Un nou pas en la decadència de l'imperialisme nord-americà
La guerra amb l'Iran s'ha convertit en un atzucac per als EUA. Sis mesos després del començament de les operacions militars, tant Trump com Netanyahu han quedat en evidència, incapaços d'aconseguir cap dels objectius que es van proposar: frenar el programa nuclear iranià, acabar amb les seves capacitats misilístiques i, en última instància, aconseguir un canvi de règim. Després d'intensos bombardejos, milers de morts i un desajustament cada vegada més preocupant de l'economia mundial, fruit del tancament de l'estret d'Ormuz per part de l'Iran, l'imperialisme nord-americà va haver d'agenollar-se i signar un memoràndum d'entesa que suposava una completa humiliació.
Encara que aquest acord ha quedat de moment en foc d'encenalls, l'imperialisme nord-americà no ha estat capaç, més enllà d'alguns bombardejos amb finalitats propagandístics, de continuar la seva guerra d'agressió contra l'Iran. La seva incapacitat per a doblegar l'espinada del règim iranià està directament relacionada amb les creixents dificultats militars davant l'esgotament dels seus arsenals de míssils i municions. Unes limitacions militars, alimentades després de quatre anys de conflicte a Ucraïna, que no han fet més que posar en evidència la cada vegada més preocupant incapacitat industrial dels EUA. La guerra és en última instància economia concentrada, i les dificultats de Washington no poden deslligar-se de la seva decadència econòmica enfront del colós xinès.
L'altre aspecte a destacar, com ja hem esmentat en altres declaracions és el complet aïllament internacional de Trump i del seu aliat sionista en aquesta nova aventura imperialista. En primer lloc, respecte als seus socis europeus, que van haver de sortir a la palestra, incloses la Gran Bretanya i Alemanya, desvinculant-se per complet d'aquesta intervenció militar. Però no només. Els altres grans afectats han estat les monarquies del Golf, que ni tan sols van ser consultades, i que han vist les seves infraestructures durament copejades pels míssils i drons iranians, paralitzant molt seriosament el refinament de petroli, mentre les seves economies entraven en recessió. La suposada protecció nord-americana s'ha convertit en una ficció, replantejant-se molts d'aquests països quin tipus de relació mantenir amb l'imperialisme estatunidenc. Una realitat que pot empènyer encara més la regió cap als interessos imperialistes xinesos.
Tindran èxit les sancions contra l'Iran?
Seguint l'estratègia trumpista de tractar d'ocultar els revessos en el camp de batalla amb amenaces cada vegada més grandiloqüents i apocalíptiques, el Govern dels EUA acaba d'anunciar un paquet de sancions econòmiques contra l'Iran que el Secretari del Tresor nord-americà, Scott Bessent, qualifica com “la major ofensiva financera mai llançada contra un adversari” i com el “Dia D econòmic”, equiparant-lo al desembarcament de Normandia en la Segona Guerra Mundial.
La veritat és que després d'aquesta retòrica s'oculta la impotència de l'imperialisme nord-americà, incapaç de donar nous cops que li permetin avançar seriosament ja sigui militarment o en el pla econòmic. Per començar, l'Iran està ja tan sancionat que és difícil trobar noves maneres de fer-li mal. Però, a més, aquestes amenaces exclouen en gran part el principal soci de l'Iran, la Xina, que és el seu principal comprador de petroli, i en concret els seus bancs estatals.
Un bon precedent de les limitacions d'aquestes sancions en el món actual, de decadència de l'imperialisme nord-americà i occidental, és el que succeeix amb Rússia, que ha estat capaç de sortejar-les fàcilment gràcies a la seva cada vegada més forta aliança amb la Xina. Una realitat que ha suposat prescindir en les seves relacions comercials del dòlar, obrint encara més les portes de la decadència nord-americana.
Recordem que la primera tanda de sancions econòmiques a l'Iran la va iniciar el president nord-americà Jimmy Carter el 1979, quan va congelar actius iranians per valor de 12.000 milions de dòlars (el que equivaldria avui a més de 55.000 milions). En 1995, Clinton va prohibir qualsevol tipus de comerç o inversió nord-americana a l'Iran i, a l'any següent, va imposar sancions a empreses de qualsevol país del món que invertissin més de 20 milions de dòlars anuals en la infraestructura de gas i petroli iranià.
Ja en aquest segle, els EUA van prohibir l'any 2008 a l'Iran qualsevol tipus de transacció en dòlars i, poc temps després, exercint dures pressions sobre els seus socis europeus, va aconseguir excloure completament l'Iran del sistema SWIFT de pagaments internacionals, de tal forma que va impedir qualsevol tipus de pagament o cobrament des de o cap a l'Iran.
Per si aquestes mesures no ofegaven totalment l'Iran, ja que continuaven permetent pagaments i cobraments en divises distintes al dòlar, el 2012 el Congrés dels EUA va decidir sancionar a qualsevol banc estranger que gosés facilitar qualsevol tipus de transacció amb l'Iran.
Entre 2015 i 2018 aquestes sancions van ser aixecades a canvi que l'Iran limités l'enriquiment d'urani als seus usos civils. Però el 2018 el president Trump va decidir unilateralment restablir-les i aplicar-les amb el màxim rigor.
Malgrat un greu empitjorament de la seva situació econòmica i un fort empobriment de la seva població, l'Iran va poder sobreviure gràcies que bancs i empreses van veure una oportunitat de fer bons negocis ajudant a saltar-se les mesures de bloqueig, comptant amb una amb prou feines dissimulada cobertura de governs de tot el món.
Per això la nova campanya de sancions no es dirigeix ja contra l'Iran sinó directament contra els seus socis comercials i financers, especialment contra els compradors de petroli iranià i contra els països que facilitin el seu transport marítim o que processin els corresponents pagaments.
El primer objectiu de la fúria verbal nord-americana ha estat Oman, amenaçat per Trump el passat 17 d'agost amb ser “massacrat a bombes” si continuava col·laborant amb l'Iran en un projecte d'establir conjuntament un peatge als vaixells que transitin per Ormuz. Les setmanes passen, la “massacre” no s'ha materialitzat i el Govern d'Oman —que ni tan sols s'ha dignat a contestar Trump— continua les seves negociacions amb Teheran com si res hagués succeït.
Tampoc s'han immutat la gran majoria de socis comercials de l'Iran. Turquia, l'Índia, la Unió Europea, el Pakistan, Rússia, l'Iraq o l'Azerbaidjan, entre d'altres, no han mostrat fins al moment ni el més mínim senyal que vagin a fer-se enrere davant les amenaces de Trump. Qui sí s'ha pronunciat davant l'amenaça de sancions en termes molt categòrics ha estat el Govern xinès, que ja quan Trump va desencadenar la seva frustrada ofensiva aranzelària va demostrar que sap parar-li contundentment els peus al pinxo de Washington. Potser per a no repetir tan amarga experiència, els bancs i les grans empreses estatals xineses han quedat fora de la llista d'empreses amenaçades pels EUA [1], una veritable bestreta del fet que aquest atac econòmic s'encamina cap a un nou fracàs ianqui.
L'únic “triomf” que pot anotar-se Trump en el seu haver és que ha aconseguit que Unió dels Emirats Àrabs talli completament les seves relacions comercials i diplomàtiques amb l'Iran. Encara que pugui semblar estrany, malgrat les accions de guerra i els atacs amb míssils, Emirats era el major proveïdor de mercaderies de l'Iran —el 30,65% de les importacions iranianes provenien d'aquest país— i la tercera destinació de les seves exportacions, després de la Xina i l'Iraq. Tot apunta al fet que altres països ocuparan ràpidament el seu lloc i els únics perdedors d'aquesta operació seran les empreses i bancs emiratians que feien bons negocis amb el seu veí de l'altra riba del Golf Pèrsic.
Trump fracassa en tots els fronts
Trump s'enfronta no sols a una derrota militar estrepitosa davant de l'Iran i els seus aliats, Rússia i la Xina, sinó també a un autèntic desastre econòmic que pot costar-li les eleccions de mig mandat. El tancament de l'estret d'Ormuz, una ruta clau per al comerç mundial que abans de l'atac nord-americà estava oberta a la navegació sense cap restricció, ha provocat un sostingut repunt del preu dels hidrocarburs, tant petroli com gas natural, i dels fertilitzants agrícoles. L'amenaça d'un ascens imparable de la inflació amoïna els banquers centrals de tot el món.
D'altra banda, el deute nord-americà, que acaba d'aconseguir els 40 bilions de dòlars, pesa com una llosa sobre l'economia nord-americana i mundial. Enfront de les promeses de Trump de reduir-la, en aquest any i mig de mandat, en part fruit de la creixent despesa militar, aquest deute s'ha incrementat en més de 3 bilions de dòlars.
La marxa de l'economia nord-americana i el desenllaç de la seva competició amb la Xina per l'hegemonia mundial giren gairebé exclusivament entorn d'un grandiós i necessàriament creixent flux d'inversió en tot allò relacionat amb el desenvolupament i l'explotació de la Intel·ligència Artificial (IA). Aquesta inversió massiva, amb un caràcter especulatiu cada vegada més acusat, ha adquirit unes dimensions que superen les anteriors i catastròfiques bombolles financeres. En aquestes condicions, una pujada dels tipus d'interès als EUA podria desencadenar un al·luvió de conseqüències desastroses. Les recents —i fallides— maniobres del Departament del Tresor dels EUA per a frenar l'alça de la rendibilitat del seu deute públic a llarg termini, primer facilitant liquiditat per a sostenir el valor del ien, evitant així la venda massiva de títols nord-americans en mans d'institucions japoneses, i després recomprant els seus propis bons, en oberta contradicció amb els plans de la Reserva Federal (FED), donen fe del temor dels cercles dirigents del capital nord-americà a entrar en una espiral d'impagaments i fallides d'abast incalculable.
A la Unió Europea, l'aventura bèl·lica de Trump no sols ha reviscut l'amenaça inflacionista, com qualsevol pot comprovar amb només anar a fer la compra, sinó que ha provocat un dèficit comercial de 21.800 milions d'euros en el segon trimestre de l'any, per primer cop des del 2023.
Per al conjunt dels països importadors de petroli, el Centre de Recerca sobre Energia i Aire Net (CREA), un think tank independent amb seu a Hèlsinki, calcula que des de l'inici de l'agressió nord-americana al febrer de 2026 els països importadors han hagut de pagar 330.000 milions de dòlars (uns 282.000 milions d'euros) addicionals per comprar combustibles fòssils. Més aviat que tard, la factura dels danys creats per Trump caurà sobre les butxaques de la classe treballadora de tot el món, empobrint-nos encara més.
Tanmateix, no només l'economia nord-americana paga el preu del seu fracàs militar. La posició dels EUA en l'equilibri geopolític mundial, i de forma molt especial a Orient Mitjà, ha resultat clarament danyada. Un recent article de Foreign Affairs [2] resumia la situació creada per la destrucció de Gaza a les mans d'Israel i la guerra dels EUA i Israel amb l'Iran amb aquestes paraules: “juntes han propinat un cop mortal a l'Orient Mitjà nord-americà”.
Per als països que, amb major o menor entusiasme, s'acullen a la protecció militar que subministra Washington, la constatació de la seva feblesa militar s'ha convertit en un al·licient per a explorar noves aliances. La confessió que les reserves de municions dels EUA s'esgoten i que la seva capacitat de reposició és molt limitada, a causa de la deterioració continuada durant dècades de la seva base industrial, generen un seriós interrogant sobre la capacitat real dels EUA per a intervenir en altres àrees geogràfiques.
Per als països amb aspiracions a potència regional, la creixent feblesa del colós nord-americà els estimula a anar cada vegada més lluny en els seus plans, menyspreant el risc de fer enfadar la, de moment, gran potència hegemònica global.
Fins ara, els EUA imposava clarament les seves decisions en les monarquies àrabs del golf Pèrsic. Aquest poder s'està esquerdant a ulls veients.
L'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, que des de fa diversos anys s'enfronten al Iemen i Sudan fent costat a faccions enfrontades en la guerra civil que destrueix tots dos països, i a Somàlia, on EAU dona suport a les pretensions independentistes de Puntlandia i Somalilàndia, han donat nous i decisius passos en el seu enfrontament.
EAU, durament castigat pels contraatacs iranians i amb seriosos dubtes sobre el seu futur com a aspirant a ser el màxim centre financer, comercial i turístic del Golf, ha optat per col·locar-se incondicionalment sota la protecció dels EUA. El seu acostament a Israel i la seva subordinació als plans d'expansió israeliana a l'Àfrica són una imposició del seu protector ianqui, com també ho ha estat la seva sortida de l'OPEP al maig 2026, en un gens dissimulat atac al paper central de l'Aràbia Saudita en el mercat mundial dels hidrocarburs.
Com era previsible, l'Aràbia Saudita, que s'ha resistit fins al moment a les pressions nord-americanes perquè reconegués Israel, ha optat per buscar altres vies de protecció militar. Aprofundint l'acord de defensa mútua signat amb el Pakistan en 2025, l'Aràbia Saudita ha promogut a l'agost d'enguany un acord més ampli que també inclou Turquia i del qual, de manera molt reveladora, ha desaparegut la clàusula de l'acord de 2025 que excloïa l'armament nuclear de l'àmbit del pacte. De moment, tropes pakistaneses ja s'han desplegat al país saudita per a fer efectiu l'acord.
Sens dubte, la possibilitat de l'accés de l'Aràbia Saudita i Turquia a armament nuclear és avui molt remota, però la dinàmica dels esdeveniments a l'Orient Mitjà, amb un Israel que compta des de fa anys amb aquesta mena d'armament i que es mostra cada dia més agressiu contra Turquia, i amb uns EUA impotents per a imposar unilateralment la seva voluntat, no permet descartar rotundament aquesta perspectiva.
Encara que els EUA no ha tingut més remei que posar bona cara davant l'acord, experts del Atlantic Council, una entitat que agrupa els més poderosos financers i empresaris dels EUA i els seus aliats, juntament amb un bon número d'exdirigentes polítics i militars d'aquests països, han posat en relleu que aquest pacte “redueix els incentius perquè l'Aràbia Saudita busqui garanties de seguretat als EUA a canvi de normalitzar relacions amb Israel”[3].
En els pròxims mesos assistirem a noves conseqüències d'aquesta derrota militar. Països que, com Taiwan o Filipines, confiaven incondicionalment la seva seguretat al paraigua militar ianqui han d'estar recalibrant ja els avantatges i inconvenients d'aquesta subordinació a una potència en decadència.
Referent a això és molt significatiu el que acaba de succeir a Corea del Sud, on l'exèrcit dels EUA ha abandonat abrupta i inesperadament unes maniobres militars en curs sense una explicació clara. L'American Enterprise Institute, un altre think tank de l'imperialisme ianqui, assenyala com a factor en aquesta decisió el malestar de Washington amb les quantioses inversions que empreses sud-coreanes del sector tecnològic, com Samsung o SK Hynix, estan fent a la Xina, reforçant així l'ecosistema xinès de la IA[4].
Fa a penes uns dies l'agència Reuters anunciava que els EUA es disposa a llançar un ultimàtum als seus socis comercials: en la guerra contra la Xina pel control de la IA cal triar bàndol perquè els EUA no permetrà el doble joc[5]. Veurem si aquesta amenaça es concreta o no, però el que és segur és que la posició de força que els EUA exercia en el món fins fa poc s'ha afeblit fins a un punt en què aquest tipus d'amenaces poden convertir-se en un bumerang contra els seus propis interessos.
A l'espera de nous esdeveniments, tot indica que els intents desesperats dels EUA per mantenir una hegemonia que fa aigües a una velocitat cada vegada major no sols incrementen el risc d'accelerar la seva pròpia decadència, sinó que contribueixen a agreujar els problemes i desequilibris del sistema econòmic mundial. Els EUA és avui el major factor d'inestabilitat del planeta, mentre que la Xina, el seu gran competidor, reforça dia a dia la seva posició com a soci fiable i estable. En qualsevol cas, a curt termini, les polítiques nord-americanes estan exacerbant conflictes i tensions socials en gran part del món. Els comunistes revolucionaris hem de preparar-nos per a intervenir amb la màxima audàcia en la nova onada de lluita de classes que s'aproxima.
Notes:
[1] Les sancions dels EUA per a aïllar l'economia de l'Iran exclouen entitats clau
[2] The End of the American Middle East
[3] The Mecca Joint Defense Agreement and the future of regional security
[4] A Loyal Ally Hedges Anyway
[5] US to tell partners they must pick sides in AI race with China
