Dimarts 18 d'octubre prop de mig milió de joves i treballadors es van manifestar a les principals ciutats franceses, en una demostració de força que es va haver d’enfrontar a més a una dura repressió policial. Les protestes formaven part de la jornada de vaga intersectorial convocada per la CGT i d'altres sindicats minoritaris contra la inflació, l'atac a les pensions i la defensa del dret de vaga.

A la mobilització van participar desenes de milers de treballadors ferroviaris, de les centrals nuclears i el sector energètic, infermeres, professors i altres empleats públics. Va ser secundada àmpliament en empreses privades importants com Magneti Marelli o CAF. Les principals organitzacions estudiantils van convocar també vaga a l'ensenyament secundari i formació professional amb un seguiment massiu malgrat l'actuació provocadora dels antiavalots.

Anteriorment, el 29 de setembre i el 16 d'octubre, centenars de milers de persones havien participat en protestes contra la pèrdua de poder adquisitiu, l'última convocada per la coalició d'esquerres liderada per Jean-Luc Mélenchon.

El Govern del reaccionari Macron compta ara amb un marge més estret per maniobrar i disseminar la xerrameca populista. Després d'afirmar que l' "era de l'abundància arriba al final", aquest representant consumat de l'oligarquia financera s'ha trobat de cara amb la realitat. Els treballadors francesos s'han aixecat contra els efectes devastadors de la inflació en les seves condicions de vida i és evident que el que ha passat aquestes setmanes només és l'aperitiu.

Vaga a les refineries franceses

No hi ha dubte que l'acció del 18 ha estat impulsada per una altra gran batalla del proletariat francès: la vaga que milers d'operaris mantenen a quatre de les set refineries que té el país. Va començar el 27 de setembre després de trencar-se les negociacions amb la patronal i està tenint uns efectes econòmics molt importants: ha reduït més d'un 60% la producció de combustible, provocant el tancament temporal de més d'un terç de les benzineres i un cost per la indústria petroquímica que es calcula d’’uns 8 milions d'euros diaris. La duresa de la mobilització s'ha estès i contagiat a les plantilles de dues centrals nuclears que s'acaben de posar en vaga, a la qual segons la CGT se n'hi sumaran d'altres els pròxims dies.

Els treballadors de les refineries demanen un augment salarial del 10% que compensi la pèrdua de poder adquisitiu. Una reivindicació reforçada pels enormes guanys que ha obtingut la indústria energètica. El segon semestre del 2022, els cinc grans del sector (Exxon, Chevron, BP, Shell i Total) han aconseguit 60.000 milions d'euros de beneficis. La petroliera francesa Total va oferir als seus treballadors un miserable augment salarial del 3,5%, mentre que aquest estiu anunciava un repartiment de dividends als seus accionistes per valor de 15.000 milions de dòlars i al començament de la vaga va notificar un altre nou desemborsament de 2.620 milions d'euros.

El Govern i la patronal han intentat posar fi a la vaga per nombrosos mitjans encara que per ara només han aconseguit radicalitzar-la. Primer van intentar la tàctica de la divisió sindical, signant un acord amb la CFDT, el sindicat vinculat al Partit Socialista francès. L’acord, que recollia una pujada salarial del 5,5%, a més de ser rebutjat, va provocar la indignació de les bases del sindicat.

El govern i els capitalistes són conscients del risc de l'extensió de les lluites. Les últimes setmanes les vagues han esclatat entre els controladors aeris, el sector elèctric, empreses del sector de l'automòbil, d'Amazon i ara de les centrals nuclears. Per aquesta raó, després del fracàs de la tàctica de la divisió, el Govern ha recorregut a les forces policials i les lleis antiterroristes.

L'11 d'octubre la ministra d'Economia, Elisabeth Borne, va anunciar el requisament forçós de diversos dipòsits de combustible de les refineries en vaga. Si no compleixen la llei, els treballadors s’enfronten a penes de presó de sis mesos i multes de milers d’euros. Però aquesta ofensiva va provocar la indignació dels piquets i va reforçar la determinació a lluitar dels treballadors, empenyent la convocatòria de la vaga general del 18 d'octubre.

La feblesa del Govern de Macron

Després de la derrota a les eleccions generals del mes de juny passat, l'aliança Ensemble (Junts) d'Emmanuel Macron ha perdut la majoria al Parlament i ha deixat el Govern en una situació molt debilitada. Per poder aprovar els pressupostos del proper any ha recorregut a l'article 49.3 de la Constitució que li permet aprovar lleis sense la necessitat que es votin al Parlament. Un mètode típicament bonapartista que reflecteix la gravetat de la crisi política francesa.

Un dels motius de la vaga ha estat l’anunci de l’Executiu de reformar la llei de pensions, i que entre altres atacs inclou la pujada de l’edat de jubilació dels 62 als 65 anys. Aquesta contrareforma no és nova. A les darreres dècades han estat diversos els Governs que han intentat dur-la a terme i tots s'han trobat amb l'oposició frontal de la classe obrera i la lluites de masses. La més important va ser el 1995 contra l'anomenat pla Juppé i que va desencadenar l'onada de vagues més important des del 1968. Macron ja ho ha intentat en dues ocasions, el 2019 i el 2020, i també es va enfrontar a una oposició massiva. La reforma va quedar en suspens amb la pandèmia i ara l'ha reprès.

En les darreres dècades hem vist com els dirigents sindicals francesos s'han limitat a convocar vagues i dies de lluita aïllats amb la intenció de deixar anar part del vapor de l'olla de pressió en què s'ha convertit la societat francesa. Però aquest recurs és cada cop més limitat.

L'organització d'una nova vaga general, més extensa i que colpegi les empreses privades amb tota la força, és una tasca fonamental per a tota l'esquerra revolucionària i anticapitalista francesa. Una vaga organitzada des de baix i no a toc de xiulet, en què se celebrin assemblees democràtiques a tots els centres de treball per triar comitès de vaga, votant una plataforma reivindicativa que no es limiti a les pujades salarials, sense treure'n cap mena d'importància a aquest assumpte, i que inclogui la nacionalització i l'expropiació sota control dels treballadors dels sectors estratègics de l'economia, la defensa dels serveis públics, la unitat del moviment obrer amb la joventut estudiantil.

La vaga dels treballadors de les refineries, les massives manifestacions de les darreres setmanes, la jornada d'acció del 18, mostren amb claredat quin és l'ambient que hi ha a la societat francesa, i la possibilitat real de transformar aquesta fúria i indignació en un moviment de masses capaç de fer caure Macron i el seu Govern de dretes. No hi ha temps per perdre.