Les coses sempre poden anar a pitjor. I això passa amb el PSOE. Sacsejat pels escàndols de corrupció d' Ábalos, Koldo i Santos Cerdán, i encaixant derrota rere derrota a les eleccions autonòmiques, la imputació de l'expresident Rodríguez Zapatero per presumpte tràfic d' influències, blanqueig de capitals i altres delictes connectats amb el rescat de la companyia aèria Plus Ultra ha deixat el partit, i el Govern, en estat de xoc.
És important no simplificar el que està passant. Aquesta operació no és un capítol més de l'ofensiva del partit feixista de la toga contra el Govern i contra Sánchez. El que destapen les informacions que es filtren en cascada i de manera molt planificada va molt més allà. La implicació directa dels serveis d'intel·ligència de l'Administració Trump, subministrant informació fonamental al jutge instructor José Luis Calama, és molt rellevant. I que aquesta informació provingui de mitjans governamentals veneçolans, just en el moment en què Delcy Rodríguez s'ha convertit en la testaferro de Washington després del cop de mà trumpista i el segrest de l'expresident Maduro, tampoc no és accidental.
La interlocutòria del jutge es basa en una aclaparadora quantitat d'indicis documentats que demostren les relacions mantingudes per la cúpula directiva de Plus Ultra - amb magnífics llaços amb l'anterior Govern veneçolà de Maduro i Delcy - i l'entramat de societats del multimilionari espanyol Julio Martínez Martínez, “ Julito ”, que com és sabut a més d'amic íntim tenia en nòmina Rodríguez Zapatero a la seva empresa ‘Análisis Relevante’ com a receptor d'importants pagaments pels seus serveis d'assessorament.
Aquesta trama sí que la investiguen
Les dades de l'extens informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) que han saltat a tots els mitjans de comunicació, i que han constituït la base per a la imputació judicial, assenyalen Rodríguez Zapatero com el presumpte líder d’ “una estructura estable i jerarquitzada de tràfic d’influències” per obtenir “beneficis econòmics” mitjançant “la intermediació davant instàncies públiques a favor de tercers, principalment Plus Ultra.” Julio Martínez, administrador d'Análisis Relevante, és qualificat com el seu “ lloctinent principal i figura visible”.
L'informe de la UDEF, entre d'altres moltes coses, assenyala les diferents vies que la directiva de Plus Ultra va emprendre per intentar aconseguir les ajudes aprovades a la meitat de la pandèmia per a empreses “estratègiques i solvents”. D'una banda, tocant a l'entorn del ministre de Transports, Ábalos, mitjançant els seus contactes al Govern de Delcy, i sobretot a través de l'empresa Análisis Relevante, connectada amb l'expresident Zapatero.
Una de les informacions a què donen més importància i que demostraria la implicació de Zapatero és del 26 de febrer de 2021, quan Julio Martínez Martínez felicita amb un missatge de whatsapp Rodolfo Reyes, màxim accionista en aquest moment de Plus Ultra, per haver aconseguit els 53 milions d'euros del rescat , i la resposta d'aquest últim és: “Moltes gràcies pel suport. Temps difícils que només se sortegen amb el suport dels amics i de les bones relacions.” Però la qüestió que assenyala la investigació és que el Consell Gestor del Fons de Suport a la Solvència d'Empreses Estratègiques (FASEE), gestionat per la SEPI i que concedia les ajudes econòmiques, no presenta fins al 2 de març de 2021 la proposta per al suport financer públic a Plus Ultra, que finalment es va aprovar al Consell de Ministres el 9 de març [1] .
La investigació policial planteja que Zapatero i el seu entorn, principalment les seves filles a través de la seva empresa Whathefav , van rebre de la trama al voltant de dos milions d'euros entre el 2021 i el 2025, justificats mitjançant factures emeses per conceptes ficticis i ad hoc, moltes d'elles elaborades per la secretària personal de l'expresident, Gertrudis Alcázar, de manera coordinada amb Julio Martínez.
La interlocutòria d'incriminació de Rodríguez Zapatero té una arquitectura cuidada i basada en indicis contundents. I no comença fa unes setmanes. Segons ha transcendit, les investigacions es van iniciar el 2024, quan les fiscalies de França i de Suïssa van remetre documentació als seus homòlegs d'anticorrupció a l'Estat espanyol sobre una investigació en marxa que afectava els empresaris de Plus Ultra per blanqueig de capitals derivats de diferents operacions a Europa i del rescat de 53 milions del Govern de Pedro Sánchez. En aquest cas, la Fiscalia Anticorrupció (en altres triga anys a fer-ho) va obrir diligències que van culminar a l'estiu del 2025 judicialitzant la causa. L'11 de desembre de 2025 la jutgessa Esperanza Collazos va firmar l'ordre per registrar la seu de Plus Ultra, la casa del secretari del consell d'administració, Santiago Fernández Lena, la del veneçolà Rodolfo Reyes, la de l'actual president de la companyia, Julio Martínez Sola, la del conseller delegat de l'aerolínia, Roberto Roselli, la de l'advocat Miguel Palomero i la de Julio Martínez Martínez. Als quatre últims els va detenir la UDEF i van passar 48 hores als calabossos.
La detenció d'aquest darrer personatge va ser un moviment decisiu: la investigació ja no furgava només als budells de l'aerolínia, sinó al circuit de societats, contractes i pagaments que, segons el jutge Calama, connectava el rescat amb l'entorn de l'expresident.
I va ser justament en aquests moments quan tot fa un salt de qualitat gràcies a la intervenció d'una agència d'intel·ligència nord-americana, Homeland Security Investigations, que “va aportar” a la investigació espanyola el bolcat del telèfon de Rodolfo Reyes, l’home fort de Plus Ultra en el moment en què l'empresa va ser rescatada, i el contingut és una de les peces probatòries clau. El mòbil de Reyes “va permetre” reconstruir converses, contactes, gestions i les vies polítiques que l'aerolínia va activar per aconseguir l'ajuda. La idoneïtat de la intervenció de l’Administració Trump, i l'ajuda generosa prestada per Delcy Rodríguez a Washington, no ha pogut ser més cridanera.
Un cop per accelerar la caiguda del Govern
En definitiva, la interlocutòria judicial no només apunta directament contra Zapatero, obre de ple una qüestió que podria portar conseqüències molt greus per a Pedro Sánchez per decisions preses el 2021: realment l'aerolínia Plus Ultra, amb tan sols un grapat d'avions i escassos viatges a quatre ciutats llatinoamericanes, tenia un pes estratègic al mercat espanyol i la solvència requerida per rebre els 53 milions d’euros del rescat que va aprovar la SEPI?
Recolzant-se en una troca de converses i missatges, comptes corrents de la família de Rodríguez Zapatero, factures i documentació facilitada per la secretària personal i que reforça la càrrega de relacions entre la direcció de Plus Ultra i l'empresa de Julio Martínez Martínez en la tasca d' intermediació, la imputació contra l'expresident socialista no ha fet més que començar però, compte, podria convertir-se en una bola tan gran que obrís -si la dreta arriba a la Moncloa- el camí a un possible processament de Pedro Sánchez. Les amenaces de Feijóo i Abascal no es poden prendre a la lleugera.
En qualsevol cas, no hi ha dubte que el resultat immediat d'aquesta operació és noquejar definitivament el Govern del PSOE i precipitar la convocatòria d'eleccions anticipades, un objectiu pel qual PP i Vox porten treballant durament i pel que han mobilitzat els seus enormes punts de suport a l'aparell judicial i mediàtic.
Un resultat que també seria del gust de Trump i la seva Administració. No és cap secret que aquests mesos la tensió dialèctica entre Washington i La Moncloa ha anat in crescendo, que les denúncies de Sánchez contra la guerra desencadenada pel cap del MAGA i el seu aliat sionista a Orient Mitjà li han fet guanyat una aurèola de prestigi com a cap internacional de l'oposició anti-Trump d'un sector de l'establishment socialdemòcrata. Però no és només això. Els constants viatges a Beijing i la intensificació de les relacions diplomàtiques i comercials del Govern de Sánchez amb el gegant asiàtic, i la constatació que l'Estat espanyol pot convertir-se en un cap de platja del capitalisme xinès en el seu camí cap a sectors productius essencials de la UE, amb desemborsaments d'inversions multimilionàries, eleva la importància geoestratègica de la política exterior de Sánchez.
Trump està en guerra amb la Xina i amb tots aquells que no se sotmeten als seus designis. Pedro Sánchez s'ha mantingut en una posició dissident, dins sempre de paràmetres que mai no han qüestionat els interessos de l'imperialisme occidental, però que no concorda amb l'estratègia del president nord-americà.
Tots aquests factors han confluït en una tempesta de difícil control. L'extrema dreta i la dreta extrema espanyola, el partit feixista de la toga, grans empreses amb estretes lligams a l'Administració nord-americà i amb els gegants tecnològics -com Repsol i el Banco Santander-, i per descomptat Trump, han unit forces. I aquesta vegada han disparat contra qui personificava la “integritat ètica i moral” de la socialdemocràcia espanyola, un Zapatero que ha sigut enfangat fins al coll com a lobbista i traficant d'influències, i així han enviat un obús a la línia de flotació del Govern.
Una socialdemocràcia que ho posa ben fàcil a la reacció
Que el PP i Vox estan feliços i més confiats que mai en el seu assalt La Moncloa, i amb la seva base social i electoral mobilitzada amb força, és una cosa que no es pot discutir. Que la casta judicial feixista ha obert tots els fronts possibles en una cacera on tot val, on els muntatges policials, les acusacions fraudulentes, i les proves falses han estat el mètode per desgastar Sánchez, tampoc té discussió. Els elogis a l'anomenat “Estat de dret” els deixem a la socialdemocràcia. Nosaltres, com a comunistes revolucionaris, entenem que el poder judicial l’integra, majoritàriament, una casta infestada de magistrats franquistes i burgesos que apliquen la llei en funció dels seus interessos de classe.
Tot això està força clar quan els brutals escàndols de corrupció, estafa a la hisenda pública, tràfic d'influències per canviar lleis a canvi de saboroses mossegades econòmiques, frau, espionatge i policies patriòtiques, que impliquen manifestament el PP, els seus antics caps de Govern i destacats i destacades ministres, són resolts invariablement amb sentències absolutòries vergonyoses.
I també està clar que personatges com Felipe González i José María Aznar, esquitxats per escàndols de corrupció d'envergadura, membres de nombrosos consells d'administració de multinacionals, que han fet fortunes amb la intermediació política i la venda d'informació privilegiada, implicats en l'organització del terrorisme d'Estat i en guerres sagnants al servei dels EUA, no seran jutjats mai.
La justícia capitalista i reaccionària sap perfectament a qui posa a la diana. Ho hem vist sobradament amb els muntatges fraudulents contra Podem i els seus dirigents, amb la constant persecució de sindicalistes i activistes d'esquerra que han estat enjudiciats i enviats a la presó, com els joves d' Altsasu, les sis de La Suïssa, els treballadors del metall gadità, els sis de Saragossa o Pablo Hasél, que porta més de cinc anys a la presó per dir les veritats del corrupte rei emèrit.
Però la qüestió a dilucidar aquí no només és el paper d'una magistratura podrida i sense cap altre sentit de la justícia que la defensa dels rics i l’aixafament dels pobres i dels qui posen en qüestió el sistema. El que cal assenyalar aquí és que aquesta impunitat amb què actuen els l’han atorgada tots els governs del règim del 78, inclosos per descomptat els liderats pel PSOE. En aquesta discussió es ventila una pregunta concreta: per què un dirigent històric de la socialdemocràcia, que ha invertit tant en construir-se una reputació d' “honradesa”, s'ha d'implicar amb tèrbols empresaris per embutxacar-se, quant menys, bastants centenars de milers d'euros en tasques de consultoria? Tot molt legal, sí. Però és que no en té prou amb els sucosos ingressos que obté ja de les arques de l'Estat com a expresident i representant de diferents institucions?
Cada dia que passi, la cosa es farà més incontrolable i reforçarà la idea que Zapatero i el seu entorn familiar es van lucrar gràcies a la seva tasca d'intermediació i assessorament a empresaris que van obtenir una bona profit de diners públic per a les seves butxaques. Per què Zapatero i els que l’envolten al PSOE no posen el mateix interès a lluitar per aconseguir més recursos per a l'ensenyament i la sanitat públiques, o per acabar amb el negoci dels propietaris rendistes? La resposta és òbvia: perquè no qüestionen aquest sistema, només ho intenten gestionar fent cara de bones persones i, de passada, es beneficien de les seves regalies.
A José Luis Rodríguez Zapatero se li ha construït un expedient d’or. El cap de Govern que va portar les tropes de l'Iraq, que va aprovar el matrimoni igualitari, que va pressionar perquè Podem entrés al Govern de Pedro Sánchez… Sempre és així. Però, en realitat, les tropes van venir perquè el moviment massiu contra la guerra imperialista i contra els tres canalles de la foto de les Açores va omplir els carrers de totes les ciutats espanyoles amb milions de manifestants. I això va portar Zapatero a la Moncloa i va propiciar la derrota del criminal de guerra que governava llavors en nom del PP.
Però ara moltes coses s'obliden conscientment. Per exemple, que Zapatero va aprovar una reforma de la Constitució amb el suport del PP per garantir l'obligatorietat del pagament del deute públic als bancs per sobre de qualsevol despesa social. El seu Govern va donar llum verd a una contrareforma escandalosa de les pensions que va ampliar l'edat de jubilació fins als 67 anys. Va aprovar un tall brutal als pressupostos d'educació i sanitat públiques, i sota el seu mandat es va desfermar el moviment dels indignats del 15M, que va posar en valor una consigna que era sentida per milions: “PSOE i PP, la mateixa merda és!”
No recordem aquestes coses per donar cap suport a l'ofensiva de la reacció, contra la qual ens manifestem amb total rotunditat. Ho fem per deixar és clar que no tenim la menor intenció de fer seguidisme d'una socialdemocràcia que n'és responsable, pels seus polítiques capitalistes, a asfaltar el terreny a la demagògia de la dreta extrema i l'extrema dreta, i desmobilitzar l'esquerra.
Els dubtes generats al voltant d'aquest processament han fet que les primeres acusacions de lawfare fossin abandonades silenciosament. De fet, els socis del PSOE al Govern, que en un primer moment van sortir en tromba a defensar Zapatero, han recollit cable i es mostren "consternats", i augmenten l’exigència d'explicacions. Però l'expresident calla, i ho fa segons les seves fonts més properes per no perjudicar la seva estratègia de defensa. Parlarà després de declarar davant del jutge el 2 de juny. Però així no s'aclareix cap incertesa, i es dona marge a una agonia més dura.
És evident que la trama es complicarà i confirmarà, a més, que els milers de fils que lliguen el gran capital amb els partits del sistema, que els uneixen per interessos comuns, són l'ADN del parlamentarisme burgès. El Govern de l'Estat modern no és res més que una junta que administra els negocis comuns a tota la classe burgesa, van escriure Marx i Engels al Manifest Comunista.
Amb els Executius d'UCD, amb els de Felipe González i José María Aznar, amb els de José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez hem vist com una miríada de ministres populars i “socialistes” ocupaven butaques en consells d'administració de bancs, grans multinacionals financeres, de l' energia, del sector immobiliari, de la comunicació... al dia següent de deixar les seves responsabilitats polítiques. Les portes giratòries, la informació privilegiada, les agendes, la atrafegada activitat de “consultoria”… són mecanismes imprescindibles del sistema capitalista, l'oli que engreixa eficaçment la seva maquinària. La política és un instrument fonamental en el procés d'acumulació del capital, i els polítics que gestionen les institucions del sistema no fan més que servir els seus amos.
A nivell més modest, en autonomies i ajuntaments succeeix exactament el mateix. El boom immobiliari, la gestió de requalificacions urbanístiques, les obres públiques de municipis i diputacions, les llicències per a activitat turística i hostalera, etc., han servit per omplir les butxaques de polítics de gairebé tot l'arc parlamentari. Davant la magnitud del pastís a saquejar, les fronteres del bipartidisme es difuminen.
En el cas de Zapatero, les informacions publicades fins ara el vinculen el cercle de negocis -també bipartidista- integrat entre d'altres per Javier de Paz, un veterà d'aquestes lluites des dels temps de Felipe González i Alfonso Guerra, ara capdavant de Movistar +, i per Eduardo Zaplana, antic ministre d'Aznar i expresident de la Generalitat Valenciana. En aquest cercle, on tan avantatjosament es barrejava la política i els grans negocis, Zapatero va conèixer qui seria el seu amic i pagador, Julio Martínez Martínez.
Avui Zapatero, amb la cara de no haver trencat mai un plat, sembla preguntar-se : “però per què ha hagut de tocar-me a mi, si no he estat pitjor que els altres, si no tinc milions, ni una fortuna?” Però així de dura és la política burgesa. Quan un partit suposadament “socialista” i “obrer” decideix que la seva tasca històrica és ajudar a estabilitzar el sistema capitalista i millorar els beneficis empresarials, és inevitable que els seus dirigents a tots els nivells acabin entrampats al pantà de la corrupció sistèmica que és, i ha estat sempre, el capitalisme.
Zapatero i els seus coreligionaris socialdemòcrates ja no són útils. Per descomptat, cal donar un escarment molt dur a certs personatges, com Pedro Sánchez, que han sortit del guió, encara que sigui només en paraules, perquè en aquesta fase històrica de la pugna per la supremacia mundial entre dos blocs imperialistes, i d' ascens de l'extrema dreta enmig d'una polarització política i social bestial, mantenir els beneficis del gran capital ja no casa amb les llibertats democràtiques ni amb les formes parlamentàries a què alguns s'havien acostumat.
Des d’Esquerra Revolucionària tenim molt clar que aquest nou capítol no té res a veure amb fer justícia ni amb lluitar contra la corrupció. La instrucció judicial no és autònoma del projecte polític a què serveix: tombar aquest Govern. Per això, com en altres ocasions de la història, com ha passat en altres països també, aquestes incursions judicials patrocinades per l'extrema dreta i la reacció no busquen la veritat, sinó assestar cops ben ordits per accelerar el canvi polític i, en aquest cas, portar com més aviat millor el PP i Vox al Govern.
Aquest és el fons de l'assumpte. La crisi de la socialdemocràcia ha arribat a un punt límit. Les possibilitats que té Pedro Sánchez de resistir són molt menors que en moments anteriors. Per exemple, el PNB ja ha començat a pressionar seriosament i Aitor Esteban ho ha deixat molt clar en un acte celebrat el diumenge 24 de maig a Durango: “Tots els escàndols judicials que estan envoltant el Govern espanyol són absolutament perjudicials per la imatge de la política i de l'estabilitat governamental (…) Aquí no val tot. Ja van nou casos oberts, ara Zapatero. El que hem llegit a la interlocutòria és molt greu i molt preocupant. Això és molt seriós (…) Un panorama que certament fa molt difícil que Sánchez pugui culminar la legislatura. Seria irresponsable continuar més enllà de 2026 sense rumb, sense pressupostos, sense una majoria estable i amb una agenda descontrolada i judicialitzada.” El PNB i Junts ja estan esmolant el ganivet preparant-se per a un nou escenari.
La manca d'explicacions a la cúpula del PSOE, els titubejos dels seus dirigents i una estratègia que ho aposta tot al fet que Zapatero demostri la seva innocència no té aspecte de ser una taula de salvació consistent. A l’espera de fets i esdeveniments que Pedro Sánchez no controla, tot pot empitjorar molt més.
L'experiència està demostrant tossudament que és impossible combatre l'extrema dreta i la reacció amb l'agenda política que defensa la socialdemocràcia. La gestió del capitalisme no és la solució, és el problema. Les implicacions del PSOE amb l'oligarquia financera i econòmica, nacional i internacional, amb les agències de l'imperialisme occidental i les seves renúncies estrepitoses a un programa de reformes socials de veritat, a defensar els serveis públics posant fi a les retallades, a acabar amb l'infern de l'especulació immobiliària i el poder dels rendistes, a depurar de feixistes l'aparell estatal, policial i judicial, ens ha portat a aquesta situació.
Ja no val el mantra “que es noti a les urnes”. Porten vuit anys governant, des del 2019, i en aquest període els més beneficiats de la seva gestió són precisament els que mai els votaran: les grans empreses de l'IBEX 35 i centenars de milers de petitburgesos rendistes, enriquits amb els lloguers abusius, amb negocis on exploten salvatgement el jovent i la classe obrera, nativa i immigrant, ja sigui al camp, a l'hostaleria, al turisme …
Els esdeveniments que vivim no passen en va i tenen un impacte molt important en la consciència de les masses. Hi ha milers d'activistes, sobretot els més veterans, que senten una extraordinària preocupació pel que està passant i que en cap cas volen que els feixistes arribin al Govern. I tenen molta raó. Però la lluita de classes no entén de desitjos sinó de realitats. La feblesa convida l'agressió, i aquest Govern, més allà dels gestos propagandístics i els brindis al sol, no està defensant els interessos de la seva base social. No n'hi ha prou amb programes a la televisió pública per denunciar els excessos de l'extrema dreta. A la reacció se la combat eixamplant els drets socials, econòmics i polítics de la classe obrera i el jovent, enfrontant-se als grans poders fàctics, no protegint-los i criminalitzant la protesta social a base de repressió.
Estem davant una conjuntura transcendental que exigeix aixecar una esquerra completament diferent, una esquerra combativa que s’encari a les idees del socialisme, del marxisme revolucionari, a la força organitzada de la classe obrera i el jovent, i que es recolzi en la seva capacitat de lluita. Aquesta classe obrera i aquest jovent amb consciència existeix, i és la que està omplint els carrers a les mobilitzacions contra el genocidi sionista de Gaza i la guerra imperialista, a la vaga indefinida de les escoles infantils del 0-3 a Madrid, a la dels i les docents d'Aragó, Catalunya i el País Valencià, a les manifestacions multitudinàries per la sanitat pública, a les lluites que protagonitza el jovent antifeixista… i que a més posa a la picota una esquerra reformista submisa i dòcil, tant política com sindical.
I tots aquests sectors que hem esmentat, i molts més, seran l'espina dorsal sobre la qual s'aixequi una furiosa lluita de classes en el proper període. Si pels gravíssims errors de la socialdemocràcia tradicional i de la 2.0, finalment, la dreta arriba al Govern ho comprovarà ràpidament. Vaja si ho comprovarà.
Nota:
[1] La cúpula de Plus Ultra, a Julio Martínez sobre la SEPI: “Aquí aniria bé la vostra pressió”
