La lluita del professorat marca el camí. A baix la pau social!
La invasió imperialista d'Ucraïna per part de Rússia i l'escalada militarista de l'imperialisme estatunidenc, l'OTAN i la UE han suposat un aprofundiment en la política d'unitat nacional tant a Catalunya com a l'Estat espanyol. Així s'ha escenificat en l'aplaudiment unànime a Zelenski en el Congrés dels Diputats, des de Vox i el PP fins a UP, ERC i EH Bildu, amb l'única excepció dels diputats de la CUP i el BNG.
El seu reflex pràctic és el nou pla presentat per Pedro Sánchez per a enfrontar la greu crisi econòmica que s'albira en l'horitzó, que ha comptat immediatament amb el suport de Junts i ERC, i que suposarà una pluja de 16.000 milions d'euros per a l’Ibex35 i els grans empresaris. Més enllà d'alguns matisos, el gruix de l'esquerra parlamentària, UP, ERC i EH Bildu, tornen a tancar files amb el PSOE per a garantir els interessos del gran capital.
El Govern ERC-Junts aplica aquestes mateixes mesures que exigeixen la patronal catalana i espanyola, convertint-se a més en un pilar de la pau social i l'estabilitat institucional del règim del 78. D'aquí els seus cada cop més freqüents acords amb el PSC: celebració dels Jocs Olímpics d'Hivern, reforma de la Llei de Política Lingüística, possible revisió del dèficit i modificació dels Pressupostos de la Generalitat per a ajustar-los a la nova situació generada per la guerra, etc. Una política que implica la renúncia a la lluita pel dret a l’autodeterminació, l'amnistia i la República.
El Govern i ERC no tenen cap problema en arribar a acords amb la patronal, el PSC o el govern de Pedro Sánchez, però sí quan es tracta de les i els professors i els estudiants en lluita contra les retallades i en defensa d'una escola en català. Aquesta política de pau social, fomentada pel govern PSOE-UP i pel Govern de la Generalitat i que compta amb la plena col·laboració dels dirigents de CCOO i UGT, asfalta el terreny a la reacció i l'extrema dreta.
Prou retallades a l’educació pública i a la llengua. Cambray dimissió!
Les històriques vagues i mobilitzacions del professorat, sense precedents en els últims 10 anys, tenen causes molt profundes. El Govern manté les mateixes polítiques privatitzadores i de retallades aplicades durant dècades per l’antiga dreta de CiU: infrafinançament de l’educació pública catalana; ràtios i taxes elevades, falta de professores i precarietat laboral, amb més del 40% d’interines, gestió penosa de la Covid amb dos terços de substitucions sense cobrir...
I les mateixes polítiques respecte de la greu situació de la sanitat i altres serveis públics, els desnonaments –Catalunya és la Comunitat on més s'executen–, la precarietat laboral i el tancament d'empreses –com va ocórrer amb Nissan–, o el creixement exponencial de la pobresa i les cues de la fam. Xacres causants de l'enorme rebel·lió social viscuda a Catalunya des del Moviment 15M del 2011, i que va tenir el seu punt àlgid amb l'aixecament de l'1 d'Octubre del 2017 i la lluita per la República.
La lluita del professorat ha demostrat de nou la ràbia acumulada i l'enorme força de la classe treballadora en marxa. Ha estat un moviment des de baix, amb milers de docents organitzant la vaga als centres d'estudi, piquets informatius i talls de carretera, desbordant completament els dirigents sindicals. De fet, molts d'aquests dirigents apostaven per aconseguir un acord de mínims amb Conselleria que justifiqués la desconvocatòria de la vaga. Però la negativa de Cambray a fer cap concessió substancial i el seu insultant menyspreu públic al professorat han alimentat la lluita.
Aquestes mobilitzacions van obrir una greu crisi en el Govern. La lluita contra les retallades i per una educació pública de qualitat s’entrellaçà amb la defensa del català i del model d’immersió lingüística. Però no només no s'han escoltat les legítimes reivindicacions del professorat, sinó que davant l’antidemocràtica sentència del TSJC que imposa un 25% de castellà a les escoles, el Govern ha tornat a ajupir el cap.
Més enllà de la xerrameca, aquest Govern no només ha donat l'esquena a la mobilització popular de l’1-O i a la lluita per l'amnistia i la República, sinó que ha restablert ponts amb l’Estat, atorgant un baló d’oxigen al règim del 78, i normalitzat la seva repressió més salvatge.
No és casualitat que l'aprovació de la reforma de la Llei de Política Lingüística s'hagi produït en aquest context, i que a més hagi estat acordada amb el PSC i els Comuns. Intenten vendre-ho com una hàbil argúcia parlamentària que evitarà l’aplicació de la sentència del TSJC, però la realitat és que aquesta reforma obre la porta a posar fi al model d’immersió lingüística, permetent que el castellà sigui llengua vehicular a l’ensenyament, i suposa un acatament de facto de la sentència.
Si la dreta espanyolista i els tribunals franquistes han pogut actuar com ho han fet fins ara, per què serà diferent en aquesta ocasió? Per què no utilitzaran les escletxes que els deixa aquesta reforma per a continuar atacant el català i el model d’immersió lingüística?
Aquesta lluita i la seva combativitat, amb sis dies de vaga, i la seva massivitat, esdevingué un punt de referència per a centenars de milers de treballadors i treballadores, com la vaga del metall de Cadis de fa uns mesos o la recent rebel·lió dels transportistes. El seu potencial per a estendre's, plantejant que els problemes de l'educació són els de la sanitat i la resta de serveis públics, i posant sobre la taula una vaga general del sector públic a Catalunya, és clar. Però tant els dirigents sindicals de CCOO i UGT com gran part de l'esquerra parlamentària rebutgen aquest escenari, i a més treballen insistentment per la pau social i la desmobilització tant a Catalunya com a la resta de l'Estat.
El pla anticrisi de Sánchez: un nou regal per a l'Ibex35 i les grans empreses
Malgrat la propaganda, el pla anticrisi anunciat per Sánchez en una reunió amb empresaris de l’Ibex suposa una nova pluja de milions per als grans empresaris, amb dues o tres mesures demagògiques amb les que pretenen donar un vernís “social” al que és un nou paquet de rescat en benefici del gran capital.
No obstant, formacions com UP, Més País, ERC i EH Bildu, com ja van fer durant la pandèmia, no han dubtat a donar-hi suport, assenyalant que encara que és “insuficient... va en la bona direcció”. Això dóna una cobertura d'esquerres a un pla en profit de la patronal que acabarem pagant les i els treballadors.
Assistim ja a una situació crítica, on la inflació està enfonsant els salaris i condicions de vida de milions de famílies. L’escalada inflacionista, encara que s'ha vist agreujada per la guerra, ni és nova ni és conseqüència d'aquesta, sinó de la decisió dels grans monopolis capitalistes d'incrementar els seus guanys mitjançant l'acaparament i l'especulació.
El 2021 l’Ibex35 ha aconseguit beneficis històrics: més de 64.000 milions d’euros. Les 25 principals petrolieres del món, 187.000 milions, i les elèctriques de la UE més de 200.000. L'electricitat, el gas i els combustibles porten mesos pels núvols, però el govern central es nega a tocar els ingents beneficis dels monopolis energètics. I el mateix amb el preu dels aliments. Totes les guerres sota el capitalisme són un gran negoci i aquesta guerra no és una excepció.
La famosa reducció de 20 cèntims en el preu del combustible no arriba ni a la meitat de la pujada que han sofert els consumidors, i quedarà en res davant d’un major increment dels preus. D’aquests 20 cèntims, només 5 els hauran de posar les tres petrolieres més importants: BP, Repsol i Cepsa. És a dir, que l’Estat, o sigui, tots i totes, assumim indirectament aquesta nova despesa (1.500 milions d’euros) per a evitar tocar els estratosfèrics beneficis d’aquestes multinacionals!
Com durant la crisi financera del 2008 i la pandèmia, els més de 16.000 milions d’euros contemplats com a ajudes als diferents sectors econòmics acabaran principalment en mans dels grans capitalistes: 500 milions a la indústria electrointensiva, compensant en un 80% els peatges elèctrics; 450 milions per a les grans empreses del transport... En total, parlem de 6.000 milions d'ajudes directes i reduccions d'impostos als empresaris i 10.000 milions destinats a crèdits ICO, avalats per l'Estat, que tornaran a ser una font de negoci per als grans bancs encarregats de la seva gestió.
A més, cal afegir el nou increment de 2.000 milions d’euros en despesa militar, que se suma a la pujada del 7,5% dels PGE del 2022, aprovats també per ERC. Una prova de què la deriva militarista del govern PSOE-UP és anterior a l’esclat del conflicte a Ucraïna.
Totes aquestes despeses colpejaran unes finances públiques que ja estaven en una situació crítica. El dèficit públic va acabar l'any passat en un 7,3% i el deute públic va ascendir a un 121,8% del PIB. Com va ocórrer durant la crisi financera del 2008, els rescats i ajudes a la banca i a les grans empreses, i ara les despeses militars, els acabem pagant els treballadors i les treballadores.
Un nou “escut social”? Prou mentides!
A canvi de què acceptem aquesta orgia de subvencions als capitalistes ens ofereixen algunes mesures socials manifestament insuficients, i que no resolen cap dels problemes que patim les famílies obreres. La direcció d’UP torna a parlar d’“escut social” per a adornar i encobrir els plans del govern, i ERC i Bildu se sumen plantejant només que aquestes tímides mesures s’estenguin més enllà dels únicament tres mesos previstos.
El límit del 2% a les pujades dels lloguers no frenarà l’augment de preus. El fracàs de les tíbies mesures del govern i l’esquerra parlamentària posa de manifest que l'única solució és l'expropiació dels habitatges en mans de bancs, fons voltor i grans immobiliàries, i la constitució d'un gran parc d'habitatge públic llogat a preus assumibles.
L’augment del 15% de l’Ingrés Mínim Vital fins als 565 euros és una burla a la població més desprotegida, més tenint en compte que l’IMV no arriba a moltes persones que ho necessiten. Només un 43% dels 3,3 milions de persones que sofreixen greus mancances materials a l'Estat espanyol han rebut alguna ajuda d'emergència social. Però fins i tot és pitjor a Catalunya, on el 95% de les persones en situació de pobresa són excloses de l’IMV, i només el 12% de les persones vulnerables reben la Renda Garantida de Ciutadania (l'equivalent a l’IMV gestionat pel Govern).
Finalment, el bo elèctric arribarà en el millor dels casos a 1,9 milions de llars, quelcom totalment insuficient quan són 13 milions les persones que pateixen pobresa energètica. Això sí, els beneficis de Naturgy, Endesa i Iberdrola l’any passat superaren els 7.000 milions. Un veritable escut social acabaria amb aquests guanys parasitaris nacionalitzant el monopoli elèctric i assegurant el subministrament d'energia gratuïta o a un preu assequible.
Els dirigents d’ERC i EH Bildu aprofundeixen en la seva postura d’unitat nacional, després de la lamentable iniciativa parlamentària pro OTAN signada per totes les forces de l’esquerra parlamentària amb Vox i PP!, contra la invasió imperialista russa a Ucraïna. Només la CUP es va oposar a aquest acord de la infàmia denunciant la responsabilitat de l’OTAN en l’actual conflicte bèl·lic i el caràcter reaccionari d’aquesta guerra per part d’ambdues bandes.
Només una mobilització contundent als carrers evitarà que paguem aquesta nova crisi
El govern central és conscient del profund malestar social. Confien en què el temor a un avanç de l'extrema dreta i la col·laboració de CCOO i UGT en el manteniment de la pau social els permetin tirar endavant aquest pla de rescat per als rics amb una reduïda resposta als carrers. Aquesta mateixa política és la que han fet seva els dirigents d’ERC.
No obstant, el descrèdit del govern central i d’UP va en augment, com succeeix amb el Govern, i una situació que cada cop pressiona més durament les famílies obreres redueix el marge per a poder mantenir la pau social.
Els capitalistes, per boca de Sánchez, ens demanen fer “sacrificis”, i es basen en els dirigents de CCOO i UGT per a fer un “pacte de rendes” i actualitzar salaris per sota de la inflació. No podem permetre que ens facin pagar la seva crisi!
No hi ha solució per a la classe treballadora i el jovent en aquest sistema. L'única via per a revertir la catàstrofe social a la que ens condemna el capitalisme i el militarisme és l'organització i la mobilització revolucionària de masses.
Les comunistes revolucionàries diem: a baix la pau social, recuperem la lluita als carrers! És l’hora d’aixecar el programa del socialisme per a unir la lluita contra la guerra imperialista i per una genuïna pau entre pobles amb la defensa de l’educació pública i la llengua catalana, el dret a un habitatge, una sanitat i serveis públics de qualitat, un lloc de treball digne, i amb la lluita contra la monarquia i el règim del 78. Només acabant amb el poder de les grans multinacionals i conquerint la república catalana socialista i internacionalista podrem aconseguir l’alliberament social i nacional.
Estem construint una esquerra combativa, de classe i internacionalista. Uneix-te a nosaltres!
