Davant
l'ofensiva del govern, banquers i empresaris: mobilització massiva i continuada
de la classe obrera
Davant la crisi del capitalisme:
defensar la transformació socialista de la societat
El pla d'ajust
presentat per Zapatero i aprovat el 27 de maig al congrés dels diputats obre
una nova fase en la situació política de l'Estat espanyol. Els capitalistes han
decidit que ja és el moment d'estrènyer l'accelerador en els atacs a la classe
obrera i el govern del PSOE es disposa a posar-lo en pràctica. La classe
dominant ha conclòs que entre preservar durant més temps una precària pau
social a canvi de retardar més les anomenades "mesures estructurals"
o posar-les en marxa ja, encara que a costa d'enfrontar-se a un escenari de
major conflictivitat social i a una major inestabilitat política, és preferible
el segon i, efectivament, ha passat a l'ofensiva, marcant el pas dels
esdeveniments polítics.
La burgesia necessita creuar
les “línies vermelles”
Òbviament, aquesta ofensiva no es fa per gust d'emocions fortes. En el context
de la major crisi econòmica des dels anys
La burgesia i el govern del PSOE han assumit completament les conseqüències de
portar a la pràctica la major ofensiva contra la classe obrera de les últimes
dècades. En el terreny polític-electoral, la burgesia utilitza descaradament la
seva vella política d'"usar i llençar". Mentre aplaudeixen la
"iniciativa valenta" del govern, preparen ja el terreny per a
l'"alternança democràtica", per a quan el PSOE estigui completament
cremat davant de la seva base social i s'hagi desprestigiat per complet. Que
els dirigents del PSOE participin de forma tan entusiasta d'una tàctica tan
clarament suïcida requereix una explicació. Com pot ser que Zapatero, que va
ser afavorit per un moviment prolongat i massiu dels treballadors i de la
joventut contra el PP, i que va ser advertit amb un clamorós "no ens
fallis" la nit electoral del 14 de març de 2004, hagi emprès ara el camí
de la confrontació oberta amb els treballadors, contra la seva pròpia base de
suport electoral? Com sempre hem explicat els marxistes, qualsevol govern o
partit que assumeixi que el sistema capitalista és l'únic possible -per més que
formalment es proposi dotar-lo d'un "rostre humà" - acabarà acceptant
totes les seves exigències, fins i tot les més reaccionàries i lesives per als
treballadors. Aquesta llei política adquireix avui una importància decisiva, ja
que la gravetat de la crisi capitalista estreny bruscament el marge de maniobra
de totes aquelles posicions basades en la conciliació d'interessos entre
capitalistes i treballadors. Aquest fet no solament explica l'actitud del
govern PSOE, també determina la política dels dirigents sindicals.
Crisi del reformisme
Si la utopia enganyosa i reaccionària del "capitalisme amb rostre
humà" del govern, una de les insígnies ideològiques del reformisme, va
acabar en la defensa pràctica del capitalisme financer més salvatge (no hi ha
cap altre capitalisme possible), un altre dels seus pilars ideològics,
sostingut com un dogma de fe pels dirigents sindicals, el del pacte perpetu amb
els empresaris com la tàctica més realista per defensar els interessos dels
treballadors, s'ha revelat com un frau gegantí. És el mateix govern el que ha
trencat l'acord de congelació salarial dels funcionaris. Respecte a la reforma
laboral, encara que el govern mantingui els dirigents sindicals asseguts a la
taula de negociació, les autèntiques decisions s'estan prenent en coordinació
amb l’FMI, la banca i la patronal. Per a la burgesia i per al govern la
negociació amb els sindicats ha passat a un segon pla, llevat que els dirigents
sindicals estiguessin disposats a acceptar i justificar públicament tota la
bateria d'atacs que funciona, obrint de forma més o menys immediata una
situació de crisi interna a les seves files.
Tanmateix, mentre que la burgesia i el govern actuen amb decisió per portar
endavant els seus objectius estratègics, els dirigents sindicals van sempre a
la saga, amb una tàctica confusa, contradictòria i titubejant. A més del retall
de les despeses socials, la congelació de les pensions i la reducció dels
salaris dels empleats públics, mesures que estan ja aprovades, s'han posat en
marxa la reforma laboral, la reforma de les pensions, la pujada de l'IVA i el
copagament dels medicaments, a més de nous i més profunds retalls en els
pressupostos de 2011.
Per derrotar aquests plans d'atac, els sindicats s'han de mostrar decidits,
transmetre als treballadors, i als seus propis enemics, que estan disposats a
lluitar seriosament, sense mitges tintes. El pas més útil per a aquest objectiu
és la convocatòria d'una vaga general de forma immediata. Tanmateix, malgrat
que els plans d'atac ja s'han emprès i se n'estan preparant d'altres a la llum
del dia, en el moment en què s'escriuen aquestes línies (1 de juny), la vaga
general encara no s'ha convocat. És obvi que el temps corre a favor del govern
i de la burgesia.
Sense vaga general, el temps corre a
favor dels plans del govern
Sens dubte la convocatòria de la vaga d'empleats públics del 8 de juny és un
pas endavant. És un dels sectors més greument afectats i per tant la seva
mobilització és important. Tanmateix, aquest pas no pot ser en absolut un
substitut de la vaga general i és ingenu i temerari pensar que aquest retard no
té conseqüències. Mentre la vaga general no estigui posada sobre la taula el
marge perquè el govern realitzi maniobres tàctiques de distracció és major. És
evident que la intenció del govern és retardar la ruptura formal de les
negociacions sobre la reforma laboral i la presentació del seu propi pla en
aquest punt per refredar l'ambient de cara a la vaga del dia 8 de juny, amb la
intenció d'introduir fissures i prejudicis entre diferents sectors de la classe
obrera. De fet, l'esmentada convocatòria només adquireix ple sentit si té a la
vista una continuïtat amb la convocatòria d'una vaga general. Seguiran els
dirigents de CCOO i UGT mobilitzant només els empleats públics, en un context
en el qual tots els sectors de la classe obrera són sota atac i així és
percebut per tothom? Els primers perjudicats per aquesta tàctica serien aquests
treballadors. I si aquesta no és la intenció dels dirigents sindicals, per què
no convocar-la des de ja, perquè els empleats públics vagin a la mobilització
del 8 de juny amb l'ànim de saber que la seva lluita tindrà continuïtat i és
part d'un pla més ampli? Per què supeditar la convocatòria a una negociació
sobre la reforma laboral que és una farsa i on l'única manera que els
empresaris i el govern acceptin un acord seria necessàriament amb un brutal
retrocés en els drets laborals per als treballadors? O és que potser els
dirigents sindicals pensen, seriosament, arribar a un acord de reforma laboral?
Si fos així, els dirigents de CCOO i UGT estarien obrint pas, no només a un nou
retrocés en les condicions laborals, sinó en tots els altres plans d'ajust, a
més d'encoratjar els empresaris en la seva política de persecució sindical i
terror dins de cada fàbrica, obrint la porta al desmantellament de la
negociació col·lectiva i, sens dubte, del dret de vaga.
La importància de l'alternativa
Donada la situació, sembla que els dirigents han assumit que tard o d’hora
hauran de convocar una vaga general. Hem argumentat la importància que aquesta
vaga s'hagués convocat ja, però tan important com la convocatòria és sobre
quins eixos reivindicatius i programàtics s'organitzarà, considerant a més la
vaga general com l'inici d'un pla de mobilitzacions massives, contundents i que
tinguin continuïtat en el temps. La vaga general és una acció fonamentalment
política. La seva convocatòria connectarà sens dubte amb la voluntat de milions
de treballadors i joves d'expressar la seva ràbia, el seu rebuig, d'aquests
plans injustos. Per fi, la classe treballadora podrà reivindicar el seu paper i
la seva força a la societat, davant la contínua pressió dels capitalistes. En
si mateixa, la convocatòria de la vaga general juga un paper positiu, perquè
desentumeix els músculs de la classe obrera, i facilita la vinculació dels
problemes concrets de cada treballador, de cada empresa, de cada sector, amb la
necessitat de trobar una alternativa general per a tots ells. La convocatòria
de la vaga general farà més clar, davant de milions de treballadors, joves i
altres sectors socials que estan sent víctimes de la voracitat del sistema
capitalista, que en el fons aquí s'està lliurant una batalla entre rics i
pobres.
Per totes aquestes raons, des del primer moment, la burgesia llançarà una
brutal ofensiva política contra la vaga tractant de desmoralitzar i dividir els
treballadors, minimitzant l'abast de la seva acció i presentant-la com una cosa
sense sentit. Entrarà en la batalla ideològica i política i tractarà d'explotar
a favor seu els següents interrogants, que també planegen en l'ambient i que
adquiriran cada vegada més importància en la mesura que l'enfrontament es
desenvolupi: a més de rebutjar les mesures d'ajust, quina alternativa hi ha?
Indubtablement, la resposta a aquesta pregunta té una importància de primer
ordre. Si s'accepta que el capitalisme és l'únic sistema possible, també cal
assumir que el motor del capitalisme és l'obtenció de beneficis i que per tant
les mesures d'atac estan justificades, almenys en alguna mesura. Sota aquesta
òptica, la vaga general només tindria l'objectiu d'"esmorteir" l'atac
en comptes de derrotar-lo, tractar de "repartir" més equitativament
els sacrificis, en comptes d'evitar que la classe obrera pagui, de nou, les
conseqüències d'una crisi de la qual no té cap responsabilitat; la vaga seria
la "culminació" de la lluita, no l'inici d'un moviment de lluita
ascendent; seria una manera de deixar anar pressió, d'"administrar el descontentament
social" com alguns dirigents públicament han assumit, no una manera
d'elevar el nivell de consciència de les masses treballadores cap a una
objectiu superior, vinculant les reivindicacions més elementals a la necessitat
d'acabar amb les causes de fons dels problemes, que és el sistema capitalista.
Efectivament, no es pot defensar seriosament els drets més elementals de la
classe treballadora sense un sindicalisme combatiu, i no hi pot haver un
sindicalisme combatiu conseqüent sense una perspectiva política de
transformació socialista de la societat, basada en la propietat col·lectiva
dels mitjans de producció, la democràcia obrera i la supressió de les fronteres
nacionals. L'alternativa és: capitalisme o socialisme. Mai aquesta qüestió no
ha adquirit tanta importància pràctica per a la classe obrera com ara.
No hi ha camins intermedis
En un context de crisi tan aguda, qualsevol reivindicació elemental, defensada
conseqüentment, xoca amb la lògica del sistema capitalista i amb els interessos
fonamentals de la burgesia. Efectivament, en un moment de caiguda brutal de la
recaptació de l'Estat, és incompatible mantenir, alhora, el pagament
d'interessos a la banca (l'únic capítol dels pressuposts que no es retalla el
2011, sinó que creix), amb el manteniment de les conquestes en educació,
sanitat, pensions i altres serveis socials i infraestructures, encara menys
millorar-les. És impossible crear llocs de treball mentre les palanques de
l'economia estiguin a les mans d'una oligarquia financera l'activitat fonamental
de la qual consisteix a especular o posar les seves fortunes en paradisos
fiscals. És impossible un salari digne sense afectar els sacrosants beneficis
empresarials. La situació ha arribat a un punt crític, on el que és fonamental
i irrenunciable per als capitalistes (els seus beneficis, els seus privilegis
socials) és incompatible amb el que és fonamental i irrenunciable per als
treballadors (tenir un lloc de treball, una educació, una sanitat i una pensió
dignes). Les reivindicacions i la lluita han de ser conseqüents amb aquesta
realitat.
La crisi capitalista està posant de manifest que és necessària una tàctica i
una estratègia que serveixi per agrupar, enfortir el moviment obrer, dotant-lo
d'una perspectiva i un programa de lluita clar, basat en una alternativa de
classe davant la crisi del capitalisme. Però aquest canvi està lligat a la
necessitat de transformar profundament les organitzacions sindicals i
polítiques de la classe obrera. La pràctica ha demostrat que ni el reformisme
socialdemòcrata en el terreny polític, ni la política del "mal menor"
en el terreny sindical, serveixen per defensar els interessos de la majoria de
la societat. La convocatòria d'una vaga general no eliminarà el problema que
aquest plantejament, dominant en la direcció dels sindicats, implica per als
treballadors, simplement el col·locarà en un pla superior. La crisi
capitalista, que no és conjuntural sinó que condicionarà tot el pròxim període
històric, està posant en evidència que l'única política realista i conseqüent amb
la defensa dels interessos de la majoria és el marxisme. I per això en aquesta
nova etapa de la lluita de classes, la necessitat de construir i enfortir un
corrent marxista revolucionari en els sindicats i organitzacions polítiques de
la classe obrera s'ha convertit en una qüestió decisiva.
Sí que hi ha una alternativa al capitalisme: una economia planificada en funció dels interessos de la majoria de la societat, en la que les palanques fonamentals de creació de riquesa (el sistema de crèdit, les grans indústries, la producció d'energia, la comunicació i els transports) estiguin nacionalitzades, sota control dels treballadors. No hi ha cap obstacle que tots puguem treballar i fer-ho en condicions de dignitat llevat dels interessos particulars i mesquins d'una ínfima minoria de la societat. Ja és hora de deixar-ho clar, ja és hora d'aixecar la bandera d'un genuí programa socialista.
Uneix-te al corrent marxista Militant!
