Per a l’esquerra comunista i antiimperialista és una obligació abordar les amenaces d’intervenció militar del president Trump a l’Iran des d’un punt de vista internacionalista i de classe. Per això rebutgem sense cap reserva qualsevol atac des de Washington, perquè els seus objectius no són restablir cap democràcia ni atorgar la llibertat al poble iranià.
El que ha passat amb el genocidi sionista a Gaza, o amb el segrest de Nicolás Maduro, deixa en evidència aquesta demagògia ridícula que oculta els interessos depredadors de l’imperialisme occidental i dels seus grans monopolis per apoderar-se del petroli iranià i establir un règim titella i vassall.
Al mateix temps, aquest rebuig als plans criminals de l’imperialisme nord-americà ha d’anar unit a la denúncia i la lluita contra el règim teocràtic reaccionari dels mul·làs. Pensar que la dictadura integrista de Teheran és una aliada de la classe obrera en la lluita contra l’imperialisme és ridícul. La massacre perpetrada en les últimes setmanes contra milers de treballadors i joves, l’opressió contra les dones i les nacionalitats oprimides, deixa clara la naturalesa reaccionària d’aquest règim, que va néixer el 1979 amb el suport dels capitalistes occidentals per evitar el triomf de la revolució socialista.[1]
Una posició internacionalista i antiimperialista de classe
Organitzacions antiimperialistes d’esquerres amb presència a l’Iran han denunciat les dimensions d’aquesta repressió: els trets i les ràfegues de metralladora de les forces policials contra manifestants indefensos han pogut causar entre 10.000 i 20.000 víctimes. El mateix líder iranià, l’aiatol·là Ali Jamenei, parlava de “milers de morts”.
Trump i les seues titelles de l’oposició burgesa iraniana utilitzen de manera menyspreable aquesta massacre en benefici propi. Els mateixos que han assassinat el poble palestí utilitzant bombes de fòsfor, planificat una fam letal que colpeja desenes de milers de nens i nenes, els que han destruït les infraestructures sanitàries i el 90% dels habitatges, arrasant amb tot allò que permet la vida humana i ara decideixen coronar aquest Holocaust amb una neteja ètnica definitiva, pretenen presentar-se com adalils de la lluita contra una dictadura.
Però si el seu suport al règim nazisionista de Netanyahu és incondicional, i dins dels EUA organitzen una Gestapo del segle XXI per combatre l’enemic intern, la classe obrera immigrant, i la joventut i els treballadors que han decidit aixecar una resistència massiva!
Mantenir una ferma posició antiimperialista no té res a veure amb blanquejar l’integrisme islàmic, la burgesia iraniana i els seus patrocinadors de l’altre bloc imperialista liderat per Rússia i la Xina.
La política seguidista de “l’enemic del meu enemic és el meu amic” ha mostrat les seves conseqüències nefastes arreu. Els casos més recents són Gaza i Cisjordània, amb l’abandonament criminal del poble palestí per part dels imperialistes xinesos i russos, i del mateix règim iranià, en qui dipositaven les seves esperances els defensors d’aquestes polítiques. O Veneçuela, on Pequín i Moscou no van dubtar a deixar caure Maduro, un dels seus principals aliats, amb qui mantenien acords comercials i de “defensa militar estratègica”.
Els suposats “amics dels pobles oprimits”
Les inversions xineses a l’Iran, que han crescut fins a assolir desenes de milers de milions de dòlars en els últims anys, només beneficien la classe dominant. La crisi del capitalisme iranià ha incrementat exponencialment les desigualtats i la pobresa, provocant aixecaments i moviments de masses al llarg dels últims quinze anys que han estat violentament reprimits per la casta religiosa, burocràtica i militar que domina l’aparell estatal i està completament fusionada amb els capitalistes.
Però el que ha passat aquest gener ha representat un salt qualitatiu. L’últim any el govern iranià va aplicar retallades pressupostàries i socials salvatges, inclosos subsidis clau per a la subsistència, i va augmentar els impostos als petits i mitjans comerciants. A això s’hi suma una hiperinflació que duplica o triplica els preus de productes essencials mentre un grapat de capitalistes s’enriqueixen especulant.
La població suporta també una crisi energètica crònica per la desinversió en infraestructures elèctriques, amb apagades constants que colpegen la capacitat productiva i la vida quotidiana; una crisi brutal de l’habitatge que obliga milions a viure en condicions infrahumanes i una sequera endèmica agreujada per la crisi climàtica.
L’augment del 67% del preu de la gasolina va fer esclatar tot el malestar acumulat. La mobilització dels comerciants dels basars i les seves famílies, un pilar del règim des del 1979, va animar la joventut i la classe obrera a passar a l’acció desencadenant una rebel·lió generalitzada.
Per tal d’esclafar-la, el règim s’ha basat en l’exèrcit i la policia, i especialment en l’autodenominada “Guàrdia Revolucionària”. Aquesta força de xoc, que alguns presenten com a part de l’anomenat “eix de la resistència”, ja va exercir un paper contrarevolucionari durant la revolució del 1979, reprimint sagnantment l’esquerra anticapitalista i l’avantguarda obrera.
Des d’aleshores, els oficials d’aquesta Guàrdia i de l’Exèrcit s’han convertit en un sector clau de la classe dominant que controla del 20 al 40% de l’economia, inclosa una de les principals constructores —encarregada de bona part de les obres del règim— i diverses grans empreses vinculades a l’exportació de petroli i altres inversions xineses. Sobre aquests fonaments, el règim manté centenars de milers de milicians armats i xarxes d’espionatge que utilitzen per atemorir la població i esclafar qualsevol focus de descontentament.
Però la crisi del capitalisme iranià també ha anat reduint la seva base de suport. Encara que han pogut ofegar en sang les recents manifestacions, una repressió tan brutal ha impactat la consciència de les masses, marcant un abans i un després. El règim ha sortit d’aquests esdeveniments seriosament tocat. El seu caràcter reaccionari i criminal s’ha desvelat davant de milions arreu del món, començant pels països àrabs i musulmans.
Òbviament, els comunistes revolucionaris rebutgem frontalment les maniobres de sectors de la burgesia exiliada de l’Iran, dels partidaris de la restauració del xa, que en la pràctica actuen com a agents polítics de Washington. La lluita heroica de les masses iranianes ha tornat a plantejar la qüestió del poder i la necessitat d’un enderrocament revolucionari del règim integrista que obri pas a un Iran socialista.
Trump puja l’aposta
Veient aquesta brutal crisi interna, Trump ha reprès l’ofensiva que ja va llançar juntament amb Netanyahu el juny de 2025.
Aleshores, van intentar forçar mitjançant bombardejos durant 12 dies un canvi de règim a Teheran, però la Xina i Rússia van subministrar al règim iranià míssils i tecnologia avançada, cosa que va posar en evidència el sistema defensiu sionista “inexpugnable”.
El mateix Trump va rebre un missatge dissuasiu inequívoc, amb un atac iranià a la principal base militar regional nord-americana a Qatar, que no va ocasionar víctimes però va mostrar la capacitat de causar-les. A això s’hi va unir l’amenaça de Teheran de tancar l’estret d’Ormuz, pel qual passa el 15% del comerç mundial. Els EUA i Israel es van veure obligats a fer un pas enrere. Però, com vam explicar aleshores[2], res no s’havia resolt i nous enfrontaments i atacs eren inevitables.
Segons fonts properes al cercle de confiança de Trump, hi havia un pla sobre la taula per atacar l’Iran al gener[3]. Aliats com les monarquies reaccionàries del Golf Pèrsic (l’Aràbia Saudita, Qatar, Oman i els Emirats Àrabs Units), Egipte, Turquia i el propi Netanyahu, fins i tot la CIA i un sector de la mateixa classe dominant nord-americana, van pressionar per ajornar-lo.
Temien els efectes d’una agressió de les dimensions que es plantejaven, que pogués desembocar en una guerra prolongada i costosa i les conseqüències polítiques d’això al Pròxim Orient i als mateixos EUA[4].
Però l’imperialisme ianqui ha mantingut totes les opcions obertes i, envalentit per les seves victòries recents a Veneçuela, per les exigències sobre Groenlàndia sense que la UE planti cara, i les vacil·lacions i dubtes dels seus rivals, ha continuat escalant en les seves amenaces, i ha enviat una flota de guerra a l’Iran que segons diferents analistes posseeix un poder d’atac força superior al desplegat per assetjar Veneçuela. A això s’hi sumen els 40.000 soldats que els EUA ja mantenen en diferents països del Pròxim Orient.
Aquesta pressió ha fet retrocedir el govern iranià d’una posició desafiant a acceptar diverses de les condicions de Washington sobre el programa nuclear iranià. En el rerefons de tot plegat, es tracta d’apuntalar i consolidar els avenços que l’imperialisme nord-americà ha aconseguit al Pròxim Orient i debilitar al màxim Teheran, i indirectament la Xina i Rússia.
Després de la primera ronda de negociacions a Oman, Trump anunciava una possible flexibilització de les sancions al règim iranià a canvi de diferents concessions, sense retirar les seves amenaces d’atac si Teheran no continua cedint.
Perspectives incertes
Els esdeveniments a l’Iran també han deixat en evidència els imperialistes xinesos i russos, que han donat el vistiplau a la repressió. Tot i que la Xina i Rússia no arrosseguen l’historial de crims de Washington, estan demostrant una vegada i una altra que només es mouen per preservar els beneficis dels seus monopolis i els seus interessos geoestratègics.
Pequín va signar el 2021 un acord de cooperació amb Teheran que preveu inversions per valor de 400.000 milions de dòlars al llarg de 25 anys. A canvi, l’Iran li ven el seu petroli amb descompte, i ja representa el 16% de les importacions de cru xineses, sent el seu tercer proveïdor després de l’Aràbia Saudita i Rússia.
Les inversions previstes per Pequín a l’Iran no es limiten al sector petrolier i abracen pràcticament tots els sectors: energia, infraestructures, transport, telecomunicacions, banca, etc. Però del 2021 al 2023 les inversions executades amb prou feines van arribar a l’1%, i el 2024 i el 2025 han continuat arribant amb comptagotes.
Segons dades del govern iranià, el comerç no petrolier entre tots dos països no s’ha interromput, com sí que va passar amb Veneçuela des del 2018; fins i tot ha continuat creixent, assolint els 34.100 milions en l’últim any iranià, finalitzat el 20 de març del 2025.[5]
Però la baixa execució de les inversions xineses a l’Iran i l’alentiment dels intercanvis comercials contrasta brutalment amb l’increment vertiginós de les inversions i el comerç de Pequín amb l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, l’Iraq o Egipte, i fins i tot Israel, així com amb el pes creixent que les monarquies del Golf o el Pakistan han anat adquirint en els nous projectes de la Ruta de la Seda.
Davant l’ofensiva global de Trump i l’imperialisme nord-americà, la Xina i Rússia han apostat, almenys de moment, per concentrar-se en les seves àrees d’influència més pròximes: Ucraïna, Taiwan i el Mar de la Xina, evitant un xoc directe en zones que no consideren vitals a curt termini, apostant que la superioritat econòmica de Pequín els garanteixi imposar-se a mitjà termini.
Però és una estratègia arriscada. La consciència de la pròpia força i la decisió d’utilitzar-la fins al final és un factor de primer ordre tant en la lluita de classes com en la pugna interimperialista. Trump i l’imperialisme nord-americà estan traspassant línies que fins ara no s’havien atrevit a creuar. I estan aconseguint avenços importants.
Un Iran sota control nord-americà, o que es vegi obligat a fer-li concessions importants, seria un cop al prestigi i l’autoritat de la Xina i Rússia superior a l’infligit a Veneçuela i animaria Washington a incrementar la seva ofensiva amb forces redoblades.
Per descomptat, és impossible traçar una perspectiva tancada sobre el que passarà, però la pugna imperialista entre els blocs liderats pels EUA i per la Xina i Rússia s’aguditzarà considerablement, amb nefastes conseqüències per als pobles del món. Qualsevol acord explícit o implícit al que arribin per repartir-se momentàniament àrees d’influència se signarà sobre la sang i l’opressió de milions de persones i serà el preludi, més aviat que tard, de nous xocs i guerres.
--
Notes
[1] La repressió salvatge no frena l’aixecament contra el règim dels mul·làs
[2] Trump incendia Oriente Medio con su ataque a Irán, y ahora quiere una paz podrida
[3] Trump aumenta la presión contra Irán mientras sopesa una acción militar
[4] Irán gana tiempo para evitar un ataque de Estados Unidos
[5] Comercio no petrolero entre Irán y China alcanza los 34.100 millones de dólares
