L’agressió israeliana contra Líban ha acabat en derrota. Cap dels objectius que tenia el govern israelià s’han complert. La posició de la classe dominant israeliana s’ha afeblit dintre i fora d’Israel. El resultat del conflicte és també un revés per a l’imperialisme nordamericà, per a l’imperialisme francès, i ha enfortit la posició de Hezbol.là, Iran i Síria. Abans de l’inici de la guerra, les diferències d’opinió sobre la viabilitat d’aquesta operació ja eren evidents a la cúpula de l’Estat israelià. Avui, després del desastre, membres del govern i de l’Estat Major israelià es recriminen oberta i mútuament.
   Israel es va preparar per la invasió del Líban, el problema fonamental que provocaven aquests desacords és que l’objectiu principal d’Israel: (a banda del pretext dels soldats israelians capturats) l’eliminació de la capacitat militar de Hezbol.là, no es podien aconseguir amb els mitjans a la disposició d’Israel. És veritat que és una potència regional, però igual que la força militar d’EUA ha demostrat els seus límits a l’Iraq i l’Afganistan, els d’Israel s’han pogut veure en la guerra contra el Líban.
   L’imperialisme israelià volia evitar una nova ocupació del sud del Líban. Els seus temors, més que justificats, és que si feia això s’enfrontaria a una situació similar a la de l’Iraq. Les forces d’ocupació serien l’objectiu dels incessants atacs de la milícia xiïta que, com a resultat de l’anterior ocupació israeliana, ara compta amb un suport de masses dintre del Líban.
   Hezbol.là ara està millor organitzada i millor armada que en el passat. També està el problema de Síria. Una ofensiva militar que es detingués a la frontera de Síria mai hauria estat capaç de derrotar Hezbol.là. A més, Israel no podria permetre’s una guerra contra els insurgents al Líban i al mateix temps realitzar operacions contra Síria. Conseqüentment, els generals israelians van optar per una ofensiva que fos tant ràpida com enèrgica. La seva idea era escombrar tot el que es trobés en el seu camí, netejar els principals focus de resistència i després retirarse. Per a facilitar l’ofensiva terrestre van sotmetre al Líban a un bloqueig aeri i marítim, mentre l’aviació bombardejava ponts i carreteres per aïllar a l’enemic,
sembrava mort i destrucció a les ciutats i pobles del sud de Líban i devastava els barris del sud de la capital.
   Però Tel Aviv va subestimar a l’enemic. La campanya aèria va massacrar a centenars de civils libanesos, especialment nens, dones, ancians i malalts. Però no va reduir seriosament la capacitat operativa dels guerrillers de Hezbol.là. No només van continuar disparant coets contra Israel, sinó que la campanya de coets va augmentar en intensitat fins a l’últim dia. Al mateix temps, les incursions terrestres de les unitats israelianes es van trobar amb la resistència feroç i una eficàcia no esperada pels comandants israelians, que provocava unes baixes poc habituals entre les tropes israelianes.
   En cap moment de l’ofensiva Israel va “aconseguir assegurar” una part significativa del territori libanès, ni tan sols dintre de l’estreta franja de territori que separa el riu Litani de la frontera líbanesa-israeliana. Commocionats per l’absència d’èxits, els alts comandaments militars israelians i el govern varen dubtar entre allargar la fase de campanya aèria i incursions limitades, amb el risc de més pèrdues per pocs
guanys, i l’opció d’iniciar una gran ofensiva terrestre.
   Una gran ofensiva terrestre hauria significat arribar a Bekaa, on la resistència de Hezbol.là hauria estat més letal que a la zona fronterera, i després arribar a Beirut, sense que la invasió dugués enlloc i provocant un risc major d’arrossegar de Síria a la guerra. La “gran” ofensiva finalment va començar. Però en realitat, semblava més com una incursió de càstig final, per a salvar la cara, més que una veritable invasió.
   El seu abast i durada van ser molt limitats. L’atac no va arribar més enllà de diversos punts al llarg del riu Litani (i bastant excepcional en la història militar) el seu llançament va coincidir amb una declaració d’alt el foc en 48 hores! Les condicions de l’alto el foc, delineades vagament per la resolució 1.701 de l’ONU, incloïen l’ocupació del sud del Líban per l’exèrcit libanès, amb l’ajuda de la UNIFIL (Força Temporal de les Nacions Unides al Líban). Però en el moment que EUAi França redactaven aquesta resolució, ni Bush ni Chirac esperaven que l’ofensiva israeliana acabés en derrota. Bush esperava que les forces armades israelianes aconseguirien una victòria relativament fàcil al Líban, i això demostra fins quin punt no han après res de les lliçons de l’Iraq. Han vist el desplegament de la força internacional
com un mitjà d’ajudar a Israel per aprofitar la seva victòria, per contenir, desarmar a Hezbol.là i reduir la influència d’Iran i Síria a la regió. Chirac, a diferència de Bush, hauria preferit evitar una intervenció israeliana.
   Va convidar amablement al govern libanès a llançar el seu exèrcit contra Hezbol.là amb l’esperança que això dissuadiria al govern israelià d’iniciar una ofensiva terrestre. Però va quedar clar que res detindria a Israel. Chirac també esperava que l’operació provocaria un dany seriós a Hezbol.là. La seva proposta de reforçar la presència francesa a la UNIFIL tenia com objectiu l’enfortiment de la posició de França dintre del Líban i a tota la regió.
   Durant diverses dècades, l’imperialisme francès ha anat perdent terreny en l’escena internacional, a l’Àsia, l’Àfrica Central o el nord d’Àfrica. La invasió nordamericana de l’Iraq va dur a un nou debilitament de França a l’Orient Mitjà. La retirada de l’exèrcit sirià del Líban en el 2005 semblava proporcionar a l’imperialisme francès una oportunitat per recuperar el seu paper a l’Orient Pròxim. El govern francès diu que està disposat a “donar suport” a l’exèrcit libanès, mentre quedi clar que és el mateix exèrcit qui ha de desarmar a Hezbol.là. No obstant això, en realitat, el govern francès sap perfectament bé que això és impossible. L’exèrcit libanès és una força petita. Oficialment té 70.000 soldats, però només uns 20.000 es pot dir que estiguin operatius. La seva debilitat numèrica significa que l’exèrcit libanès és incapaç de cobrir el sud del país, menys encara d’iniciar operacions contra Hezbolà. A més, una fracció significativa dels soldats, són xiïtes i sens dubte simpatitzants de Hezbol.là, i es negarien a participar en
aquestes operacions. Líban ha sofert un atac devastador d’Israel. Les seves ciutats han estat bombardejades, les seves carreteres i infrastructures destruïdes. En el moment actual, les famílies tornen a les seves cases destrossades i s’estan trobant els cossos de parents, amics i veïns sota les ruïnes.
   I encara, des del principi de la guerra, l’exèrcit libanès no va disparar ni una sola bala contra els invasors. Els seus comandants es van mantenir al marge, sense oferir la més lleu resistència. Aquesta complicitat passiva per part dels generals libanesos és considerada com un tipus de traïció per un sector significatiu de la societat libanesa.
 I ara Chirac pretén creure que aquest mateix exèrcit tindrà èxit (l’idiota de Bush probablement ho creu) on han fracassat les forces israelianes, que desarmarà a l’única força que va lluitar contra la invasió i deixarà el país completament indefens contra l’imperialisme israelià. En la pràctica, en el moment actual, ningú és capaç de desarmar Hezbol.là. La milícia xiïta ha sortit d’aquesta guerra amb l’enorme prestigi de “vencedor” que ha demostrat a tot el món, i especialment a les masses oprimides del món musulmà, que
Israel no és invencible. Qualsevol intent d’utilitzar a l’exèrcit libanès contra Hezbol.là suposaria provocar una guerra civil que, en les circumstàncies actuals, duria a la desintegració de l’exèrcit i el derrocament del govern actual. Mentrestant, l’alto el foc no es manté. L’exèrcit israelià seguirà amb les seves operacions esporàdiques dintre del Líban, i la capacitat militar de Hezbol.là encara està intacta. Les pèrdues de lluitadors i armes de Hezbol.là aviat es recuperaran.
   També és d’esperar que Hezbol.là no vacil·larà en demostrar la seva capacitat operativa per llançar nous atacs de coets contra Israel, i les tropes de les Nacions Unides no ho podran evitar. El col·lapse de l’ofensiva israeliana tindrà conseqüències importants dintre del propi Israel. Com va explicar Clausewitz, la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. No és casualitat que les guerres imperialistes de vegades preparin el terreny per les revolucions. La classe dominant mai lluita les seves pròpies guerres. Per mobilitzar els treballadors i els joves a la recerca d’objectius imperialistes, ha de presentar necessàriament la guerra com una qüestió vital pels interessos de tota la “nació”.
   Però el caràcter de classe de la guerra finalment penetra en la consciència de les masses, especialment en el cas de derrota. Avui, a Israel, la macabra realitat de l’ofensiva està sortint a la llum. Ala premsa, a les peticions i a les protestes, els treballadors i joves enviats al Líban assenyalen amb el dit acusador als generals i al govern. Mentre que les tropes sobre el terreny no tenien aigua, menjar, munició i equipament bàsic, ells descobriren que el ric cap de l’Estat Major, Donen Halutz, havia venut les seves accions en la borsa el mateix matí de l’ofensiva.
   L’ofensiva va crear pànic en els cercles capitalistes i la borsa de Tel Aviv va caure un 8 per cent en els dies següents. Aquesta guerra marcarà un punt d’inflexió en la història social i política del país.
La societat israeliana és una societat de classes, amb els seus capitalistes i explotadors d’una banda, i els seus treballadors, desocupats i pobres per l’altre. No obstant això, advertint constantment l’amenaça “externa”, la classe dominant israeliana ha estat capaç d’obtenir el suport per una banda important de la població. El patriotisme, la idea de ser una fortalesa assetjada, ha servit durant molts anys com una forma d’atenuar la lluita de classes. La fúria dels treballadors enfront de la desigualtat social, l’atur i els atacs als nivells de vida s’ha desviat contra enemics externs. Cal dir que els atemptats suïcides en territori israelià contra civils van ajudar als capitalistes israelians en aquest aspecte. Mentre empresonen els palestins, com en gàbies, en la pobresa i la desesperació dels “territoris”, completament inviables econòmicament i constantment amenaçats per bombardeigs i incursions per part de les forces armades israelianes, el capitalisme a Israel ha demostrat la seva total incapacitat per satisfer les necessitats de la gran majoria de la població israeliana. En aquest context, i sota l’impacte d’aquesta derrota, l’equilibri intern de la societat israeliana finalment s’esquerdarà.

Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01