Llibertat presos polítics, prou repressió policial!

La determinació de milions de joves, de treballadors i ciutadans per conquerir la república per la qual vam votar massivament l'1 d'Octubre del 2017 i aconseguir la llibertat dels presos, ha desbordat el Règim del 78 que ha respost de nou amb una brutal repressió. Cal remuntar-se als anys trenta o setanta del segle passat per veure un moviment de masses similar.

La crisi revolucionària oberta fa dos anys no només no s'ha tancat, sinó que ha posat sobre la taula que tenim la força necessària per assolir la victòria. Enfrontant la major campanya de mentides, desinformació i criminalització des de la dictadura franquista, hem tornat a donar una lliçó de dignitat. La successiva onada de mobilitzacions als carrers des del 14 d'Octubre, la presa de l'aeroport del Prat, les imponents Marxes per la Llibertat organitzades per l'ANC, la vaga estudiantil de 72 hores convocada pel Sindicat d'Estudiants, i finalment la vaga general del divendres 18 d'Octubre convocada per la Intersindical-CSC i la IAC que va paralitzar Catalunya, té una transcendència històrica.

En la vaga general del divendres 18, les manifestacions van batre un altre rècord de participació: més d'un milió a Barcelona, ​​i un altre milió més al llarg del dia a la resta de capitals catalanes i a centenars de localitats. Al matí d'aquesta jornada, centenars de milers de joves i estudiants, responent a la crida del Sindicat d'Estudiants, van tornar a buidar les aules i van protagonitzar una manifestació de més de 200.000 que va recórrer el centre de Barcelona des de les 12h en un ambient elèctric i combatiu. Era la segona manifestació multitudinària dels i les estudiants en 48 hores! La gran mobilització del jovent va ser una peça clau per assegurar l'èxit de la vaga general.

La vaga general va ser massiva a l'ensenyament públic i l'administració; en el comerç, sector en el qual el mateix Departament de Treball xifra el seguiment entre el 60 i el 80%; en el transport de viatgers, al Metro, a Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), als autobusos i al port de la capital, on els estibadors van sortir en una columna massiva en direcció a la gran manifestació. Els carrers més importants de Barcelona, ​​Tarragona, Lleida i Girona amb prou feines van tenir circulació de vehicles, i hi va haver talls i piquets en més d'una desena de carreteres. Segons les xifres de la patronal PIMEC, en la indústria va tancar el 30% d'empreses i el 68% dels treballadors no va anar a treballar, mentre que en el sector Serveis es van aturar el 40% d'empreses i el 83,8% dels treballadors va secundar la vaga.

Aquestes xifres de la vaga general cobren més rellevància si tenim en compte que les direccions d'UGT i CCOO, que sí van cridar a la vaga amb la boca petita el 3 d'Octubre del 2017, en aquesta ocasió s'han oposat a la mateixa amagant-se rere el Règim del 78, de la patronal i dels mitjans de comunicació.

El paper del jovent davant la repressió i la infiltració policial

Cal dir les coses clares. Aquests dies hem assistit a un aixecament d'un poble que lluita no només contra una sentència infame, sinó que reclama el seu dret legítim a decidir i una república que trenqui amb el Règim del 78.

Una resposta massiva i pacífica de milions de treballadors, de joves, d'una població que està farta de ser emmordassada i que se li neguin drets socials i democràtics elementals. I aquesta demostració de força no té res a veure amb l'actuació d'uns quants centenars de joves encaputxats, que creuen que cremar contenidors i enfrontar amb pedres la repressió policial és la via més curta per a vèncer.

Aquest tipus de violència marginal i individual, per més que pugui expressar la forta frustració d'un sector del jovent, és un carreró sense sortida i no serveix per a combatre la violència massiva de l'aparell de l'Estat i de les seves forces policials. Al contrari, amb aquesta forma d'actuar, els encaputxats, molts d'ells encoratjats pels infiltrats policials i provocadors, fan el joc a la campanya de criminalització que ha planificat des del primer moment el Govern de Pedro Sánchez, el PP i Cs per transmetre la idea que el poble de Catalunya i terrorisme són sinònims.

Des d'Esquerra Revolucionària denunciem alt i clar aquesta campanya nauseabunda de mentides, calúmnies i propaganda del nacionalisme espanyolista, i ho fem basant-nos en els fets. El Sindicat d'Estudiants va organitzar dues manifestacions, el dijous 17 i el divendres 18, amb la participació de més de 400.000 joves que es van celebrar sense cap incident. Però els mitjans de comunicació han passat de puntetes per aquesta notícia sense donar-li cap rellevància.

Exactament igual va passar amb la resta de les mobilitzacions, massives i pacífiques, que fins i tot van organitzar cordons per evitar la repressió policial i la infiltració de provocadors. Tot això ha estat amagat conscientment mentre totes les televisions i la premsa escrita posen la foto fixa en els contenidors cremats, molts d'ells per l'acció dels infiltrats, i tot seguit acusen impunement el poble i el jovent català d'exercir una "violència" compulsiva.

La realitat és molt diferent. La majoria dels 500 ferits d'aquests darrers dies -cinc d'ells ja han perdut la visió d'un ull- no estaven incendiant res. Han estat víctimes de l'actuació brutal dels Mossos d’Esquadra i de la Policia Nacional, com mostren gran quantitat de vídeos que circulen per les xarxes socials.

L'objectiu del Règim del 78, del Govern del PSOE rendit a ell, de Cs i el PP, no és cap altre que intentar aïllar la lluita del poble de Catalunya de la resta de la població de l'Estat i evitar que aquesta s'estengui, introduint la màxima confusió i divisió en el si de la classe obrera catalana i de la resta de l'Estat. Han de fer-ho així per justificar que ells són els únics que poden fer ús de la "violència" que li confereix “l’ordre constitucional", aixafant a cop de porra la democràcia.

La història es repeteix de nou: això és el què va passar a Itàlia i Alemanya durant els anys vint i trenta, i per descomptat a l'Estat espanyol sota la Segona República. Agitant la "unitat de la pàtria", defensant l'ordre capitalista, la seva violència legal, les seves retallades i la seva austeritat, atacant els drets democràtics i criminalitzant la lluita del poble de Catalunya per la república... només es reforça l'extrema dreta i la reacció. La política de Pedro Sánchez és la que amplia el vot a Vox i al PP i els fa avançar en la resta de l'Estat.

Els fets són clars. No és cap casualitat que les últimes eleccions sindicals de la Policia Nacional les hagi guanyat Jupol, un sindicat d'extrema dreta, molts afiliats del qual nodreixen les manifestacions i mítings de Vox. Tampoc és casualitat que nombroses imatges de les càrregues policials d'aquests dies a Barcelona i altres localitats catalanes, hagin mostrat als feixistes relacionant-se amistosament amb els Mossos i la Policia Nacional mentre agredeixen salvatgement a joves indefensos.

El govern del PSOE és completament responsable d'aquesta escalada repressiva. En lloc d'escoltar a tot un poble que reclama el seu dret legítim a decidir, de la mà de l'aparell de l'Estat es llança contra totes aquelles organitzacions, siguin les que siguin, que denuncien aquesta situació. La mesura adoptada per l'Audiència Nacional de tancar les webs del "Tsunami Democràtic" esgrimint l'acusació de "terrorisme", no només és una agressió frontal a la llibertat d'expressió, és un avís per navegants.

L'anomenada democràcia per a la classe dominant i el seu Estat és només tolerable si no entra en contradicció amb els seus interessos. Si entra en contradicció, se suprimeix sense més problema i les tendències totalitàries, habitualment ocultes en les clavegueres de l'Estat, es fan molt més evidents. Naturalment, per a imposar-les necessiten d'un discurs basat en la manipulació i la mentida, i que un sector de la població ho accepti.

La vergonyosa postura d’Unidas Podemos i els Comuns

El poble català, i el jovent a l'avantguarda, han donat una lliçó a tothom. També a aquesta esquerra parlamentària espanyola que es posa de perfil, es renta les mans i enforteix en la pràctica l'estratègia de la reacció.

No podem sinó lamentar i rebutjar la política dels dirigents d’Unidas Podemos i dels Comuns en aquests moments decisius: han tornat a perdre una gran oportunitat per denunciar els responsables d'aquesta repressió totalitària, i defensar així el dret d'autodeterminació i la república. En lloc de posar-se al capdavant de les mobilitzacions i impulsar la solidaritat dels treballadors i el jovent del conjunt de l'Estat en suport als seus germans i germanes catalans, Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Ada Colau es lamenten hipòcritament per "tanta tensió", i ens demanen que abandonem la lluita i que acceptem la lògica del sistema capitalista, del Règim del 78 i la monarquia de Felip VI.

És increïble que els que van arribar suposadament per "lluitar contra la casta" i "assaltar el cel", es posicionin amb “l’ordre constitucional" de les porres, les pilotes de goma, els pots de fum i la sentència del Suprem. Després, el 14 d'Abril, molts d'aquests dirigents sortiran a passejar la bandera tricolor, però en el moment de la veritat, quan cal donar suport a tot un poble que lluita per la república, s'amaguen darrere dels seus escons i les seves butaques de regidors.

La veritat és concreta. La "sagrada unitat de la pàtria" va ser col·locada en la Constitució del 78 com una exigència dels polítics de la dictadura i els feixistes que poblaven l'Estat major de l'Exèrcit, la policia i els tribunals. Els dirigents del PSOE i del PCE la van acceptar, com van acceptar la monarquia, el capitalisme i tantes altres capitulacions per acabar amb la situació revolucionària dels anys setanta. Mai es va preguntar al poble català ni a cap altre si volia o no aquesta unitat imposada pel soroll de sabres.

Per un pla de lluita per conquerir la república dels treballadors i el jovent

El poble de Catalunya s'ha posat dempeus contra un règim que arrossega gravíssimes tares autoritàries i reaccionàries, però també contra anys de retallades socials sagnants, de desnonaments, d'atur crònic, de treballs precaris i salaris miserables, de marginació en els nostres barris, de privatització de l'ensenyament i la sanitat públiques... Per això és una completa bajanada qualificar aquesta lluita com una "maniobra de les elits", com fan molts intel·lectuals i dirigents de l'esquerra espanyola apoltronada.

Aquestes jornades històriques han posat de manifest un altre fet: que en el moviment d'alliberament nacional català hi ha un xoc creixent entre els centenars de milers de joves, treballadors i amplis sectors de la població que volem portar fins al final la lluita per una república, i el programa de la dreta catalanista que té un pes decisiu en el Govern, i també el d'aquelles formacions, com ERC, que busquen un acord amb l'Estat i el govern del PSOE per buidar els carrers i tornar a la "normalitat" per fer la mateixa política de sempre.

Aquesta contradicció s'ha posat de manifest aquests dies amb la repressió dels Mossos i les nostres exigències de dimissió del conseller d'Interior Miquel Buch que no han estat escoltades; o a l'oposició massiva a les polítiques continuistes amb les retallades i les privatitzacions a les quals dóna suport la direcció d'ERC. Per això hem de treure les lliçons de l'experiència d'aquests anys.

Cal que l'esquerra combativa de Catalunya, política i sindical, amb la resta de col·lectius i moviments socials, aixequem un pla de lluita unificat i prolongat en el temps, amb un calendari clar de vagues generals que generi el suport massiu de la població. El pas donat pel Sindicat d'Estudiants convocant vaga general estudiantil el 30 i 31 d'Octubre assenyala quin és el camí per derrotar la repressió i arribar fins la victòria.

Per aconseguir una resposta d'aquesta envergadura hem de deixar clar que lluitem per una república socialista en benefici dels explotats i explotades, i no perquè continuï al poder l'oligarquia econòmica de sempre, tot i que s'emboliqui amb l'Estelada. Una república que nacionalitzi les palanques fonamentals de l'economia, la banca i els grans monopolis, i que posi definitivament fi al malson de les retallades, a la manca d'habitatge públic i assequible, a la precarietat i els salaris de misèria, a la violència patriarcal i la destrucció del medi ambient. Així també convencerem els treballadors i el jovent de la resta de l'Estat, i a molts altres a Catalunya, que aquesta república i aquesta causa és també la seva.

Les bases exigeixen una estratègia clara per enfrontar la repressió de l'Estat i fer realitat la república. El factor fonamental que ho impedeix és el pes decisiu que segueixen tenint en la direcció del moviment dels sectors que accepten el capitalisme com a únic sistema possible i rebutgen unir l'alliberament nacional a la transformació socialista de la societat. Per superar aquest obstacle no n'hi ha prou només amb la voluntat de lluitar, cal actuar conscientment per construir un partit dels treballadors i els joves que aixequi aquest programa revolucionari i internacionalista.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per construir l'esquerra combativa!