L’economia xinesa: sobreproducció i bombolles especulatives

Com hem analitzat en diferents materials, la burocràcia maoista va prendre bona nota de la descomposició del stalinisme en la URSS per a assegurar la transició a l’economia de mercat mitjançant un acord estratègic consensuat per les seues capes dirigents. Les mesures socialistes de la revolució del 1949 van ser liquidades progressivament –tant el monopoli del comerç exterior com la planificació econòmica-, mentre l’apertura a les inversions estrangeres i les privatitzacions d’empreses i serveis públics, facilitaven una ràpida acumulació de capital. La direcció del PCX també va legislar a favor de la propietat privada dels mitjans de producció i el dret d’herència. Amb aquestes mesures, i en un clima de recolzament o al menys de neutralitat per part de les masses de la classe obrera, la burocràcia va donar els passos decisius per a transformar-se en la nova burgesia posseïdora, recolzant-se en les poderoses palanques de l’economia estatal i en el monopoli del poder polític heretat del període stalinista.

Durant més de dues dècades, les forces productives xineses van avançar a un ritme colossal: amb taxes de creixement anuals superiors a dos dígits, la inversió productiva, que representava un 35% del PIB en el 2000 i un 44% en el 2009, es va disparar per damunt del 50% en els anys posteriors (2010, 2011). En comparació, el consum intern tot just va superar el 30% durant aquest període. En 30 anys, el percentatge de població urbana ha passat del 23% al 54%. Segons dades de International Cement Review, sols entre el 2011 i el 2013, el gegant asiàtic va emprar més ciment que Estats Units en tot el segle XX. En eixe mateix període, Xina va arribar a produir el 48% de tot l’acer que es fabrica en el món, però en l’actualitat, fonts oficials reconeixen una sobre-capacitat de 280 milions de tones anuals.

 Xina va catapultar els països exportadors de matèries primeres gràcies a la seua demandavoraç, i va permetre els grans monopolis occidentals invertir els seus capitals excedents amb extraordinaris beneficis. Quan la crisi va refermar en la resta del món, el gran superàvit comercial de Xina i els successius programes estatals d’estímul van ajudar temporalment a evitar la caiguda abrupta de la seua economia i tirar una mà a la resta. Segons el FMI, entre el 2010 i el 2015, Xina va aportar el 35% de l’augment del PIB mundial. Però el cercle virtuós està col·lapsat. Xina es troba amb els problemes derivats de la gegantesca inversió en béns de producció, i el règim dubta en eliminar la sobre-capacitat productiva -com s’ha fet als Estats Units i Europa mitjançant acomiadaments massius, retallades i austeritat- per por a un esclat social descontrolat. De fet, la burgesia s’enfronta a una classe treballadora que ha protagonitzat un gran moviment vaguístic en els darrers anys, en demanda de millors condicions de vida i que ha aconseguit un creixement de salaris reals al voltant del 7,4% al 2015.

crisis 2

En definitiva, malgrat totes les mesures de tall keynesià adoptades pel govern (un paquet d’inversions estatals de 586.000 milions de dòlars en el 2008 i uns altres dos semblants en anys posteriors), Xina no pot desacoblar-se de la dinàmica de l’economia mundial: En el 2015 el PIB xinés ha crescut un 6,9%, la xifra més baixa dels darrers 25 anys, encara que hi ha economistes occidentals que qüestionen les estadístiques oficials i no creuen que hi haja augmentat més del 4%). La sobreproducció és una realitat i, de la mateixa manera que va ocórrer en EEUU i Europa, provoca que milers de milions de dòlars es desvien cap a la borsa i el sector immobiliari, unflant el deute i la bombolla especulativa. El deute va passar de 7 bilions de dòlars l’any 2007 a 28 bilions de dòlars a mitjans del 2014, un 282% del PIB, més gran que la d’Estats Units o Alemanya. I una part d’aquest palanquejament es deu al creixement descontrolat de la banca en l’ombra, shadow banking, que més endavant tractarem.

Una vegada que el procés ha començat, els indicadors negatius es multipliquen: el Banc Central xinés (PBOC) ha desvetllat que al llarg de tot el 2015 les reserves de divises s’han reduït fins als tres bilions d’euros, perdent mig bilió respecte al 2014. La caiguda s’explica per tres factors: pel retrocés de les exportacions (1,6% al 2015), per a massiva compra de iuans des del Banc Central per a evitar una devaluació descontrolada —especialment des de que començaren els crash borsaris— i per la fuga de capitals que, segons estimacions de l’Institut de Finances Internacionals (IIF), va suposar en el 2015 la sortida de 676.000 milions de dòlars, el 90% de tots els fluxos que van abandonar els mercats emergents (735.000 milions).

L’aposta per encoratjar el consum domèstic per a sostenir el creixement — recepta per la qual clamen els imperialistes nord-americans i europeus — és encara un somni: La renda per càpita anual en Shanghai va ser de 42.174 iuans al 2013 (uns 6.000 euros), quatre vegades més que els 9.747 iuans (1.370 euros) que aconsegueixen de mitja els habitants de Tibet, però molt lluny de la d’EEUU o les principals potències europees. A finals del 2014 encara quedaven 70 milions de pobres en Xina, i la bretxa entre la ciutat i el camp s’ha engrandit en els darrers 30 anys.

En la mesura en què el mercat intern no pot resoldre els desequilibris orgànics de la seua economia, la burgesia xinesa ha emprès la devaluació competitiva de la seua moneda respecte al dòlar, un 4% a mitjans d’agost i en gener del 2016 un altre 1,4%, buscant restaurar la competitivitat de les seues exportacions. Però totes les nacions en dificultats, Rússia, Austràlia, Brasil, Sudàfrica i moltes més, recorren a elles, així que els seus efectes beneficiosos tendiran a neutralitzar-se a curt termini. De fet, les exportacions no han augmentat en termes globals i el comerç mundial segueix registrant augments molt dèbils des del 2013. Dades i més dades mostren que els paral·lelismes amb el crack del 1929 són irresistibles.

A mig termini, l’aposta fonamental del règim xinés és augmentar les seues inversions de capital a l’estranger i desenvolupar una agressiva política imperialista. La Inversió Estrangera Directa (IED) en Xina pràcticament s’iguala amb la IED de Xina a l’exterior. Entre les iniciatives adoptades en els últims anys destaquen algunes de gran valor estratègic, com la “nova ruta de la seda”, una gegantesca xarxa de transport que connectaria Xina amb Europa passant per Àsia Central i l’Orient Mitjà, o la construcció d’un canal que a través de Nicaragua uneixi el Pacífic i l’Atlàntic. En eixa mateixa línia està la recent creació —amb el lideratge de Pequín— del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructura, que compta amb la participació de 57 països, molts d’ells aliats claus d’EEUU com el Regne Unit, Alemanya i França. Una institució que no oculta la seua intenció de competir contra el Banc Asiàtic de Desenvolupament (BAD) o el Banc Mundial (BM) sota control d’EEUU.

 

Un nou cicle dins de la gran recessió

crisis-4La desacceleració de la economia xinesa impulsa l’ensulsiada de les borses internacionals, afona les economies emergents, i col·loca les potències industrials davant una perspectiva molt complicada, bloquejant l’exportació de les seues manufactures i capitals al gegant asiàtic. El pantà on es mouen els grans centres del capitalisme mundial és innegable.

A Europa no hi ha signes de reactivació, sinó una persistent recaiguda en la crisi; i no es tracta de la perifèria europea, són els països centrals els que hi mostren un quadre d’esgotament i retrocés, amb taxes de desocupació que augmenten. Segons les previsions del FMI l’economia alemanya i francesa, després d’haver acabat el 2015 amb un avanç estimat del 1,5% i 1,3% respectivament, creixeran per al 2016 un 1,7% i un 1,3%. Les xifres són irrisòries. En conjunt, i segons les previsions del FMI, l’economia de la zona euro creixerà per a aquest any un 1,7% després d’acabar el 2015 amb un raquític 1,5%. El fet de que l’Estat espanyol aparegui encapçalant el creixement del continent (2,7% per al 2016, per sota del 3,2% del 2015), dóna la mesura de què volem dir.

La situació en EEUU és lleument millor que en Europa, però els dubtes sobre la solidesa de la seua recuperació augmenten cada dia. Sota l’administració Obama s’ha garantit diners barats amb tipus d’interès pròxims a zero, i gastat bilions de dòlars en els diferents operacions de salvament de la banca i en els programes d’Expansió Quantitativa (EQ en les seues sigles en anglès) de la Reserva Federal (FED). Els elevats costos d’aquesta actuació —començant pel creixement del deute públic, que al començament del 2015 va rondar els 18 bilions de dòlars, equivalents al 103% del seu PIB— no compensen els resultats. La tan declarada creació d’ocupació segueix sent dèbil i per sota de els expectatives creades. Un mercat laboral precari, amaga una desocupació real molt superior a la taxa oficial del 5% amb què va tancar el 2015.

Segons el National Employment Law Project “el creixement de l’ocupació segueix estant molt concentrat en indústries amb salaris més baixos”. La mateixa FED admetria en setembre de l’any passat que l’ingrés mitjà de les llars d’EEUU es va reduir un 12% des del 2007 al 2013, una disminució de gairebé 6.400 dòlars a l’any per a la família mitjana americana. El creixement ininterromput de la desigualtat i la pobresa ofereixen una panoràmica molt més realista del tipus de recuperació econòmica que travessa EEUU que les dades oficials: segons el Census Bureau’s Supplemental Poverty Measure, la meitat de la població nord-americana és pobre o quasi pobre, i l’ONU apunta a que EEUU té la quarta taxa més alta de pobresa infantil dels 29 països més desenvolupats.

En quant al cor del seu aparell productiu, els signes no són positius: la producció industrial va caure un 0,4% en desembre, i sectors com el manufacturer, el petroli o el agrícola estan acusant la caiguda de preus. Tot açò duu a reconèixer a la Reserva Federal que la recuperació està sent “modesta”: el 2015 no va sobrepassar el 2,5%, i per al 2016 s’espera, en el millor de los casos, repetir la dada. L’aspecte central segueix sent la anèmica inversió productiva i la caiguda de la productivitat del treball, que, segons diferents fonts, segueix sent dèbil, al voltant del 0,6% al 2015, molt lluny dels increments dels anys cinquanta i seixanta, quan superava el 2,5% anual.

La caiguda de Xina i el enfonsament del preu del petroli estan colpejant durament l’economia nord-americana en diferents plans. Els mercats financers van acomiadar el 2015 amb el pitjor resultat des de la ensulsiada de Lehman Brothers, i en els primers 20 dies del 2016 l’índex S&P 500 ja ha caigut un 6,7%. Però és en l’ocupació de la indústria nord-americana on els efectes estan sent més demolidors: la petrolera Chevron va anunciar l’acomiadament de 7.000 treballadors; Schlumberger, la major companyia mundial de serveis petrolers, ha eliminat 20.000 llocs de treball; Baker Hugs, una altra de les empreses més importants del sector, preveu la destrucció d’uns altres 10.500, mentre Halliburton va sumar uns altres 9.000. Dins del sector tecnològic, Hewlett-Packard (HP) va informar dels seus plans per a eliminar entre 25.000 i 30.000 llocs de treball. El gegant tecnològic Microsoft acomiadarà 7.800 treballadors, equivalent al 6 % de la seua plantilla, i la companyia de targetes de crèdit American Express va comunicar la reducció de més de 4.000 llocs de treballs, per no parlar dels grans bancs d’Europa i Estats Units, que van retallar 100.000 llocs de treball el 2015 i esperen desenes de milers més en els pròxims mesos.

L’estancament de Japó és una altra nota negativa. Malgrat els Abenomics, els majors paquets d’ajuda estatal de la història del país, i la barra lliure de liquiditat (0% en els tipus d’interès), s’hi està molt lluny de revertir la dinàmica de crisis. Amb un creixement per al 2015 que no superarà el 0,6%, l’any passat hi va haver episodis recessius entre juny i setembre (una caiguda del 0,8%). Per al 2016 es preveu un panorama similar, amb un avanç per sota del 1%. Les raons d’aquest estancament prolongat estan completament lligades a la marxa de l’economia mundial: la caiguda de la demanda xinesa i l’estancament d’Europa han refredat la inversió productiva, que va tornar a caure al 2015, mentre la productivitat del treball en Japó, que va ser la bandera del seu creixement exponencial en la dècada dels setanta i huitanta del segle passat, no deixa de disminuir.

 

Capital financer i capital fictici

Hi ha molts fenòmens que demostren el caos actual en què es mou l’economia capitalista, la seua debilitat acusada, i la profunditat de la crisi de sobreproducció que la tenalla.

Per una costat, la tendència inevitable a la concentració del capital davant la reducció de l’activitat i els mercats. Segons les dades de Thomson Reuters, al 2015 es van batre tots els rècords en el mercat de fusions i adquisicions fins a aconseguir els 4,2 bilions de dòlars (3,97 bilions d’euros), superant la major cota, registrada al 2007 just abans de l’esclat de la Gran Recessió. Per un altre, el creixement exponencial del capital financer, alimentat pels plans d’EQ i el desenvolupament d’una nova bombolla especulativa global. En EEUU, Japó i  la UE, el doll injectat per aquestes expansions quantitatives des del 2008 supera els 12 bilions de dòlars, una muntanya de liquiditat que no ha revertit el retrocés de la inversió productiva. El cas d’Europa és especialment lamentable. Amb un mercat creditici totalment aturat, els diners dipositats per la banca de la zona euro en el Banc Central Europeu (BCE) sumava 212.415 milions en la primera setmana de gener del 2016, un 8,3% superior al del tancament del 2015. Però allò més significatiu és que els dipòsits paguen una taxa negativa del 0,3%. Encara que perdin diners prefereixin tenir-lo a bon recapte!!

A més a més de l’exemple anterior, una part fonamental de la liquiditat disponible s’ha emprat en la compra de deute sobirà dels Estats, un negoci rodó fins ara, quan les taxes d’interès que paguen països com Alemanya o Suïssa són negatives. Què fer amb tants diners? La resposta és tot un clàssic: invertir en operacions borsàries i en fons de alt risc, reproduint el mateix comportament que va dur al crack del 2008. Entre el 2008 i el 2015, la capitalització del mercat borsari mundial va créixer en 48 bilions de dòlars, sobrepassant en juny de l’any passat el total de 73 bilions, una xifra sense precedents en la història. Com és possible que el mercat de valors gairebé tripliqui els seus actius mentre l’economia real retrocedeix? És una autèntica bogeria, però té la seua lògica.

La liquiditat sols ha servit per a augmentar el deute de les nacions i facilitar la creació de nous canals especulatius que el transformen en capital fictici gràcies a l’enginyeria financera moderna, com posa d’exemple l’anomenada banca en l’ombra o shadow banking. Qualificada com “el sistema d’intermediació creditícia conformat per entitats i activitats que estan fora del sistema bancari tradicional” la banca en l’ombra engloba la malifeta tan ben coneguda als EEUU i Europa a partir de l’esclat de les hipoteques subprime del 2007: hedge funds, deute titularitzat i bons d’alt risc high yield, que segons l’FSB arribaven als 36 bilions de dòlars al tancament del 2014 (14,2 bilions de dòlars en EEUU i 4,1 en Gran Bretanya, i creixent com l’escuma en Xina). Si a més a més incloguem els fons de pensions, asseguradores i altres institucions financeres de capital risc, situades en el perímetre difús de les activitats de la shadow banking, la suma arribaria als 137 bilions de dòlars. No és estrany que Georges Soros assenyali que l’ambient actual li recorda molt al del 2008.

 

Els preus de les matèries primeres i del petroli col·lapsen. L’enfonsament dels emergents

La caiguda del preu del petroli té efectes catastròfics: arrasa amb l’estabilitat pressupostària dels països productors, alimenta la caiguda de les borses, aguditza la tendència recessiva de la economia, destruint desenes de milers de llocs de treball en el sector i soscavant la inversió mundial en producció i exploració petrolera (una reducció de 150.000 milions de dòlars al 2015). A més a més, segons xifres del FMI, el deute de les empreses petroleres ascendeix a 3 bilions de dòlars, dels que 247.000 milions de dòlars corresponen a bons porqueria d’empreses nord-americanes.

A mitjans de gener, el preu del barril Brent, de referència en Europa, es va situar per sota dels 28 dòlars, i hi existeix l’opinió de que el desplomi pot prosseguir en els pròxims mesos. Les raons són òbvies: hi ha un brutal excés d’oferta davant una demanda mundial que es contrau per la caiguda de l’activitat econòmica (Xina és el segon consumidor mundial de petroli), situació a la que cal afegir uns altres factors, com la guerra en Síria i l’enfrontament que manté Aràbia Saudita amb Iran. En aquest últim cas, el règim de Riad ha respost amb contundència a l’alçament de les sancions contra Iran i la seua tornada al mercat petroler. Lluny de reduir la producció, Aràbia l’ha augmentada inundant Europa i el món amb cru barat per a defensar la seua quota de mercat.

Tots els factors fonamentals convergeixin en un mateix sentit. Les anomenades nacions emergents (BRICS) Brasil, Rússia, Índia, Sudàfrica, fins i tot Turquia, es van convertir en el sant grial de la recuperació econòmica mundial, però la il·lusió no ha trigat en esfumar-se. Des del 2008, aquests països han acumulat una bombolla creditícia de 9,1 bilions de dòlars (alimentada pels baixos tipus d’interès i l’emissió de bons en moneda estrangera per part dels estats), que ara és molt més difícil tornar. Aquest llast alimenta una nova època de retallades i esclats socials.

Turquia s’ha vist embolicada en la major onada de mobilitzacions obreres i juvenils dels darrers trenta anys, mentre la seua economia es deprimeix. La polarització política i la crisis del règim han empès Erdogan cap a mesures bonapartistes salvatges, reactivant les pràctiques de terrorisme d’Estat i guerra bruta dels anys setanta per a combatre l’esquerra i el moviment kurd. Sudàfrica va créixer al 2015 un modest 1,3%, però la desocupació va augmentar fins el 25% i entre la joventut el 35%, segons xifres oficials, encara que unes altres estadístiques situen l’atur juvenil per damunt del 60%. En aquest context de crisi s’han produït aferrissades lluites obreres, escissions en el COSATU i un ambient molt crític contra l’aliança tripartita de l’ANC, COSATU i SACP (Partit Comunista). La caiguda dels preus de les matèries primeres està colpejant durament Rússia: En 2015 el seu PIB ha retrocedit un 3,5%, i les perspectives per al 2016 són escabroses. Putin ha hagut de introduir una retallada del 10% al pressupost al 2016, però la sangria serà encara major considerant que el pressupost s’ha elaborat partint del preu del barril de petroli a 50 dòlars. Ja s’ha anunciat una nova onada de privatitzacions d’empreses estatals i el ruble ha experimentat una devaluació severa: de 33 rubles el dòlar en gener del 2014, a 78,66 rubles en gener del 2016. En aquestes condicions els problemes de finançament i l’augment del deute que arrossega Rússia creixen exponencialment, mentre els capitals fugen del país.

 

La caiguda en la depressió és possible

En definitiva, el panorama és poc encoratjador. Economistes liberals com Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, han assenyalat que “…Les causes que originaren l’actual crisi econòmica no sols no s’han corregit sinó que han empitjorat. Els nivells extrems de deute impliquen fallides a l’estil dels anys 30 […]”. Els plans permanents d’austeritat i retallades, rebaixes salarials i precarietat laboral, afonen la demanda i han augmentat a nivells sense precedents la desigualtat en tot el món. Els avanços tecnològics, Internet i xarxes socials, comerç on-line, la robòtica i la microelectrònica, són menys significatius, en termes d’augment de productivitat, que els que van tenir lloc durant la segona revolució industrial de finals del segle XIX o després de la Segona Guerra Mundial.

L’economia mundial segueix empantanada en un cicle recessiu del que és incapaç de sortir i un descens cap a una depressió més profunda és una perspectiva real. La brutal destrucció de forces productives d’aquests darrers vuit anys, incloent una devastació sense precedents del medi ambient, assenyala la decadència del mode de producció capitalista i marca un punt d’inflexió en la història. Les possibilitats per a transformar la societat en línies socialistes són indiscutibles, però la marxa dels esdeveniments no es decideix sols per la crisi en la base material de la societat. Una vegada més, la història assenyala la completa maduresa per al socialisme que han aconseguit les forces productives, i també la debilitat (o immaduresa) del factor subjectiu —l’absència d’un partit marxista de masses—. La resolució d’aquesta contradicció és la tasca fonamental dels revolucionaris en els pròxims anys.

 

NOTES

1. Segons la web China Labour Bolletin, l’any 2015 va registrar 2.774 protestes, el doble de les 1.379 del 2014.

 

2. Òbviament els imperialistes nord-americans no s’estan quedant de braços creuats davant aquest desafiament i han respost amb l’Acord Transpacífic, o TPP segons les seues sigles en anglès, que agruparà una sèrie de països (Austràlia, Brunei, Canadà, Xile, Japó, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Singapur, EEUU i Vietnam) les economies dels quals suposen gairebé el 40% del PIB mundial. El seu principal objectiu és assegurar una posició de control sobre les relacions comercials en tota la zona del Sud-Est Asiàtic i el Pacífic, frenant les aspiracions xineses. El president Obama ho explicava perfectament al declarar que “quan més del 95% dels nostres potencials clients viuen fora de les nostres fronteres no podem permetre que països com Xina escriguin les regles de l’economia”. Estats Units busca tancar uns altres acords de “lliure comerç” amb similars objectius, como en el caso del TTIP en Europa.

 

3. Aquesta realitat és la que ha dut a l’ex-secretari del Tresor nord-americà, i ex-assessor d’Obama, Larry Summers, a formular la seua teoria de “l’estancament secular, una forma elegant de reconèixer que el capitalisme no pot remuntar la crisi i esperar un període d’auge com en el passat, sinó taxes de creixement molt modestes amb desocupació crònica.

 

4. En aquest sentit cal destacar la decisió de la burgesia nord-americana de recórrer a la producció del cru utilitzant tècniques no convencionals, com el fraking (fracturació hidràulica) per tal d’assegurar-se el proveïment front al fracàs de les seues incursions en Orient Mitjà. Gràcies a aquestes mesures, la producció nord-americana de petroli va augmentar de cinc milions de barrils per dia en el 2008 a 9,3 milions de barrils en el 2015 (el que ha propiciat el endeutament de les petroleres del país).

 

5. Entre 2009 i 2015, l’increment del consum de petroli de Xina va suposar gairebé la meitat del creixement total de la demanda global, xifra que s’estima caurà un 30% el 2016.

 

6. Aràbia Saudita no ha deixat d’augmentar la producció fins a una mitja de 10,33 milions de barrils diaris en novembre del 2015, provocant una veritable  guerra de preus. Un moviment paral·lel a unes altres iniciatives, com la seua brutal intervenció militar en Iemen, deixant clar a Iran, i a EEUU, que no renuncia a l’hegemonia regional. Però aquestes maniobres estan provocant al mateix temps convulsions internes: el dèficit pressupostari es va elevar a 98.000 milions de dòlars al 2015 (16% del seu PIB), i ha dut al govern a plantejar retallades en els subsidis socials, en aigua i llum.

7. Segons el darrer estudi del Credit Suisse, el 1% de la població mundial, aquells que tenen un patrimoni valorat de 760.000 dòlars (667.000 euros o més), posseeixin tants diners líquids o invertits com el 99% restant de la població mundial.