Vivim moments excepcionals. Dia rere dia, els mitjans de comunicació ens informen de com el nostre món s'està transformant en una d'aquelles distopies apocalíptiques protagonistes de tantes sèries i pel·lícules de ciència-ficció: la natura agonitza i s’enfureix pel canvi climàtic, les temperatures i les sequeres extremes conviuen amb inundacions devastadores, les fams apunten nous rècords, sectors de la dreta exhibeixen cada cop amb més desvergonyiment la bota feixista, la lluita per l'hegemonia mundial s'aguditza ressuscitant l'amenaça nuclear, la inflació es dispara a l'avantsala d'una nova recessió econòmica alimentant, a més a més, una nova onada d'aixecaments populars i vagues obreres…

I és precisament enmig d'aquesta aterridora realitat quan esclata la guerra a Ucraïna. Estem davant del que els marxistes qualifiquem com un punt d'inflexió en la història, que transformarà les nostres vides i la manera com veiem i comprenem el món. És fàcil percebre que no estem davant d'un conflicte bèl·lic més, i que les dues potències més poderoses del planeta han pujat un nou graó en la lluita, arribant fins i tot a especular amb la possibilitat d'una Tercera Guerra Mundial.

El sistema capitalista en conjunt, i la democràcia burgesa com la seva arquitectura política més brillant, no només han perdut legitimació social; l'equilibri intern de què han gaudit les últimes dècades trontolla. És evident que les estratègies de l'imperialisme nord-americà, dominant en les relacions internacionals després de l'esfondrament de l'URSS, han saltat pels aires. Els canvis profunds en la correlació de forces mundial determinen aquesta nova era, i reflecteixen les transformacions poderoses que han tingut lloc a la base del capitalisme internacional: la decadència del colós nord-americà i les seves limitacions per fer front a l'avenç de la Xina com a superpotència.

La pau, la diplomàcia i la propaganda de guerra

Des d'aquesta perspectiva la guerra a Ucraïna també sotmet les organitzacions de l'esquerra a la prova més important des del col·lapse de l'estalinisme. Ja tinguin més d'un segle d'història o amb prou feines una dècada d'existència, grans o petites, totes, sense excepció, quedaran marcades per la seva postura en aquest assumpte.

Com era d’esperar, la socialdemocràcia clàssica no ens ha proposat cap sorpresa. Des de Pedro Sánchez, passant pel laborista noruec Jens Stoltenberg —actual secretari general de l'Aliança Atlàntica—, fins a la primera ministra sueca, la socialdemòcrata Eva Magdalena Andersson, que explica ansiosa els dies que falten perquè el país ingressi a l'OTAN, tots ells es comporten com a militaristes aguerrits i fiables per a l'imperialisme occidental. Res de nou sota el sol.

Per als militants i activistes que estem immersos en els moviments socials, en les lluites del sindicalisme combatiu, que aspirem sincerament a canviar el present que vivim, és molt més necessari aclarir quin és el posicionament de l'altra esquerra, ara institucionalitzada, però que va sorgir al calor de les mobilitzacions d'aquests darrers anys. I què millor per fer-ho que abordar en profunditat el Manifest Ucraïna: Pau ja! [1], publicat el passat 18 d'abril com a preàmbul de la Conferència Europea per la Pau celebrada a Madrid quatre dies després.

A la trobada van participar organitzacions com Podem, ERC, EH Bildu, BNG i convidats internacionals com Jeremy Corbyn, o Catarina Martins, del Bloc d'Esquerda portuguès. El Manifest compta a més amb la signatura de Pablo Iglesias, Declan Kearney (Sinn Fein), Nicola Fratoianni (Sinistra Italiana), Yannis Varoufakis, Noam Chomksy o Rafael Correa (expresident d'Equador). També s'han adherit Jean-Luc Mélenchon (França Insumisa) i Dimitris Tzanakopoulos (Syriza).

Tot i l'escassa projecció recollida fins ara per aquesta iniciativa, el seu interès rau en el fet que desempolsa les velles posicions pacifistes que ja van provocar una encesa polèmica en el moviment obrer durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. Partim del que la declaració diu textualment:

“Exigim un alto el foc immediat i recolzem les negociacions per a una pau plena i duradora. Les Nacions Unides i altres organismes internacionals rellevants han d'estar preparats per garantir qualsevol acord.

El president Zelensky ha esbossat les dues condicions més essencials per a la pau: les tropes russes invasores s'han de retirar d'Ucraïna i Ucraïna es converteix en un país neutral. Instem els governs i mitjans de comunicació a deixar de banda tot llenguatge bel·ligerant i promoure i enfortir el diàleg sobre aquesta base (…)

Fem una crida als governs perquè protegeixin l'estat de benestar, garanteixin els drets socials per a tots els ciutadans i redueixin la desigualtat. És hora que les grans fortunes i les grans empreses contribueixin equitativament a la societat perquè les rendes i els cossos de la immensa majoria no carreguin, una vegada més, el cost d'aquesta crisi”.

Sis mesos després de l'inici de la guerra no sembla que els aspectes centrals del manifest hagin tingut ressò, més aviat al contrari. Com solia escriure Lenin, la veritat és concreta, i si ens atenim als fets, els desitjos d'aquesta declaració, incloent-hi les llagoteries amb què s’alaba Zelenski, s'han estavellat contra la dinàmica del conflicte i els poderosos interessos que hi ha en joc .

Realment seria meravellós acabar amb tant patiment gràcies a individus que es creuen dotats de la capacitat de commoure amb discursos els poderosos. Igual que en una de les cançons de Disney, podríem viure en Un món ideal. Però la tossuda realitat, almenys per a la gran majoria, s'assembla cada cop més a una pel·lícula de terror [2].

És possible que Pablo Iglesias, Jeremy Corbyn, Mèlenchon o Varoufakis creguin realment que els esforços diplomàtics de l'ONU posaran fi a aquest conflicte? Creieu que apel·lant a la humanitat dels governs es protegirà l'estat del benestar i els drets socials o es reduirà la desigualtat? Segur que no. Són prou intel·ligents i llegits, i per experiència saben com se les gasta el poder econòmic, polític i militar.

Aleshores per què ens parlen que “el president Zelensky ha esbossat les dues condicions més essencials per a la pau”? No veuen que Zelenski rebutja qualsevol negociació que condueixi a la pau mentre sacrifica milions dels seus conciutadans ucraïnesos en una guerra que es lliura pels interessos de l'imperialisme occidental? No saben que un dels personatges més rabiosament bel·licosos és el principal responsable de la diplomàcia europea, el “socialista” espanyol Josep Borrell, que va declarar davant Zelenski: “el mínim que podem fer és donar-vos armes (…) necessiteu armes, armes, armes” [3]?

En això tampoc no hi ha res d’original. Lenin també va haver de bregar durant la Primera Guerra Mundial amb “persones en què una ingenuïtat sense precedents corre junt amb un astut desig de perpetuar la vella hipocresia” [4]. No val la pena especular sobre l'honestedat o l'oportunisme de la declaració perquè al final el que compta són els seus efectes entre els activistes: despertar il·lusions —tan falses com reaccionàries— que les potències que han protagonitzat els crims més grans de guerra i de terrorisme estatal puguin aportar una solució justa.

Com recentment recordava Rafael Poch, periodista habitualment ben informat i sorprenent signant del Manifest: “França va guerrejar a Algèria i va deixar allà un milió de morts. A Indoxina en va ocasionar 350.000 més. Anglaterra va saldar amb un milió de morts i 15 milions de desplaçats la separació imperial de l'Índia i el Pakistan. A Kènia la descolonització va ocasionar 300.000 morts i milió i mig de reclosos. Fins i tot la petita Holanda acaba de reconèixer una factura de 100.000 morts que va causar en la seva guerra colonial de quatre anys a Indonèsia. I què dir dels Estats Units, el gran patró del bloc occidental? El seu declivi imperial fa dècades que arrossega una guerra permanent. Des de l'11 de setembre del 2001 ha ocasionat la destrucció de societats senceres, 38 milions de desplaçats i 900.000 morts, segons el còmput més aviat benigne de la Brown University dels Estats Units (Cost of War)” [5].

Podríem incloure moltes més maldats en aquest currículum per a la pau, com l'organització de cops militars sagnants a l'Amèrica Llatina o el suport al règim sionista d'Israel per aixafar el poble palestí. Però no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, diu la saviesa popular.

A més, resulta que segons els dirigents de Podem, ERC, EH Bildu o el BNG, els “mitjans de comunicació han de deixar de banda tot llenguatge bel·ligerant per ajudar a assolir la pau”. Són els mateixos mitjans que difonen una matxacona propaganda de guerra a tota hora, i omplen els seus espais amb declaracions contra l'amenaça totalitària dels russos —ajudats pels també malvats xinesos—, que destrueixen el nostre estil de vida, soscaven la “democràcia” i aquesta suposada legislació internacional que defensa els drets humans. Suposem que aquesta amenaça a la civilització occidental no inclou els 96,5 milions de persones en risc de pobresa només a la UE [6], o els milions d'éssers humans considerats il·legals [7] que, per desenes de milers, moren intentant assolir els països de l'anomenat primer món o són amuntegats en camps de concentració en les condicions més inhumanes i humiliants que es poden imaginar.

El cas és que aquesta campanya d'atacs contra el poble rus, també víctima del règim capitalista i imperialista de Putin, ens resulta familiar. Exculpant l'imperialisme nord-americà i europeu de qualsevol responsabilitat en aquesta guerra, «Moscou va atacar primer!», pretenen inocular-nos el verí del xovinisme. És la mateixa calúmnia que van abocar contra el poble àrab i la comunitat musulmana per embarcar-nos en un altre famós “conflicte entre civilitzacions” [8]. En aquell moment, els governs encarregats d'“estendre la democràcia” a l'Orient Mitjà, com avui a Europa de l'Est, van decidir que la millor manera de fer-ho era bombardejant el poble iraquià, afganès o sirià, i per justificar la intervenció van fabricar proves falses sobre armes de destrucció massiva i moltes altres qüestions que es van repetir des del matí a la nit als mitjans de comunicació de masses.

Rosa Luxemburg ja advertia contra aquest parany: “cada vegada que els polítics burgesos han aixecat la bandera de l'europeisme, de la unió dels Estats europeus, ho han fet amb l'objectiu explícit o implícit de dirigir-la contra el 'perill groc', el 'continent negre' , contra les 'races inferiors', en síntesi, sempre ha sigut un avortament imperialista (…) la pedra angular del socialisme en el sentit marxista no és la solidaritat europea, sinó la solidaritat internacional, que inclou tots els continents, les races i les nacionalitats….” [9].

El militarisme domina i s'empassa el món [10]

Totes les potències capitalistes sense excepció —incloent-hi l'imperialisme xinès i rus— es preparen, i de quina manera, per a noves guerres. El 2020 “la despesa militar mundial va ser d'1,9 bilions de dòlars, un 2,6% més gran que el 2019 i un 9,3% més gran que el 2011. La càrrega militar mundial —despesa militar en proporció al PIB mundial— va augmentar un 0,2% el 2020, fins al 2,4%” [11].

La UE no vol quedar endarrerida: el seu pressupost militar va assolir un màxim històric el 2020 amb 198.000 milions euros, un increment del 5% respecte al 2019, que ja va suposar un altre rècord [12]. Tot i això, encara no tenen armes suficients. El Govern alemany, presidit per un socialdemòcrata, acaba d'anunciar una inversió de 100.000 milions d'euros per modernitzar les Forces Armades i s'ha compromès a dedicar el 2% del PIB a Defensa, tal com li exigien l'OTAN i el Departament d'Estat des de Washington.

Aquest mannà de milions que surten de les arques públiques i van directes a les butxaques dels fabricants d'armes -aquesta indústria sinistra que celebra l'esclat de cada nova guerra-, en el moment en què la sanitat, l'educació, les pensions públiques o els salaris no paren de patir retallades i de minvar, ens porta a preguntar als signants del manifest: on són els governs que protegiran l'estat de benestar i garantiran els drets socials per a tots els ciutadans reduint la desigualtat?

Honestament, cal reconèixer que l'austeritat no és una agenda exclusiva de la dreta: si prenem la política de la coalició de govern PSOE-UP, des dels fets i no pas des de la propaganda, les coses s'esclareixen. Un exemple concret. Mentre l'Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials denuncia l'entramat burocràtic, innecessari i cruel que impedeix a centenars de milers de famílies accedir a les escasses ajudes socials [13], el consell de ministres de Pedro Sánchez no només ha deixat intacta l’herència bèl·lica del PP, sinó que augmentarà la despesa militar fins al 2% del PIB (en els darrers cinc anys ja es va incrementar “un 20%, arribant als 12.293 milions d'euros el 2021” [14]).

Pedro Sánchez ha celebrat amb entusiasme que Madrid hagi estat seu de la Cimera de l'OTAN. Alineat sense complexos amb la política exterior de Washington, el Govern espanyol -en què participa Unides Podem- permet a més que la indústria militar espanyola assorteixi els arsenals d'Aràbia Saudita en la seva guerra contra el poble iemenita, i el mateix amb dictadures com la marroquina .

A Ucraïna ha lliurat al règim de Zelenski abundant munició, equips de protecció individual i armes lleugeres (llançagranades o metralladores) i ultima l'enviament a Kíev d'armament pesant a més d'oferir-se a instruir els seus militars. Sánchez ha declarat que reforçarà la seva aportació al desplegament de l'OTAN a l'est d'Europa amb més efectius a Letònia, on actualment té 500 militars. Però tampoc n'hi ha prou. Margarita Robles acaba de demanar 3.000 milions d'euros extres per al pressupost del Ministeri de Defensa, gairebé un 25% més respecte a la despesa de l'any passat.

Més enllà de la submissió del Govern espanyol a l'estratègia otanista, el més important és que la Cimera de Madrid va fer un pas endavant amb l'aprovació del Concepte Estratègic de l'Aliança Atlàntica. El document, que totes les nacions integrants han signat, no deixa cap dubte de quin és l'enemic a batre: “Les ambicions declarades i les polítiques coercitives de la República Popular de la Xina (RPX) posen en perill els nostres interessos, la nostra seguretat i els nostres valors. La RPX empra una àmplia gamma d'instruments polítics, econòmics i militars per ampliar la seva presència al món i projectar poder, alhora que manté l'opacitat sobre la seva estratègia, les seves intencions i el seu rearmament militar (…) La RPX aspira a controlar sectors tecnològics i industrials clau, infraestructures essencials i materials i cadenes de subministrament estratègics. Utilitza el seu avantatge econòmic per crear dependències estratègiques i augmentar-ne la influència”.

El capitalisme occidental és plenament conscient de la seva debilitat i de la manca de suport entre la població dels seus països, i per això reforça l'aparell militar i repressiu. No amaga les seves intencions. Tot i la seva retòrica i la seva hipocresia, el panorama que la declaració de l'OTAN dibuixa és cristal·lí: anem de cap a un enfrontament global entre les dues grans potències imperialistes que incrementarà la destrucció, les morts i el patiment de punta a punta del planeta.

És difícil, per tant, no pensar que les peticions del Manifest, plenes de diplomàcia respectuosa cap als responsables de la guerra a Ucraïna, no tenen cap altra motivació que desviar l'atenció de l'assumpte central: quines són les causes i el caràcter d'aquesta guerra, i quins els mitjans per aturar-la a favor dels interessos dels treballadors ucraïnesos, russos i de tot el món.

El pacifisme com a servidor de l'imperialisme

El discurs pacifista sostingut al Manifest és una utopia i, a més, reaccionària. Les seves propostes per posar fi al conflicte ucraïnès tenen un efecte “narcotitzant” sobre la consciència de la classe obrera i alimenten la seva passivitat: “El resultat és que, en comptes de posar al descobert en tota la seva magnitud les més profundes contradiccions de la fase actual del capitalisme, les dissimulen i oculten; el resultat és reformisme burgès en lloc de marxisme” [15].

L'experiència del que va ser un vaixell insígnia del pacifisme europeu, Els Verds alemanys, és molt il·lustrativa per comprovar com els fets desmenteixen cruelment els discursos i els desitjos. Les sonores apel·lacions a la pau, habituals en boca dels dirigents “ecologistes” alemanys, han esdevingut invariablement un desaforat entusiasme bèl·lic quan han participat al Govern. L'exemple del seu històric dirigent Joschka Fischer i el seu suport incondicional als bombardejos sobre Iugoslàvia el 1999 quan exercia de Ministre d'Exteriors no va ser res més que el principi.

En l'actualitat també són al govern amb l'SPD i els liberals ocupant dues carteres: el Ministeri de Relacions Exteriors, en mans d'Annalena Baerbock, i el Ministeri d'Economia i Protecció del Clima, dirigit per Robert Habeck, que a més és Vicecanceller. Tot i que Els Verds inclouen als seus programes la prohibició expressa d'exportar armes a zones de guerra, tots dos s'han destacat pel seu suport entusiasta al règim de Zelenski i a l'enviament d'armes, i no han dubtat a votar a favor del programa més important de rearmament alemany des de la Segona Guerra Mundial.

Així relata un sorprès periodista les posicions de la ministra que, a més d'ecologista, es presenta com una feminista radical: “Baerbock va pronunciar paraules inusuals, especialment venint d'una ministra d'Exteriors del partit dels Verds, de tradició pacifista. Va parlar reiteradament d'una capacitat de defensa que garanteixi la seguretat. Va afirmar que la guerra d'Ucraïna mostra, ‘una vegada més, que la seguretat depèn de l'OTAN’, i que Alemanya està disposada a assumir més responsabilitat en aquest marc. Això implica, segons la seva opinió, més despesa en Defensa, com l’increment anunciat per Scholz, que proposa destinar 100.000 milions d'euros a la Bundeswehr. Però també es reflecteix a la planejada compra d'avions de combat nord-americans F-35, que poden portar armes atòmiques. La dissuasió nuclear de l'OTAN ha de continuar sent creïble, va indicar Baerbock, i l'aliança ha de reforçar la seva presència als països especialment amenaçats del seu flanc oriental” [16].

Marx va dir que la història es repeteix unes vegades com a tragèdia i altres com a farsa. Que cadascú decideixi la forma com ho fa en aquesta ocasió, però el que no es podrà posar en dubte és que el discurs dels pacifistes francesos, resumit per Trotski fa un segle, és calcat al dels verds alemanys actualment : «(…) 'Estàvem en contra de la guerra, els nostres diputats, els nostres ministres, estàvem tots en contra de la guerra', clamen els petitburgesos francesos. 'Per consegüent, està clar que la guerra va ser forçada en contra de la nostra voluntat, i per complir els nostres ideals pacifistes hem de seguir la guerra fins a un final victoriós’. (…) I així va ser com el pacifisme va tenir la seva part assignada al mecanisme de la guerra, així com ho va tenir el gas verinós i la pila incessantment creixent de crèdits de guerra» [17].

Qualificar d'agents de l'imperialisme occidental els dirigents dels Verds no és un insult gratuït sinó una descripció científica. El viatge del vicecanceller i ministre d'economia Robert Habeck aquest mes de març a Qatar és inapel·lable. Segons tots els participants, inclosos els portaveus de la representació empresarial que el va acompanyar –Thyssenkrupp, Bayer, Siemens…–, va ser tot un èxit. La bona sintonia amb l'emir de Qatar, Tamin bin Hamad Al Thani, va permetre la signatura d'acords per milers de milions d'euros amb aquest emirat que posseeix la tercera reserva de gas natural més gran del món, i destaca pel seu complet menyspreu als drets democràtics.

A la seva crònica sobre el viatge, novament el periodista no pot dissimular la seva impressió pel comportament d'aquests pacifistes: “Però Qatar, per exemple, és criticat per la seva política de drets humans i les males condicions laborals. El gas d'un país agressor, com Rússia, serà substituït pel d’un emirat autocràtic? I això és promogut per un polític verd? Certament, Habeck va assegurar, després de la reunió amb els representants del Govern qatarià, haver al·ludit a ‘les males condicions dels milers de treballadors estrangers que hi ha aquí, però ningú va abandonar la sala’ (…)” [18].

Així és la naturalesa hipòcrita de la democràcia occidental, els portaveus dels quals es permeten donar lliçons morals a l'opinió pública mundial. Resulta que per als Verds i altres “pacifistes” de la seva mateixa mena, el règim qatarià, responsable de desaparicions forçoses de periodistes i activistes sindicals, de sotmetre la força laboral a condicions de semiesclavitud, d'una brutal opressió de la dona, és molt millor que Putin i, per tant, sí que es pot arribar a acords satisfactoris amb ell [19].

Si dos mesos abans de la visita de la delegació alemanya, el 31 de gener del 2022, va ser l'emir qatarià qui va viatjar a la Casa Blanca, on Joe Biden va declarar a “Qatar com un dels seus aliats més grans fora de l'esfera de l'OTAN ”… el 16 de maig, Hamad al Thani va visitar oficialment el regne d'Espanya per entrevistar-se amb el rei, amb Pedro Sánchez i amb el president d'Iberdrola. La cita de Madrid va ser igual de fructífera.

En definitiva, diferents governs al llarg de tot el món integrats per partits de tots els colors –demòcrates nord-americans, verds, liberals i socialdemòcrates alemanys, conservadors britànics o el “Govern més progressista” de la història a l'Estat espanyol– mantenen sense complexos les relacions econòmiques i polítiques més estretes amb tota mena de dictadures i règims sanguinaris. El seu amor a la democràcia i a la pau és de geometria variable com es veu.

Guerres reaccionàries i guerres revolucionàries

Necessitem respostes concretes per no errar en assenyalar els nostres enemics ni en triar aliats. No obstant això, aquesta qüestió central és completament ignorada al Manifest. En el text es descriu Zelenski com un defensor de la neutralitat, cosa que és una impostura irritant [20], però conceptes com imperialisme i tot allò que tingui a veure amb la mobilització de la classe obrera contra la guerra compten amb una absència flagrant. En definitiva, el Manifest no té tot allò que permet entendre la naturalesa del conflicte.

Els representants polítics de la nova esquerra fugen com de la pesta quan es tracta de denunciar els interessos de la burgesia i se sumen a la cerimònia de la confusió. Reproduint els vells eslògans pacifistes i les mateixes estèrils apel·lacions a les “solucions negociades” que els dirigents de la Segona Internacional van desplegar durant la Gran Guerra, el seu abandonament d'una posició de classe, internacionalista, antimilitarista i antimperialista és total.

Lenin insistia en el gran error que suposa per als revolucionaris posicionar-se en un conflicte militar atenent només qui va disparar primer, sense observar seriosament els interessos de classe representats per cada contendent. Molts i moltes de les que ara ocupen butaques governamentals i en l'alta administració estatal d'alguns països europeus, i que no fa tant de temps es presentaven públicament com a activistes anti OTAN, se sumen avui a la veu de la propaganda occidental i responsabilitzen exclusivament Putin de l’actual escenari, evitant desxifrar els objectius reals que l'Aliança Atlàntica persegueix.

Però cal tenir una visió àmplia de la història si volem entendre el present i preparar-nos pel futur. L'acta fundacional de l'OTAN, signada a Washington el 4 d'abril del 1949 pels Estats Units, Canadà, Bèlgica, Dinamarca, França, Holanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Regne Unit i Portugal, declarava que “les parts d'aquest Tractat reafirmen la seva fe en els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides i el seu desig de viure en pau amb tots els pobles i tots els governs (…) salvar la llibertat, l'herència comuna i la civilització dels seus pobles, basats en els principis de la democràcia, les llibertats individuals i l'imperi de la llei”.

Vegem com el país que la va promoure, els Estats Units d’Amèrica, ha complert amb els seus propòsits:

Des que va ser fundada, l'imperialisme nord-americà ha bombardejat, intervingut militarment, donat cops d'Estat i planificat la matança de milions de persones als països següents:

Corea i Xina 1950-1953
Guatemala 1954
Indonèsia 1958
Cuba 1959-1961
Guatemala 1960
Congo 1964
Laos 1964-1973
Vietnam 1961-1973
Cambodja 1969-1970
Guatemala 1967-1969
Granada 1983
Líban 1983, 1984
Líbia 1986
El Salvador 1986
Nicaragua 1986
Iran 1987
Panamà 1989
Iraq 1991
Kuwait 1991
Somàlia 1993
Bòsnia 1994-1995
Sudan 1998
Afganistan 1998
Iugoslàvia 1999
Iemen 2002
Iraq 1991-2003
Iraq 2003-2015
Afganistan 2001-2015
Pakistan 2007-2015
Somàlia 2007-2008, 2011
Iemen 2009, 2011
Líbia 2011, 2015
Síria 2014-2016

L'única pau que coneixen els imperialistes és la que regna als cementiris. Però si el balanç de les intervencions militars i colpistes de l'imperialisme nord-americà és conegut, la seva responsabilitat en el desenvolupament de la guerra a Ucraïna és tan evident que fa cert rubor haver de tornar a recordar-la.

Els aliats dels EUA, començant per la UE i seguint amb la socialdemocràcia internacional, s'encongeixen d'espatlles quan se'ls recorda que l'OTAN es va ampliar entre 1999 i 2009 a Hongria, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Bulgària, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Croàcia i Albània. És a dir, aquests campions de la “democràcia i la pau”, “de l'Estat de dret”, “de la diplomàcia” han intentat debilitar al màxim la capacitat defensiva de l'Estat rus, que es va trobar envoltat per un setge hostil sense precedents. Els plans per continuar aquesta expansió militar, incorporant Ucraïna a l'OTAN i cercant encara més Rússia, és responsabilitat directa de Washington. Com reaccionaria els EUA si Rússia o la Xina establissin acords militars i disposessin de bases militars o armament nuclear a Mèxic o Canadà?

Des de la perspectiva del marxisme, violència, guerra i capitalisme són sinònims. Proposar que la pau sigui organitzada pels mateixos bandits imperialistes que han empès Ucraïna a la guerra no només és vendre fum, sinó que fa retrocedir la consciència de la classe treballadora.

El fet és que els capitalistes mai no han rebutjat la violència, sinó que hi recorren constantment. El que sí que exigeixen i imposen, sense importar el cost humà que pugui implicar, és el seu monopoli. I no ens referim només a l'exèrcit, sinó a tota mena de grups d'homes armats en defensa de la seva propietat i “els seus additaments materials, les presons i les institucions” [21].

Per això mateix els marxistes no ens declarem en contra de tota mena de violència com fan els pacifistes i els pseudoesquerrans amics de l'OTAN. Fa molt de temps que Engels recordava a un coetani: “la violència exerceix també un altre paper en la història, un paper revolucionari; que, en paraules de Marx, és la llevadora de la societat vella que va gràvida d'una altra nova” [22]. Els revolucionaris, a diferència dels pacifistes petitburgesos, defensem el dret dels oprimits a prendre les armes contra els seus opressors, i mai, sota cap circumstància, equiparem la violència exercida pels explotadors amb la dels explotats que lluiten per alliberar-se de les cadenes .

Reivindiquem els treballadors espanyols quan, després del cop militar del 18 de juliol de 1936, van declarar la guerra al feixisme i van iniciar una revolució socialista només comparable a la de 1917 a Rússia. El mateix pensem respecte a la resistència antifeixista a l'Europa ocupada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, la lluita heroica de l'Exèrcit Roig contra els exèrcits hitlerians, la guerra revolucionària dels camperols xinesos contra l'ocupació japonesa i les tropes de Chiang Kai Shek, o la guerra que van lliurar els pobles de Cuba i Vietnam contra l'imperialisme nord-americà.

Tot i això, la guerra a Ucraïna no manté similituds amb cap d'aquests exemples històrics. Òbviament, cap comunista que realment ho sigui pot donar suport al xovinisme gran rus de Putin [23]. El sentiment nacional ucraïnès no és cap invenció. Els drets democràtic-nacionals d'Ucraïna han estat aixafats al llarg de la història per diverses potències imperialistes —destacant el despotisme tsarista—, i per la burocràcia estalinista que va reviure el xovinisme centralitzador gran rus abandonant la política de Lenin. Els marxistes donem suport incondicionalment al dret del poble ucraïnès a conformar una nació independent, i afegim: alliberada de l'opressió dels blocs imperialistes i de la dictadura de la seva oligarquia capitalista. Lluitem, per tant, per una Ucraïna independent i socialista [24].

L'enfocament formalista és un mètode aliè al marxisme. Per si mateix, el caràcter reaccionari del règim capitalista rus no converteix en progressistes els seus adversaris. També és evident que l'anomenada “resistència” ucraïnesa està dirigida per elements feixistes i nacionalistes supremacistes, i que han estat integrats de forma tan massiva en els cossos armats estatals des del 2014, que fins i tot mitjans de comunicació occidentals com The New York Times ho han hagut de reconèixer obertament.

Aquests neonazis, que adornen els seus uniformes amb símbols de les SA i les SS, tenen en el seu haver cremar vius sindicalistes i assassinar milers de ciutadans d'origen rus al Donbàs. Per si això no fos suficient per declarar-los enemics de tota la classe obrera sense importar-ne la nacionalitat, són el braç militar de l'imperialisme nord-americà a la regió. Washington presumeix sense pudor de com finança, arma, instrueix i comparteix intel·ligència [25] amb aquesta “resistència” ucraïnesa.

Què té a veure amb la revolució liderada per Mao, Fidel Castro i el Che a Cuba, o la derrota de l'imperialisme nord-americà al Vietnam? Zelensky no pretén acabar amb el capitalisme com va fer el poble xinès, ni de bon tros derrotar el representant més poderós del gran capital com van fer els camperols vietnamites. Zelensky, igual que Putin, immola milers de compatriotes en un conflicte militar amb objectius reaccionaris.

Si busquem un paral·lelisme històric de la guerra a Ucraïna, el més adequat seria la Primera Guerra Mundial. Tot just esclatar, Lenin va respondre a la pregunta de si la victòria d'algun bàndol beneficiaria el conjunt dels oprimits: “En la situació actual és impossible determinar, des del punt de vista del proletariat internacional, la derrota de quin dels dos grups de nacions bel·ligerants constituiria el mal menor per al socialisme” [26].

La nostra postura escandalitzarà molts. Aquesta nova/vella esquerra que construeix un “projecte de país” més enllà de les ideologies partidàries ens acusarà per no defensar l'enviament d'armes a Ucraïna. És lògic, doncs en paraules de la Vicepresidenta Yolanda Díaz, la invasió russa “és una agressió absolutament il·legítima que vulnera el Dret Internacional” i “els pobles tenen dret a la legítima defensa”. També pensa així el ministre Alberto Garzón. Quina llàstima que oblidin l'expansió militarista de l'OTAN a l'Est d'Europa al llarg d'aquestes tres dècades, i que el criteri que esgrimeixen per a Ucraïna no ho apliquin per al poble palestí i el sahrauí. I també crida l'atenció que Yolanda Díaz opini que Pedro Sánchez, com a “president del Govern, no fa res més que defensar la pau i comprometre's amb la gravetat d'una guerra a les portes d'Europa com no vam creure mai haver de viure en ple segle XXI” [27]. El mateix Pedro Sánchez que presideix orgullosament la Cimera de l'OTAN a Madrid i recolza servilment els plans de Washington.

També els hereus de l'estalinisme ens denunciaran per no defensar Rússia ja que, des del seu punt de vista, Putin està “contenint l'imperialisme occidental”, sense considerar que el seu règim defensa els interessos i els objectius expansionistes de l'oligarquia capitalista russa. I altres organitzacions, que no se sap gaire bé per què es declaren anticapitalistes i fins i tot trotskistes, ho faran perquè no recolzem decididament la suposada “guerra d'alliberament nacional” que, segons la seva opinió, lliuren les tropes de Zelenski.

Però la realitat sempre és concreta: on són els batallons populars reclutats entre la població per defensar la independència d'Ucraïna? No han pogut mostrar cap imatge que es pugui aproximar a una cosa així en els sis mesos que dura la guerra. Però el que sí que es publica a la premsa occidental, i això malgrat la fèrria censura que patim, és que el govern ucraïnès ha de recórrer a lleis cada dia més dures per sancionar la sortida dels seus ciutadans en edat de combatre, perquè l’èxode està sent massiu.

Assistim, per tant, a un torrent d'anàlisis cadascuna més errada que l’anterior i més allunyada d'una caracterització de classe que situï aquest conflicte al seu lloc: en el marc de la lluita entre les grans potències per la supremacia mundial, el control d'àrees geoestratègiques, primeres matèries, rutes comercials, tecnologia i cadenes de subministraments…

Una victòria de l'OTAN, dels Estats Units, de la Unió Europea i de Zelensky no alliberarà el poble ucraïnès d'aquesta brutal destrucció bèl·lica. En tot cas consolidarà el poder de la burgesia ucraïnesa pro occidental, que actua com a lacaia de Washington, i que no dubtarà a promoure una persecució implacable contra l'esquerra, que aixafarà els drets dels treballadors aprofundint la legislació antisindical ja en marxa, que obrirà l’economia a noves privatitzacions i convertirà el nacionalisme supremacista en religió d’Estat. La població russoparlant es veurà a mercè del garrot pogromista del Batalló Azov i les altres organitzacions feixistes.

Si, per contra, qui s'alça amb el triomf és Putin i el seu gran aliat xinès, les coses no seran millors. O podríem pensar que les banderes vermelles amb la falç i el martell que porten molts tancs russos, manipulant la lluita antifeixista de l'Exèrcit Roig, significaran el triomf del comunisme al Donbàs?[28]

Putin és el cap visible d'un capitalisme monopolista d'Estat construït sobre la descomposició del PCUS i l'estalinisme. Un procés que ara es torna a celebrar per part dels dirigents occidentals quan elogien la figura del difunt Mikhaïl Gorbatxov. Però Gorbatxov, com Ieltsin, Putin i la burocràcia que dominava el PCUS van ser responsables de la destrucció de l'URSS i del col·lapse de les condicions de vida de milions de ciutadans soviètics, de la liquidació de l'economia planificada i del saqueig brutal de la propietat pública nacionalitzada. Ells es van transformar en la nova oligarquia burgesa aprofitant les seves posicions dirigents a l'aparell estatal, i després de tres dècades, recolzant-se en el poderós conglomerat industrial-militar rus, pretenen ocupar un paper preponderant a l'escena internacional i reconstruir les esferes d'influència tradicionals de la Rússia imperialista.

Evidentment l'annexió del Donbàs per part de Rússia i el triomf a la guerra de l'exèrcit rus suposaria un cop del qual els EUA no es podrien reposar fàcilment. Però treure la conclusió que aquest resultat portaria el creixement de la igualtat econòmica per al poble ucraïnès i rus, la fi de les privatitzacions i de la legislació antiobrera, o la contenció del nacionalisme xovinista gran rus (que tan bona sintonia manté amb la ultradreta mundial), és situar-se al marge de la realitat. La lluita interimperialista no deixaria de fer-se més cruenta els anys següents, preparant noves guerres i conflictes sagnants.

Tots dos bàndols imperialistes no tenen objectius progressistes, és a dir, són igualment reaccionaris, però necessiten amagar els seus inconfessables propòsits després de falses banderes. Tampoc no és res de nou. “Per engalipar el proletariat i distreure la seva atenció (…) la burgesia de cada país s'esforça, amb frases estranyes sobre el patriotisme, per enaltir el significat de 'la seva' guerra nacional i per assegurar que aspira a vèncer l'adversari no en nom del saqueig i les conquestes territorials, sinó en nom de l' 'emancipació' de tots els altres pobles…” [29]

La política és economia concentrada

En la seva obra sobre l'imperialisme, Lenin va destacar que era “inconcebible un repartiment de les esferes d'influència, dels interessos, de les colònies, etc., que no sigui per la força dels qui hi participen, la força econòmica, financera, militar, etc.” [30]. Les informacions frívoles sobre una malaltia de Putin o la senilitat de Biden per explicar aquesta conjuntura, igual que interpretar el trumpisme com un fenomen passatger encapçalat per un bufó, no són més que distraccions per desviar l'atenció del punt central. Per més menyspreables o ridículs que resultin aquests personatges, la qüestió és que no són res més que la cara visible de les decisions dels capitalistes més poderosos.

Els marxistes fem servir un mètode d'anàlisi oposat al que es planteja al Manifest de la nova esquerra. No descrivim el funcionament de la societat partint de benintencionats desitjos o brillants ocurrències subjectives, per després obligar la realitat a encaixar en un esquema artificial. Estudiem el món tal com és, partint d' “una anàlisi completa del fenomen social concret en el seu desenvolupament”, permetent “que allò exterior i aparent sigui reduït a les forces motrius essencials, al desenvolupament de les forces productives i a la lluita de classes” [31]. Apostem per una visió dinàmica, capaç d'aproximar-se a tots els girs de la realitat canviant, i apartem la palla ideològica amb què ens bombardeja la classe dominant per quedar-nos amb el gra dels fets.

"La profecia miraculosa no és més que una faula, però la profecia científica és un fet", reivindicava Lenin en recordar com Engels va anticipar l'esclat de la Primera Guerra Mundial aplicant aquest mètode: "I aquesta serà una guerra mundial d'escala i ferocitat sense precedent. De vuit a deu milions de soldats s'aniquilaran mútuament i, en fer-ho, devastaran tot Europa, fins al punt que mai no ho han fet les plagues de llagosta. La devastació causada per la Guerra dels Trenta Anys, comprimida en un termini de tres o quatre anys i estesa a tot el continent…” [32].

Els marxistes no esperem que els capitalistes facin la política més raonable per a la humanitat sinó la més beneficiosa per als seus interessos. L'agenda de Biden i Zelenski o de Xi Jinpin i Putin no es pot explicar per la seva maldat o demència particular, sinó per la pugna dels interessos contradictoris entre les classes dominants que s'enfronten pel control del món. I la política és economia concentrada, perquè “quan les tasques, els interessos i els processos econòmics adquireixen un caràcter conscient i generalitzat (és a dir, 'concentrat'), entren, en virtut d'aquest mateix fet, a l'esfera de la política, i constitueixen la seva essència” [33].

És cert que Hitler segurament estava corroït per complexos físics de tota mena i tendències psicòpates com alguns estudis afirmen, però no va arribar fins on va arribar per aquests aspectes de la seva personalitat, sinó perquè el seu programa, el del feixisme, era el que els capitalistes alemanys necessitaven per aixafar la classe obrera: “El 20 de febrer del 1933, Krupp, amb una vintena d'empresaris, es va reunir amb el recent elegit canceller. Hitler els va oferir un tracte: a canvi que financessin la seva campanya electoral per a les properes eleccions, aquest es comprometia a suprimir els sindicats, neutralitzar l'amenaça comunista i acabar amb el sistema parlamentari a Alemanya. A més, va insinuar els seus plans expansionistes i els beneficis que reportarien. La majoria hi van estar d'acord. Krupp, que en aquell moment era el president de l'Associació d'Industrials Alemanys, va ser el més generós: va donar un milió de marcs a la causa. Hitler no ho oblidaria. El 5 de març de 1933, el canceller va guanyar les eleccions i, després d'eliminar els seus adversaris polítics, va aconseguir poders dictatorials. Una de les primeres mesures que va prendre va ser posar en marxa un ambiciós programa de rearmament. I per això, va anar a Krupp” [34].

Rebutgem la filosofia del Manifest perquè ens presenta l'aposta dels governs per la pau o la guerra com una elecció lliure al marge dels interessos en disputa. Aquesta visió dels polítics professionals com a homes o dones capaços de canviar la realitat gràcies a la seva voluntat, i al marge dels processos materials objectius, és una projecció típica de l'individualisme petit burgès.

Per suposat, el marxisme no nega el paper de l'individu. Les grans personalitats poden jugar un paper decisiu sempre que connectin amb les necessitats del desenvolupament social. Però són les classes socials les que tenen la força per determinar el rumb de la història. La pau i la guerra no depenen de la voluntat d'un individu o diversos. Responen a les contradiccions insuperables de la societat capitalista.

El discurs del pacifisme petit burgès no té res d'original. Durant la Primera Guerra Mundial, Karl Kautsky es va mostrar com el millor apologista del mateix, i va ser rebatut amb arguments, fets i xifres per molts marxistes de l'època, des de Lenin fins a Rosa Luxemburg.

Kautsky plantejava fa un segle que es podia separar la política de l'imperialisme de la seva economia, és a dir, que era possible un capitalisme “no monopolista, no violent i no annexionista” [35]. El paral·lelisme és tan evident que podem citar paraula per paraula la resposta dels seus coetanis marxistes per assenyalar també la nova esquerra del segle XXI: “Doncs bé, quan la lluita armada pels privilegis de gran potència ja és un fet, Kautsky [la nova esquerra] es posa a convèncer els capitalistes i la petita burgesia que la guerra és una cosa terrible, mentre que el desarmament és cosa bona; (…) no són, en realitat, més que intents petitburgesos de convèncer els financers que no facin el mal” [36].

Trotski també va arribar fins al moll de l'assumpte als seus escrits de la Gran Guerra: “Teòricament i políticament, el pacifisme té la mateixa base que la doctrina d'harmonia social entre diferents interessos de classe. L'oposició entre els estats nacionals capitalistes té la mateixa base econòmica que la lluita de classes. Si estem a punt per assumir la possibilitat d'una reducció gradual de la lluita de classes, aleshores hem d'assumir l'atenuació gradual i la regulació dels conflictes entre les nacions” [37].

La guerra imperialista d'Ucraïna ha posat en evidència que l'oportunisme i el pragmatisme en política són una recepta per al desastre. Els dirigents de la nova esquerra reformista, acostumats a la creença que la massa “inconscient” sempre en té la culpa, mentre l'elit “pensant” fa el que pot amb un material humà tal, no han inventat res. Lenin també va lluitar amb la suposada “falta de consciència” de la classe obrera com a argument per justificar la complicitat dels seus dirigents amb la carnisseria imperialista:

«Kautsky intenta rebatre els seus adversaris d'esquerres atribuint-los la idea absurda que, en resposta a la guerra, les masses haurien d'haver fet la revolució 'en 24 hores' i implantat el 'socialisme' contra l'imperialisme; en cas contrari, les 'masses' haurien donat proves de 'falta de caràcter' i comès una 'traïció'. Però això és un disbarat utilitzat fins ara pels autors de grollers libels burgesos i policíacs per rebatre els 'revolucionaris', a què avui recorre Kautsky molt ufanós.

Els adversaris d'esquerres de Kautsky saben perfectament que la revolució no es fa, que les revolucions sorgeixen de les crisis i els girs històrics que han madurat en funció de lleis objectives (independents dels partits i de les classes), que sense organització les masses no poden tenir una voluntat única i que la lluita contra una potent organització terrorista militar estatal centralitzada és una empresa llarga i difícil. (…) Les masses, traïdes pels seus dirigents en el moment crític, no podien fer res; però aquell grapat de dirigents tenia tota la possibilitat i el deure de votar contra els crèdits de guerra, d'oposar-se a la pau social i la justificació de la guerra, de manifestar-se a favor de la derrota dels seus governs, de crear un aparell internacional per fer propaganda a favor de la confraternització a les trinxeres, d'organitzar publicacions clandestines que preconitzessin la necessitat de passar a les accions revolucionàries, etc.» [38].

Si vols la pau, lluita per la revolució socialista!!

No podem establir una perspectiva tancada del desenvolupament de la guerra i les seues conseqüències. “Durarà molt aquesta situació? Fins a quins extrems s'agreujarà? Desembocarà en una revolució? No ho sabem ni ningú ho pot saber” [39].

La guerra d'Ucraïna ha fet aflorar noves contradiccions poderoses que es desenvolupen amb rapidesa. El factor polític (la guerra) i l'econòmic (la crisi) es retroalimenten trencant l'equilibri global a tots els plans. El patiment acumulat creix dia rere dia. La vida quotidiana es transforma en una lluita constant i esgotadora: arribar a final de mes, complir els ritmes laborals, aconseguir atenció mèdica, formar-se acadèmicament, accedir a un habitatge… Els nostres joves no veuen un futur que mereixi aquest nom. I, ara, amb la inflació devorant els salaris, amb noves retallades als drets socials i més austeritat per a les famílies treballadores, la lluita de classes està escalant país rere país i la consciència pateix canvis bruscos.

A Europa –gran perdedora d'aquest conflicte–, la polarització i el descrèdit de la democràcia burgesa corre paral·lel a un sotrac econòmic i social que portarà canvis notables en la situació objectiva. Una onada vaguística sense precedents des dels anys setanta del segle passat ja està colpejant la Gran Bretanya (l'aliat més histèric dels EUA a la guerra ucraïnesa), i amenaça d'estendre's a tot el continent (a Bèlgica ja hi ha convocada vaga general per al novembre) . Els esclats revolucionaris no es donaran només a les baules més febles de la cadena capitalista, els països centrals també es veuran afectats per aquest tipus d'esdeveniments.

Són moltes les coses que ja podem fer armats amb el programa de la revolució. En primer lloc, a diferència del Manifest de la nova esquerra, no ens dirigim “als governs que van arrossegar els pobles a la matança, ni als polítics burgesos responsables d'aquests governs, ni a la burocràcia sindical que recolza la burgesia bel·licista”, els nostres esforços s'orienten a explicar a la classe obrera “que els seus interessos són irreconciliables amb els del capitalisme”, cridant a la mobilització “contra l'imperialisme” agitant sobre “la unitat dels obrers de tots els països”, prestant especial atenció a dos sectors de la societat que han demostrat la seva actitud bel·ligerant amb el capitalisme “les dones i els joves...” [40].

Els capitalistes són plenament conscients d'aquest moment històric excepcional: el sistema que sustenta els seus privilegis trontolla i arribaran fins on sigui necessari per evitar-ne l'esfondrament. Darrere d'ells desfilen obedientment infinitat d'individus que es diuen a ells mateixos “socialistes” i “progressistes”, ressuscitant la fallida idea que un imperialisme més democràtic i pacífic és possible.

Per part nostra, els comunistes que no renunciem al marxisme, és a dir, que som revolucionaris, afirmem que un capitalisme de rostre humà és inviable. Estem convençuts que l'única alternativa a la perspectiva apocalíptica que s'obre davant de la humanitat és la transformació socialista de la societat. La nostra posició no és fruit de l'emoció sinó d'una anàlisi científica basada en l'estudi de la història de la lluita de classes que tanta sang va costar als nostres.

Karl Liebknecht, el revolucionari alemany assassinat per ordre d’un govern socialdemòcrata el gener de 1919 i que va ser el primer diputat que es va negar a votar els crèdits de guerra al Reichstag, insistia que els “enemics del poble compten amb l'oblit de les masses” [41]. Nosaltres no oblidem.

Sostenem que les posicions desenvolupades per Lenin, Trotski i Rosa Luxemburg fa un segle, continuen sent avui la millor eina per enfrontar-nos a la catàstrofe que ens amenaça i combatre la propaganda ideològica de la classe dominant. És més, processos que van ser assenyalats amb audàcia per part d'aquests teòrics del marxisme, i que s'han desenvolupat a una escala infinitament superior (poder i concentració del capital financer, la profunda interdependència de tots els països lligats a un mateix mercat mundial, creixement numèric de la classe obrera, les recurrents crisis de sobreproducció, etc…), sumats a les conseqüències del canvi climàtic que amenacen de destruir la vida al planeta, fan que el seu enfocament tingui encara més vigència i vitalitat.

No esperem resultats ràpids ni fàcils; els treballadors i les treballadores sabem per pròpia experiència que progressar costa esforç i perseverança. Tot i així, assimilant les victòries i les derrotes, aprenent dels errors, no temem el futur. Estem decidits a canviar el món i convençuts de la victòria del socialisme internacional.

Notes:

[1] Manifest "Ucraïna: Pau ja!"

[2] Un dels últims informes d'Oxfam considera que “Per cada nou multimilionari creat durant la pandèmia, un cada 30 hores, gairebé un milió de persones podrien veure's empeses a la pobresa extrema el 2022 gairebé al mateix ritme (…) 573 persones es van convertir en nous multimilionaris durant la pandèmia (…) Esperem que aquest any 263 milions de persones més caiguin a la pobresa extrema, a raó d'un milió de persones cada 33 hores.” També adverteix que aquest estiu poden morir fins a 350.000 nens de gana a l'Àfrica. Tots els organismes econòmics consideren inevitable una reducció del creixement del PIB, un aprofundiment de la inflació i molt probable una nova recessió, així com una guerra llarga.

[3] Tuit d'El País. "El mínim que podem fer és donar-vos armes”, ha afirmat Borrell, mirant a Zelenski. “Necessiteu armes, armes, armes”

[4] Lenin, La fallida de la II Internacional. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí.

[5] Cap a una fallida a Rússia.

[6] La pobresa i l'exclusió a la Unió Europa

[7] Segons el Banc Mundial per primera vegada en la història hi ha 100 milions de refugiats, és a dir, 100 milions de persones desplaçades de casa per la força.

[8] Aquesta teoria formulada pel nord-americà Samuel Huntington a la revista Foreign Affairs el 1993 després del col·lapse de l'URSS, és periòdicament ressuscitada quan l'imperialisme occidental necessita justificar una nova matança davant l'opinió pública. Aquest va ser el cas del president francès Sarkozy el 2007, que advertia el món sobre l'imminent enfrontament entre l'Islam i Occident.

[9] Utopies pacifistes, 1911.

[10] Aquesta frase s'inspira en l'Antihüring d'Engels, en concret en els capítols titulats “Teoria de la violència i el poder” on afirma: “El militarisme domina i s'empassa Europa”.

[11] SIPRI YEARBOOK 2021. Armaments, Disarmament and International Security

[12] Només un de cada tres països de l'OTAN dedica el 2% del seu PIB a Defensa que ara promet Sánchez.

[13] Ajuts Socials: 900.000 beneficiaris enfront d’un total de 3,3 milions de persones necessitades i massa burocràcia

[14] Només un de cada tres països de l'OTAN dedica el 2% del seu PIB a Defensa que ara promet Sánchez

[15] Lenin, L'imperialisme, fase superior del capitalisme. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí.

[16] Una estratègia de seguretat per a Alemanya

[17] Trotski, El pacifisme com a servidor de l'imperialisme, 1917

[18] La febril cerca alemanya d'alternatives al gas rus

[19] “Segons una investigació de The Guardian, més de 6.000 treballadors han mort en aquestes obres [estadis de futbol], sense que la comunitat internacional condemni els fets. El règim d'Al-Thani també exerceix una persecució directa sobre el col·lectiu LGTBI. El Codi Penal tipifica les relacions homosexuals entre homes com a delicte punible i estableix condemnes de fins a set anys de presó. A més, les dones estan discriminades a la llei i a la pràctica, mentre que la seva vida queda supeditada a la tutela de l'home.” Qui és l'emir de Qatar, ¿heroi o dolent?

[20] El 19 de març “Zelensky va invocar la llei marcial per prohibir 11 partits d'oposició. Els partits proscrits consistien a tot l'espectre d'esquerra, socialista o anti-OTAN a Ucraïna. (…) No obstant, els partits obertament feixistes i pronazis com el Cos Nacional d'Azov no van ser afectats pel decret presidencial.” (Zelensky's Hardline Internal Purge)

[21] Lenin, L'estat i la revolució. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí

[22] Friederich Engels, Antidhüring, Teoria de la violència i el poder.Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí

[23] Recordant la posició de Lenin abans i després de la presa del poder, Trotski escriu: “El Partit Bolxevic, no sense dificultat i només gradualment sota la constant pressió de Lenin, va poder adquirir un enfocament correcte de la qüestió ucraïnesa. El dret a l'autodeterminació, és a dir a la separació, va ser estès per Lenin tant per als polonesos com per als ucraïnesos. Ell no reconeixia nacions aristocràtiques. Tot intent d'evadir o posposar el problema d'una nacionalitat oprimida ho considerava expressió del xovinisme gran rus.” Cita de l'article La qüestió ucraïnesa, 22 d'abril de 1939.

[24] “Mentre depengui del poder militar dels Estats imperialistes, la victòria d'un bàndol o un altre només pot significar un nou desmembrament i un vassallatge encara més brutal del poble ucraïnès. El programa d'independència d'Ucraïna a l'època de l'imperialisme està lligat directament i indissolublement al programa de la revolució proletària”. (Lev Trotski, La qüestió ucraïnesa, 1939). Per a una anàlisi més detallada de la qüestió nacional ucraïnesa es pot consultar l'article de Miguel Campos: Lenin i la qüestió nacional ucraïnesa. Guerra, revolució i contrarevolució.

[25] Última hora invasió

[26] Lenin, La guerra i la socialdemocràcia de Rússia, octubre 1914.

[27] Yolanda Díaz recolza l'enviament de més armes a Ucraïna: “Tenen dret a legítima defensa”

[28] En el discurs que va pronunciar al poble rus 48 hores abans de la intervenció militar a Ucraïna, Putin va denunciar Lenin i els bolxevics pel "crim" d'haver posat en pràctica, després de la revolució d'octubre de 1917, el dret a l'autodeterminació i la independència d'Ucraïna, afavorint la seva integració en peus d'igualtat, amb Rússia i altres nacions, a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En aquest discurs, Putin va demostrar que és un xovinista gran rus, un imperialista, un enemic acèrrim del bolxevisme, un anticomunista ferotge i, en tot cas, un continuador de la política repressiva, centralitzadora i russificadora d’Stalin.

[29] Lenin, La guerra i la socialdemocràcia de Rússia, octubre 1914.

[30] Lenin, L'imperialisme, fase superior del capitalisme. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí.

[31] Lenin, La fallida de la II Internacional. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí.

[32] Cita d'Engels continguda al pròleg al pamflet de Borkheim: En memòria dels ultrapatriotes alemanys, 1806-1807, desembre de 1887. Citat per Lenin en el seu article Paraules profètiques.

[33] Trotski, D'una esgarrapada al perill de gangrena, 24 de gener de 1940.

[34] Gustav Krupp i l'acer dels nazis

[35] Lenin, L'imperialisme, fase superior del capitalisme. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí.

[36] Lenin, La fallida de la II Internacional. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí.

[37] Trotski, El pacifisme com a servidor de l'imperialisme, 1917.

[38] Lenin, La fallida de la II Internacional. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí.

[39] Lenin, La fallida de la II Internacional. Tenim edició de la Fundació Federico Engels, que pots adquirir aquí.

[40] Lev Trotski, Manifest IV Internacional contra la guerra imperialista

[41] L'enemic principal és a casa, 1915.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01