La nova Estratègia de Seguretat Nacional (ESN) dels EUA, presentada públicament el passat 5 de desembre, confirma les ambicions de l’imperialisme estatunidenc en la batalla per l’hegemonia mundial. Aquest document, d’un valor polític evident, és també una absoluta contradicció per tots aquells que, des de posicions conservadores clàssiques, socialdemòcrates o inclús pretesament marxistes, plantejaven que les polítiques de Trump eren obra d’un home aliè al sistema, un outsider que actuaria segons els impulsos de les seves excentricitats i al marge de la classe dominant nord-americana.
La lectura del document mostra que, lluny de ser un bufó imprevisible, Trump expressa els interessos de sectors de molt de pes en la burgesia del seu país, davant el radical canvi que està travessant el món. L’hegemonia global dels EUA ha sigut desafiada amb èxit per l’imparable ascens de la Xina com a nova potència imperialista. Un nou ordre comença a emergir i una nova classe capitalista, la burgesia xinesa, eficaçment posicionada en la defensa dels seus interessos per la burocràcia del PCX, reclama una posició en l’esfera mundial que concordi amb el seu pes industrial, tecnològic i militar.
La barbolla de les anteriors ESN, repletes d’invocacions vàcues a la “democràcia” i als “drets humans”, desapareix completament per obrir camí al llenguatge descarnat de l’imperialisme més agressiu. Com hem explicat en declaracions anteriors, el genocidi sionista a Gaza no és un fet excepcional i aïllat, i esdevé la norma d’allò que l’imperialisme nord-americà promourà allà on percebi un risc per als seus interessos.
L’objectiu principal d’aquest nou text-guia no deixa lloc a dubtes: “Volem detenir i revertir el mal continu que actors estrangers infligeixen a l’economia estatunidenca [...] i mantenir cadenes de subministrament segures i confiables i accés a materials crítics” (pàg. 5 de l’ESN), i si no poden fer-ho mitjançant les vies de la competència econòmica, el document ens recorda que els EUA compta amb “l’exèrcit més poderós i capaç del món” (pàg. 6) per aconseguir els seus objectius: “enfortir el poder i la preeminència dels Estats Units i fer que el nostre país sigui encara més gran que mai” (pàg. 7). “Estats Units no pot permetre's que cap nació es torni tan dominant que pugui amenaçar els nostres interessos” (pàg. 10).
Els Estats Units intenten soscavar la Xina per totes les vies
L’estratègia trumpista de “fer Amèrica gran de nou” va començar amb mal peu. Els atacs econòmics a la Xina aprovats per Trump els primers mesos del seu mandat varen fracassar estrepitosament, com abans ho havien fet els de Biden.
Ni els aranzels, ni les sancions directes contra grans companyies com Huawei, ni les prohibicions d’exportació de productes tecnològics avançats, van causar cap fissura en el progrés de l’economia xinesa. Al contrari, les mesures només estan servint per empobrir la població treballadora nord-americana i que monopolis com Nvidia i altres tecnològiques perdin quota de mercat. Per si no n'hi hagués prou, la dependència dels EUA respecte a la indústria de terres rares de la Xina ha deixat clara la vulnerabilitat de Washington.
A l’evident fracàs de la guerra comercial se sumà la derrota de l’estratègia de l’imperialisme occidental a Ucraïna, obertament reconeguda per Trump recentment en presentar el seu pla de pau.
Ni econòmicament ni militarment han pogut els EUA frenar el bloc format per la Xina i els seus més propers aliats, de manera que és imposat un canvi d’estratègia. En lloc d’actuar directament contra la Xina, ara es tracta de coartar la seva expansió a altres zones del món i actuar amb extrema agressivitat contra els seus socis comercials.
L’ESN proclama que “el president Trump, per si sol revertí més de tres dècades de suposicions errònies dels estatunidencs sobre la Xina”. Però aquestes “suposicions”, que com el document reconeix suposaren “encoratjar a les empreses estatunidenques a invertir a la Xina i externalitzar la nostra fabricació a la Xina”, ompliren les butxaques dels oligarques nord-americans. Ara Trump i els seus assessors reconeixen, oh sorpresa!, que “la Xina es feu rica i poderosa, i usà la seva riquesa i poder per obtenir un avantatge considerable”.
Què poden fer els EUA per revertir aquesta situació? L’ESN desgrana una llarga llista d’accions: que la tecnologia dels EUA estigui a l'avantguarda mundial, que el país es reindustrialitzi i redueixi el seu gegantesc dèficit comercial, que s'asseguri el domini nord-americà de les cadenes de subministrament i de l’accés a materials crítics, que s’asseguri una base industrial sòlida pel seu exèrcit, etc.
Grandiosos desitjos però, desgraciadament per l’imperialisme ianqui, la seva burgesia ha estat fent tot el contrari, almenys durant els últims 50 anys. El capitalisme nord-americà ha girat al voltant de l’especulació financera i immobiliària i ha reduït considerablement la inversió productiva, més arriscada i lenta en produir beneficis per a Wall Street que xuclar del deute públic. En lloc de renovar la seva base industrial, la classe dominant dels EUA ha preferit engreixar els seus comptes de resultat, empobrint a la seva pròpia classe treballadora i drenant de forma parasitària recursos de tot el món i del seu propi Estat.
Per molt que Trump ho proclami, la seva Administració difícilment revertirà la decadència nacional per fer ressorgir el poder del qual els EUA gaudia en finalitzar la Segona Guerra Mundial.
Com fer retrocedir la roda de la història és difícil, l’ESN es contenta amb un objectiu que considera més fàcil: obstaculitzar el creixement de la Xina usant l’extorsió a altres països. Sense avergonyir-se davant de la brutalitat de la seva proposta, l’ESN explica que “hem deixat clar als nostres aliats que el dèficit per compte corrent dels Estats Units és insostenible. Devem encoratjar Europa, Japó, Corea, Austràlia, Canadà, Mèxic i altres nacions importants a adoptar polítiques comercials que ajudin a reequilibrar l’economia xinesa…” (pàg. 22). És a dir, els EUA exigeixen als seus “aliats” que apliquin aranzels o sancions a la indústria xinesa, malgrat que això vagi en contra dels seus propis interessos. El xantatge ha funcionat amb alguns, però això no revertirà la decadència estatunidenca, sinó que fragmentarà encara més el bloc occidental en benefici de… la Xina.
Malgrat que la Unió Europea s’ha humiliat una vegada i una altra davant dels EUA, Trump encara vol una major submissió, i per això a l’ESN fa una referència amenaçadora a Alemanya amb motiu que “avui en dia, les empreses químiques alemanyes estan construint algunes de les plantes de processament més grans del món a la Xina, utilitzant gas rus que no poden obtenir en el seu país” (pàg. 26). A Trump no li sembla prou haver arruïnat la indústria alemanya i haver sumit el país en una recessió a causa de les sancions comercials a Rússia i exigeix que també cesi la col·laboració econòmica europea amb la Xina.
Una guerra financera contra el món
Els EUA volen obrir un front en les finances mundials i en els fluxos globals d’inversió. Malgrat la seva pèrdua de pes industrial, compta amb l’as sota la màniga de posseir el major mercat de capitals i de mantenir el dòlar, de moment, com la principal divisa de les transaccions financeres i principal moneda de reserva.
Però aquest avantatge financer s’està veient progressivament erosionat pel pes comercial de la Xina i pel paper creixent del iuan. No és d’estranyar que immediatament després de la seva victòria electoral, Trump declarés que la idea dels BRIXS+ (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina, Sud-àfrica, Egipte, Etiòpia, Indonèsia, l’Iran i els Emirats Àrabs Units) de crear una nova moneda pels seus intercanvis comercials i financers, deixant de banda el dòlar i els sistemes de pagament i compensació controlats pels EUA, seria considerada una agressió al seu país.
En línia amb aquest temor, l’ESN proclama “preservar i enfortir el domini del sector financer estatunidenc. Els Estats Units compten amb els principals mercats financers i de capital del món, pilars de la influència
estatunidenca que brinden als responsables polítics un important poder de negociació i eines per impulsar les prioritats de seguretat nacional dels Estats Units. Això no obstant, el nostre lideratge no pot donar-se per descomptat. Preservar i enfortir el nostre domini implica aprofitar el nostre dinàmic sistema de lliure mercat i el nostre lideratge en finances digitals i innovació per garantir que els nostres mercats continuïn sent els més dinàmics, líquids i segurs, i l'enveja del món” (pàg. 14-15).
I com preservar aquest domini? Doncs sumant a les mesures assenyalades a l’apartat anterior, una nova era de dependència pels antics països colonials i semicolonials. L’ESN exposa obertament el pla que els EUA volen executar amb la col·laboració, de bon o mal grau, dels seus socis:
“Les empreses xineses, tant les estatals com les privades amb suport estatal, destaquen en la construcció d’infraestructura física i digital, i la Xina ha reciclat aproximadament 1,3 bilions de dòlars dels seus superàvits comercials en préstecs als seus socis comercials. Els Estats Units i els seus aliats encara no han formulat, ni molt menys executat, un pla conjunt per l’anomenat “Sud global”, però junts posseeixen enormes recursos. Europa, Japó, Corea del Sud i altres països posseeixen actius nets a l’estranger per valor de 7 bilions de dòlars. Les institucions financeres internacionals, inclosos els bancs multilaterals de desenvolupament, posseeixen actius combinats per valor d'1,5 bilions de dòlars. Si bé l’expansió de la seva missió ha soscavat l’eficàcia d’algunes d’aquestes institucions, aquesta Administració es compromet a usar el seu lideratge per a implementar reformes que garanteixin que serveixen als interessos estatunidencs”.
Les intencions són molt clares, però la capacitat dels EUA d’imposar al món un ordre financer que ja no es correspon al pes real de la seva economia és molt dubtosa. Malgrat el rotunditat de la seva redacció, a l’ESN s’aprecia una fetor de creixent impotència i desesperació.
Noves agressions imperialistes en l’horitzó
La feblesa dels EUA condueix inevitablement a un augment de la seva agressivitat imperialista, amb serioses conseqüències polítiques per a tot el món.
Els EUA volen col·locar Europa, l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia davant un greu dilema: “la disjuntiva que tots els països haurien d’afrontar és si volen viure en un món liderat pels Estats Units, amb països sobirans i economies lliures, o en un món paral·lel, en el que estiguin influenciats per països de l’altra banda del món” (pàg. 18). No cap més claredat sobre les seves intencions. Ja ho hem vist amb el genocidi a Gaza, els atacs a l'Iran, la intervenció a Síria, l’agressió a Veneçuela, i tota la política a l’Amèrica Llatina.
Respecte a Europa, l’ESN formula un full de ruta brutal. Descriu una Unió Europea a la vora de “l’anihilació de la seva civilització” i, deixant de banda les habituals cortesies diplomàtiques, dona el seu obert suport a les forces de l’extrema dreta i del feixisme europeu, les úniques que segons l’opinió de l’Administració Trump poden salvar el vell continent de la destrucció.
Encara que no ho planteja obertament, la liquidació de la Unió Europea està latent al llarg d’aquestes pàgines de l’ESN. El servilisme en la fallida política ucraïnesa no ha obtingut recompensa alguna. Al contrari, Washington exigeix una subordinació total, cosa que inclou un dràstic augment de la despesa militar europea a una escala que asseguraria la completa destrucció del que queda de l'agonitzant “Estat del benestar”.
Quant a Amèrica Llatina, l’ESN reafirma que el seu lloc al món és el de “pati del darrere” dels EUA: “Després d’anys d’abandonament, els Estats Units reafirmaran i aplicaran la Doctrina Monroe per a restaurar la preeminència estatunidenca a l’hemisferi occidental i protegir el nostre territori nacional i el nostre accés a geografies clau en tota la regió. Negarem a competidors no hemisfèrics la capacitat de posicionar forces o altres capacitats amenaçadores, o de posseir o controlar actius estratègicament vitals en el nostre hemisferi” (pàg. 15).
D’acord amb aquest enfocament, els EUA posen en el seu punt de mira les inversions o col·laboracions econòmiques de la Xina en allò que anomenen “el seu hemisferi”. Les sancions a Colòmbia per la participació de Beijing en la construcció del futur metro de Bogotà, o les reticències davant la construcció al Perú del port de Chancay, lligades a les recents interferències en diversos processos electorals com a l’Argentina i a Hondures, són només una volta de rosca de les antigues polítiques de “seguretat nacional” dels anys 60 i 70, durant la qual els EUA van promoure dictadures militars i una repressió despietada al llarg del continent.
L’Àfrica només ocupa un mínim lloc a l’ESN, com a font important de recursos naturals crítics que “poden generar beneficis per les empreses estatunidenques” (pàg. 29). Quant a l’Orient Mitjà, a més d’enaltir Israel i de felicitar-se perquè gràcies a la massacre de Gaza “s’ha progressat cap a una pau més permanent” (pàg. 28), l’ESN es limita a reafirmar allò ja aconseguit mitjançant l’holocaust del poble gazià: “volem evitar que una potència adversària domini l’Orient Mitjà, els seus subministraments de petroli i de gas, i els colls d’ampolla pels que passen, a la vegada que evitem les “guerres eternes” que ens han estancat a la regió a un alt preu” (pàg. 5).
Per descomptat, les pàgines de l’ESN que es dediquen a la Xina i a la regió de l’Indo-Pacífic són clau. L’amenaçador desplegament militar occidental al mar de la Xina Meridional, fins ara executat a través de l’aliança Quad (EUA, Japó, Austràlia i Índia), es reforçarà empenyent els països que formen l’anomenada Primera Cadena d’Illes (Japó, Corea del Sud, Indonèsia, Filipines, Malàisia i Taiwan) a augmentar la seva despesa militar amb vista a poder aplicar un bloqueig marítim contra la Xina en un futur pròxim. Les recents tensions entre Beijing i Tòquio a compte del rearmament d’aquest últim són un seriós avís de l’ambient militarista que els EUA estan promovent en aquesta estratègica zona.
L’amenaça de l’extrema dreta augmenta sota la batuta dels EUA
L’agressivitat imperialista va inevitablement acompanyada per l’agudització de la lluita de classes i pel reforçament de les tendències autoritàries i bonapartistes. L’ESN no és aliena a aquesta tendència i no dubta a assenyalar “l’enemic intern” que amenaça el futur dels EUA: les treballadores i treballadors migrants, qualificats “d’invasió” que posa en risc la supervivència del país.
De la mateixa manera que el nazisme s’inventà “l’amenaça jueva” per intentar desviar el malestar social cap a boc expiatori i dividir la classe treballadora, el capitalisme occidental en crisi recorre ara a l’espantall de la “invasió immigrant”. Trump ja ha posat en marxa una salvatge campanya d’assetjament usant un cos policial fortament militaritzat, l’ICE, que, amb mètodes que recorden als de la Gestapo i les SA nazis, sembra el terror en les principals ciutats dels EUA.
Però no es conforma amb això. Vol estendre la seva campanya antiimmigració als països europeus i convertir-ho en l’eix polític central del programa de l’extrema dreta mundial, tal com ha ocorregut a Xile amb la victòria de Kast.
Aquesta preparació per a l'autoritarisme i la dictadura, aquesta estratègia racista per a posar un tascó en la classe treballadora mundial, no són un accident. Són un pilar fonamental en l’estratègia reaccionària de Trump i del capitalisme occidental, i d’aquesta fase d’acumulació capitalista, que amenaça directament els drets democràtics conquistats amb la lluita obrera.
Els plans de Trump inclouen associar les elits empresarials i financeres dels països que vol atraure a la seva estratègia, a la desmesurada bombolla borsària generada als EUA al voltant de la Intel·ligència Artificial i el sector tecnològic. Però fins al moment, aquesta bombolla no ha sigut capaç de crear un nivell de riquesa ni remotament semblant a aquell que els EUA generaren en les tres dècades posteriors al final de la Segona Guerra Mundial.
Amb un capitalisme ranquejant, que encara no ha superat les causes profundes de la gran crisi del 2007/2008, els beneficis empresarials només poden augmentar a costa de l'empobriment de la força de treball, del saqueig dels serveis públics, i l’emmordassament dels drets democràtics. La burgesia nord-americana es prepara a consciència per a esclafar la seva pròpia classe obrera, a la vegada que anima els seus col·legues d’altres països a seguir amb decisió les seves passes.
La perspectiva és cristal·lina: una estratègia global de gravíssimes conseqüències que planteja un repte formidable a totes les organitzacions revolucionàries del món. No hi ha temps a perdre per a aixecar la resistència de masses amb un programa de classe, socialista i internacionalista.
