Tres volums, 1.763 pàgines, 60 euros. Compra els llibres aquí

L'any 1917 va associat al nom de Vladímir Ilich Lenin, teòric marxista i dirigent de la fracció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Sense ell, i sense la seva persistent feina per construir el partit revolucionari, 1917 no hagués passat a la història universal ni del moviment obrer com l'any en què els treballadors de Rússia, amb el suport dels camperols pobres, van prendre el poder a les seves mans i van iniciar la construcció del socialisme.

En aquesta cuidada edició en tres volums dels Escrits de Lenin de 1917, la Fundació F. Engels recupera el seu pensament original lliure de les posteriors deformacions de l'estalinisme. Unes pàgines que condensen una escola formidable de tàctica i estratègia revolucionària, imprescindible per afrontar les lluites presents i futures.

A continuació publiquem la introducció del llibre escrita per Míriam Municio.

Lenin i la Revolució d'Octubre

“Un factor colossal de la maduresa del proletariat rus, el febrer de 1917, era Lenin. No havia caigut del cel. Encarnava la tradició revolucionària de la classe obrera. Perquè les consignes de Lenin trobessin el camí de les masses calia que existissin quadres, per molt febles que aquests fossin en principi, calia que aquests quadres tinguessin confiança en la seva direcció, una confiança fundada en l'experiència del passat. Rebutjar aquests elements és simplement ignorar la revolució viva, substituir-la per una abstracció, 'la correlació de forces', ja que el desenvolupament de les forces no para de modificar-se ràpidament sota l'impacte dels canvis de la consciència del proletariat, de manera que les capes avançades atrauen les més endarrerides, i la classe adquireix confiança en les seves pròpies forces. El principal element, vital, d’aquest procés és el partit, de la mateixa manera que l’element principal i vital del partit és la seva direcció. El paper i la responsabilitat de la direcció en una època revolucionària són de colossal importància. (…)

“La victòria és una tasca estratègica. Cal utilitzar les condicions favorables d'una crisi revolucionària per mobilitzar les masses; prenent com a punt de partida el nivell determinat de la seva 'maduresa', cal empènyer-lo a anar cap endavant, ensenyar-lo a adonar-se que l'enemic no és omnipotent, que està esquinçat per les seves contradiccions, que regna el pànic darrere de la seva imponent façana. Si el Partit Bolxevic no hagués aconseguit dur a terme aquesta feina, no es podria parlar ni de revolució proletària. Els soviets haguessin estat aixafats per la contrarevolució i els petits savis de tots els països haurien escrit articles o llibres el motiu dels quals hagués estat que només visionaris impenitents podien somiar a Rússia la dictadura d'un proletariat tan feble numèricament i tan poc madur”.

Lev Trotski. Classe, partit i direcció. Per què ha estat vençut el proletariat espanyol?

L'any 1917 va associat indissolublement al nom i a la vida del revolucionari rus, dirigent de la fracció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i teòric marxista Vladímir Ilich Lenin (1870-1924). Sense ell, i sense el seu treball persistent durant dècades per construir el partit proletari, l'instrument dels explotats per emancipar-se de les seves cadenes, 1917 no hagués passat a la història universal ni del moviment obrer internacional com l'any en què els treballadors de Rússia, amb el suport de la pagesia pobra, es van fer conscients de la seva enorme força i, alçant-se contra una misèria i opressió seculars, van ser capaços de prendre el poder a les mans.

Foto1
L'any 1917 va associat indissolublement al nom i a la vida de Vladímir Ilich Lenin, dirigent de la fracció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus.

El triomf de la insurrecció d'Octubre va demostrar, en els fets, que el capitalisme sí que podia ser enderrocat. Els primers passos en la construcció d'una societat socialista i la seva potent ona expansiva van provocar immediatament l'entusiasme entre les masses treballadores més enllà de les fronteres russes, i amb la mateixa immediatesa, un gèlid calfred a la burgesia mundial, que mai no va imaginar veure amenaçat el seu domini d'aquesta manera. El bolxevisme va passar de ser una petita minoria a guanyar, en qüestió de mesos, la majoria als soviets i convertir-se en un imant per a milions d'oprimits a tot el planeta. Des d'aquell precís instant, quan tots els ressorts van saltar i les potències imperialistes en aliança amb la burgesia russa van desplegar el seu poder militar i econòmic contra la recent nascuda república dels soviets, i fins avui, una allau de mentides, tergiversacions i ocultacions han intentat sepultar aquells inspiradors esdeveniments.

Aquesta sanya en desprestigiar l'obra revolucionària de 1917 i al seu principal dirigent, de la qual fan gala els ideòlegs i portaveus del gran capital i, també, tots els “renegats” del marxisme en les diferents versions (socialdemòcrates, estalinistes, reformistes de la nova esquerra…), és directament proporcional a la força de les idees del marxisme revolucionari quan connecten amb les aspiracions de les masses en lluita.

Amb aquesta edició en tres volums dels seus Escrits de 1917, la Fundació F. Engels vol rescatar de l'oblit, i posar a disposició de tots aquells que avui seguim entestats a acabar amb la barbàrie capitalista, les fonts originals en què s'analitza i es descriu detalladament aquella fabulosa acció col·lectiva de les masses, que va posar els fonaments del primer Estat obrer de la història i les bases per a una societat sense classes.

Aquests textos extraordinaris formen part de la memòria històrica del moviment obrer i la lluita de classes internacionals, però no només això. Són també una poderosa eina de combat actualment. Les revolucions no són relíquies del passat —per més que a alguns els hi pesi aquesta idea—, només cal fer una ullada al nostre voltant: insurreccions, aixecaments populars i vagues generals han esclatat a nombrosos països de tots els continents des de la Gran Recessió del 2008. La polarització política i l'avenç de l'extrema dreta populista, l'empobriment i la desigualtat, la crisi del parlamentarisme, la lluita per la supremacia mundial entre les potències i la guerra imperialista… posen a l'ordre del dia l'atzucac en el que es troba el sistema capitalista. Les lliçons del 1917 tenen plena vigència avui. Des d'aquí les reivindiquem i no deixarem que ens les prenguin ni s'esborrin.

En defensa del marxisme

En un període de la història tan intens i decisiu com la Gran Guerra imperialista del 1914 al 1918, no deixa de sorprendre la capacitat de Lenin per desenvolupar la teoria marxista i aplicar-la amb audàcia i decisió a una situació objectiva complexa i canviant en extrem. No podem oblidar que el règim tsarista enderrocat el febrer de 1917 deixava com a llegat un país enormement endarrerit, amb un 80% de població rural, i immers en una ferotge guerra que ja havia segat la vida de milions i dessagnava l'economia.

La capacitat d'apreciar l'estat d'ànim de les masses, establir quines eren les tasques prioritàries, quins arguments, consignes i accions eren necessàries per fer avançar la consciència i l'organització en cada moment, van destacar a Lenin molt per sobre de la resta de dirigents revolucionaris. Però aquestes qualitats es van unir a altres: una confiança indestructible en la capacitat creadora dels proletaris i, sobretot, no vacil·lar a l'hora de donar la batalla contra la influència ideològica de classes alienes que penetraven, tant al si del Partit Bolxevic com en el moviment en general, a través de les polítiques oportunistes i “conciliadores” dels partits petitburgesos, menxevic i socialrevolucionari o eserista[1]. Aquest enfocament sistemàtic va educar tota una generació de militants obrers, estudiants i camperols que engrossien les files bolxevics.

A través d'una abundància de textos breus o més amplis, en forma d'articles de premsa, resolucions o documents programàtics del partit, cartes, intervencions i discursos en múltiples fòrums, o mitjançant obres de gran importància teòrica, com L'Estat i la revolució, en aquestes pàgines recorrem el pensament, l'elaboració política vertiginosa i l'activitat militant —sempre de la mà— de Lenin des de principis de març fins a finals de desembre de 1917.

Aquests materials representen un autèntic diari de la revolució. Hi apareixen tots els debats i polèmiques centrals que van sacsejar el bolxevisme, i mostren Lenin aixecant un programa d'independència de classe i lliurant una lluita principista contra els diferents corrents polítics que es disputaven la direcció dels esdeveniments. Començant per aclarir la naturalesa imperialista de la guerra —els objectius de la qual no canviaven gens ni mica malgrat la caiguda de l'antic règim— i el rebuig a les postures “defensistes” i socialxovinistes que justificaven la prolongació de la contesa, i continuant per la defensa del caràcter socialista de la revolució i la necessitat que el proletariat prengués el poder.

A Cartes des de lluny, text amb què obrim aquesta edició, podem apreciar el programa internacionalista de Lenin: “el Soviet de diputats obrers, soldats i camperols de tota Rússia” hauria de declarar “no estar lligat a cap tractat, ni de la monarquia tsarista ni dels Governs burgesos”, publicar-los immediatament i proposar “les condicions de pau dels obrers i camperols: alliberament de totes les colònies i de totes les nacions dependents, oprimides o que no gaudeixen de plens drets”.

Un dels aspectes més rellevants per al triomf de la revolució va ser la postura de Lenin sobre la qüestió nacional. Sota el tsarisme Rússia era una gran “presó de pobles”. Dels seus 129 milions d'habitants només un 43% eren russos, però el rus s'imposava com a llengua oficial a la resta de nacionalitats. Les masses ucraïneses, georgianes, lituanes, del Caucas, fineses... veien reprimit el dret d'expressar-se en les seves llengües i d'exercir l'autodeterminació nacional. Una situació que no va variar gens amb l'arribada de la república burgesa al febrer. Els bolxevics van inscriure al seu programa amb lletres d'or aquest dret democràtic. “S'ha de reconèixer a totes les nacions que formen part de Rússia el dret a separar-se lliurement i a formar estats independents”. És més, Lenin advertia que si no fos així, la desviació cap el xovinisme seria la conseqüència directa.

Foto1
Després de la Revolució de Febrer, Lenin va escriure: “La nostra tàctica: desconfiança absoluta, cap suport al nou Govern; sospitem especialment de Kérenski; l'única garantia és armar el proletariat”.

“Negar aquest dret, o no adoptar mesures que en garanteixin la realització pràctica, equival a donar suport a la política de conquestes o annexions. Només el reconeixement per part del proletariat del dret de les nacions a la separació pot assegurar la plena solidaritat entre els treballadors de les diferents nacions i facilitar-ne un acostament”.

Aquestes posicions van ser claus per orientar les feines dels quadres i la política d'aliances del partit. No és cap detall que al rebre durant el seu exili la notícia del triomf de la Revolució de Febrer, concretament el 2 de març, Lenin enviés un telegrama als dirigents bolxevics on textualment adverteix:

“La nostra tàctica: desconfiança absoluta, cap suport al nou Govern; sospitem especialment de Kérenski; l'única garantia és armar el proletariat”.

En les primeres setmanes i mesos de la revolució va dedicar les seves energies a desemmascarar la política contrarevolucionària i imperialista del primer Govern Provisional burgès, a qui els dirigents menxevics i eseristes del Soviet de Petrograd havien cedit el poder. Aquesta mateixa batalla la va mantenir contra el següent Govern de coalició amb la burgesia, al qual es van incorporar sis ministres “socialistes”, i l’objectiu dels quals era apuntalar els capitalistes, encobrir amb “fraseologia revolucionària” les seves veritables accions (allargar la guerra, preservar la propietat terratinent, ajornar l'Assemblea Constituent, mantenir el poder econòmic dels grans bancs…), enganyar el poble i, en paraules del dirigent bolxevic, “obstaculitzar per tots els mitjans la iniciativa revolucionària de les masses i la presa del poder des de baix, única garantia de l’èxit real de la revolució”.

En realitat, aquesta lluita per clarificar el programa, la tàctica i l'estratègia de la revolució va haver d'emprendre-la enèrgicament en primer lloc dins del Partit Bolxevic. Amb l'arribada de Lenin a Petrograd a l'abril, l'orientació del partit va fer un gir radical que va connectar ràpidament amb l'experiència dels treballadors bolxevics que estaven a primera línia de l'acció, però va xocar amb l'hostilitat dels vells dirigents. La direcció de l'òrgan central del partit, Pravda, amb Kàmenev i Stalin al capdavant, es movia entre la confusió i l'oportunisme. La por de sobrepassar els límits de la revolució democràtica-burgesa els portava a adaptar-se a l'atmosfera de conciliació predominant i donar suport condicional al Govern amb l'argument d'exercir així la “vigilància” i el “control” sobre ell, i no “provocar ” a la reacció.

A tots aquests errors principistes respon un dels documents més importants de Lenin, Les tasques del proletariat en aquesta revolució, més conegut com les Tesis d'Abril. És clar a l'hora de considerar el caràcter de la revolució russa: “el tret específic” de la situació “consisteix en el pas de la primera etapa de la revolució (...) a la seva segona etapa, que ha de posar el poder en mans del proletariat i dels sectors més pobres de la pagesia” no en forma de república parlamentària, “que seria un pas enrere”, sinó d'una nova forma d'Estat: la república dels soviets de diputats obrers, soldats i pagesos. Lenin apel·la a la creació d'un “únic banc nacional” sota control dels soviets de diputats obrers, i a la confiscació dels latifundis i la nacionalització de les terres sota control dels soviets locals de pagesos i jornalers.

Lenin no va deixar d'assenyalar que la iniciativa de les masses era el factor decisiu, que no havien d'esperar cap ordre de cap poder per actuar: “El partit aconsella als pagesos prendre la terra de manera organitzada, sense permetre el menor deteriorament de la propietat i adoptant mesures per augmentar la producció”. Finalment, reconeixent que els bolxevics es trobaven en minoria dins dels soviets, insisteix que la tasca central és la propaganda i l'explicació “pacient, sistemàtica i tenaç” per guanyar les masses al programa de la revolució socialista.

Aquestes tesis van provocar una forta crisi política al bolxevisme, que va culminar amb una majoria a favor de Lenin a la VII Conferència del partit celebrada entre el 24 i 29 d'abril. Va ser aquesta lluita ideològica la que va permetre cohesionar els militants i els quadres, i armar-los sòlidament per als esdeveniments següents.

Foto1
Lenin no va deixar d'assenyalar que la iniciativa de les masses era el factor decisiu, que no havien d'esperar cap ordre de cap poder per actuar.

A mesura que ni un sol dels problemes urgents per a les masses es resolia —no hi havia ni pa, ni pau, ni terra—, la situació econòmica s'agreujava i es preparava una nova ofensiva al front, la il·lusió i confiança inicials a les promeses del Govern Provisional i en els dirigents socialrevolucionaris i menxevics es va anar transformant en descontent, indignació i impaciència. Un terreny fèrtil per als bolxevics, que van augmentar la seva autoritat i suport entre els obrers i soldats.

El partit de l'avantguarda i les masses

Durant el mes de juny, mentre es duia a terme el I Congrés dels Soviets de diputats obrers i soldats de tota Rússia, diversos episodis indicaven que la tensió social i la radicalització de les masses s'aprofundien, alhora que la contrarevolució estirava els seus músculs i passava a l'ofensiva.

La manifestació convocada per al 10 de juny pels bolxevics va ser prohibida pel Congrés dels Soviets; immediatament després, amb l'objectiu de mostrar la seva fortalesa i aïllar els leninistes, van ser els menxevics els qui van convocar el 18 de juny, coincidint amb l'inici de l'ofensiva al front, per fer una demostració a favor de la política bel·licista del Govern de coalició. Però la manifestació se'ls va tornar en contra gràcies a l'audàcia que van mostrar els bolxevics a l'hora de cridar a participar-hi amb consignes molt diferents de les que proposaven els reformistes. El mateix Lenin ho narra així al seu article del 18 de juny:

“Gairebé mig milió de manifestants. (…) Unitat al voltant de les consignes, entre les quals predominaven aclaparadorament: 'Tot el poder als soviets!', 'A baix els deu ministres capitalistes!', 'Ni pau per separat amb els alemanys ni tractats secrets amb els capitalistes anglo-francesos!', etc. A ningú que hagi vist la manifestació li ha quedat el menor dubte de la victòria d'aquestes consignes entre l'avantguarda organitzada dels treballadors i els soldats de Rússia”.

L'ofensiva militar contra els exèrcits alemanys, que havia estat denunciada incansablement pel Partit Bolxevic, va ser una autèntica massacre: l'exèrcit rus va perdre prop de 60.000 homes en només deu dies. Aquest fracàs va ser també una derrota política del Govern Provisional i del bloc defensista dels eseristes i menxevics, “lacais de la burgesia contrarevolucionària”.

Es va desencadenar una onada d'indignació i de crítica que va accelerar la crisi política al país, i va acabar esclatant a les Jornades de Juliol. Els sectors d'avantguarda, més impacients, no volien esperar més per acabar amb un Govern que no complia les seves promeses, que actuava a les ordres de la burgesia i els imperialistes francesos i britànics, i havia esdevingut botxí dels treballadors i dels camperols en uniforme. Centenars de milers d'obrers i soldats de Petrograd —la punta de llança de la revolució— van prendre els carrers, aquesta vegada armats, amb l'objectiu d'exigir al Comitè Executiu del Soviet que es fes amb el poder d'una vegada.

Tot i això, l'estat d'ànim i la comprensió de la situació no era la mateixa entre les masses de la resta del país. Calia una mica més de temps per compassar l'acció revolucionària amb les províncies i que la capital revolucionària no quedés aïllada. Lenin i els bolxevics n'advertien d’això, entenent que calia no precipitar-se. Però un cop desencadenada l'acció des de baix no van mirar cap a una altra banda, es van posar al capdavant per donar-li un caràcter el més organitzat possible i evitar que la derrota tingués conseqüències irreversibles.

Aquests primers dies de juliol van marcar un altre punt d'inflexió a la revolució. La reacció va avançar i es va fer amb les regnes temporalment. Al juliol i l'agost es va desencadenar una brutal campanya de repressió i difamació contra el Partit Bolxevic, acusat de “col·laboracionisme” amb l'imperialisme alemany. Es van assaltar els seus locals i impremtes, es van multiplicar les detencions i empresonaments de líders i militants bolxevics —amb l'aval dels dirigents menxevics i eseristes, que van convertir “els seus partits i els soviets, en meres fulles de parra de la contrarevolució”—, i molts van ser obligats a passar a la clandestinitat. Lenin es va haver d'amagar a la veïna Finlàndia.

En aquest període elaborarà nombrosos materials —Tres crisis, A propòsit de les consignes, Il·lusions constitucionals, El començament del bonapartisme, Els ensenyaments de la revolució, entre d'altres— caracteritzant la nova situació objectiva, els inicis del bonapartisme governamental, i adaptant la tàctica a aquestes circumstàncies. Aquests textos van ser la base de les resolucions del VI Congrés del partit, que va tenir lloc a Petrograd a finals de juliol i principis d'agost, i on es va formalitzar la fusió amb l'organització de Lev Trotski, el Comitè Interdistrictes[2].

En aquesta conjuntura, el doble poder s'inclinava favorablement del costat de la contrarevolució a causa de la política de col·laboració d'eseristes i menxevics. Lenin alertava que la perspectiva de prendre el poder per via pacífica, conquerint la majoria als soviets, s'estava frustrant. La tasca era agrupar forces “combinar la tasca legal amb la il·legal (…) Reorganitzar-se ràpidament, conseqüentment i resoludament” per preparar la insurrecció armada quan fos possible.

A La situació política (quatre tesis) és explícit sobre això:

“A hores d'ara, el poder estatal a Rússia és essencialment una dictadura militar. (…) la veritable essència de [la seva] política (...) consisteix a preparar la dissolució dels soviets”.

I continua:

“Els intents desesperats d'oposar-se aïlladament a la reacció no hi ajudaran. El que ajudarà és una comprensió clara de la situació, la resistència i determinació de l'avantguarda obrera, la preparació de les forces amb vista a una insurrecció armada, la victòria de la qual en les condicions actuals és extremadament difícil, però que encara és possible”.

Aquesta orientació va ser vital. No hi havia temps per a laments ni per a la desmoralització. Les tendències de fons apuntaven que un enfrontament decisiu entre les classes s'acostava. Encara que la contrarevolució se sentia forta per clavar un cop definitiu, no era menys cert que després de les Jornades de Juliol i veient la deriva autoritària del Govern de Kérenski, la intensa atmosfera de reacció i xovinisme es va diluir, i els bolxevics seguien creixent en nombre i estenent la seva influència. Ben arrelats als regiments més avançats, fàbriques i barriades obreres on no havien abandonat la seva tasca quotidiana, van aconseguir sortir del seu aïllament.

El Govern es va col·locar en absoluta connivència amb l'alt comandament militar i tots els sectors socials més reaccionaris. El 12 d'agost va reunir a Moscou una Conferència d'Estat per mobilitzar les forces contrarevolucionàries. Tot i això, els plans de la reacció van ser frustrats per l'acció de les masses: aquell mateix dia més de 400.000 obrers van paralitzar la ciutat amb una vaga general, impulsada des de baix i convocada pels bolxevics. Era el senyal més clar que Petrograd ja no estava aïllat.

En la seva Història de la Revolució russa, Trotski descriu l'ambient en aquells dies:

“Entre les classes posseïdores es va acumular a principis d'agost una actitud d'impaciència davant la política expectant dels dirigents cadets. (…) La impaciència política es va manifestar d'una manera més accentuada fora de les files del partit cadet, als estats majors, (...) als bancs, (…) a les hisendes senyorials (…). 'Viva Kornilov!' es va convertir en la consigna de l'esperança, de la desesperació, de la set de venjança. (…) De la mateixa manera que de l'explosió de les masses de Petrograd va sorgir la semiinsurrecció del juliol, de la impaciència dels propietaris va sorgir la revolta de Kornilov, a l'agost”.

La vaga general de Moscou i molt especialment l'intent de cop d'Estat del general tsarista Kornilov, derrotat per l'acció revolucionària de les masses sota la direcció del Partit Bolxevic, van canviar bruscament l'escenari. En una de les resolucions sobre la situació política, Lenin va escriure a principis de setembre:

“El significat històric de la sublevació de Kornilov és que va obrir amb una força extraordinària els ulls de les masses sobre el fet (...) que els terratinents i burgesos, encapçalats pels cadets, i amb els generals i oficials al seu costat, s'han organitzat i estan disposats a cometre, i cometen, els crims més menyspreables”.

El fuet de la contrarevolució va estimular les forces de la revolució. La crisi revolucionària madurava i les masses guanyaven confiança. Els soviets van tornar a revitalitzar-se i ràpidament els bolxevics es van fer amb la majoria al de Petrograd, Moscou i a les ciutats importants.

Foto1
L'intent de cop d'Estat del general tsarista Kornilov es va convertir en el fuet de la contrarevolució que va estimular les forces de la revolució.

Camí del poder

A la clandestinitat, Lenin no només va seguir de prop tots aquests esdeveniments i va estar en contacte directe amb els seus camarades, va escriure alguns dels seus textos més lúcids i penetrants, que han passat a la història com a clàssics del marxisme. D'aquest període són obres com L'Estat i la revolució, o el fulletó La catàstrofe que ens amenaça i com combatre-la, on desenvolupa, didàcticament i magistralment, el programa econòmic de la revolució (control obrer, nacionalitzacions, abolició del secret comercial…).

Però en tots els seus escrits i correspondència a partir del setembre es percep la urgència amb què planteja preparar ja les forces per a la insurrecció. L'onada de revoltes camperoles que s'estén per tot el territori és un símptoma més, i no pas petit, de la maduresa de la situació. Pel que fa al Pre-parlament (per al qual demana el boicot), i amb què la burgesia maniobra per intentar sabotejar la revolució, assenyala el seu caràcter “insignificant” perquè no correspon a la “veritable correlació de forces”. No hi havia temps per perdre, aquesta era la seva màxima preocupació.

“Després d'haver conquerit la majoria als soviets de diputats obrers i soldats d'ambdues capitals, els bolxevics poden i han de prendre a les mans el poder de l'Estat. La majoria del poble ens recolza. (…) la majoria als soviets de les dues capitals és el fruit de l'evolució del poble cap a nosaltres. El mateix demostren les vacil·lacions dels eseristes i menxevics i l'enfortiment dels internacionalistes a les seves files”.

Així s'expressa a Els bolxevics han de prendre el poder, carta que envia al Comitè Central i als de Petrograd i Moscou del partit a mitjans de setembre; la mateixa idea recorre una altra de les seves cartes al CC, El marxisme i la insurrecció, o textos com La crisi ha madurat, Consells d'un absent, Als obrers, als pagesos i als soldats...

Aquesta insistència no sorgia del no-res. Havia arribat el moment de passar de l'agitació i de la propaganda a la lluita directa pel poder. És en aquell moment decisiu quan van aparèixer els dubtes i les vacil·lacions en molts dels dirigents del partit, acusant les pressions polítiques i ideològiques de la burgesia i la petita burgesia, i que també, en última instància, mostraven una profunda desconfiança en la capacitat de les masses per dur a terme la revolució. Igual que va passar a l'abril, Lenin va haver de vèncer la forta resistència i l'oposició oberta a la insurrecció en la direcció bolxevic, personificada a Kàmenev i Zinoviev, que van qualificar d'aventurerisme la posició de Lenin.

La crisi va arribar al punt que Lenin va amenaçar amb “dimitir del meu càrrec al Comitè Central (...) i reservar-me la llibertat de fer agitació a les organitzacions de base del partit i al seu Congrés”. Finalment, a la reunió del Comitè Central del 10 d'octubre, amb Lenin ja a Petrograd, es va aprovar la preparació de la insurrecció armada, amb els dos vots en contra de Kàmenev i Zinoviev. Tot i quedar-se en completa minoria, tots dos desvetllarien els plans insurreccionals al periòdic de Maksim Gorki, Nóvaia Zhizn, en aquell moment oposat a la política bolxevic. Lenin va qualificar l'actuació de tots dos d'esquirolatge i va demanar la seva expulsió del partit.

En dos textos més memorables, Els bolxevics se sostindran en el poder? i Carta als camarades, va respondre de forma directa i incisiva, un per un, a tots els arguments i prejudicis burgesos i petitburgesos dels quals es feien ressò aquests dirigents per abandonar, precisament ara, la consigna de Tot el poder als soviets!: el suposat “aïllament” del proletariat, la seva manca de capacitat per aconseguir l'aparell de l'Estat i “posar-lo en marxa”, la subestimació de “les forces enemigues (…) que escombraran (...) la revolució”, fins i tot que “l'estat d'ànim de les masses no és el de sortir als carrers”...

La nit del 24 al 25 d'octubre, en la vigília del II Congrés dels Soviets de tota Rússia, comença la insurrecció sota la direcció directa de Trotski. Triomfarà unes hores després de manera incruenta i il·luminarà el primer Estat obrer de la història. Això només va ser possible perquè els bolxevics havien guanyat al llarg dels mesos el suport i la confiança de la immensa majoria dels oprimits del camp i de la ciutat. El dia 25 a les deu del matí, la premsa del partit publicava una nota signada pel Comitè Militar Revolucionari adjunt al Soviet de Petrograd:

“Als ciutadans de Rússia!

El Govern Provisional ha estat enderrocat. Un òrgan del Soviet de diputats obrers i soldats de Petrograd, el Comitè Militar Revolucionari, que encapçala el proletariat i la guarnició de Petrograd, ha assumit el poder de l'Estat. Està en mans segures la causa per la qual ha lluitat el poble: proposta immediata d'una pau democràtica, abolició de la propietat dels terratinents, control obrer de la producció i constitució del Govern soviètic. Visca la revolució dels obrers, els soldats i els camperols!”.

Sense demores ni titubejos el II Congrés dels Soviets —on els bolxevics representaven gairebé dos terços dels delegats electes— va aprovar els decrets sobre la terra, “queda abolida a l'acte i sense cap indemnització la gran propietat agrària terratinent”, i la pau, “anomenem tots els pobles bel·ligerants i els seus governs a iniciar negociacions immediates per concloure una pau justa i democràtica (…) sense annexions (…) i sense indemnitzacions”, ambdós decrets van ser escrits per Lenin. El Congrés també va decidir constituir i votar el Consell de Comissaris del Poble, amb Lenin com a president. Es pot llegir en aquesta edició el contingut complet d'aquests documents històrics juntament amb altres materials i decrets importants elaborats en les primeres setmanes de camí del Govern obrer i camperol, com el del control obrer, el dret de revocabilitat, sobre els salaris, la nacionalització de la banca…

La lluita interna dins del partit no va acabar el triomf de la insurrecció el 25 d'octubre. Els dies posteriors es va tractar de deslegitimar el Govern revolucionari amb l'argument que representava exclusivament els bolxevics i, per tant, “no és un Govern dels soviets”. Alguns dirigents bolxevics, entre ells Kàmenev, Zinoviev, Sokólnikov, Riazánov o Larin, van entrar en negociacions per formar un nou Govern que inclogués menxevics i eseristes i fins i tot es va plantejar la sortida del mateix de Lenin i Trotski. En no aconseguir-ho van dimitir del Comitè Central i de les seves posicions de comissaris del poble.

Un cop més, Lenin va contestar la fal·làcia d'aquests arguments. El Comitè Central bolxevic “unes ​​hores abans de la formació del nou Govern (…) va convocar a la seva reunió tres dels membres més destacats del grup dels eseristes d'esquerra” i els va proposar la seva incorporació, “però aquests ho van rebutjar”. Aquest va ser el motiu que el Congrés aprovés democràticament un Govern purament bolxevic, i no el sectarisme o autoritarisme leninista. És més, després d'aquests moments tensos, finalment els eseristes d'esquerra es van decidir a entrar al Govern amb els bolxevics, prenent amb les dues mans les paraules de Lenin:

estem disposats a compartir el poder amb la minoria dels soviets [es refereix als eseristes i menxevics], a condició que aquesta minoria es comprometi lleial i honestament a sotmetre's a la majoria i a aplicar el programa aprovat pel II Congrés dels Soviets de tota Rússia, que consisteix a fer passos graduals, però ferms i conseqüents, cap al socialisme”.

Milions de pagesos i pageses, obrers i obreres, que per primera vegada se sentien amos de les seves vides, tenien per davant la tasca ingent de construir una societat nova i veritablement lliure d'opressió. De la mà dels bolxevics, la van escometre amb gosadia i heroisme. Però la burgesia russa i el capitalisme internacional no deixarien que això passés fàcilment. La contrarevolució va iniciar a finals de novembre una guerra civil sagnant, però va sucumbir davant l'empenta de les masses i de l'Exèrcit Roig que la revolució triomfant va aixecar enmig de totes les adversitats.

Foto1
Milions de pagesos i pageses, obrers i obreres, que per primera vegada se sentien amos de les seves vides, tenien per davant la tasca de construir una societat nova lliure d'opressió.

Acabem aquesta presentació de la meravellosa obra de Lenin citant el text que tanca aquesta edició, Com organitzar l'emulació? Una crítica de l'arrogància petitburgesa que es pretén imprescindible i, sobretot, un homenatge sincer a la iniciativa, la creativitat i la capacitat de les masses oprimides, d'aquests milions d'homes i dones anònimes sense les quals, tant ahir com avui, les millors idees i plans de la revolució no es podrien materialitzar.

“Lluny d'eliminar la competència, el socialisme crea per primera vegada la possibilitat de practicar-la a una escala veritablement àmplia, veritablement massiva; crea la possibilitat d'incorporar la majoria dels treballadors a una activitat que els permet desenvolupar les seves capacitats, desplegar les seves habilitats i revelar aquests talents, tan abundants al poble, que el capitalisme ha trepitjat, reprimit i sufocat milers i milions. (…)

"Ells" pensen que la "plebe", els "simples" obrers i camperols pobres, seran incapaços de complir la gran tasca d'organització que la revolució socialista ha imposat als treballadors, una tasca veritablement heroica en el sentit històric de la paraula. 'No podran prescindir de nosaltres', diuen, per consolar-se, els intel·lectuals acostumats a servir els capitalistes i el seu Estat. Però la seva suposició arrogant no té fonament. (…) Hi ha molts organitzadors de talent entre la classe obrera i els camperols, i tot just estan començant a prendre consciència de si mateixos, a despertar i llançar-se a un gran treball vital, creatiu, a emprendre amb les seves pròpies forces la construcció de la societat socialista.

“Una de les tasques més importants, si no la més important, és desenvolupar aquesta lliure iniciativa dels obrers i de totes les persones treballadores i explotades en general, desenvolupar-la el més àmpliament possible a la feina organitzativa i creativa. Cal acabar tant sí com no amb el vell, absurd, salvatge, menyspreable i repugnant prejudici que només les anomenades 'classes altes', només els rics i els que han passat per l'escola dels rics, són capaços d'administrar l'Estat i dirigir el desenvolupament organitzatiu de la societat socialista”.

* * *

Per aquesta edició ens hem basat en les Obres Completes de Lenin en castellà publicades per l'editorial Progreso de Moscou el 1985-86, comparant-la amb l'edició anglesa de la mateixa editorial. El grup de traductors de la Fundació F. Engels ha revisat i corregit els textos, actualitzant-ne els arcaismes.

La transliteració dels noms russos a un altre alfabet sempre és complexa; de fet, els criteris han anat variant al llarg del temps. En aquesta edició hem seguit els actuals, encara que amb alguna excepció molt consolidada.

La Rússia tsarista mantenia el 1917 el calendari julià, que té un desfasament de tretze dies amb el calendari gregorià modern. Això provoca que alguns esdeveniments històrics estiguin datats o s'anomenin amb un mes diferent del calendari “actual”, com la Revolució de Febrer o la Revolució d'Octubre, ocorregudes quan a Occident ja era març i novembre. Per tal d'una millor comprensió de tot el procés revolucionari, hem optat per mantenir les dates al calendari rus de l'època.

Pel que fa a les notes a peu de pàgina, les de l'autor estan identificades com a tals; la resta, ja siguin aclaridores o comentant aspectes del text, són de l'editorial.

Finalment, hem incorporat al final del tercer volum un apèndix amb ressenyes biogràfiques dels principals personatges que apareixen al llarg dels tres llibres.

Notes:

[1]  Menxevics: Corrent reformista del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. Van rebre el seu nom al II Congrés del POSDR (1903), atès que en les votacions per triar el Comitè Central van quedar en minoria (menshinstvó), mentre que els revolucionaris, encapçalats per Lenin, van obtenir la majoria (bolshinstvó) i van ser anomenats bolxevics. A la revolució de 1905 es van pronunciar per la subordinació de la classe obrera al programa polític de la burgesia. En els anys de reacció (1907-1910) les seves tendències de dreta es van manifestar de forma aguda, i es van pronunciar a favor de la dissolució del POSDR. Socialpatriotes durant la Primera Guerra Mundial. Després de la Revolució de Febrer del 1917 van ser, juntament amb els eseristes, un dels pilars de la política de col·laboració de classes del Govern Provisional i van recolzar incondicionalment el seu programa imperialista. Després del triomf d'octubre, la majoria dels seus dirigents van donar suport a la contrarevolució.

Eseristes: Membres del Partit Social-Revolucionari rus, coneguts com a eseristes pel seu acrònim (SR). Sorgit de la unificació de diferents grups i cercles narodnikis (populistes) el 1902, era un partit petitburgès les concepcions del qual eren una amalgama de reformisme i anarquisme. Durant la Primera Guerra Mundial, la majoria dels eseristes van mantenir una posició socialpatriota. Abans de 1917 eren el corrent més influent entre els camperols. Després de la Revolució de Febrer de 1917, van constituir, juntament amb els menxevics, la força principal del Govern Provisional. Kérenski dirigia la seva ala dreta. Van rebutjar liquidar la propietat terratinent de la terra, traint així el programa de la revolució agrària. Després d'octubre, els eseristes d'esquerra van formar govern amb els bolxevics. Als anys de l'agressió imperialista i la guerra civil, els dirigents eseristes de dretes es van passar a la contrarevolució.

[2] Comitè Interdistrictes (també Organització Interdistrictes, Organització o Comitè Interradios i Socialdemòcrates Units): corrent del POSDR formada el 1913, després de l'escissió definitiva del partit entre bolxevics i menxevics un any abans, amb l'objectiu d'impulsar una futura reunificació. Molt actius durant tota la revolució (va ser el primer grup socialdemòcrata a treure un pamflet el febrer de 1917 trucant a un aixecament armat), els esdeveniments i el gir a l'esquerra del Partit Bolxevic, després de l'arribada de Lenin a Petrograd a l'abril, van portar a la unificació de tots dos grups al VI Congrés del Partit Bolxevic celebrat entre finals de juliol i principis d'agost de 1917. Molts membres del Comitè Interdistrictes (Trotski, Joffe, Lunacharski, Uritski, Riazánov...) van jugar un paper dirigent al partit durant i després d'octubre.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01