Només amb la lluita de classes derrotarem l'ofensiva imperialista
La brutal agressió de l'imperialisme estatunidenc contra Veneçuela, bombardejant impunement el país, segrestant i exhibint com un trofeu el cap d'Estat veneçolà, Nicolás Maduro, i assassinant 100 persones, civils i militars, incloent-hi l'execució de 43 soldats cubans que formaven part de l'anell de seguretat presidencial, ha provocat un gran impacte entre milions de persones a tot el món i commocionat l'esquerra combativa.
Donald Trump, el seu secretari d'Estat, Marco Rubio, i el ministre de la Guerra, Pete Hegseth, han deixat clar, i sense cap dissimulació, que el seu objectiu no és un altre que apoderar-se del petroli i reduir Veneçuela a la condició d'una colònia. Però l'ocorregut va molt més allà. Confirma, per a sorpresa de ningú, que l'anomenada “legalitat internacional” és una fulla de parra que amaga l'ordre imperialista del més fort, i que Washington, després de donar llum verda al sionisme per a arrasar Gaza, té la certesa que pot traspassar moltes línies vermelles.
Defensar l'hegemonia estatunidenca a sang i a foc
La intervenció a Veneçuela és un pas molt important en la defensa de la supremacia nord-americana, amenaçada pels avenços colossals de la Xina i pel triomf de Rússia a la guerra d'Ucraïna. Trump s'ha posat al capdavant d'una onada imperialista dura i agressiva que amenaça adversaris i aliats, tal com va assenyalar ja en la seva Estratègia de Seguretat presentada fa unes setmanes.[1]
Els seus plans estan dinamitant la geopolítica coneguda després de la Segona Guerra Mundial, col·locant les coses en el lloc que Washington necessita en el moment actual. En tan sols un any els EUA han modificat el mapa d'Orient Mitjà infligint una massacre despietada al poble palestí per a després sancionar una farsa de pau sionista aplaudida per tot el món, ha posat de genolls el Líban, ocupat Síria i bombardejat a discreció l’Iran i els territoris que ha considerat necessari.
Pel que fa el seu “pati del darrere essencial”, Llatinoamèrica, l'anomenada “nova política Monroe” no és tal, sinó una continuació del que ha fet sempre: regar el continent de sang mitjançant intervencions militars directes o donant suport a cops i dictadures militars, per a assegurar el saqueig de les seves riqueses amb la complicitat d'unes burgesies lacaies. Ara ha donat un cop sobre la taula per a no retrocedir més davant dels seus adversaris, desenvolupant un cèrcol militar al Carib imprescindible per a noquejar el règim de Maduro, descarregar un diktat contra Petro a Colòmbia per a doblegar-lo, i llançar una amenaça molt seriosa contra Cuba, asfixiar-la econòmicament i obrir el pas a la contrarevolució.
Pel que fa als seus aliats occidentals, Trump es mofa de cadascun dels líders europeus, als quals exigeix un vassallatge incondicional, i treballa obertament per la desintegració de la UE tal com la coneixem. La determinació per fer-se amb el control de Groenlàndia, de repartir-se el botí ucraïnès amb Putin, o imposar una economia de guerra en el vell continent omplint les butxaques del complex militar-industrial estatunidenc, és part d'un tot.
Des de Hitler i Mussolini cap govern proclamava els seus objectius imperialistes i supremacistes de forma tan descarada i desafiadora, ni aquest desafiament anava acompanyat d'una submissió tan servil per part de l'anomenada comunitat internacional, començant per l'ONU.
Que el Departament d'Estat hagi publicat fa uns dies una imatge en la qual s'afirma que “L'hemisferi occidental és nostre”, ho diu tot. I mentre tot això succeeix, els mitjans de comunicació autodenominats “independents” i “progressistes”, o governs socialdemòcrates com el de Pedro Sánchez que han estat fent costat als titelles de l'oposició ultradretana com Juan Guaidó i María Corina Machado, o participant sense tallar-se en l'ofensiva mediàtica, política i econòmica que ha culminat en la intervenció estatunidenca, es posen les mans al cap perquè no es pot acceptar un “món sense regles” i denuncien el “model colonialista de Trump”. Quina hipocresia tan menyspreable! A qui pretenen enganyar?
Però quines regles internacionals van respectar els EUA quan van intervenir a Vietnam, o quan van planificar l'Operació Jakarta al costat dels militars indonesis per a assassinar més d'un milió de militants comunistes? I en els cops militars i dictadures que va fomentar al Brasil, l'Argentina, Xile o l'Uruguai, amb el seu rastre sagnant de desenes de milers de torturats, assassinats i desapareguts? I què dir de la intervenció de la Contra organitzada per Reagan contra la revolució nicaragüenca en els 80! O és que potser no és colonialisme, i del més sagnant, quan van arrasar l'Iraq, l'Afganistan, Síria i Líbia, i ara Gaza?
Dirigents com Sánchez, o com Macron, que dirigeix una nació amb un historial colonialista igual d’aterridor que el nord-americà, ens parlen de respectar les “regles del joc”. No els creu ningú.
Quan Trump va arribar a la presidència n’hi havia qui des de l'esquerra s'obstinaven en repetir la propaganda capitalista, presentant-lo com un outsider, un populista antiestablishment, afirmant que no representava a la classe dominant estatunidenca i que aquesta el disciplinaria o bé el faria fora. Quin bany de realitat! Com hem assenyalat des del principi, el trumpisme és producte directe de la decadència de l'imperialisme estatunidenc i la violència extrema del seu discurs i accions, en política interior i exterior, no són casualitat, compleixen una funció econòmica i política fonamental.
Els actuals amos de la política a Washington han rebutjat qualsevol forma de diplomàcia. I sectors molt amplis de la classe dominant estatunidenca, encara que no estiguin completament d'acord amb el to i les maneres, no tenen dubtes respecte al fons de l'estratègia. Que Trump es tregui la màscara democràtica i actuï sense embuts enviant un missatge intimidatori al món, és necessari. Les circumstàncies manen: “Abans que renunciar a la nostra supremacia, estem disposats a enfonsar el planeta en la guerra i la barbàrie”.
Veneçuela: el projecte colonial va molt de debò
“Quan el president va dir que els Estats Units estaran dirigint Veneçuela, significa que els nous líders de Veneçuela han de complir les nostres demandes”,[2] va afirmar el president de la Comissió d'Intel·ligència del Senat, Tom Cotton. Per si hi hagués dubtes sobre quins són aquestes demandes, el mateix Trump les desgranava: “Em complau anunciar que les Autoritats Provisionals de Veneçuela lliuraran entre 30 i 50 milions de barrils de petroli d'alta qualitat als Estats Units (…) Aquest petroli es vendrà al seu preu de mercat, i jo, com a president dels Estats Units, controlaré aquests diners.”[3]
I encara més. Veus autoritzades de l'Administració Trump assenyalaven el full de ruta per als pròxims mesos: “En primer lloc, el país ha d'expulsar la Xina, Rússia, l'Iran i Cuba i trencar els seus llaços econòmics amb aquests països (…) En segon lloc, Veneçuela ha d'acceptar associar-se exclusivament amb els Estats Units en la producció petroliera i afavorir els Estats Units en la venda de cru pesat.”[4]
Només és possible entendre què està passant a Veneçuela, traçar les perspectives i definir quines són les tasques per a l'esquerra classista, revolucionària i internacionalista partint que Veneçuela ha estat l’avançada del fulgurant avanç xinès a Llatinoamèrica, i el seu aliat polític més sòlid durant molt de temps. I la raó d'això és evident: posseeix les majors reserves comprovades de petroli i altres minerals com l’or, coltan, ferro, bauxita i quantitats per determinar de terres rares.
Però juntament amb aquests factors econòmics n’hi ha un altre de no menor importància: Veneçuela va ser l'escenari d'un procés revolucionari que va col·locar la burgesia en una posició d'enorme feblesa i va amenaçar amb escombrar el capitalisme al país. L'impacte de la revolució bolivariana liderada per Hugo Chávez en el continent llatinoamericà va ser extraordinari, generant serioses dificultats a l'imperialisme estatunidenc.
Des del 1998, quan Chávez va guanyar per primera vegada les eleccions, Washington ha intentat una vegada i una altra reprendre el control del país del Carib. Va organitzar el cop de 2002, aturades petrolieres, guarimbes feixistes i atemptats terroristes. Tot va ser infructuós: en el moment de l'auge revolucionari, de les nacionalitzacions petrolieres i les expropiacions, la mobilització popular va fer miques les temptatives colpistes de la dreta i de l'imperialisme estatunidenc.
Però el procés revolucionari no es va coronar amb l'expropiació decisiva de la burgesia, ni amb l'establiment d'un règim socialista basat en l'economia planificada i el control obrer de la producció i de la gestió estatal. No es va culminar el canvi i, després de la mort de Chávez, els dirigents del PSUV van girar cap a una política de pactes amb sectors de la burgesia nacional i, sobretot, d'acords amb el bloc liderat per la Xina i Rússia a la recerca d'oxigen. En l'última dècada, l'aparell estatal es reforçà extraordinàriament, i aquesta nova casta funcionarial, nodrida per buròcrates amb millors salaris i avantatges socials, va constituir la base d'una nova boliburgesia que va acumular riqueses i es va llançar a soscavar les conquestes revolucionàries del període anterior.
L'Exèrcit ha fet un paper crucial, tant en l'organització econòmica del règim com en dotar de força i estabilitat a aquest sector social privilegiat que, encara que continuï utilitzant una retòrica “socialista” i reivindicant la figura de Chávez, ha trencat amb el seu llegat revolucionari. El sector decisiu d'aquest bloc de poder és el que ha permès, des de dins, l'atac fulgurant de l'imperialisme ianqui i s'ha decidit a traçar una estratègia de col·laboració per a sobreviure conservant la seva influència, els seus ingressos i els seus privilegis socials.
Maduro es va encimbellar com el cap polític d'aquest procés termidorià, i el seu acostament a Moscou i Pequín, juntament amb les inversions i crèdits consegüents, va actuar com el ciment que va solidificar l'aparell de l'Estat, i especialment l'Exèrcit, entorn de la seva figura. Com expliquem en la nostra declaració del 3 de gener,[5] sense l'actuació passiva dels imperialistes xinesos i russos, sense la seva renúncia a activar totes les possibilitats militars i econòmiques que tenien al seu abast, Washington mai no hauria pogut arribar tan lluny.
Trump va deixar absolutament clar que anava de debò, mobilitzant una flota de guerra i milers de marines per a assatjar Veneçuela, actuant com a amo de la situació: impedint vols, destruint llanxes de pesca i assassinant salvatgement i impunement els seus tripulants, desviant i fins i tot segrestant vaixells petroliers que subministraven a la Xina i Rússia. I quina va ser la resposta de Xi Jinping i Putin? La mateixa que amb Assad a Síria o amb el poble palestí. Retòrica hipòcrita però cap fet seriós!
Cada pas cap a la intervenció va ser respost amb declaracions vagues de condemna i crides al diàleg que només van servir per a embravir més a l'Administració trumpista i sembrar el pànic dins de l'Estat major i la cúpula dirigent de Veneçuela.
La Xina i Rússia, assenyalades
En aquests dies hem llegit i escoltat arguments al·lucinants per part de sectors de l'esquerra per a justificar la política xinesa i russa. “Caracas és molt lluny de Pequín i Moscou”, “la Xina no pot veure's arrossegada a una conflagració mundial” i altres de l'estil, que deixen en bon lloc la política de no intervenció de França i Gran Bretanya en la guerra civil espanyola, o l'estratègia d'apaivagament vers Hitler.
Aquest tipus d'excuses no resisteixen la menor crítica seriosa. És que potser era més a prop L'Havana el 1962, durant la crisi dels míssils, quan Kennedy va ser dissuadit d'intervenir per la mobilització revolucionària del poble cubà i la possibilitat d'enfrontar-se a les tropes i míssils soviètics? És que potser la Xina i Rússia avui, juntes, tenen menys mitjans militars, diplomàtics, no diguem ja econòmics, per a dissuadir Washington? Evidentment no, com ha demostrat la guerra d'Ucraïna, o quan Xi Jinping va obligar Trump a recular en la seva ofensiva aranzelària amenaçant amb tallar el subministrament de terres rares.
Sense anar més lluny, en l'anterior ofensiva trumpista sobre Caracas, en 2019, quan va fer costat al colpista Juan Guaidó obligant més de 60 països, inclosa tota la UE, a reconèixer aquest titella com a president encarregat de Veneçuela, Moscou va enviar assessors militars i dos bombarders amb capacitat nuclear que van fer un paper dissuasiu.
Què hauria ocorregut si la Xina i Rússia haguessin mobilitzat recursos econòmics en suport a Veneçuela, enviat els seus petroliers protegits per vaixells de guerra per a trencar el bloqueig ordenat per Trump i amenaçant a més amb tallar el subministrament de terres rares i amb embargar les empreses estatunidenques davant qualsevol atac?
Haver fet això just quan el president estatunidenc està sent enfrontat per un moviment de masses que qüestiona les seves polítiques racistes i supremacistes, com van reflectir les manifestacions del No Kings Day i les protestes d'aquests mateixos dies contra l'assassinat brutal d'una dona per part de l’ICE –i quan les enquestes assenyalaven un 70% de rebuig a una intervenció militar a Veneçuela–, hauria estat d'una ajuda inestimable per a frustrar els plans de Washington.
Però res d'això ha succeït. I el que no vol entendre un sector de l'esquerra que continua dipositant totes les seves esperances en Xi Jinping i Putin, és que la Xina i Rússia són règims capitalistes i imperialistes als quals no mou la defensa de cap causa socialista, internacionalista o de cap poble oprimit sinó els seus propis interessos. Evidentment és un imperialisme en ascens, i no tenen l'historial sagnant dels EUA, però això últim no modifica la naturalesa de classe d'aquests dos Estats.
La Xina i Rússia detesten els moviments de masses que puguin qüestionar l'ordre capitalista, com vam veure amb la rebel•lió global contra el genocidi sionista. I no només no els fomenten, sinó que els obstaculitzen sempre que poden.
És cert que de l'any 2000 al 2018 Veneçuela va concentrar el 45% de la inversió xinesa a l’Amèrica Llatina. Però del 2018 al 2025 les inversions s'han desplomat. Veient l’ofensiva estatunidenca i la creixent feblesa del règim de Maduro, i que altres països els proporcionen beneficis més ràpids i amb menys riscos, els imperialistes xinesos han mantingut alguns acords comercials i la compra de petroli i or (en la seva majoria incloent-los fins i tot com a pagament del que Caracas els deu), però sense concedir nous crèdits ni tan sols amb el règim de Maduro amenaçat. Pel que respecta a la inversió, aquesta s'ha anat reduint dràsticament, amb molts projectes ja aprovats que finalment han estat abandonats.
Molts analistes es mostraven perplexos que en plena ofensiva estatunidenca, el règim madurista retallés ajudes al subministrament de bosses de menjar, decretés pujades en els preus del transport i retallades de salaris i despeses socials. La raó és òbvia: els seus supòsits aliats no estaven fent el paper que els corresponia en els moments de major setge.
El mateix es pot dir de l’“aliança militar estratègica” entre Moscou i Caracas. Segons diferents fonts, del 2005 al 2020 Veneçuela ha subscrit més de 300 contractes per a comprar armes a Rússia per valor de 9.000 milions d'euros, concentrant el 70% de les vendes russes d'armament en el continent. Però el gruix es va produir fins al 2016, caient posteriorment de manera significativa, i molt d'aquest armament presenta defectes o obsolescència que contrasten amb el poder militar mostrat per Rússia a Ucraïna.
És evident que Trump s'havia assegurat per endavant la passivitat de la Xina i de Rússia, a canvi de reconèixer la victòria d'aquesta última a Ucraïna i empènyer les potències europees a empassar-se l'acord. Una vegada més el repartiment del botí entre bandits imperialistes, com els definia Lenin, s'ha imposat. De moment, per descomptat, perquè la lluita per l'hegemonia no només no ha cessat, sinó que s'empitjorarà amb la major violència en un període molt curt de temps.
Però el significat polític de tot això és evident: el poble de Veneçuela, com el palestí, ha estat abandonat a la seva sort. L'imperialisme estatunidenc surt enfortit i disposat a avançar amb forces redoblades a l’Amèrica Llatina i la resta del món.
L'atac imperialista i la contrarevolució interior
Milers de persones a Veneçuela i arreu del món es fan una pregunta. Com és possible que els helicòpters i avions ianquis sobrevolessin Caracas i altres ciutats veneçolanes sense resistència de l'exèrcit veneçolà, inutilitzant defenses aèries, bombardejant casernes i instal·lacions, i anant directament al lloc, teòricament ultrasecret, on es refugiava Maduro? I com és possible que allí massacressin per sorpresa la Guàrdia d'Honor i el cos de militars cubans, l’últim anell de seguretat del president veneçolà?
Reduir tot a la traïció del general Marcano, responsable de la intel•ligència veneçolana, independentment que la fes, no explica que no s'activés cap dels plans de contingència existents. Ni la mobilització de la Força Armada Nacional Bolivariana (FANB), ni dels reservistes, ni dels “col·lectius”, les bases del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV). Res no va funcionar. Tal paràlisi i absència absoluta de crides i plans de resistència des de l'alt comandament només pot explicar-se perquè sectors decisius van optar per negociar amb Washington.
A més, la intervenció militar de Trump es va produir en el moment de major reflux del moviment popular chavista, quan el suport social al règim de Maduro es troba en les seves hores més baixes. La deterioració en les condicions de vida, unida a la corrupció que va esquitxar destacats dirigents, inclosos ministres i alts càrrecs de la petroliera estatal PDVSA, han sembrat la desmoralització, l'escepticisme i la desconfiança. La lluita per la supervivència ha reemplaçat la participació política, i a més des del govern s'ha reprimit durament les forces de l'esquerra classista i del chavisme crític. Així s'explica el retrocés substancial de la mobilització popular.
Maduro es va basar en la cúpula militar per a gestionar els acords i préstecs de la Xina i Rússia. Del 2018 al 2023 les empreses públiques dirigides per militars van passar de 60 a 103. Segons diferents estudis, un terç dels generals estan implicats directament en activitats empresarials, i el govern va posar la indústria relacionada amb el sector militar en mans dels comandaments de l'exèrcit i es van crear empreses com CAMIMPEG, dependent directament del Ministeri de Defensa, que permetia a la cúpula militar participar en “tot allò relatiu a les activitats lícites de serveis petroliers, de gas i explotació minera en general, sense que això impliqui cap limitació” incloent “la contractació de personal obrer qualificat per a la indústria de mineria i hidrocarburs.”[6]
Encara que mitjans de dretes han denunciat aquesta situació amb finalitats propagandístiques, els primers a plantejar-les i avisar del risc que representaven per al medi ambient, les condicions laborals i el poble veneçolà van ser organitzacions indígenes i populars que havien fet costat a Chávez i fins i tot dirigents expulsats del PSUV per aquestes denúncies.
El creixent poder de la cúpula militar, el seu pes en la indústria petroliera i la mineria, clau per a contrarestar la caiguda de producció i ingressos de PDVSA, unit a l'anomenada Llei Antibloqueig que, amb l'argument de lluitar contra les sancions estatunidenques, permetia subscriure acords secrets sense passar pel Parlament ni cap instància pública amb empreses i governs de tercers països, ha augmentat dramàticament la fusió entre la burocràcia estatal i els capitalistes amb tot el que això implica: més corrupció, descomposició interna i formació de camarilles que pugnen pel poder polític i econòmic.
Tots aquests factors han estat claus per al desenllaç actual. L'imperialisme estatunidenc va prendre nota de la caiguda d'inversions i de la descomposició interna. Ja des de la formació del segon govern de Trump, fins i tot abans amb Biden, les amenaces de Washington han estat respostes pel govern veneçolà amb diferents concessions: alliberament de colpistes d'extrema dreta i agents de la CIA implicats en accions terroristes, propostes d'obrir l'explotació dels recursos petroliers i miners veneçolans –actualment exportats majoritàriament a la Xina– a empreses estatunidenques, etc. Això es va concretar en el retorn amb condicions molt favorables de la petroliera Chevron i d'empreses mineres expulsades per Chávez.
I, després de repetits fracassos intentant recolzar-se en la ultradreta veneçolana per a forçar un canvi de règim, com va ocórrer amb Guaidó en 2019, han decidit canviar de tàctica.
Mitjans com The New York Times, van informar que la CIA i sectors amb coneixement de la situació interna de l'Estat veneçolà com el mediador Richard Granell, vinculat a les petrolieres texanes i en particular a la Chevron, van advertir que les posicions ultimatistes de l’ultradretana María Corina Machado, el seu repudi a negociar amb cap sector de la burocràcia estatal i de la cúpula de l'exèrcit, obstaculitzaven molt seriosament qualsevol pla per a obrir una bretxa dins del règim. Sense suport dels militars, una intervenció que posés al capdavant del país a Machado podia provocar una espiral de violència i desestabilització com va ocórrer a l'Afganistan i l'Iraq, en els quals l'imperialisme estatunidenc va enterrar bilions de dòlars sense aconseguir molt a canvi. Quelcom que no podien permetre's, i menys amb la contestació interna que té Trump actualment.
No és la primera vegada que l'imperialisme nord-americà es basa en sectors dels propis règims que intenta desmantellar per a avançar en els seus plans. El cas més clar va ser la liquidació de l'URSS secundant-se en la pròpia burocràcia del PCUS liderada per Gorbatxov i Ieltsin.
En la roda de premsa del 3 de gener immediatament després de l'agressió militar, Trump i Rubio es van referir a Delcy Rodríguez com la seva candidata per a pilotar la transició política, descartant María Corina Machado. Va ser una notícia que va deixar a mig món descol·locat, especialment als fanàtics d'extrema dreta. L'elecció no és casual. La vicepresidenta controla PDVSA, té una llarga experiència en l'aparell estatal i magnífiques relacions amb la socialdemocràcia internacional, especialment amb l'espanyola. Seguint allò apuntat per Trump i Rubio, el Tribunal Suprem de Justícia (TSJ) de Veneçuela es va posar en marxa de manera immediata per a designar-la presidenta encarregada de Veneçuela en absència de Maduro.
Els senyals que ha emès Delcy Rodríguez confonen pocs. Òbviament ha hagut de fer enèrgiques declaracions de condemna a la intervenció i segrest de Maduro, però tot seguit s'ha mostrat disposada a col·laborar i negociar amb Washington.
Alguns ingenus es volen agafar a un ferro roent, i proclamen la seva confiança en el nou escenari argumentant que es tracta d'un moviment tàctic intel·ligent, un estratagema per a enganyar Trump. Va ocórrer el mateix quan una part considerable de l'esquerra mundial, sobretot d’origen estalinista, va fer costat a Gorbatxov considerant-lo un reformador honrat que salvaria l'URSS.
La reacció de l'Administració Trump respecte a les declaracions de la presidenta veneçolana condemnant la intervenció és significativa: “funcionaris estatunidencs van considerar que els comentaris estaven dirigits a una audiència interna i no van semblar immutar-se perquè ella aparentment rebutgés públicament les afirmacions de Trump sobre que ara és ell qui mana. El diumenge, Rubio va dir que els EUA jutjarien Rodríguez pel que faci d'ara endavant, més que per les seves declaracions passades: ‘Farem una avaluació sobre la base del que facin, no del que diguin públicament en el mentrestant, no al que sabem que han fet en el passat en molts casos, sinó al que facin d'ara en endavant’…”[7]
Washington prefereix quedar-se amb la crida de la presidenta veneçolana a “treballar conjuntament en una agenda de cooperació, orientada al desenvolupament compartit, en el marc de la legalitat internacional i (que) enforteixi una convivència comunitària duradora (…) president Donald Trump: els nostres pobles i la nostra regió mereixen la pau i el diàleg, no la guerra (...). El meu somni és que Veneçuela sigui una gran potència on tots els veneçolans i veneçolanes de bé ens trobem (…) Veneçuela té dret a la pau, al desenvolupament, a la seva sobirania i al futur”.[8]
Aixecar un programa revolucionari per a derrotar l'imperialisme
Establir una perspectiva acabada de què pot ocórrer en les pròximes setmanes i mesos és impossible. Allò fonamental és analitzar les tendències de fons que han abocat al moment actual, i no deixar-se engalipar pels desitjos. Trump ha donat un cop molt seriós a Veneçuela, i té al cap establir una Administració colonial subrogada, utilitzant el règim actual per als seus objectius.
No és casualitat l'alliberament de presos per part del govern veneçolà, com a gest de conciliació, com tampoc que Trump hagi ampliat el termini per a la celebració d'unes noves eleccions, fins i tot afirmant que podrien trigar anys, quan jutgin que tenen condicions per a guanyar-les i posar al capdavant del país a un dirigent que controlin directament després d'haver neutralitzat qualsevol resistència en l'aparell de l'Estat.
També és molt significativa l'actitud de la patronal, Fedecámaras, que està mantenint una “actitud de diàleg”, sense encoratjar la mobilització contra el govern. I el mateix respecte a l'oposició ultradretana, que ha renunciat de moment a l'agitació als carrers i està ressituant-se davant la nova estratègia dels seus amos de Washington.
A curt termini, i secundant-se en els triomfs de la ultradreta en el continent, i en absència de crides serioses a la lluita de masses i a la vaga general per part dels sindicats llatinoamericans i l'esquerra reformista, valent-se de la desmoralització popular i de la pugna per la supervivència que ha provocat el col·lapse econòmic a Veneçuela, els plans de Washington poden continuar avançant. Però no podem descartar altres escenaris. Fins a quin punt tots els sectors del règim de Maduro acceptaran aquest full de ruta és impossible d'assegurar, tenint en compte les seves brutals implicacions.
Totes aquestes raons no poden ennuvolar les tasques dels revolucionaris en aquests moments. Hem de fer front a l'ofensiva de l'imperialisme estatunidenc entenent per què hem arribat a aquest punt, però passant a l'acció, impulsant la lluita de classes, aixecant un moviment de resistència internacionalista contra el neofeixisme trumpista i els seus plans colonialistes, i defensant un programa socialista que trenqui amb qualsevol il·lusió de què sota el capitalisme i l'imperialisme, de la mà de la burocràcia o mitjançant pactes amb els capitalistes o la dreta, es pot resoldre cap dels problemes del poble veneçolà.
Esquerra Revolucionària Internacional lluitem per:
- Alliberament immediat de Nicolás Maduro i Cilia Flores, segrestats per l'imperialisme trumpista i sotmesos a un procés judicial il·legal que pot acabar amb llargues condemnes de presó. Com ha quedat ja resolt, les acusacions de la seva implicació en un suposat Cártel de los Soles és una farsa.
- Retirada immediata i total de l'exèrcit estatunidenc del Carib i de qualsevol espai utilitzat per a la intervenció a Veneçuela.
- No a la l’espoli colonialista de la indústria petroliera veneçolana. Expropiació sense indemnització de tots els actius de les multinacionals estatunidenques a Veneçuela.
- Nacionalització dels bancs i grans empreses veneçolanes i estrangeres sota el control i la gestió socialista de la classe obrera per a fer front a la crisi econòmica garantint salaris, habitatge, pensions, educació i sanitat públiques dignes.
- Fi de totes les mesures repressives i de la persecució contra l'esquerra classista, antiburocràtica i del chavisme crític. Alliberament de tots els activistes i militants de l’esquerra injustament detinguts.
- Per una vaga general continental contra la intervenció imperialista a Veneçuela i els plans de l'Administració Trump. Per la revolució socialista i la Federació Socialista de l’Amèrica Llatina.
--
Notes
[1] Article d'Esquerra Revolucionària: La nova “Estratègia de Seguretat Nacional”: l’imperialisme nord-americà declara la guerra al món
[2] Surge una imagen más clara de lo que Trump quiso decir cuando afirmó que EE.UU. “dirigirá” Venezuela
[3] Trump asegura que Venezuela le entregará hasta 50 millones de barriles de petróleo
[4] Trump demands Venezuela kick out China and Russia, partner with US on oil: exclusive
[5] Declaració d'Esquerra Revolucionària: A baix l'agressió imperialista dels EUA contra Veneçuela!
[6] 2016-02-10 Gaceta Oficial Venezuela #40845
[7] Surge una imagen más clara de lo que Trump quiso decir cuando afirmó que EE.UU. “dirigirá” Venezuela
[8] Delcy Rodríguez invita a EEUU "a trabajar conjuntamente en una agenda de cooperación" en Venezuela tras la detención de Maduro
