La massacre protagonitzada pel Govern sionista, colonialista i feixista de Netanyahu contra el poble palestí continua sense treva. Després d'arrasar el nord de Gaza, assetjant fins i tot els pocs hospitals encara en funcionament amb franctiradors i restringint el seu accés a l’aigua, els aliments i els medicaments, l'ofensiva militar ha continuat sense pietat sobre la ciutat de Jan Yunis al sud, a menys de 10 quilòmetres de Rafah, ciutat fronterera amb Egipte, on s’apilen centenars de milers de palestins fugits, prop de 12.000 per quilòmetre quadrat.
La violència genocida desfermada per l'Estat sionista busca reduir a cendres la Franja de Gaza i, si és possible, expulsar la seva població cap a Egipte per annexionar-se definitivament el territori. El que semblava un somni dels sectors més llunàtics i supremacistes de la ultradreta sionista, duent a terme una neteja ètnica amb mètodes propis dels règims feixistes durant els anys 30, s'està convertint en una realitat.
Un somni que els sectors més fanàtics dins del Govern i la cúpula militar, que estan marcant el to, voldrien completar fent desplaçar també la població palestina de Cisjordània i ampliant la seva intervenció militar al sud de Líban, fins al riu Litani, tal com ja han amenaçat. L'objectiu és evident: expandir les fronteres i culminar el seu projecte imperialista del Gran Israel.
El règim sionista imposa el terror nazi
Les xifres d'aquesta destrucció bàrbara resulten insuportables. Prop de 30.000 morts, l'1,4% de la població, més de 10.000 nens i nenes, i un 90% de víctimes civils, molts sota les runes; més de 50.000 ferits i 1,85 milions de desplaçats, pràcticament la totalitat de la població de Gaza. Desenes de milers de cases destruïdes i centenars de milers de famílies palestines sense sostre en què aixoplugar-se enmig de l'hivern. Vuitanta-nou periodistes assassinats [1], més que en cap altre conflicte anterior, buscant així silenciar el genocidi davant el món. I una perspectiva de fam i epidèmies, per l'absència d'aliments i la destrucció d'hospitals i serveis sanitaris, que amenaça amb un extermini massiu. Tal com va assenyalar l'ONU, ens trobem davant d'un escenari apocalíptic.
Però aquesta estratègia d'Israel, com la de qualsevol règim feixista i militarista, no és una casualitat, ni fruit només de la bogeria dels sectors més fanatitzats, sinó una política calculada que busca generar el màxim terror i la màxima commoció, per poder aconseguir com més ràpidament millor tots els seus objectius.
No es tracta únicament dels partits ultraortodoxos d'extrema dreta que criden a exterminar obertament els palestins, es tracta del Likud, partit tradicional de la dreta que comparteix internacional amb la CDU alemanya, el Partit Conservador anglès o el PP a l'Estat espanyol, els dirigents del qual també parlen sense embuts de causar un nou Nakba. Es tracta de la cúpula de l'exèrcit, de sectors amplis de la burgesia que volen fer negoci de la neteja ètnica [2], i de la mateixa oposició liberal i laica que s'ha integrat en el Govern amb Netanyahu o que es manté fora però sense qüestionar ni un àpex l'actuació genocida de l'exèrcit israelià a Gaza.
Aquesta estratègia de terror està portant, segons ha publicat el diari Hareetz [3] i ha confirmat l'organització de drets humans Euro-Med Human Rights Monitor, fins a les execucions de presoners de guerra i població civil capturada a Gaza o l’enterrament de pacients i ferits d'un hospital vius!!, segons ha denunciat l'ANP [4]. Crims de guerra tan atroços que recorden cada vegada més el modus operandi de les Waffen SS a l'est d'Europa, en la seva campanya d'extermini contra jueus, gitanos, russos, polonesos, etc...
També a Cisjordània continua l'assetjament i la matança de palestins a mans de les falanges feixistes de colons o a través d'incursions militars en ciutats i camps de refugiats. Una ofensiva que des del 7 d'octubre ja ha assassinat 301 palestins, 73 d'ells menors d'edat, imposant per ara el terror a tot el territori ocupat.
Un genocidi avalat i finançat per EUA i Europa
Tots aquests crims poden ser duts a terme amb total impunitat pel Govern de Netanyahu perquè compta amb el ferm recolzament de l'Administració Biden, de la UE i els Governs europeus, i també de les corruptes dictadures del món àrab. Sense aquest suport, que implica mantenir totes les relacions econòmiques i negocis amb Israel, i el subministrament massiu de material militar i matèries primeres decisives per mantenir l'ofensiva, no seria possible aquesta matança.
Les declaracions de Biden o Blinken a favor que Israel realitzi operacions més "quirúrgiques", i eviti morts "innecessàries" de civils, o sobre la necessitat de respectar la solució dels dos Estats i garantir que Gaza torni a mans de l'ANP, mostren que fins als seus ferms aliats es donen compte de l'envergadura del genocidi. Però fins i tot aquestes crides, carregades d'hipocresia i un cinisme menyspreable, han caigut en sac foradat.
I és que el Govern ultradretà de Netanyahu sap molt bé que els necessiten i que tenen via lliure ja que, com va dir Alexander M. Haig, secretari d'Estat amb Reagan, "Israel és el major portaavions estatunidenc". Més enllà d'alguns xocs verbals, el suport diplomàtic nord-americà, frenant qualsevol resolució a l'ONU, i la seva vasta ajuda econòmica, continua i continuarà sense treva.
Cada any l'Administració estatunidenca garanteix 3.800 milions de dòlars a Israel, el major receptor des de fa dècades d'ajuda nord-americana. Però és que a més ara, enmig d'aquesta ofensiva genocida, s'han aprovat pel Congrés i el Govern Biden altres 14.000 milions per sostenir l'ofensiva militar a Gaza, equivalent al 22% del pressupost militar israelià del 2023 (63.000 milions de dòlars). És obvi que si EUA volgués, la massacre cessaria immediatament.
I exactament el mateix podem dir de la UE i els Governs europeus. Les llàgrimes de cocodril de Borrell o Pedro Sánchez, i els seus discursos buits sobre com d’insuportables resulten les morts de civils, no han impedit que es mantinguin tots els acords i negocis amb Israel, ni que s'impedeixi l'exportació de material militar per aixafar el poble palestí.
Al revés! Aquesta mateixa setmana hem conegut que EUA prepara una operació per garantir la navegació pel mar Roig, davant els atacs dels hutis del Iemen, en la qual participarien els principals Governs europeus, incloent-hi Itàlia, França, Països Baixos i Espanya!! És a dir, una operació militar per garantir que Israel pugui continuar massacrant amb total impunitat el poble palestí.
Les constants declaracions sobre el dret d'Israel a defensar-se, que també Pedro Sánchez ha pronunciat, i les visites de tots els mandataris europeus per reunir-se amb Netanyahu, han suposat un suport polític crucial, legitimant aquest criminal de guerra.
Una política d'apaivagament que no és gaire diferent de la que van seguir les anomenades potències "democràtiques" europees, França i Gran Bretanya, i també EUA, davant l'ascens de Hitler, permetent-li, més enllà d'algunes crítiques verbals, conquerir els Sudets, donar suport a Franco, envair Àustria, imposar una dictadura feixista militar sagnant, perseguir i massacrar els jueus, els militants d'esquerres i altres minories com els gitanos, armar-se fins a les dents preparant la massacre de la Segona Guerra Mundial, i tot això sense cap mena de resistència seriosa per part de les democràcies occidentals de l'època.
Ni els països àrabs, ni l'Iran, ni la Xina són aliats del poble palestí
Però Netanyahu i els seus socis feixistes no només compten amb el suport occidental. També es beneficien de la política col·laboracionista dels Governs àrabs, que de nou no han mogut un sol dit pel poble palestí, i amb la completa passivitat de l'imperialisme xinès i rus, que fa gestos diplomàtics a l'ONU però l'únic que volen és continuar fent bons negocis a la zona, consolidar els seus acords comercials i evitar a tota costa una escalada militar.
Els atacs dels hutis al mar Roig, malgrat les seves limitacions, posen en evidència les dificultats que podrien enfrontar el sionisme i l'imperialisme nord-americà. La suspensió del trànsit marítim per l'estret de Bab el Mandeb, per on passa el 12% del comerç marítim mundial i el 30% del trànsit de contenidors, s'està convertint en un problema seriós, incrementant els costos del transport un 40% en haver d'envoltar l'Àfrica. Un malson especialment crític per al govern egipci que depèn del canal de Suez per poder finançar la seva destruïda economia.
Si els països àrabs, l'OPEP i Rússia plantegessin un embargament de petroli i gas tant a Israel com als EUA i Europa, estarien en condicions de forçar una treva i evitar més atrocitats de l'Estat sionista. Però no és el cas. Pel que fa a l'Iran o Hesbolà al Líban, ens trobem davant de Governs i organitzacions integristes i burgeses, lligades a potències imperialistes com la Xina i Rússia, i que defensen, per damunt de tot, els seus negocis i interessos geoestratègics, reprimint els seus pobles amb acarnissament quan s'aixequen exigint drets democràtics i justícia social.
La causa del poble palestí mai trobarà solució si se subordina a un o altre bloc imperialista, o a una o altra potència regional. Només compta amb un aliat ferm i segur: la solidaritat internacionalista de la classe obrera i el jovent, que amb les seves mobilitzacions massives als carrers dels EUA, Regne Unit, França, Alemanya, Espanya, o els països àrabs, amb les accions contra empreses sionistes, i amb l'arma de la vaga, és l'única força que està generant problemes a molts d'aquests Governs i pot forçar l'Estat sionista a aturar aquesta massacre.
Israel, punta de llança de l'extrema dreta mundial
Que l'extrema dreta a tot el món, des de Milei i Trump, fins a Meloni i Abascal, hagi agafat amb les dues mans la causa sionista, defensant obertament el genocidi, no és cap casualitat. El Govern de Netanyahu és el representant més avançat i brutal d'aquesta nova realitat que alguns des d'un doctrinarisme estret, que passa per "teoria marxista", continuen menyspreant.
Netanyahu i els seus aliats estan aprofitant la guerra per aprofundir la seva deriva dictatorial i una militarització encara més gran de la societat israeliana. Han repartit més de 30.000 d'armes entre grups paramilitars de colons d'extrema dreta, no només de cara a colpejar la població palestina, sinó de cara a enfrontar la dissidència interna, tant la població àrab-israeliana com els sectors laics, d'esquerres i feministes que s'oposen a aquesta deriva dictatorial teocràtica.
Recentment s'ha presentat una legislació a la Kesnet per poder intervenir les comunicacions de qualsevol ciutadà sense necessitat d'autorització o control judicial, i s'ha aprovat una norma que converteix en delicte el simple "consum de material terrorista", sense especificar què es considera com a tal. Es tracta de poder empresonar per l'ús passiu de les xarxes socials. Una norma que suposa segons nombroses ONG introduir la "vigilància del pensament" al més pur estil orwellià i que no té equivalent encara en cap altre país del món.
D'altra banda, des del 7 d'octubre s'ha prohibit qualsevol manifestació, protesta o acció contra la guerra o que suposi mostrar algun tipus de solidaritat amb el poble palestí, interrogant i detenint desenes de persones, alhora que s'han permès marxes ultradretanes per reclamar l'expulsió o l'extermini dels palestins. Unes prohibicions avalades, en contra de sentències anteriors, pel mateix Tribunal Suprem, considerat per l'oposició liberal com l'últim garant de la "democràcia" davant Netanyahu i el seu Govern. Ara es veu també amb claredat el paper dels tribunals com a part de l'aparell de l'Estat sionista [5]. Una gran lliçó per a aquells que a l'esquerra espanyola ens continuen sermonejant amb què cal utilitzar l'Estat capitalista per a benefici de la gent.
Aquest procés de militarització de la societat està suposant desviar cada vegada més recursos a la guerra i al lobby militar en un país on la pobresa i la desigualtat no han deixat d'estendre's, afectant avui el 30% dels nens, una de les xifres més altes de l'OCDE. El mateix governador del Banc Central d'Israel ja ha advertit que cal contenir la despesa no militar, és a dir, la despesa social, alhora que s'aprovava una nova partida en defensa per valor de 5.500 milions de dòlars.
Netanyahu i els seus socis, com tota l'extrema dreta mundial, combinen la repressió contra els drets democràtics i un rabiós bel·licisme, amb polítiques ultracapitalistes per desmantellar les restes de l'Estat de benestar i qualsevol tipus de despesa social, imposar retallades i privatitzacions, i garantir grans negocis als empresaris amb exempcions massives d'impostos, subvencions i ajudes. Això és el que ha portat Israel en l'última dècada a convertir-se en un dels països amb més desigualtat i pobresa de l'OCDE, atiant la lluita de classes dins de les seves fronteres.
Com ja hem explicat en anteriors declaracions, abans de l'atac de Hamàs i l'actual ofensiva sobre Gaza, Israel estava vivint les majors protestes de la seva història. Unes protestes i una polarització social alimentades, com en altres països, per la lluita contra la ultradreta més reaccionària, i que es va manifestar fins i tot en l'actitud de milers de reservistes que es negaven a servir a l'exèrcit mentre continués al poder Netanyahu.
Aquesta lluita de classes ha estat conjurada a curt termini per l'ofensiva militar, i trigarà a reviure amb la potència anterior. Òbviament el descontentament segueix latent i s'expressa en les protestes a Tel Aviv davant la casa de Netanyahu, davant la seu de l'exèrcit perquè es negociï l'alliberament dels ostatges, i en la recent manifestació per l'assassinat per part de l'exèrcit israelià de tres dels ostatges a Gaza. Però el problema continua sent que aquestes mobilitzacions, igual que les anteriors a la guerra, no contemplen una denúncia enèrgica del genocidi contra el poble palestí i la responsabilitat del sionisme en la conformació d'un règim d'apartheid i d'opressió nacional despietat.
La classe treballadora, els moviments socials i l'esquerra militant israeliana només podran fer front a l'amenaça de la reacció, i al seriós perill d'una deriva dictatorial trufada de fanatisme religiós, combatent en primer lloc el seu propi Estat, l'Estat sionista i les seves polítiques racistes i colonialistes contra el poble palestí. Mentre no es destrueixi aquest Estat, expropiant en primer lloc la burgesia sionista, i no es garanteixi la completa autodeterminació del poble palestí, no hi podrà haver justícia social i estaran cada vegada més amenaçats els drets democràtics de les masses oprimides israelianes.
L'alliberament del poble palestí implica lluitar pel socialisme
La lluita d'alliberament nacional del poble palestí, la seva batalla contra l'Estat sionista i la seva política supremacista i colonialista, ha estat traïda en múltiples ocasions i ha arribat a un carreró sense sortida fruit de la política dels seus dirigents.
Quan el 1987 la Intifada, un aixecament revolucionari de masses als territoris ocupats, va posar contra les cordes l'Estat d'Israel, despertant entre altres coses la solidaritat activa d'importants sectors de la classe obrera israeliana, la direcció de l'OLP va conduir la batalla a un complet fracàs amb els Acords d'Oslo i la solució dels dos Estats patrocinada per l'imperialisme nord-americà i que s'ha convertit en una trampa letal.
La suposada solució "realista", que va ser defensada com un inevitable pas intermedi cap a l'alliberament, ha arraconat encara més la població palestina en territoris tutelats per l'Estat sionista, i a la pràctica convertits en grans presons a cel obert on els ciutadans són refugiats a la seva pròpia terra.
Aquest règim d'apartheid ha estat legitimat internacionalment de la mà de l'OLP i l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), que actua com a contractista d'Israel assumint el paper de policia i reprimint el seu propi poble al mateix temps que fa sucosos negocis amb la burgesia sionista. L'abandonament de qualsevol perspectiva socialista, subordinant-se a la burgesia àrab i a la pròpia burgesia palestina, ha estat la causa d'aquest desastre.
Una subordinació que també practica Hamàs, dependent financerament d'una dictadura ultracapitalista corrupta com la de Qatar, o de l'Estat islàmic burgès de l'Iran, enemic jurat del moviment obrer i els oprimits. Una alternativa revolucionària i socialista xoca inevitablement amb el programa reaccionari i burgès de Hamàs, els dirigents del qual a l'exili són alts executius d'empreses que fan grans negocis amb Sudan, Turquia i fins i tot amb l'Estat d'Israel [6]. Que l'esquerra militant, palestina i internacional, se subordini acríticament a Hamàs no ajudarà en res a la lluita del poble palestí, com no va ajudar el seu dia la subordinació a Arafat i a l'OLP.
Les posicions de Hamàs en aquests últims anys també han estat clares, acceptant des del 2017 en els seus propis estatuts els Acords d'Oslo i la solució dels dos Estats, sota les fronteres del 1967, i negociant el 2021 la seva possible integració a l'OLP a canvi de la celebració d'eleccions però garantint que la presidència seguiria en mans del corrupte Abbas, un president que és rebutjat segons una recent enquesta per més del 80% de la població palestina.
Un acord que estava tancat però que Israel va bloquejar de cara a continuar amb els seus plans expansionistes. Ara, enmig de la massacre a Gaza, un dels seus màxims dirigents a l'exili, Abu Marzuk, número dos del braç polític de Hamàs, ha plantejat la possibilitat de reconèixer l'Estat d'Israel. Un reconeixement implícit del fracàs que ha suposat l'atac del 7 d'octubre.
La causa del poble palestí podrà triomfar amb la lluita de masses, utilitzant l'eina de la vaga general, a través de comitès populars que impliquin en la batalla el conjunt dels oprimits, com va ocórrer en la primera Intifada, amb la solidaritat internacionalista, també dins d'Israel, i recorrent a l'autodefensa armada basada en la participació i el control democràtic dels treballadors i el jovent palestins, contra les camarilles integristes, cesaristes i corruptes.
La lluita per l'alliberament nacional de Palestina és una qüestió de classe i el seu èxit depèn del triomf de la revolució socialista a Orient Mitjà. Una revolució que requereix de la unitat dels treballadors palestins, d'Israel i de la resta del món àrab per destruir l'Estat sionista i expropiar la seva burgesia, i també per derrocar la burgesia àrab i palestina, lligada per infinitud d'interessos i negocis a Israel, EUA i Occident.
El genocidi de Gaza ha posat damunt la taula aquesta qüestió de manera franca i terrible.
Notes:
[1] En 6 anys de la Segona Guerra Mundial van morir 67 periodistes, i en 20 anys de la Guerra del Vietnam en van morir 63.
[2] El negoci immobiliari de la burgesia israeliana impulsa el genocidi a Gaza.
[6] Israel va descobrir la màquina de fer diners de Hamàs fa anys. Ningú l'ha aturada.
