A mitjans de juny, el govern de Zapatero va haver de reconèixer que les seves perspectives optimistes sobre l'evolució de l'atur eren completament infundades. Després de la reunió del Consell de Ministres del 12 de juny, la ministra d'Economia, Elena Salgado, presentava un panorama desolador sobre això: la xifra brutal de quatre milions de treballadors a l'atur es mantindrà almenys fins al 2012. Respecte al nombre d'aturats sense cap tipus de protecció, encara que el Ministeri de Treball anunciava a començaments de juny que era "només" de 300.000, les dades que es recullen província a província (per exemple, únicament a la província de Granada hi ha 22.000 aturats en aquesta situació) demostren que prop d'un milió de treballadors manquen ja de qualsevol ingrés.
I la perspectiva és esgarrifosa. En cas de complir-se les expectatives del govern, cap a mitjans del 2010 prop d'1,8 milions d'aturats dependran del suport familiar o de les xarxes públiques o privades d'assistència social per subsistir. Fins i tot encara que la situació de l'ocupació millorés cap a 2012, com espera el govern, això només significaria que cap a mitjans d’aquell any la xifra d'aturats baixaria per primera vegada de quatre milions. En aquell moment, i si no es canvia la regulació actual de la cobertura per desocupació, el més probable és que el nombre de treballadors sense cap ingrés, sumits en la misèria més completa, superi els tres milions.
Aquestes circumstàncies imposen que la lluita contra l'atur ha d’esdevenir un dels punts centrals dels programes de les organitzacions sindicals i dels partits d'esquerra. Però abans de plantejar-nos les mesures que permetrien als treballadors de l'Estat espanyol lluitar de forma efectiva contra la desocupació, ens hem de preguntar les raons per les quals l'atur colpeja de forma tan dura a l'economia espanyola, i per què, fins i tot amb creixement positiu del PIB, no es preveu recuperació de l'ocupació.
El caràcter endarrerit del capitalisme espanyol
Malgrat que el creixement dels últims anys ha estat en certs aspectes espectacular, i clarament més alt que el de la gran majoria dels països desenvolupats, la naturalesa del capitalisme espanyol no es va veure alterada per això. El retard orgànic de la burgesia espanyola, que es va expressar en la seva incapacitat per impulsar la revolució industrial durant el S. XIX, s'ha mantingut fins els nostres dies.
A l'època de decadència del sistema capitalista, els trets parasitaris congènits del capitalisme espanyol s'han fusionat amb el més avançat del modern capitalisme financer. Les grans famílies de la burgesia espanyola, que van pastar les seves fortunes en un mercat tancat, fortament protegit de la competència exterior per elevadíssimes barreres aranzelàries, que disposaven de la política monetària per guanyar artificialment competitivitat als mercats internacionals a través de les devaluacions, i, sobretot, que basaven els seus extraordinaris beneficis en l'explotació salvatge de la classe obrera industrial i agrícola, s'han mogut com peixos en l'aigua en el capitalisme dels hedge-funds, dels "grans inversors" com Bernard Madoff, i dels sofisticats instruments financers que van ser el detonador immediat de l'actual crisi el setembre de 2007.
Aquests capitalistes estaven acostumats a utilitzar l'Estat com a salvador d'empreses ruïnoses. L'Institut Nacional d'Indústria (INI), creat per Franco, va ser l'instrument d'una industrialització sense riscs, que evitava que el capital privat es veiés obligat a invertir per crear la infraestructura industrial bàsica (electricitat, acer, indústria química, maquinària, ferrocarril, etc.), i que facilitava a les empreses privades serveis i subministraments a preus subvencionats, a costa, és clar, de la sobreexplotació del conjunt de la classe obrera.
Al costat d'aquesta funció d'inversor subsidiari, l'INI s'ocupava de garantir que les aventures empresarials fallides no tinguessin repercussions en el patrimoni dels honorables capitalistes. Al llarg del franquisme, importants empreses de diversos sectors (drassanes, metal·lúrgia, tèxtil, etc.), els propietaris dels quals les havien portat a una situació de ruïna, moltes vegades a causa d'operacions obertament delictives, van ser nacionalitzades per salvar els capitals privats, mantenint en moltes ocasions els antics propietaris al capdavant de les ara empreses "públiques".
Amb aquests precedents, no és d'estranyar que la inversió privada de la burgesia espanyola s'hagi concentrat, durant l'últim boom, als sectors que requereixen una inversió mínima en capital fix, que no requereixen d'una mà d'obra especialment qualificada (la qual cosa facilita el recurs massiu a la mà d'obra immigrant), i que garanteixen ràpids i elevats retorns del capital invertit.
El sector estrella d'aquest període ha estat, sense cap dubte, l'immobiliari. Quin millor terreny per aconseguir beneficis astronòmics en terminis molt curts que operar al mercat de l'habitatge? Es tracta d'un dels béns més bàsics (tot el món necessita una casa per viure), que opera amb un bé escàs (el sòl urbanitzable), que no requereix de grans inversions de capital (ja s'encarreguen els bancs de prestar massives quantitats de diners), que ofereix un cicle de retorn incomparablement ràpid (un any pot ser suficient), i, per damunt de tot, que permet traspassar el risc al comprador a través de la subrogació del crèdit hipotecari.
I si a tots aquests avantatges li unim el recurs massiu a la contractació temporal, ja tenim reunits els ingredients bàsics del boom de l'economia de l'Estat espanyol. I són precisament tots aquests factors els que expliquen que, davant dels primers símptomes de la crisi de sobreproducció, davant d'una demanda que es contreu a tota velocitat, les empreses s'hagin afanyat a realitzar els corresponents ajusts mitjançant una dràstica reducció de l'ocupació temporal, ja sigui directa (personal de plantilla amb qualsevol de les modalitats en vigor de contracte precari) o indirecta (personal de ETTs i subcontractes). El cost summament baix, o fins i tot en molts casos nul, de l'acomiadament d'empleats amb contracte temporal, opera com un poderós incentiu perquè les empreses no es molestin a buscar qualsevol altre tipus d'alternativa.
La previsió que la recuperació econòmica no suposarà una reducció de l'atur s'aplica a tots els països capitalistes. En la seva reunió preparatòria de la cimera que celebraran a Itàlia aquest mes de juliol de 2009, els ministres d'economia del G-8 ho han anunciat: l'atur continuarà augmentant als països del G-8 malgrat la recuperació. Però en l'Estat espanyol aquest fenomen arriba molt més lluny. Des de març de 2008 a març de 2009 als 27 països de la Unió Europea es van destruir 2.720.000 ocupacions; d'ells, pràcticament la meitat, 1.305.000, corresponen a l'Estat espanyol. El segon país en el rànquing de creació d'atur és Gran Bretanya, amb "només" 295.000 ocupacions destruïdes.
Què significa l'atur per als treballadors?
Més enllà de les xifres impersonals de les estadístiques, l'atur és la major amenaça que plana sobre el conjunt dels treballadors. Desgraciadament, a l'Estat espanyol sabem molt bé les terribles seqüeles que l'atur implica: enfonsament personal, caos familiar, increment del fracàs escolar, degradació de les condicions de vida de barris i fins i tot de comarques senceres...
La geografia de l'atur a l'Estat espanyol, des de la crisi dels anys 80, es correspon gairebé de manera mil·limètrica amb el mapa de la distribució del consum massiu de tranquil·litzants i antidepressius. De forma general, als consultoris de la Seguretat Social es pot constatar i mesurar l'efecte destructiu de l'atur en la salut psíquica i física dels treballadors i de les seves famílies.
I no són només els afectats els que individualment sofreixen els efectes de l'atur. Les condicions actuals de les comarques afectades per les reconversions industrials dels anys 80 (la mineria del carbó, el sector naval, etc.), i de les comarques rurals afectades per l'atur endèmic que castiga als jornalers agrícoles, són una mostra viva de la naturalesa criminal del fenomen de l'atur i del sistema econòmic que el genera i al qual és connatural: el capitalisme.
Per un lloc de treball o subsidi indefinit
El primer objectiu que s’ha de plantejar una lluita conseqüent contra l'atur és el d'evitar que cap treballador, siguin les que siguin les seves circumstàncies anteriors, no es vegi obligat a pidolar o a viure de la caritat o l'assistència social.
L'angoixa de no saber de què menjarà la família el pròxim mes s’ha d'acabar. Els treballadors a l'atur volen treballar, ofereixen la seva força de treball al mercat, rebaixen les seves condicions, accepten canvis de professió i funció, accepten mobilitat geogràfica, accepten torns que destrossen la seva vida personal i familiar. I quin és la seva responsabilitat si els amos del capital han decidit que invertir no val la pena, que és molt millor dedicar els seus diners a l'especulació, per exemple en deute públic, que es dibuixa ja en l'horitzó com la pròxima bombolla financera del capitalisme?
Els aturats no són culpables de les decisions dels empresaris ni del funcionament general del capitalisme. Per això, una vegada que finalitzi el període legalment establert de cobrament de la prestació per desocupació, cal exigir com a reivindicació irrenunciable el dret a un lloc de treball o a un subsidi indefinit per import del Salari Mínim Interprofessional (SMI).
Cobrir durant un any el conjunt actual d'aturats sense cobertura amb una renda igual al SMI suposaria alguna cosa menys del benefici net obtingut el 2008 pel Banc Santander. I si ho comparem amb els beneficis agregats de tot el sector financer, l'immobiliari i les grans constructores, garantir un ingrés mínim a tots els aturats és perfectament possible.
Sens dubte, els nostres patrons mai no estaran d'acord amb els nostres càlculs. Defensen la seva part del pastís, és clar. Però els treballadors podem demostrar-los, amb xifres a la mà, que la cobertura indefinida de l'atur és totalment viable en termes econòmics. És l'escandalosa desigualtat en la distribució de la renda el que la impedeix, i per corregir-la estem disposats a lluitar.
Les lluites dels anys 80
Va ser precisament la lluita per ampliar les prestacions el que va articular les grans mobilitzacions dels aturats en els anys 80. De forma similar al que ocorre a dia d'avui, el caràcter endarrerit del capitalisme espanyol es va manifestar amb tota la seva cruesa, encara que, a diferència de la situació actual, la distribució geogràfica i sectorial de l'atur era bastant menys homogènia.
A les comarques i sectors on la situació de moltes famílies es va fer insostenible, els aturats, a la vista de que les direccions reformistes dels sindicats es despreocupaven respecte a la seva situació, es van organitzar en assemblees, que van explicar amb la participació activa de centenars de milers de treballadors i les seves famílies.
L'efecte d'aquestes assemblees va ser elèctric: els aturats van prendre immediata consciència de la seva enorme força. Treballadors que s'havien sentit enfonsats i a un pas de l'abisme (per exemple, qui escriu aquestes línies va haver d'atendre més d'una vegada a la seva casa de Ferrol a vells coneguts, treballadors de la construcció i de les auxiliars del sector naval, que amb quaranta o cinquanta anys, i després de vint o trenta anys de treball dur, es veien obligats a recórrer els habitatges dels barris de Caranza i Esteiro demanant menjar) es van sacsejar de sobre el desànim i l'abatiment. Tots junts es van adonar que la resignació no era el camí, sinó la reivindicació i la lluita.
Les plataformes reivindicatives es discutien a les assemblees, amb l'aportació de tots, de tal manera que cada consigna era sentida com a pròpia per cada un dels participants. Les diferents accions reivindicatives es preparaven a l’assemblea, de manera que es va aconseguir un ànim participatiu d'una fortalesa extraordinària.
Per això, no és d'estranyar que de forma immediata s'assolissin èxits notables en algunes zones. El més destacat, per la seva relativa generalització, va ser que en algunes comarques es va aconseguir prorrogar de facto el subsidi de desocupació més enllà del període reglamentari de cobertura. Davant de la pressió de les assemblees d'aturats, els directors provincials de l'INEM donaven ordre a les seves oficines que continuessin pagant el subsidi, en les condicions pactades amb les pròpies assemblees.
També, a moltes altres zones, es va aconseguir imposar a les empreses amb forta rotació de personal (fonamentalment, empreses de la construcció) que la contractació passés per l'assemblea d'aturats, evitant d'aquesta forma que els empresaris s'aprofitessin de la desesperació dels aturats per empitjorar encara més les condicions laborals.
Però, els mateixos factors que van facilitar els primers èxits de les assemblees d'aturats, es van acabar convertint en una font de debilitat. El principal factor de debilitat d'aquest moviment va ser la seva incapacitat per estendre les seves conquestes i, per tant, per consolidar-les. L'extensió del subsidi de desocupació més enllà del seu període legal va ser, sens dubte, un gran assoliment, però només va beneficiar un nombre petit de treballadors. Únicament en zones amb una forta concentració d'aturats i tradició de lluita es va engegar aquesta mesura a l'Administració, però una gran part dels aturats va romandre al marge d'aquesta millora.
A més, a les zones on es va aconseguir aquesta conquesta, les condicions concretes d'aplicació eren totalment heterogènies. Per exemple, en algunes localitats de Biscaia es va aconseguir que els pares de família cobressin el subsidi de forma indefinida; a Còrdova es va aconseguir l'extensió per a tots els aturats, fossin o no pares de família, però només durant 180 dies addicionals, etc.
L'absència d'un programa i una organització unificada a tot l'Estat va impedir que les conquestes locals s'estenguessin a tots els aturats, el que hagués permès crear les bases per a una lluita molt més forta i ambiciosa, i per consolidar el terreny conquerit.
Però encara que haguessin comptat amb una organització a tot l'Estat que permetés coordinar i unificar les lluites, les assemblees d'aturats presentaven un altre punt feble: la seva separació del moviment obrer organitzat, dels sindicats.
Per rebutjables que ens semblin les polítiques de constant retrocés i concessió de les actuals direccions sindicals, la vinculació de les lluites dels aturats amb els treballadors amb ocupació, organitzats en els seus sindicats de classe, és imprescindible per avançar. Separar-se dels sindicats no solament debilita al moviment dels aturats, sinó que afavoreix les maniobres de la patronal per enfrontar diversos grups de treballadors. L'experiència dels anys 80 va demostrar la facilitat amb què els empresaris aconseguien dividir els treballadors entre si, de vegades recolzant-se en les debilitat organitzativa i política de les assemblees d'aturats.
Unificar la lluita dels aturats amb la de la resta de treballadors
El programa de lluita contra l'atur s’ha de basar- en una idea central: el problema de l'atur és un problema que afecta el conjunt de la classe treballadora, i no només els qui tenen la mala sort d'estar sense treball.
L'atur afecta de forma immediata, és clar, a qui és acomiadat o a qui no troba la seva primera feina. Però, tot seguit, l'atur actua com un ariet contra les condicions laborals dels que tenen feina, especialment contra les seves condicions salarials. Per això, la necessitat d'unificar les lluites d'aturats i empleats no respon a una exigència abstracta de "solidaritat", sinó que és una imperiosa necessitat pràctica perquè els treballadors, en conjunt, puguem afrontar en les millors condicions, les múltiples situacions adverses que la crisi ens imposa.
De forma aparentment paradoxal, el ràpid increment de la desocupació a l'Estat espanyol no ha portat aparellat el corresponent descens dels salaris. Més aviat al contrari, els costos laborals unitaris s'han encarit lleugerament al llarg de 2008 i aquesta tendència s'ha confirmat en el primer trimestre del 2009, amb una pujada entorn del 2,1%.
L'explicació d'aquest fet rau que la destrucció d'ocupació temporal va significar que les empreses van prescindir dels seus treballadors joves i més mal pagats, mentre que van mantenir els seus assalariats amb major antiguitat, ja que el seu cost d'acomiadament és incomparablement major. I són precisament els treballadors més antics els que normalment perceben els majors sous.
A causa d'aquesta situació, no ens hauria de resultar sorprenent el cor de veus que reclamen a l'uníson la revisió de les indemnitzacions per acomiadament dels assalariats amb contracte indefinit. Des del governador del Banc d'Espanya, al president de la CEOE, i des dels cent "experts economistes" al servei de la patronal al governador del Banc Central Europeu, tots identifiquen com a principal problema econòmic l'"elevat" cost de l'acomiadament.
De moment, el govern de Zapatero, conscient de qui són els seus votants, es resisteix a aplicar aquestes mesures. Però sigui com sigui, l'ofensiva de la patronal funciona, i el seu objectiu és l'atac a l'ocupació fixa, amb la finalitat de treure el màxim partit a la situació de desocupació massiva.
Rebaixant els costos d'acomiadament dels treballadors fixos, en nom de la "solidaritat amb els aturats i les necessitats", s'afavoriria la baixada dels salaris. En el cas que aconseguís els seus objectius, la patronal s'aplicaria de forma immediata a substituir treballadors fixos, que encara poden plantar cara davant de la pèrdua generalitzada de drets, per aturats sense una altra opció que acceptar el que l'empresa imposi o tornar a l'atur. Una pèrdua terrible de poder adquisitiu per al conjunt dels treballadors és el que està en joc ara mateix.
I aquesta amenaça és el que uneix les destinacions d'aturats i empleats. Davant la demagògia de la dreta, cal dir que no és veritat que els salaris "alts" siguin un fre a l'ocupació. L'ocupació depèn de la inversió, sigui pública o del sector privat, i no del nivell salarial. De ser cert el que planteja la dreta, els països europeus amb majors salaris (Alemanya, Luxemburg, etc.) s'haurien d'estar enfonsant en l'atur massiu, i en canvi els països amb els salaris més baixos (Portugal, el Marroc, etc.) haurien de ser el paradís de la plena ocupació!... Evidentment, sobren els comentaris.
Reivindicacions davant la desocupació
Per tant, la defensa del poder adquisitiu dels salaris, l'increment de l’SMI fins als 1.100 euros, que són l'import necessari per viure amb una mínima dignitat, s'han d'inscriure com reivindicacions bàsiques en el programa d'aturats i ocupats.
I no només la defensa de l'ocupació fixa i els salaris uneix els aturats i els empleats. Les característiques del boom han provocat que un número molt elevat de famílies treballadores estigui enredat en la trampa de les hipoteques. Encara que els tipus d'interès es mantenen de moment baixos, l'evolució del volum de deute públic anticipa una tendència a l'alça. Però fins i tot amb els tipus més baixos de la història, les famílies en situació de desocupació es veuen sovint obligades a suspendre el pagament de les seves quotes hipotecàries. Aïllats, cap treballador, cap família, no pot enfrontar-se al poder d'un banc. Però amb la lluita unida d'aturats i empleats, dels que ja no paguen la seva hipoteca, dels que han de deixar de pagar-la en els pròxims mesos, i dels que no dormen per les nits pensant què faran si perden la seva feina, podrem plantar de cara al capital financer. Cap embargament, cap desallotjament d'una família que no pugui pagar la seva hipoteca!
La càrrega que una família treballadora ha de pagar pel seu habitatge no pot superar el 10% dels seus ingressos. A l'atur o treballant, la hipoteca no pot penjar com una amenaça sobre els caps dels treballadors. I molt menys quan el sector bancari està rebent una pluja de milions de diners públics.
I què hauríem de fer si la banca es nega a acceptar aquesta petita limitació a la seva ànsia de beneficis? En aquest cas la nostra exigència ha de ser la immediata nacionalització de la banca, sense indemnització, i sota control obrer. Si el sector financer només sap fer negocis arriscant els diners dels altres (els estalvis dels treballadors, els fons de pensions, i els diners dels impostos) no té cap sentit que segueixi un minut més en mans privades. Nacionalitzada i sota control dels treballadors, la Banca podria dedicar els seus immensos recursos al finançament de la inversió productiva necessària per satisfer les necessitats socials i per crear ocupació.
Finalment, aturats i empleats han d'unir els seus esforços per aconseguir que l'atur s'afronti de l'única manera racional que es pot concebre: el repartiment de les hores de treball. Quin sentit pot tenir que amb quatre milions d'aturats continuïn fent-se centenars de milers d'hores extres, en molts casos no pagades? L'única raó d'aquest sense sentit és la necessitat dels empresaris de reforçar els seus beneficis. Com a primer pas, hem d'exigir una immediata reducció de la jornada de treball a 35 hores sense reducció salarial. Mantenint el nostre poder adquisitiu assegurem una demanda per als béns produïts. Reduint la jornada obliguem els empresaris a contractar més treballadors per atendre aquesta demanda de béns. Efectivament, el marge de beneficis es reduirà lleugerament, és a dir, que el patrimoni dels empresaris es veurà lleugerament ressentit, però aquesta reducció de la seva riquesa no afectarà negativament el conjunt de l'economia.
Un cas especial el plantegen les empreses amb EROs (Expedients de Regulació d’Ocupació), o amb reduccions encobertes de plantilla. És veritat que la crisi afecta algunes empreses. Però els treballadors hem de comprovar-ho per nosaltres mateixos, revisant la comptabilitat de l'empresa, comprovant quines han estat les decisions empresarials que han pogut prendre anys enrere i on ha anat a parar els diners obtinguts durant el període de creixement econòmic. Fins i tot en el cas que l'empresa estigui efectivament en crisi, això no significa que hem d'acceptar que les conseqüències les haguem de pagar els treballadors mentre que l'empresari continua vivint en l'abundància amb els diners acumulats en el passat a costa de la nostra suor.
I si la verificació dels llibres demostra que la crisi és real, la nostra resposta ha de ser l'aplicació de l'escala mòbil d'hores de treball. Encara que la càrrega de treball sigui petita, sempre es podrà repartir entre tota la plantilla. Quatre milions són massa aturats, i cal evitar incrementar el seu número. Sota control dels treballadors, cal plantejar el repartiment del treball entre el conjunt de la plantilla, de la forma més adequada per no afectar la producció (reducció general de la jornada diària, torns setmanals de tres o quatre dies, etc.). Ningú no sap millor que els propis treballadors com organitzar eficientment el nostre treball. La lluita contra l'atur s’ha de plantejar lluitant contra els acomiadaments. Aquesta lluita uneix per igual aturats i empleats.
En la lluita contra l'atur cal unir les nostres reivindicacions immediates amb una perspectiva global de lluita contra el sistema capitalista. L'atur és una dilapidació completament innecessària de riquesa, però és inevitable en un sistema basat en propietat privada dels mitjans de producció i la llei del màxim benefici individual. El problema de l'atur només té solució en una societat socialista, i només en ella podrem consolidar tots els avenços que conquerim ara. Per això la lluita contra l'atur és una lluita fonamentalment política, una lluita que passa per recuperar els sindicats i partits obrers -fonamentals per organitzar tot el potencial revolucionari de la nostra classe- per a l'objectiu històric pel qual van ser creats: la transformació socialista de la societat.
