Contra les polítiques capitalistes i la brutalitat policial, ni un pas enrere!
Un poderós aixecament de la joventut contra el Govern Macron incendia França. Malgrat les mentides vomitades per aquest reaccionari en els seus discursos a la nació, és impossible ocultar les causes que l'han provocat: anys de retallades socials sagnants, de destrucció de l'escola pública, de baixos salarials i inflació desbocada, de despeses militars estratosfèriques, de racisme i de brutalitat policial... han encès una metxa difícil d'apagar.
La ira d'una joventut desheretada ha contagiat en poques setmanes al moviment obrer modificant radicalment la correlació de forces, evocant imatges de situacions revolucionàries viscudes en el passat. Però és tota Europa la que està en ebullició, amb impressionants mobilitzacions de masses a Portugal, a Albània, a Bèlgica, Itàlia i l'Estat espanyol, i amb convocatòries a la vaga general en aquests dos últims països que es poden replicar en molts més.
La premsa capitalista escriu sobre el fantasma del Maig del 68, i la dreta fa la seva campanya criminalitzant la lluita i acusant “l’extrema esquerra” de la violència als carrers. Però qualsevol entén que aquesta erupció volcànica no cau d'un cel blau. La classe dominant ha treballat per ella a consciència, pensant que arrasar amb tot no tindria conseqüències. I ara, s'indignen cínicament quan recullen la còlera que han sembrat.
La crisi oberta és una impugnació de totes les institucions que aparenten ser democràtiques, però actuen com a criades servils de l'oligarquia financera, que es riuen del nostre patiment mentre blinden els beneficis obscens d'una minoria d'explotadors, i donen via lliure a un aparell de l'Estat que s'empra amb una ferocitat repressiva pròpia de règims totalitaris.
Aquest monopoli impune de la violència ha xocat amb un esperit de rebel·lió que no s'acoquina davant les porres, ni els trets, ni els gasos lacrimògens. El dret legítim a respondre a la violència del sistema, quotidiana i brutal, i a la d'aquests grups armats en defensa de la propietat que són les forces policials, ha pres la ment de milions.
L'opinió pública burgesa està rabiosa, justament per la transformació política que lidera una nova generació a la qual no es pot enganyar fàcilment amb la retòrica parlamentària buida, que no ha conegut més que crisi, provacions i sacrificis, que està farta de mentides i entén perfectament que l'avanç de l'extrema dreta no és cap maledicció, sinó la conseqüència d'aquest ordre social de barbàrie, i que per a enfrontar-lo no valen les mitges tintes. O ells, o nosaltres.
A França, on la lluita de classes sempre arriba fins al final, parafrasejant a Marx, s'està escrivint un capítol brillant de la seva llarga història d'aixecaments i insurreccions populars i socialistes.
Quan esclata la ira
El representant de l'elit financera i de l'imperialisme francès que presideix la República, odiat i menyspreat per les masses, va respondre a l'esclat social enviant a milers de gendarmes armats per a colpejar, gasejar i acorralar als estudiants. Les pallisses han estat retransmeses en viu i en directe en centenars de vídeos a les xarxes socials, en les quals es veu a blocs d'energúmens vestits de policia agredint sense intercanviar paraula contra milers de joves indefensos. Molts adolescents han perdut els seus ulls per les pilotes de goma disparades, i sofert mutilacions als braços per les magranes atordidores. Com en l'Estat espanyol, són els mateixos feixistes amb placa que protegeixen les manifestacions neonazis aquí i exhibeixen la seva simpatia per Le Pen allà.
Quan escrivim aquestes línies, el nombre total de detinguts des de l'inici de les protestes supera els 9.000, el 85% menors d'edat. Només aquest últim cap de setmana de foc i ira contra la brutal violència policial s'han produït 2.700 detencions, centenars de ferits i un manifestant mort. Com a resposta, el primer ministre, Sébastien Lecornu, va anunciar que s'imposaran tocs de queda parcials en diferents ciutats per a frenar una “conspiració” de l'extrema esquerra que “vol generar una desestabilització profunda per a canviar el calendari [de les eleccions presidencials] i impedir la votació”. I no es talla ni un pèl en les seves amenaces al moviment: “és un miracle que no hi hagi hagut morts”.
Hay chavales que antes de conseguir su primer contrato ya han aprendido a organizar una acampada, enfrentarse a un desahucio y esquivar una carga policial. De Madrid a París, de Oporto a Roma, una generación está descubriendo que estudiar y trabajar ya ni siquiera garantiza una vida digna. Y sus gobernantes, en lugar de preguntarse qué cojones han hecho con su futuro, mandan antidisturbios. Después se sorprenden cuando las calles empiezan a arder.
— Spanish Revolution (@Spanish_Revo) October 19, 2026
La repressió va acompanyada d'aquesta cínica campanya de mentides destil·lada a consciència. Secundat pels mitjos capitalistes de tot el món, el Govern francès culpabilitza de la violència precisament als qui la sofreixen: la joventut i la classe obrera sense drets, sotmesos a condicions insuportables en barris cada vegada més degradats, asfixiats per les pujades de preus dels lloguers, la gasolina i altres béns bàsics, amb ocupacions i salaris precaris, i centres educatius i sanitaris que cauen a trossos.
I, per descomptat, les víctimes són la “gent d'ordre”. Aquests mateixos banquers, empresaris i rendistes que es fan d'or amb les retallades, les privatitzacions i les pujades de preus. La casta política a les seves ordres, el mateix Macron i el seu Govern de tecnòcrates i oligarques. I, per descomptat, els feixistes amb placa de la policia. Estan saquejant els comerços de luxe del centre! Estan tocant la nostra sacrosanta propietat!
És un discurs miserable entonat precisament pels quals ho han robat tot a milions de persones, a milions de joves, resguardats amb impunitat sota les lleis capitalistes. Què s'han cregut, que podrien fer-ho indefinidament sense que res passes?
Per una sortida socialista
Les imatges de la policia actuant com un exèrcit invasor atacant territori enemic en els barris de l'extraradi parisenc i d'altres grans ciutats, on es concentra el proletariat més oprimit, la classe obrera migrant, la joventut racialitzada filla de famílies procedents de les antigues colònies, ha fet esclatar tota la còlera acumulada en el cor de les masses durant anys.
Unes masses que, a més, veuen com la ultradreta de Marine Le Pen i Reagrupament Nacional encapçala les enquestes per a les eleccions presidencials que se celebraran en uns mesos. Però, com hem vist tantes vegades durant la història, la repressió —“el fuet de la contrarevolució” com deia Marx— ha tornat a provocar l'efecte contrari, estimulant les forces de la revolució social.
Inspirada i contagiada per la lluita de la joventut, lliure de lligams burocràtics, la classe treballadora ha passat de sentir-se a la defensiva, amb l'escena dominada per opinions racistes i el discurs antiimmigració de l'extrema dreta, a posar-se en peus de guerra i arraconar a l'Estat i la reacció mitjançant la seva acció directa.
Tot això ha obert una crisi que conté trets obertament revolucionaris, en la qual el combat contra l'amenaça feixista i el sistema capitalista s'ha convertit en el programa d'acció de milions. Un programa que apunta directament a una sortida socialista, que ha tornat a posar damunt de la taula l'enorme força dels explotats per a prendre el destí en les nostres pròpies mans i manar a les escombraries de la història a aquest sistema podrit.
La burgesia és conscient del moment crític que travessa França. “La desil·lusió en el sistema polític és enorme (…) Els francesos tenen la impressió que no poden esperar res de la política i que el sistema està completament manipulat. Els joves són els portaveus d'un malestar i una reivindicació que també comparteixen amb els pares (…) L'esquerra radical de LFI (la França Insubmisa) liderada pel vehement Jean-Luc Mélenchon, és l'única capaç d'entrar en les manifestacions i canalitzar políticament la ràbia dels estudiants (té un 40% d'intenció de vot entre els menors de 35 anys). I la ultradreta del RN, de Marine Le Pen, apareix com la formació capaç de restablir l'ordre i la llei”.
Els dirigents de LFI estan plantant cara a Macron i Le Pen, a diferència del que lamentablement han fet els líders de formacions de la nova esquerra reformista en altres països. Però aixecaments socials anteriors en els quals la classe obrera i la joventut francesa van mostrar una enorme combativitat i disposició a anar fins al final, van ser desaprofitats per la negativa de Mélenchon i altres dirigents de LFI a adoptar un programa socialista i una política revolucionària per a lluitar pel poder.
Aixecar una alternativa conseqüent a la contrarevolució permanent contra els drets, salaris i condicions de vida dels treballadors, i derrotar l'amenaça del feixisme, implica trencar amb la política de col·laboració de classes, amb la utopia reaccionària que el capitalisme es pot reformar i humanitzar, d'etapes intermèdies que són un parany per a la classe treballadora com propugnar una Assemblea Constituent o acceptar qualsevol acord amb sectors de la classe dominant per a gestionar el sistema.
La temperatura del moment ha escalat a tal punt que per al 5 de novembre les centrals sindicals han convocat una jornada de vaga en sectors públics i privats que cal convertir en una vaga general. Una vaga general que ha de tenir un objectiu concret: la caiguda immediata del Govern de Macron, l'inici d'una lluita oberta pel poder obrer, amb ocupacions de fàbriques, de centres d'estudi, d'universitats, amb la formació de comitès que unifiquin la batalla contra el capital i els seus agents i la construcció d'organismes d'autodefensa contra la violència policial partint de les fàbriques.
En efecte, cal completar la tasca que va quedar inconclusa al Maig del 68: prendre el cel per assalt, i imposar un Govern dels treballadors per a derrocar el capitalisme i obrir el camí cap al socialisme. Aquesta és la tasca de tota l'esquerra revolucionària francesa en aquests moments. No podem retrocedir, ni un pas enrere. Cal concentrar totes les forces fent a la classe obrera conscient del seu immens poder en aquest moment històric.
Una ona revolucionària en el cor del capitalisme europeu
No és casualitat el terror i histèria amb què estan reflectint els esdeveniments a França tots els mitjans de comunicació internacionals. Aquesta crisi no es desenvolupa en un país perifèric sinó en un dels centres neuràlgics del capitalisme global. I està contagiant ja a altres països claus de la Unió Europea.
La rebel·lió francesa ha coincidit amb l'explosió del moviment per l'habitatge a l'Estat espanyol, que ha donat també un cop de puny al tauler polític dominat durant mesos pel vòmit de bilis xenòfoba, islamòfoba i espanyolista del PP i Vox amb l'excusa de Ceuta, modificant abruptament la correlació de forces.
Pedro Sánchez ha hagut de convocar eleccions anticipades en un clima de polarització política extrema, i la burocràcia sindical de CCOO i UGT no ha tingut més remei que anunciar vaga general per a l'11N obligada per la pressió de la mobilització als carrers.
Una vegada més no són les maniobres parlamentàries de la socialdemocràcia les que derrotaran a l'extrema dreta, sinó la lluita de classes, l'autoorganització des de baix i la consciència i determinació que han mostrat en aquesta batalla milions de joves i treballadors. Una lliçó que no hem d'oblidar enfront dels qui s'obstinen a convèncer-nos que el capitalisme és reformable i que la solució per a frenar al feixisme està només en el vot i en les mateixes “institucions” capitalistes que emparen i propaguen el discurs de la ultradreta.
A Itàlia, després de les gegantesques manifestacions juvenils del 16 d'octubre -que han omplert el país contra les retallades en l'educació pública i les escandaloses polítiques de segregació racial a les escoles de la ultradretana Meloni- la CGIL s'ha vist forçada a convocar vaga general, en aquest cas per al 20 de novembre. El 17 d'octubre desenes de milers de manifestants prenien novament els carrers contra la carestia de la vida, seguint el deixant francès i enfrontant també una brutal repressió.
A Bèlgica i Portugal hem vist mobilitzacions extraordinàries de la joventut, també durament reprimides, i a Alemanya, el gegant europeu, els estudiants fa mesos que es mobilitzen contra la imposició del servei militar obligatori, l'agenda militarista i de retallades del Govern de coalició CDU-SPD, però també ensenyant les dents a l'avanç electoral d'Alternativa per Alemanya (AfD).
De fet, el pròxim 20 de novembre hi ha convocada una vaga general estudiantil europea per part de les principals organitzacions juvenils del continent, entre elles pel Sindicat d'Estudiants en l'Estat espanyol.
Les condicions econòmiques, polítiques i socials que han deslligat la crisi francesa existeixen en tot del continent. La taxa oficial de pobresa monetària a França era, a la fi de 2024, del 15,4%, el nivell més gran des dels anys 90. Per al conjunt de la UE estava en el 16,3%. Incloent la despesa en lloguer i altres béns bàsics, cosa que les estadístiques oficials no fan, gairebé un de cada tres treballadors francesos, el 27,8%, està en risc d'exclusió. En el total de la UE és un 29,4% de la població. Per això la rebel·lió francesa està estenent-se a un ritme de vertigen.
Paris, 17 octobre 2026 ✨ 📹 instagram : raphaelmetivet https://t.co/1lztrGi4dG
— Mr. Propagande (@MrPropagande) October 17, 2026
La careta democràtica de la UE, aquest “jardí” de drets humans i socials, ha caigut i el decrèpit capitalisme europeu ja no enganya a ningú. Els que ens sagnen amb els lloguers són els mateixos que destrueixen l'educació i la sanitat públiques, sobreexploten al proletariat migrant, negant-los la ciutadania per a esclavitzar-los, i volen carregar-se les pensions. Els que aproven les lleis xenòfobes i intenten dividir-nos amb el seu verí racista mentre s'omplen les butxaques amb l'holocaust palestí i les guerres imperialistes.
Per a mantenir i augmentar els seus beneficis necessiten declarar-nos la guerra i aixafar els drets laborals, democràtics i socials que la classe obrera europea ha conquistat al llarg de dècades. Aquesta és la base material que explica l'ascens de la ultradreta, el feixistitzant aparell de l'Estat i la repressió salvatge que veiem en un país darrere l'altre.
L'únic camí per a enfrontar l'ofensiva del capital, per a desbaratar la seva estratègia totalitària és la lluita oberta i conscient pel socialisme. Satisfer les necessitats inajornables de la joventut i de la nostra classe només és possible expropiant la burgesia financera i industrial, col·locant la banca, els grans monopolis, les grans explotacions agroalimentàries, les xarxes de comerç i transport, la IA… sota el control democràtic dels treballadors per a planificar democràticament l'economia. Tota la resta són discursos demagògics, que intenten resoldre contradiccions irresolubles mitjançant el joc parlamentari tutelat pel poder del capital.
Les revolucions semblen impossibles fins que són inevitables, deia Trotsky. Una afirmació que serveix per a comprendre la història que es desenvolupa davant els nostres ulls.
