El tret essencial de qualsevol període revolucionari, i l'Estat espanyol havia arribat a un d'ells el 1931 amb la caiguda de la monarquia i l'arribada de la república, és la irrupció de les masses en l'escena de la història. Al contrari, en els períodes històrics “normals”, les masses deixen en mans dels “grans” homes (els polítics que dirigeixen les institucions de l'Estat burgès, els líders obrers...) la destinació de les seves vides. Però quan l'ordre social es torna insostenible per a elles prenen el timó del seu futur en les seves pròpies mans.
Altra característica fonamental d'un període revolucionari és que la classe dominant no abandona mai pacíficament l'escena de la història. La burgesia defensarà amb ungles i dents la seva posició privilegiada de comandament en la societat i el seu dret a explotar als oprimits.
Per això revolució i contrarevolució van unides de la mà inseparablement i després d'un període temporal, en el qual ni una ni una altra s'atreveixen a prendre el poder obertament, s'ha de donar irremeiablement el desenllaç: o la victòria de la revolució que s'expressaria necessàriament en la construcció de la societat socialista, o de la contrarevolució burgesa que duria a la barbàrie feixista. En aquesta clau es dirimien en els anys trenta els esdeveniments a l'Estat espanyol.
Ara bé com explicaria Lev Trotsky: “Les masses no van a la revolució amb un pla preconcebut de la nova societat, sinó amb un sentiment clar d'impossibilitat de seguir suportant la vella societat”. Al contrari, la burgesia sí té un pla concebut, per això lluita d'una manera més eficaç i despietada.
Així ho van demostrar en aquest cas els obrers a l'Estat espanyol i, particularment, la classe obrera asturiana durant la insurrecció de 1934. Aquesta experiència ens ensenya que no només n'hi ha prou amb lluitar fins al final per a vèncer als nostres enemics de classe, si bé això és imprescindible.
Els plans i preparatius de la insurrecció
Al novembre de 1933 la reacció pren el poder després de guanyar les eleccions. Els plans de Gil Robles, líder de la confederación Española de las Derechas Autónomas (CEDA), guanyadora dels comicis electorals, eren organitzar un moviment feixista que tingués un suport de masses per a, des de la “legalitat”, igual que van fer Hitler i Mussolini a Alemanya i Itàlia respectivament (eren els models en els quals es basava Gil Robles per a portar a terme el seu pla), declarar il·legals a les organitzacions obreres, perseguir, empresonar i assassinar als líders obrers. Aquests eren i continuen sent els mètodes del feixisme. A aquests mètodes criminals va haver de recórrer la burgesia per a garantir la supervivència del seu sistema.
Per això, el triomf de la revolució espanyola en els anys trenta anava unit inseparablement a l'èxit de la lluita contra el feixisme. Això era entès instintivament per les masses que es van mobilitzar una i altra vegada amb èxit, avortant quantes concentracions i manifestacions els feixistes gosaven convocar per a demostrar la seva força.
En aquest context d'auge de la classe obrera i pressionats per ella, Largo Caballero i els líders de l'Esquerra Socialista no es van cansar de repetir que l'entrada de la CEDA en el govern desencadenaria la revolució. Correctament, les masses identificaven a la CEDA amb els feixistes. Fins i tot Prieto, dirigent de l'ala reformista del PSOE, industrial biscaí i obert defensor del sistema, va prometre públicament en les Corts que qualsevol intent d'establir un règim feixista seria combatut per la revolució armada!
La classe obrera a l’Estat espanyol, armada amb les experiències del feixisme a Itàlia, Alemanya i Àustria, lluitaria fins al final contra l'intent de la burgesia d'imposar un règim feixista a l'Estat espanyol. Això també va ser entès pels estrategues de la burgesia i els terratinents de llavors i per això van arribar al compromís amb Gil Robles que no entraria la CEDA en el govern després de guanyar les eleccions de novembre de 1933.
El mètode conspiratiu
Però, a diferència dels bolxevics, Largo Caballero i els altres líders de l'Esquerra Socialista i de la UGT tenien una visió conspirativa de la preparació de la insurrecció, que gens tenia a veure amb el mètode marxista.
L'ala esquerra del PSOE no va dedicar els seus esforços a construir l'instrument indispensable per a la insurrecció: els consells obrers (soviets), constituïts per delegats de tots els partits i sindicats obrers, dels talls, fàbriques i barris obrers. Les Aliances Obreres (AO) podien haver complert aquesta comesa i no va ser així a causa de les anàlisis teòriques equivocades que sobre el tema de la insurrecció tenien els dirigents de l'ala caballerista del PSOE. De fet, el PSOE només va impulsar les AO en les localitats i zones de l'Estat espanyol en les quals no ostentava l'hegemonia obrera sobre les masses. Així va ser per exemple a Catalunya.
No era fàcil, per tant, per a Caballero superar la tradició burocràtica. La seva visió de la insurrecció estava molt prop del blanquisme (una visió putchista), és a dir, la substitució de l'activitat del partit revolucionari i de les masses per les accions d'un grapat de conspiradors secrets, sense tenir en compte la situació concreta necessària per al triomf de la insurrecció. Desgraciadament, els líders socialistes no semblaven entendre el paper que van jugar les masses i el seu partit revolucionari dirigent, el bolxevic, en la revolució d'Octubre de 1917.
Increïblement, no van considerar necessari construir un aparell militar, una milícia obrera dependent de les AO, al no ser vistes com òrgans que representaven a les masses sinó a les organitzacions obreres. A més van deixar els preparatius militars en mans d'un comitè presidit per Indalecio Prieto. Aquest comitè, en lloc d'orientar-se a la tropa, s'orientava a l'oficialitat de l'exèrcit. D'aquesta forma es va perdre l'oportunitat d'ensinistrar militarment a les masses.
Les conseqüències de la derrota de la vaga camperola de juliol de 1934.
Existeixen semblances entre la revolució russa de 1917 i la revolució espanyola dels anys trenta. El triomf del bolxevisme el 1917 només va ser possible per la combinació de dos factors dialècticament contradictoris, producte de l'endarreriment del desenvolupament capitalista de la Rússia de 1917: d'una banda la insurrecció camperola, element característic de les revolucions burgeses, un segle enrere; per altra banda, la insurrecció proletària pròpia de l'ocàs capitalista.
Una conclusió importantíssima d'aquesta experiència és que només podria triomfar la revolució socialista en l'Estat espanyol, on el 70% de la població era camperola, si el proletariat industrial radicat en les ciutats convencia a la pagesia que l'únic camí per a solucionar les seves miserables condicions de vida passava per lluitar pel socialisme i el règim de democràcia obrera, en el qual se'ls donaria terra als milions de famílies camperoles famolenques, una vegada abolit revolucionàriament el latifundisme. Això va ser el que van fer els bolxevics el 1917.
Largo Caballero es va negar a unificar la lluita camperola que s'estava portant a terme al juliol de 1934 amb la de la ciutat, amb l'argument que l'objectiu principal era centrar-se en la preparació de la insurrecció.
La derrota de la vaga camperola va portar com a conseqüència que la pagesia i els treballadors del camp, aquests últims amb una consciència de classe més feble que la del proletariat industrial, estaven tan copejats que no van jugar cap paper en la insurrecció d'octubre, sent aquesta ja per endavant una de les claus de la seva derrota.
Octubre de 1934.
Una altra de les conseqüències de la derrota camperola va ser que va encoratjar a la CEDA a conquistar definitivament el poder. La burgesia no podia esperar més. A pesar de la derrota dels camperols, la desunió de la classe obrera anava desapareixent lenta, però eficaçment.
A pesar del joc de Lerroux d'afavorir a la CNT, per a reforçar els elements apolítics que plantejaven que tots els governs i partits polítics eren igual de dolents, les propostes dels socialistes de lluitar units començaven a ser acceptades. En diverses vagues la CNT va cooperar amb la UGT i en diversos llocs, sobretot a Astúries, els anarquistes s'havien integrat en les AO.
També el PCE va ser forçat a integrar-se per la pressió de les masses i de la seva pròpia base. Temps enrere, en el número 33 de desembre de 1933 de Catalunya Vermella, òrgan del Partit Comunista de Catalunya, tracten a les AO de la següent manera: “L'Aliança Obrera és una maniobra de traïdors [...] que divideix als obrers i enforteix el bloc de tota la reacció”.
Era la conclusió que es derivava de la línia política estalinista que dominava en aquell moment la Internacional Comunista —la famosa teoria de el “Tercer Període” del socialfeixisme que identificava als socialdemòcrates amb els feixistes—. Aquesta política ultrasectària va tenir conseqüències nefastes, permetent la divisió del moviment obrer. A Alemanya la política del KPD (Partit Comunista Alemany), negant-se a arribar a cap acord de lluita amb el SPD (Partit Socialdemòcrata) per a combatre als nazis, va afavorir decisivament l'estratègia d'aquests. La teoria del socialfeixisme de Stalin estava justament en l'extrem contrari de les idees de “front únic” desenvolupades per Lenin en els quatre primers congressos de la Internacional Comunista.
Al juny de 1934, quan els feixistes van assassinar a Madrid a la socialista Juanita Ric, el PCE va haver d'acceptar la invitació socialista a participar en el funeral. No obstant això, el 12 de juliol va rebutjar una invitació socialista per a unificar l'acció i entrar en les AO i va declarar: “La nostra tàctica correcta pel que fa al front unitari ens permet frustrar els plans contrarevolucionaris de les Aliances Obreres”.
Al voltant de setembre de 1933 la pressió era irresistible en les files del PCE i els seus delegats s'integren en les AO. Si l'exponent principal de la teoria del socialfeixisme s'havia integrat al capdavant unitari proletari, aviat els obrers de la CNT també entrarien.
Davant l'enfortiment de l'oposició obrera, Gil Robles contraataca introduint a tres dels seus homes en el govern Lerroux. La contrarevolució fa un pas endavant. Ja no podia esperar més, encara quan el seu moviment feixista no tenia una base de masses. No obstant això, la reacció va tenir un error de càlcul claríssim al sobrevalorar l'efecte de la desmoralització que va tenir sobre les masses la derrota de la vaga camperola.
Largo Caballero durant algun temps havia insistit en l'anunci que si la CEDA entrava en el govern, el PSOE i la UGT, i per tant les AO, es veurien obligades a desencadenar la revolució. La radicalització de les seves postures, almenys en paraules, no deixa lloc a dubtes: “Ja no és qüestió ara de partits intermedis situats entre la classe treballadora i la burgesia […] o bé passa el poder a les mans de les dretes o bé a les nostres. I com les dretes necessiten per a sostenir-se la seva dictadura, la classe treballadora una vegada assolit el poder ha d'implantar també la seva, la dictadura del proletariat. L'hora dels xocs decisius es va acostant. El moviment obrer ha de preparar-se per a la revolució” (Adelante, febrer de 1934).
En la mitjanit del 4 d'octubre de 1934, sis hores després de l'entrada de la CEDA en el govern, les AO, la UGT i el PSOE criden a la vaga general.
Però sense estat major i sense una estratègia revolucionària unificada a escala estatal, la insurrecció es va convertir en una vaga general ràpidament sufocada. A Astúries la insurrecció va triomfar i en la resta de l'estat, amb la pagesia derrotada des de juliol, el moviment es va diluir amb rapidesa.
Madrid
La convocatòria de la vaga general va ser rebuda per la classe treballadora positivament envaint els carrers i esperant de la direcció plans, consignes i armes. El pànic del govern era tan gran que en unes poques hores es va veure suspès en l'aire sense cap autoritat i sumit sota el desconcert, doncs no sabia què fer. L'exèrcit que patrullava pels carrers no s'atrevia a registrar als grups de revolucionaris, que esperaven armes que no arribarien mai, encara que anaven de banda a banda de Madrid buscant-les.
Fins i tot guarnicions, com la de Cuatro Caminos, es passaven al bàndol de la revolució esperant ordres de la direcció socialista per a saber què fer.
Quan s'arriba a una insurrecció, cada minut que passa és decisiu. La rapidesa de reflexos de la direcció de les masses es torna decisiva. Si es perd una oportunitat, la guanya l'enemic. Així, davant les vacil·lacions de la direcció socialista, el govern va anar embravint-se. El PSOE es va oposar decididament a la insurrecció el dia 5 d'octubre. A partir d'aquest dia van optar per accions aïllades contra edificis com el de Telefònica, Capitania General, Governació. Eren accions que protagonitzaven grups de militants de les JJSS, al marge de les masses.
La vaga general va acabar sense pena ni glòria el 13 d'octubre quan els socialistes van cridar al treball.
Catalunya
Catalunya era en l'època, i és ara en l'actualitat, una de les zones més importants per a la revolució arreu de l’Estat. En els anys trenta era el centre del proletariat espanyol, doncs allí es concentrava la majoria de la classe obrera espanyola. L'organització hegemònica del proletariat català era el sindicat anarquista CNT. Fins a tal punt era majoritària, que la UGT en comparació de la CNT a Catalunya era un petit grup. A més el moviment socialista en el seu conjunt no tenia molta força a Catalunya. Per això la AO catalana era més independent de l'aparell socialista que a Madrid. La debilitat dels partits i sindicats feia que haguessin d'unir-se per a competir amb la CNT.
Però una de les claus per a l'èxit de la insurrecció a Catalunya i la resta de l'Estat espanyol era l'actitud de la CNT. Un dels punts febles de l'ideari anarquista és el seu apoliticisme. En aquests prejudicis dels líders de la CNT es va basar la reacció per a aixafar la insurrecció d'Octubre. A més, els líders anarquistes consideraven que la “dictadura feixista” era igual de dolenta que la “dictadura del proletariat”.
Per tant, era fonamental arrencar de la influència de la direcció anarcosindicalista als obrers que la seguien.
La repressió, tant del govern central com del de la Generalitat, a la CNT i la pressió unitària de la seva base van provocar crisis constants en la direcció anarcosindicalista. Desgraciadament a Catalunya, com en la resta de l'Estat, les crisis de la CNT no eren aprofitades per ningú. El Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Maurín no plantejava la qüestió en termes de sindicalisme de classe, garantir la unitat i l'enfortiment del sindicat. Al mateix temps que es combatien els prejudicis de la direcció anarquista, intentava aprofitar la crisi de la CNT per a acabar amb ella i construir la seva pròpia organització sindical. Aquesta era la mateixa tàctica del PCE.
Aquestes tàctiques, unides a la falta d'una lluita ferma tant del BOC com de l'esquerra caballerista contra la repressió que el govern de la Esquerra Republicana de Catalunya exercia contra la CNT, va possibilitar el triomf de les tesis sectàries de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La FAI va ficar en el mateix sac a la AO, a l'esquerra caballerista del PSOE i al govern de la Generalitat.
Aquestes dissensions van provocar la divisió del proletariat català que a l'octubre va lluitar dividit, amb la CNT oposant-se a la vaga general i fent una crida al treball.
Un altre factor que cal tenir en compte per a entendre l'evolució de la revolució i insurrecció a Catalunya era el problema nacional. Efectivament, l'existència d'un poderós sentiment nacional a Catalunya contenia una enorme càrrega revolucionària. Això seria així únicament si el proletariat hagués pogut organitzar sota la seva bandera a la petita burgesia, tant contra la burgesia centralista com contra la classe dominant catalana.
En lloc de fer això, el BOC de Maurín i la resta de les AO catalanes van supeditar des del principi els interessos del proletariat als de la Generalitat. En lloc d'organitzar a la petita burgesia catalana sota la direcció el proletariat ho van fer al revés.
Van abandonar tota consigna de classe i l'intent d'unir el moviment català al de la resta de l'Estat. Així la seva principal demanda era la supervivència de la Generalitat.
En comptes d'orientar-se d'una forma revolucionària cap als soldats, i així amb la seva ajuda obtenir les armes necessàries per a prendre el poder, Maurín i les AO es van orientar cap a la Generalitat per a demanar-li armes. Com era d'esperar, Companys, el president de la Generalitat, va intentar una insurrecció simbòlica proclamant l'Estat Català Independent per a després rendir-se sense disparar una sola bala.
La Comuna asturiana
Astúries va ser l'única regió de l'Estat en la qual va triomfar la insurrecció. No en debades, els preparatius de la insurrecció asturiana, al contrari que en la resta de les zones de l'Estat espanyol, es van fer de forma correcta.
L'existència de dues organitzacions fortes: UGT i CNT (aquesta amb 31.000 afiliats el 1931) impedia la preponderància d'una d'elles i imposava en moltes ocasions la necessitat d'anar unides per a obtenir la victòria en les lluites.
Cal tenir en compte que Astúries va sofrir molt durament les conseqüències de la depressió econòmica. La caiguda de les inversions i del preu del carbó va produir tancaments patronals i atur massiu. Entre 1933 i 1936, Astúries va arribar el primer lloc a Europa en el nombre de conflictes laborals. Al llarg de 1934 es van declarar 8 vagues polítiques, des de la de febrer en solidaritat amb els socialdemòcrates austríacs fins a la de setembre en contra de la concentració cedista a Covadonga.
A més, la CNT asturiana va entrar en la AO a causa del impuls unitari en la base i que la UGT asturiana va condemnar al desembre de 1933 la repressió que va sofrir i va recolzar el gener de 1934 les vagues convocades en Construcció i Pesca pels cenetistas. La repressió policial ajudava en el procés unitari contra el feixisme.
La clàusula de no exclusió dels partits polítics en l'Aliança Obrera d'Astúries significava una ruptura de fet dels cenetistes asturians amb el apoliticisme de la CNT. Per altra banda, la secció de la CNT d'Astúries mantenia una posició diferent a la de la CNT estatal, per exemple quant a les relacions amb les organitzacions polítiques. Això va ser a causa de les diferents conclusions que van treure de les accions de la CNT durant el bienni 1931-33. La CNT asturiana, al cap del fracàs de les insurreccions anarquistes, sobretot la de gener de 1933 (Casas Viejas) i la de desembre de 1930, va arribar a la conclusió que la CNT sola no podia triomfar i era necessària la unitat amb altres organitzacions obreres, sobretot amb la UGT, per a fins i tot evitar així l'autodestrucció del sindicat a causa de les tàctiques aventureres —al desembre de 1933 l'activitat del sindicat estava paralitzada a nivell confederal per la repressió soferta—.
L'acord UGT-CNT va donar lloc a l'acord de la AO asturiana, al que més tard es van sumar PSOE, BOC, IC i, a l'octubre, el PCE. L'acord era molt avançat: Unitat de la classe obrera sobre la base de la independència de classe, constitució d'una Aliança Obrera nacional i la conquesta del poder polític i econòmic per part de la classe obrera.
En la preparació de la insurrecció a Astúries van tenir un paper decisiu els joves socialistes i, en menor mesura, els comunistes. Les JJSS van créixer de 3.000 a 21.000 membres des de 1931 a 1934. Van prendre un paper molt actiu en l'organització de les AO locals i, especialment, en la construcció d'un aparell militar dependent de les mateixes. Els joves socialistes, havent fet una prioritat de l'ensinistrament militar, utilitzaven els dies festius per a entrenar-se i desfilar per les localitats de la regió. Aquests fets permeten afirmar que sens dubte el grau de preparació va adquirir a Astúries un nivell superior al de la resta de les zones de l'Estat.
Quan es va declarar la vaga general a l'octubre, a Astúries es va expressar en la forma d'insurrecció armada. Segons Manuel Grossa, vicepresident del Comitè Executiu Provincial de la AO, representant al BOC, van ser 30.000 els combatents i 50.000 els mobilitzats.
A Gijón i Oviedo, les dues ciutats d'Astúries més grans, els esdeveniments van seguir el mateix caire que a nivell estatal, però la marxa de milers de miners sobre elles va transformar la situació.
Durant quinze dies la classe obrera asturiana controlava el poder i la situació. Els comitès van ocupar les tasques de l'organització militar i d'aprovisionament de mitjans de subsistència. Van estructurar una xarxa sanitària i el manteniment de les mines. Es va formar una Guàrdia Roja per a mantenir el nou ordre. En suma, es van realitzar tasques soviètiques. Només l’aïllament asturià explica la seva posterior aixafada per les tropes mores i mercenàries d'Àfrica encapçalades per Franco.
A més, el paper de la CNT al no secundar la convocatòria de la vaga general per considerar-la política, en particular el seu sector ferroviari, va facilitar el transport per ferrocarril a les hosts contrarevolucionàries de l'exèrcit feixista.
A pesar de l'acord amb el general Ochoa del Comitè Provincial de les AO, que es van veure obligades a retrocedir per inferioritat de forces militars, a l'endemà del 18 d'octubre les forces governamentals deslligaven el terror blanc: més de 3.000 morts, 7.000 ferits i 30.000 presos, dones violades, etc.
La necessitat d'una direcció marxista
Qui va possibilitar la victòria de la reacció no va ser la classe obrera. Al contrari els treballadors van mostrar en tot moment la seva disposició a la lluita. Qui no van estar a l'altura de les circumstàncies van ser els líders obrers. Va faltar una direcció marxista. L'existència d'aquesta va ser la clau del triomf d'Octubre del 17 a Rússia.
Com va dir Munis, delegat d'Esquerra Comunista en l'Aliança Obrera de Madrid: “(...) L'arma superior a totes és una política revolucionària completa, inequívoca i impetuosa en els moviments de lluita (...), les condicions objectives que faltaven a l'octubre —òrgans democràtics de poder, milícia obrera, cohesió a escala nacional, un programa precís i concret per a la presa del poder— depenien totes del factor subjectiu...”.
La classe obrera va escriure una pàgina heroica a l'octubre de 1934 que després repetiria i ampliaria en la Guerra Civil. Però no va poder improvisar un partit marxista. Això avui és tasca de les joves generacions i dels activistes del moviment, recuperar els nostres partits tradicionals i dotar-los d'un programa autènticament socialista per a transformar la societat.
Com manifestava l'última frase de l'últim comunicat del Comitè Revolucionari quan plantejava la inevitabilitat de la retirada davant l'avanç imparable de la reacció: “...Al proletariat se’l pot derrotar, però mai vèncer. Tots al treball i a continuar lluitant pel futur!”.
