Per tombar-la i acabar amb el Govern Macron: vaga general!
Durant les últimes tres setmanes, desenes de milers de treballadors i joves s'estan mobilitzant per tot França contra l'anomenada Llei de Seguretat Global de Macron. Una mobilització que està sent resposta pel Govern amb una repressió brutal: només el diumenge 13 de desembre hi va haver prop de 150 detinguts. En diverses ciutats importants, com Bordeus o Lille, les manifestacions en llocs cèntrics van ser prohibides; i a Montpeller, directament a tota la ciutat. La manifestació més gran, a París, fa tres setmanes, va ser escortada per més de 6.000 policies durant tot el seu recorregut. A Bordeus, Marsella o Lió, també es van desplegar grans efectius per a controlar les protestes.
Tot i el context de pandèmia –que està colpejant durament França amb prop de 60.000 morts–, entre 60.000 i 500.000 persones segueixen sortint als carrers tant contra aquesta llei com contra la ferotge repressió. Fruit de la pressió als carrers i del rebuig massiu entre l'opinió pública –que ha aconseguit que Macron tingui un índex de desaprovació superior al 60%– el Govern s'ha vist obligat, tractant d'aplacar la lluita, a plantejar que reformularà el polèmic article 24 de la llei, que prohibeix gravar a la policia. Malgrat això, les protestes van continuar aquest cap de setmana exigint la derogació completa de la Llei Mordassa francesa.
Aixafar els drets democràtics i garantir la impunitat policial
La nova Llei de Seguretat Global es va aprovar el passat 20 de novembre. El text suposa un pas més en l'intent de garantir la impunitat dels cossos de seguretat de l'Estat. El citat article 24 és el més explícit: difondre imatges que tinguin la intenció d'atemptar contra la integritat física o emocional d'un policia pot comportar una condemna d'un any de presó i 45.000 euros de multa. Una redacció que en la pràctica impedeix que es pugui gravar a la policia i que es difonguin abusos i actuacions policials arbitràries. Un article que afecta especialment la llibertat de premsa, i més concretament als mitjans de comunicació d'esquerres i alternatius que solen denunciar aquest tipus d'actuacions.
A més, s'incrementa la videovigilància de la població (fins i tot mitjançant drons), es limita la reducció de les condemnes i l’acollir-se a beneficis penitenciaris quan es tracta d'agressions a la policia, o es permet als policies fora de servei portar les seves armes amb impunitat. Al mateix temps, el Govern també està impulsant l'anomenada "Llei contra el separatisme", que criminalitza als musulmans i promou la islamofòbia, en línia amb el discurs de l'extrema dreta que de manera hipòcrita critica Macron. Com veiem, no ha calgut que governi Marine Le Pen perquè s'impulsin polítiques reaccionàries i xenòfobes, davant les quals la democràtica Unió Europea calla i els hi dóna el seu aval.
Alhora, s'ha augmentat dràsticament el pressupost policial. La Llei de Seguretat Global ha vingut acompanyada d'un pla per reforçar en 10.000 els efectius policials en un termini de 5 anys. Mentre retallen els pressupostos destinats a la desocupació o les ajudes socials, mentre permeten que s'executin acomiadaments massius a les grans empreses, augmenten el pressupost de l'aparell repressiu en més de 500.000 milions d'euros.
Utilitzant com a pretext l'organització de grans esdeveniments com la Copa del Món de Rugbi en 2023 o els Jocs Olímpics el 2024, la llei ha obert la porta a la privatització de la seguretat, equiparant la seguretat privada amb els dispositius policials en aspectes com les tasques de vigilància i escorcolls a la via pública. Una manera de seguir impulsant aquest negoci –en auge des dels atemptats al setmanari de Charlie Hebdo– i de comptar amb un exèrcit privat de 170.000 agents en tasques d'ordre públic. Quelcom que servirà per reprimir vagues i conflictes laborals, com ja es va veure quan agents de seguretat privada van ser utilitzats per a rebentar la vaga de les cambreres de pis de l'hotel Ibis a París.
Macron actua com Trump: racisme, repressió policial i autoritarisme
Tot això en un país amb una policia profundament racista, on hem vist centenars de casos de violència policial extrema contra negres, àrabs i contra sindicalistes i activistes socials. Un bon exemple ha estat la repressió contra el moviment de les armilles grogues, que s'ha cobrat 12 morts, prop de 2.000 ferits (100 d'ells greus) i al voltant de 10.000 detinguts. Tot això en la democràtica França del liberal Macron!
La deriva autoritària del Govern davant la mobilització social no ha deixat d'incrementar-se. Amb l'excusa de la lluita contra el terrorisme es van aprovar diverses contrareformes, entre elles la llei antiterrorista, a l'octubre de 2017, que va substituir l'estat d'excepció vigent des dels atemptats de la sala Bataclan en 2015. Una llei que ha implicat la militarització de desenes d'espais públics, com aeroports, estacions de tren o autobús, i fins i tot instituts i facultats universitàries.
Els episodis de violència policial no han parat de multiplicar-se. Durant les protestes contra la reforma laboral fa un any o contra les pujades d'impostos va haver milers de ferits i de detinguts. Les imatges de desenes d'estudiants d'institut agenollats i amenaçats per la policia en Mantes-la-Jolie van donar la volta al món com un exemple més de la brutalitat i la impunitat amb què actuen les forces de seguretat franceses. Els escàndols han sacsejat fins i tot a la pròpia seguretat privada del president, com demostra el cas Benalla, en què el responsable de la seguretat presidencial va ser gravat agredint un manifestant a terra durant la manifestació de l’1 de Maig de 2018 a París.
El caràcter reaccionari i racista de les forces de l'ordre franceses no és una cosa nova. Els recurrents aixecaments en els banlieue (suburbis), especialment en grans ciutats com París, són fruit d'aquesta repressió racista i classista que actua amb completa impunitat. L'assassinat per part de la policia d'Adama Traoré el 2016, la violació d'un jove per part d'un agent amb la porra, o l'assassinat aquest any de Cédric Chouviat mitjançant una maniobra “d’immobilització” similar a la que va acabar amb la vida de George Floyd, són només alguns exemples.
No és cap casualitat que París fos una de les ciutats europees on més massivament es van mobilitzar en repulsa a l'assassinat de Floyd i en solidaritat amb el moviment Black Lives Matter. Que Macron mostrés la seva solidaritat amb aquestes protestes demostra el seu grau de cinisme. La realitat és que res ha d'envejar en racisme i repressió ni a Trump, ni a l'extrema dreta de Marine Le Pen.
Tres anys de lluita sense treva contra el Govern Macron. La por a la rebel·lió social aprofundeix el gir autoritari
Des del triomf de Macron al maig de 2017, els atacs contra els drets laborals, els serveis públics i els drets democràtics no han deixat de succeir-se. I igualment ha passat amb la resposta de la classe treballadora i el jovent als carrers, en un cicle d'enormes mobilitzacions i molt radicalitzades. El que presentaven com a representant de la moderació i de centre liberal, s'ha convertit en el president més autoritari des de Charles de Gaulle.
Primer van ser les mobilitzacions contra la reforma laboral el 2017, contestades amb diverses jornades de vaga general i mobilitzacions massives al llarg i ample de tot el país. Posteriorment es va aprovar una reforma fiscal que, sota el pretext de redistribuir les càrregues, pujava impostos als pensionistes i els baixava a les rendes de capital. Finalment, a finals del 2019 va arribar el seu nou projecte estrella: la reforma de les pensions. Una reforma contestada massivament als carrers i que va donar lloc a la vaga de transports més llarga de la història de França. Fruit d'aquesta lluita es van eliminar del projecte els aspectes més sagnants, i posteriorment, després de la caiguda de Macron a les municipals del març de 2020, el projecte roman paralitzat.
Un altre exemple de la temperatura de la lluita de classes a França ha estat la mobilització permanent, molt radicalitzada, i basada en l'acció directa, de les armilles grogues. Un moviment durament reprimit, que es va guanyar la simpatia de la majoria de la societat, i que va obligar Macron a retrocedir i retirar la pujada dels impostos al dièsel. Una cosa que no va implicar ni la seva dissolució, ni que continuessin manifestant-se, confluint amb el moviment contra la reforma de les pensions a finals de 2019 en les majors mobilitzacions des del maig de 1968.
Macron –la "gran esperança" de França i d'Europa– sembla ferit de mort. Les últimes eleccions municipals van suposar un dur cop, no aconseguint l'alcaldia a cap ciutat de més de 100.000 habitants. Al mateix temps, l'esquerra –tant Els Verds com Mélenchon (en aliança amb el PS i altres partits)– va obtenir la victòria en grans ciutats com Lió i Marsella, recuperades de les mans de la dreta, o Bordeus, governada per la dreta des 1947. La debilitat mostrada per Macron el va obligar a remodelar el seu Govern, destituint al primer ministre.
La mobilització i la lluita és l'únic camí. Per una vaga general que acabi amb Macron i les seves contrareformes
Tal com han demostrat les armilles grogues, l'única forma d'acabar amb la Llei de Seguretat Global i la resta de contrareformes de Macron és mitjançant una mobilització continuada i contundent de la classe treballadora i el jovent fins a tombar el seu Govern.
De nou estan tornant a confluir les diferents lluites, com per exemple a Marsella, on la mobilització del 5 de desembre es va unir amb una marxa en homenatge a Zineb Redouane, una dona àrab de 80 anys assassinada ara fa dos anys per una granada lacrimògena llançada per la policia a casa seva durant la repressió contra les armilles grogues. Però potser el millor exemple va ser la tradicional mobilització de la CGT contra la precarietat laboral el primer dissabte de desembre, i que va acabar convertint-se en la primera manifestació massiva contra la Llei de Seguretat Global.
En aquest context, cal impulsar la lluita a un nivell superior. Un dels objectius d'aquesta llei és sens dubte poder colpejar al moviment obrer, i concretament tenir eines per afrontar les mobilitzacions, vagues i conflictes obrers que es multiplicaran fruit de la crisi econòmica. Així es prepara la classe dominant. El paper dels sindicats, i especialment de la CGT, més a l'esquerra i més combativa, és crucial. Preparar i convocar una vaga general que pugui canalitzar l'enorme malestar existent contra Macron és clau de cara a aconseguir derrotar els seus plans. Així és com per ara s'ha paralitzat la reforma de la pensions. Hi ha força per a això, però cal organitzar-la!
D'altra banda, Mélenchon i França Insubmisa han d'impulsar una estratègia de confrontació i mobilització als carrers. Plantejar, com ha assenyalat Mélenchon, que "el xoc frontal [amb Macron] no afavoriria la presa de consciència política" és un complet error, i només dóna balons d'oxigen a un Macron que agonitza.
La presa de consciència política es produeix a través de la lluita, de l'acció directa als carrers, d'experimentar en la pròpia pell què és realment l'aparell de l'Estat i la democràcia burgesa. Precisament, el moviment atresora una enorme experiència acumulada en els últims anys, el jovent i els treballadors francesos han anat per davant de les seves direccions en tots els conflictes abans esmentats, han estat ells els que han empès sempre des de baix i impulsat la unificació dels conflictes, establint comitès de lluita, etc. I així està passant amb les mobilitzacions de les últimes tres setmanes.
Plantejar –com també ho ha fet el líder de França Insubmisa– que cal refundar la policia "per reconstruir els vincles de confiança amb la societat" és una utopia reaccionària. Tal com Marx i Engels ja van explicar, sota el capitalisme, tant la policia com les forces de seguretat de l'Estat són homes armats al servei de la propietat privada. La policia capitalista és irreformable, encara que això no exclou exigir drets democràtics per a ells, que puguin organitzar-se sindicalment juntament amb la resta de la classe obrera, defensar el seu dret a la vaga, i realitzar propaganda en el seu si per dividir les seves forces en línies de classe, amb crides perquè es neguin a reprimir la població. Per descomptat que cal exigir la depuració d'elements reaccionaris i feixistes de les forces de seguretat de l'Estat i acabar amb la impunitat de què gaudeixen.
Cal organitzar una lluita seriosa i contundent als carrers, conformar comitès de lluita en els centres de treball, d'estudi i als barris, que aquests comitès impulsin l'organització de la vaga general, i paralitzar el país fins que Macron i el seu sequaços se’n vagin. Així és com es poden frenar els atacs, s'impulsa la presa de consciència, i així és com la classe treballadora i el jovent adquireix confiança en les seves pròpies forces i en la seva capacitat per a transformar aquesta societat.
