la lluita contra els desnonaments i la turistifcació del territori, contra el masclisme institucional, l'extrema dreta, el racisme i l'LGTBI-fòbia, contra els desastres ecològics, o impulsant les mobilitzacions contra el genocidi sionista a Gaza, està fora de discussió... Una actitud molt positiva que contrasta, però, amb les polítiques que des de la direcció cupaire han buscat sistemàticament travar acords amb Junts i ERC.
És un fet que aquesta línia política ha provocat desorientació, pèrdua d'influència social i de militància, i també escissions com la d’Horitzó Socialista. Però en lloc d'abordar una autocrítica a fons per superar aquesta situació, i dotar l'organització d'un full de ruta que pugui superar les causes de l'actual crisi del moviment independentista, les conclusions del debat sembla que van en una altra direcció.
Més política institucional i més acords amb ERC i Junts?
El 23 de setembre, El Periódico es feia ressò del debat d'aquesta manera: "Els 'cupaires' han acordat 'ocupar els màxims espais de poder a les institucions', una premissa que Marta Gordillo, portaveu del 'Procés Garbí' —el nom d'aquest procés congressual que ha durat més d'11 mesos— ha defensat aquest dilluns de forma clara: 'Volem sortir de la caricatura del 'no' a tot', ha explicat en una entrevista a TV3".
La "nova" orientació, segons els mateixos dirigents de la CUP, suposarà buscar "acords puntuals" amb ERC, Junts i els Comuns. I com a exemple a seguir destaquen la ciutat de Girona, on lideren un govern de coalició amb Junts i ERC. Com també explicava el seu alcalde, Lluc Salellas, aquesta orientació implica "deixar de banda alguns elements i buscar el consens". Però el consens, quan es fa amb formacions molt més a la dreta, té un resultat: renunciar a reivindicacions històriques com remunicipalitzar els serveis públics privatitzats, o combatre la turistificació i l'especulació immobiliària, mantenint precisament moltes de les mesures dels governs municipals de Junts que la CUP va combatre des de l'oposició.
Els i les comunistes d'Esquerra Revolucionària, que lluitem colze a colze amb la militància de la CUP i hem demanat un vot crític a les seves candidatures, no podem compartir aquesta anàlisi, que d'altra banda continua repetint els mateixos errors que han portat la CUP a la seva situació actual.
La política del consens amb la burgesia catalana i la socialdemocràcia té un nom: col·laboració de classes. I en un context de crisi general del sistema, aquesta estratègia només permetrà a la dreta catalanista continuar mantenint la seva influència en el moviment d'alliberament nacional. I del que es tracta és precisament de soscavar aquesta influència i aconseguir que els activistes i la militància torni a reactivar-se a favor d'un projecte coherent.
ERC i els Comuns han garantit la formació d'un Govern presidit per Salvador Illa, que la burgesia espanyola va celebrar com l' "enterrament de la revolució independentista" a Catalunya (El País, 8/8/2024). Tots dos partits formen part del sosteniment parlamentari de Pedro Sánchez, encara que Junts intenti qüestionar puntualment aquest suport amb la seva habitual demagògia patronal i dretana.
De debò ERC o Junts estan fent alguna cosa per escorar més a l'esquerra el govern del PSOE? Per descomptat que no, com succeirà amb Salvador Illa al capdavant de la Generalitat. Les polítiques dissenyades per Pedro Sánchez parlen d'"escut social" mentre generen els majors beneficis en dècades per als capitalistes i milions de famílies obreres s'empobreixen. Ni Junts ni ERC han qüestionat un Govern que actua com a súbdit de l'imperialisme ianqui i l'OTAN a Ucraïna, Veneçuela i Orient Mitjà.
Però com ha de fer això Junts, si són orgullosament prosionistes? Quin tipus d'acords es pot assolir amb Junts, una formació de dretes que coincideix al 100% amb PP i Vox en racisme contra els nostres germans migrants, en rebutjar qualsevol mesura progressista en terrenys com l'habitatge i les polítiques socials, o que dona suport incondicionalment al govern assassí de Netanyahu?
Que ningú s'enganyi. "Ocupar els màxims espais de poder a les institucions", i més amb aquests socis, significarà liquidar progressivament el caràcter anticapitalista de la CUP, precisament el que li va permetre convertir-se en referent per a desenes de milers de joves, treballadors i activistes de l'esquerra combativa.
La temptació d'anar cap a quelcom semblant a Bildu o al BNG és molt gran per als dirigents cupaires. Però la CUP no parteix del mateix punt històric que l'esquerra abertzale i l'esquerra nacionalista gallega. I l'espai electoral no és el mateix, amb un PSC que registra novament màxims electorals a Catalunya.
Aprendre del passat
Després de potents anys de lluita, la CUP va irrompre per primera vegada al Parlament el 2012 amb 126.435 vots i 3 diputats. La seva oposició a Convergència/Junts i ERC, apareixent com una alternativa disposada a combatre'ls des de l'esquerra, la va consolidar com un actor clau, amb un suport tremend en les eleccions catalanes del 2015: 337.794 vots i 10 escons.
Els motors d'aquest creixement eren els mateixos que impulsaven el 15M, Podemos al conjunt de l’Estat i a Catalunya, Syriza a Grècia, i altres forces de l'esquerra arreu d’altres països, motors que acabarien quallant en l'aixecament de masses per la república catalana: a saber, la crisi capitalista mundial del 2008-2009 i el recrudiment de l'opressió nacional per part del règim del 78 i els governs del PP.
L'1 i el 3 d'Octubre del 2017, l'acció directa de les masses va derrotar el salvatge desplegament repressiu enviat pel govern de Rajoy amb suport de Pedro Sánchez i el PSOE, obrint una crisi revolucionària a Catalunya que va tenir la seva continuació l'octubre del 2019 després de la sentència del Suprem.
Centenars de milers de joves, treballadors i treballadores, i amplis sectors de les capes mitjanes que van girar a l'esquerra, van prendre una i altra vegada els carrers, buscant una direcció, un programa i pla de lluita per a fer realitat la república catalana. Les masses van fer tot el possible però es van estavellar contra el mur de renúncies i excuses que van aixecar els dirigents de Junts i ERC des del minut u.
La CUP tenia una oportunitat històrica de lluitar per la direcció del moviment. Però aquesta oportunitat va ser desaprofitada. I no per la militància, que va desafiar valentament la repressió de l'Estat, organitzant militantment el referèndum, les vagues contra la repressió i els CDR, impulsant vagues i manifestacions estudiantils que van mobilitzar centenars de milers de joves convocats pel Sindicat d'Estudiants i el SEPC.
El que va desaprofitar aquesta oportunitat van ser aquestes mateixes polítiques de buscar acords amb ERC i Junts que ara s'insisteix a continuar aplicant. Mentre el carrer era un clamor exigint una república del poble i no de l'oligarquia, se'ns deia que no hi havia "condicions objectives" per lluitar per la direcció del moviment. La responsabilitat de portar endavant "la república catalana" es va deixar en mans de Puigdemont, Junqueras, etc. L'esquerra independentista, segons els líders que marcaven l'estratègia, s'havia de limitar a exigir-los que fossin conseqüents, ajornant la lluita pel socialisme fins que aquests dirigents burgesos conquerissin la independència i obrissin un "procés constituent".
A mesura que Junts i ERC deixaven clar que no estaven disposats a organitzar seriosament cap ruptura amb el règim del 78, i fins i tot utilitzaven els Mossos per a reprimir les mobilitzacions independentistes, els dirigents de la CUP augmentaven les seves crítiques i denúncies. Però sense plantejar una política alternativa de veritat, sense unir la lluita per l'alliberament nacional a la necessitat d'expropiar els capitalistes i construir una república socialista, l'única manera de sumar altres molts treballadors immigrants i castellanoparlants que es mantenien a l'expectativa perquè desconfiaven, amb raó, de la dreta catalanista.
Dissoldre's en el moviment o aixecar un pol revolucionari als sindicats i moviments socials?
Els "acords puntuals" amb ERC i Junts no han estat tan "puntuals". Realment es tracta d'una línia política estratègica que ha concedit un marge de maniobra a Puigdemont i Junqueras. I aquest marge l'han utilitzat tots dos no per fer concessions al programa de la CUP, sinó per a maniobrar amb el PSOE i la burgesia catalana i espanyola i resoldre la crisi revolucionària oberta el 2017.
La direcció de la CUP podia haver teixit una política ambiciosa respecte al moviment obrer català, un actor decisiu per conquerir la república. És un fet que el descontentament amb la burocràcia de CCOO i UGT s'ha expressat en un creixement important de la CGT a Catalunya i l'avanç de sindicats com IAC (USTEC, CATAC), la Intersindical i la COS. La tasca de la CUP en aquest terreny, si de veritat es pretenia batre la dreta catalanista i la socialdemocràcia, era força evident: organitzar políticament els milers d'activistes i delegats sindicals de tots aquests sindicats, fins i tot els que dins de CCOO i UGT se situen en posicions crítiques respecte de la direcció del seu sindicat i rebutgen les seves polítiques de pactes amb la patronal i pau social.
Una oportunitat d'or per fer-ho van ser les vagues a l'educació i la sanitat del 2022 i el 2023, on la USTEC, CATAC, la Intersindical i la CGT exercien un paper destacat. Si la CUP hagués aixecat la consigna de vaga de tot el sector públic, mobilitzant els seus militants a cada sindicat per impulsar-la, hauria augmentat enormement la força i confiança del moviment en les seves pròpies forces, impedint la signatura d'acords parcials que la Generalitat va utilitzar per a desactivar la lluita i que ha incomplert sistemàticament.
Això mateix val per a les mobilitzacions contra els atacs dels tribunals espanyols al català. El front comú amb Junts i ERC va afavorir els seus plans de frenar la lluita als carrers amb resolucions i promeses al Parlament, impedint el desenvolupament d'un moviment de masses que vinculés la defensa del català a l'augment dràstic dels pressupostos educatius, culturals i socials qüestionant així les polítiques capitalistes del Govern, i no emmascarant-les.
Aquesta política d'"acompanyar" el moviment, que a la pràctica significa renunciar a lluitar per la seva direcció amb polítiques revolucionàries, ha tingut lògicament conseqüències nefastes. Un altre terreny en què això s'ha apreciat ha estat el feminisme. Mentre milers de votants i militants lluiten per acabar amb la prostitució, vinculant aquesta consigna al combat contra l'LGTBI-fòbia i la transfòbia, algunes dirigents cupaires han defensat la "regulació" d'aquesta expressió extrema de violència contra la dona.
Totes aquestes renúncies i concessions han fet que sectors importants de l'esquerra militant no vegin en la CUP una eina per unificar i organitzar les lluites sinó una força testimonial per expressar el malestar.
Reconstruir una esquerra independentista amb un programa comunista
Aixecar una esquerra independentista de masses capaç de canviar les coses i desplaçar les forces del sistema és possible. Però només trencant amb les polítiques de col·laboració de classes i supeditació a ERC-Junts, i això requereix un programa i una estratègia revolucionària.
Davant la corrupció de la política burgesa, la posició de les comunistes, com explicava Lenin, mai ha estat negar-nos a participar per principi en les eleccions o al parlament. Molt menys en els sindicats i moviments de masses dirigits pels reformistes. Això només facilitaria a la burocràcia aixecar un mur entre la classe obrera i l'esquerra revolucionària.
Tampoc es tracta de fer proclames genèriques a lluitar pel comunisme sinó d'intervenir en cada front de lluita organitzant un pol revolucionari amb un perfil diferenciat, plantejant un programa d'acció que parteixi de les necessitats i exigències dels treballadors i els joves més oprimits, i no del que consideren “possible” els que modulen l'opinió pública.
Els comunistes revolucionaris lluitem per reformes i millores però, a diferència de la socialdemocràcia en totes les seves variants, ho fem de forma conseqüent, explicant que només poden arrencar-se mitjançant mètodes revolucionaris, impulsant l'acció directa, l'autoorganització i la lluita als carrers, i que per mantenir-les i ampliar-les cal acabar amb l'explotació capitalista, expropiant els responsables directes de la nostra opressió, començant per la burgesia catalana de Caixabank, Banc Sabadell, Agbar i altres grans empreses i seguint per la resta de la classe dominant espanyola i les multinacionals. Només així podrem planificar democràticament l'economia, alliberada del parasitisme de la banca i els grans monopolis, i enfocada a resoldre els greus problemes socials que patim.
Cal reprendre la lluita per una república catalana i un món socialistes, assimilant les lliçons dels errors que s'han comès. Així podrem avançar sòlidament, sense efectismes electoralistes que porten al desastre.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària per fer-ho possible!
