Els anys se succeeixen i la burgesia mostra la seva impotència per remuntar la recessió més profunda dels últims 70 anys. El panorama és fins i tot més ombrívol que a la primera fase de la crisi. Totes les mesures destinades a reactivar l'economia no només s'han mostrat impotents per rescatar Europa de l'estancament i garantir un creixement sòlid als EUA, tampoc han evitat que la sobreproducció s'estengués per tot el món. L'FMI ho reconeixia fa uns dies a l'assenyalar que "les polítiques a l'hora de resoldre els profunds problemes que pateixen les majors economies mundials ha ficat al món en el pitjor sot de baix creixement de les últimes tres dècades i la situació podria anar a pitjor ."

No falten motius de preocupació. El capitalisme xinès, que a la primera fase de la Gran Recessió va esdevenir una esperança, mostra avui les seves debilitats. El seu desenvolupament dels últims anys ha estat basat en una vertiginosa política d'endeutament que ha provocat una formidable bombolla difícil de controlar: el seu deute públic s'acosta al 300% del seu PIB. Per si això fos poc, sectors decisius de la seva indústria segueixen asfixiats per la sobrecapacitat en un món que no pot assimilar les seves mercaderies com abans.

Respecte a la resta de les nacions emergents, la situació és encara pitjor. L'economia més important d'Amèrica Llatina, Brasil, s'enfronta a la pitjor crisi dels últims 25 anys, amb una caiguda del PIB superior al 5%. A Europa, els obstacles que s'interposaven en el camí cap a la recuperació s'han intensificat després del Brexit. I si mirem cap al nord a la recerca de bones notícies, no les trobarem. The Wall Street Journal informava aquest estiu que les majors companyies d'EUA van registrar quatre trimestres consecutius de reducció en els seus guanys a causa de les seves vendes raquítiques. És més, el capitalisme nord-americà acusà durament l'ajust en la indústria dels combustibles fòssils, que comprèn als grans monopolis nord-americans: Exxon, Shell, BP i Chevron acumulen un deute combinat de 184.000 milions de dòlars.

I què dir del sector financer, el rescat del qual ha provocat tant de patiment a milions de famílies treballadores. La veritat és que aquesta bomba de rellotgeria no ha estat desactivada. Des de començaments de 2016 els 20 majors bancs han perdut una quarta part del seu valor de mercat combinat, aproximadament 465.000 milions de dòlars. Pel que fa a l'activitat borsària, des que a l'estiu de 2015 es van desplomar les borses xineses, la pèrdua de la seva capitalització supera els 18 bilions de dòlars.

Declivi del comerç mundial

Malgrat els nou anys transcorreguts des de l'esclat del sector immobiliari als EUA, l'enfonsament de Lehman Brothers, i de totes les empreses i llocs de treball destruïts, els capitalistes segueixen desconfiant de la inversió en el teixit productiu. Són conscients que en 2008 la punxada de la bombolla financera anunciava una perllongada crisi de sobreproducció que comportaria al seu torn una forta contracció del comerç mundial.

El desenvolupament del mercat mundial -induït per la nova divisió del treball internacional després del col·lapse de l'estalinisme i l'obertura de nous mercats i branques de la producció-jugà un gran paper, entre altres factors, perquè el capitalisme europeu i nord-americà, juntament amb Xina, registressin dues dècades de creixement esquitxat de breus recessions (des 1987-2007 aproximadament). La incorporació de Rússia, els països de l'est d'Europa, i fonamentalment la Xina al comerç mundial, va iniciar una espiral ascendent en la qual les velles potències capitalistes van trobar una sucosa font d'inversions productives. La internacionalització del comerç i del procés productiu va adquirir un nou impuls. La participació mitjana de les exportacions i importacions de mercaderies i serveis comercials en el PIB mundial va passar del 20% el 1995 al 30% el 2014, i, en aquest mateix període, les exportacions mundials de mercaderies es van multiplicar per quatre.

Les cadenes de producció internacionals es van intensificar i van desenvolupar al màxim. La fabricació del model 787 Dreamliner de Boing il·lustra molt bé aquesta realitat. El fuselatge central es fabricava a Itàlia, els seients a Gran Bretanya, els pneumàtics al Japó, el tren d'aterratge a França i les portes de càrrega a Suècia. Per a l'empresa automobilística Volkswagen, resultava rendible produir els motors a Alemanya, el cablejat a Tunísia i els filtres a Sud-àfrica. Hongria i Polònia, després de la seva entrada a la UE, es van inserir en aquest gran puzle de relacions econòmiques especialitzant-se en manufactures químiques, transport i equips electrònics.

Tota aquesta interdependència i connexió de les diferents economies nacionals entre si es va traduir, un cop va esclatar la crisi de sobreproducció, en un contagi massiu. "Una altra característica important de la contracció del comerç a 2008-2009 va ser el seu abast veritablement mundial i l'elevat grau de sincronització entre els diferents països. (...) El gener de 2009, el 73% dels països havia registrat un fort retrocés de les exportacions i un altre 16% també havia experimentat una caiguda de les exportacions però a un ritme més moderat ... la transmissió entre països va ser excepcionalment ràpida."

La política és economia concentrada: l'auge del nacionalisme polític i econòmic

El comerç mundial es va contraure brutal i ràpidament, el mercat es va reduir i la lluita entre les potències pel control del mateix es va empitjorar. A diferència dels períodes d'expansió econòmica, en els quals l'expectativa d'abundants beneficis pot facilitar una certa coexistència no exempta de tensions entre les diferents burgesies nacionals, l'esclat de la recessió va provocar una escalada dels conflictes diplomàtics, econòmics i militars. A la calor del declivi de l'intercanvi en el mercat mundial, el xovinisme nacional va començar a germinar. Els problemes del nord d'Europa van començar a presentar-se per molts com una responsabilitat dels països mediterranis, la decadència de la indústria nacional com a conseqüència de la competència deslleial d'altres països, els immigrants com la causa de la manca d'ocupació, els refugiats com una amenaça a la nostra forma de vida, i la construcció de grans murs en les nostres fronteres com una necessitat vital ...

Els fets que assenyalen una volta al nacionalisme econòmic i polític -el símptoma inequívoc de la decadència senil del capitalisme- es multipliquen per tot el món. Els EUA denuncien com un atac contra els seus interessos nacionals la reclamació de la UE a Apple del pagament de 13.000 milions de dòlars en impostos endarrerits. Al seu torn, els EUA i Europa s'alien per denunciar que la Xina fa servir les seves finances públiques per a subvencionar empreses deficitàries amb l'objectiu d'inundar el mercat amb productes per sota del seu cost de producció. Respecte a aquesta qüestió, el cinisme d'Obama i Merkel és evident. El govern nord-americà no va tenir cap inconvenient a 'ajudar' amb diners públics als seus automotrius quan van ser colpejades per la crisi, per no parlar de les subvencions a la producció agrícola. Una de les últimes novetats en aquest terreny es va produir l'abril passat, quan la UE va anunciar la compra de deute privat d'empreses, és a dir, que multinacionals europees aconseguiran diners a baix interès a càrrec del BCE. Encara que un dens obscurantisme envolta tota aquesta operació, ja es coneixen a algunes de les afortunades: Telefónica, Siemens, Renault, Assicurazioni Generali ...

Aquesta vegada el proteccionisme i el nacionalisme econòmic, que té les seves arrels en la profunditat de la crisi, impulsa la mateixa tendència en el pla polític. Un fenomen que s'estén per tot el món. Donald Trump, el candidat republicà a la presidència dels EUA, promet pujar els aranzels als productes xinesos i mexicans per tornar la seva vella esplendor a la indústria nord-americana. Marine Le Pen crida al poble francès per què doni suport a una política de 'patriotisme econòmic i proteccionisme intel·ligent'. L'UKIP britànic, es presenta com "el més nacional de tots els partits". Totes aquestes organitzacions, i altres semblants, ja sigui Alternativa per Alemanya, Alba Daurada a Grècia, el noruec Partit del Progrés, el Moviment per una Hongria Millor o els Autèntics Finlandesos, comparteixen a més un discurs rabiosament racista que, lluny de ser combatut, és consentit i fins i tot encoratjat pels partits de la dreta tradicional i, també, com demostra la trajectòria d'Hollande, per amplis sectors de la socialdemocràcia. No hem de soprendre’ns, la burgesia necessita que l'eix del debat polític es desplaci a la defensa de la pàtria, que el conflicte social es vegi distorsionat i desviat del terreny de la lluita entre explotats i explotadors per situar-se en l'enfrontament entre nacionals i estrangers.

Els vells dimonis tornen a ressorgir

Tot i el seu immens poder, els capitalistes segueixen tenint enormes dificultats perquè la majoria de la classe obrera begui el verí del xovinisme. Quan milions de joves i de treballadors, a través de la seva acció, alcen a l'escena política a nous partits i dirigents com Syriza a Grècia, Podem a l'Estat espanyol, Bernie Sanders als EUA o Jeremy Corbyn a Gran Bretanya, no hi ha dubte que la gangrena del racisme, la xenofòbia i el nacionalisme reaccionari no són l'alternativa per a les grans masses d'explotats. Dit això, seria estúpid menysprear els avenços electorals de l'extrema dreta i ignorar l'amenaça que plana sobre el moviment obrer. Però, com combatre aquestes tendències reaccionàries que sorgeixen precisament de la descomposició del capitalisme?

Entre sectors reformistes de les noves formacions emergents de l'esquerra, es torna a recórrer al vell discurs socialdemòcrata que la millor manera de tancar el pas a la reacció és confiar en el bon funcionament de la democràcia i les institucions parlamentàries. Però és precisament la impotència de la "democràcia" capitalista per resoldre el problema de la crisi, aquesta mateixa "democràcia" que empara els rescats als grans bancs i legisla les retallades i l'austeritat contra la població, que permet la desocupació crònica i la extensió de la desigualtat, la que crea les condicions objectives per a una volta al nacionalisme i als discursos reaccionaris -i feixistes característics dels anys trenta del segle XX. Aquesta "democràcia" és la que legisla perquè a Europa es tracti a centenars de milers de refugiats innocents -víctimes de les guerres i atrocitats de les que són responsables les potències occidentals- exactament igual que feien els nazis, i els seus governs aliats, contra milions de jueus a Europa.

La burgesia no menysprea cap mitjà per garantir els seus objectius. Utilitza a discreció als governs conservadors i socialdemòcrates per imposar les seves polítiques, retalla els drets democràtics, endureix la repressió i, mostrant el carreró en què es troben, recorren al espantall demagògic del nacionalisme per que no albiren una sortida a la crisi que no passi per aixafar als seus competidors en el mercat mundial. Són tan conscients de la gravetat de la situació que la directora gerent de l'FMI, Christine Lagarde, va assenyalar: "El pèndol polític amenaça amb oscil·lar fins situar-se en contra de l'obertura econòmica i si no s'apliquen mesures de política contundents, el món podria patir un decebedor creixement durant un llarg període ".

El futur és del socialisme

Els vells dimonis, que semblaven conjurats, tornen a ressorgir amb força. A principis dels anys 30 del segle passat, Lleó Trotsky explicava les tendències dominants en un context històric que mostra tot un seguit de similituds amb l'actual: "Es posa cap per avall la tasca progressiva de com adaptar les relacions econòmiques i socials a la nova tecnologia, i es planteja com restringir i coartar les forces productives per fer-les encaixar en els vells límits nacionals i en les caduques relacions socials."

El desenvolupament del mercat mundial, la divisió mundial del treball, la internacionalització del procés productiu, en definitiva, la socialització de la producció a escala planetària és un procés extraordinàriament progressista. Ha desenvolupat la indústria, ha elevat la productivitat del treball, ha generat avenços tecnològics meravellosos. En 1848 Marx i Engels explicaven en el Manifest Comunista com el nou es desenvolupa en la mesura del vell, com la burgesia va ser engendrada en la vella societat feudal i mitjançant una revolució victoriosa en nacions com Gran Bretanya i França, van aconseguir acabar amb les restriccions imposades per un règim polític caducat. Només així les forces productives van avançar com mai ho havien fet abans en la història.

La mateixa conjuntura s'aixeca ara davant la humanitat. La solució no és fer marxa enrere el rellotge de la història, tornar al proteccionisme, a la lluita entre els diferents estats nacionals capitalistes, tancar més fàbriques i acomiadar més treballadors. Per acabar amb la misèria, amb les guerres, amb el patiment d'un nombre cada vegada més gran d'éssers humans, cal alliberar les forces productives de la camisa de força que impedeix que segueixin avançant: la propietat privada dels mitjans de producció i les fronteres nacionals. L'actual crisi de sobreproducció prova que una nova societat s'està gestant en el si de la vella. Les condicions objectives per aixecar una economia mundial planificada, basada en la participació democràtica i conscient de la població en la presa de decisions, estan donades. El socialisme, lluny d'aparèixer com una utopia és l'única solució, la garantia que un món que és capaç de generar tanta riquesa, la pugui emprar per al benestar de la humanitat. Per aconseguir-ho, la gran tasca segueix sent la mateixa: construir l'organització capaç de portar el programa de la transformació socialista fins al final.