L'epidèmia del Coronavirus (2019-nCoV) que ha tingut el seu origen a la ciutat xinesa de Wuhan, amenaça amb sumir en el caos a tot el país, amb estendre’s per tot el món i amb tenir un impacte de conseqüències imprevisibles en la delicada i fràgil economia mundial.

Segons dades oficials, en el moment d'escriure aquestes línies el virus ha infectat a més de 20 mil persones i ha causat 425 morts a la Xina continental, a més d'una a Hong Kong i una altra a Filipines. Per la seva banda l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat l'emergència internacional a causa del creixent nombre de casos fora de la Xina.

El Govern xinès ha procedit a tancar completament la província de Hubei, deixant tancades a més de 48 milions de persones. Les imatges de Wuhan, la capital de la província, amb una població que supera la de Washington o Hong Kong, aïllada i custodiada per militars, han donat la volta al món.

Degradació social: terreny fèrtil per a les epidèmies

Hi ha diversos elements que expliquen el sorgiment i el desenvolupament d'aquesta nova epidèmia a la Xina. El primer factor que alimenta l'esclat d'aquesta crisi sanitària són les degradades condicions vida, de treball, habitacionals, d'higiene..., de la majoria de la població, combinat a més amb un sistema de salut privatitzat en gran mesura i amb una sanitat pública totalment insuficient i molt deteriorada.

La realitat en què viuen centenars de milers de milions de persones al país asiàtic contrasta enormement amb el desenvolupament econòmic de la segona potència mundial. Segons assenyala Geopolitical Futures, tot i que la renda per càpita xinesa se situa en més de 10.000 dòlars, la renda mitjana no arriba als 3.000 dòlars anuals per persona, baixant fins als 1.500 dòlars a les zones rurals, on viu el 53% de la població del país. Aquí, la majoria treballa en petites granges lluny de qualsevol centre sanitari, aigua corrent i clavegueram. La mateixa font dibuixa un escenari similar per l'àmplia majoria de la població urbana: un 60% de la mà d'obra realitza sis torns de treball setmanals d’aproximadament 13 hores. Per a milers de milions, el cansament extrem, l'explotació laboral salvatge i la pobresa són una dolorosa realitat.

Les condicions ambientals a les ciutats no són molt diferents. En zones urbanes, la mitjana de micropartícules suspeses en l'aire supera en 15 vegades el màxim recomanat per l'OMS, el que provoca que morin al país 1’6 milions persones a l’any per malalties vinculades a la pol·lució, una cinquena part de les morts d'aquest tipus a nivell mundial.

Com diem, la nefasta situació del sistema sanitari no fa més que afegir llenya al foc. La sanitat xinesa està en la seva major part privatitzada, fins al punt que el 32% de les despeses mèdiques són pagats pels pacients. Els malalts pobres, que amb gran esforç han pogut reunir alguns estalvis, es veuen obligats, en cas d'emmalaltir, a sacrificar-se per poder ser tractats, carregant de per vida amb deutes mèdics.

D'altra banda, la infraestructura pública és notablement escassa. Una dada bastant reveladora és el de la ràtio de pacients/metge; aquesta és més de el triple que la dels països desenvolupats. I no acaben aquí les dificultats, les barreres econòmiques s'aprofundeixen amb les barreres burocràtiques. Legalment, no es pot optar al subsidi públic si s'està lluny del lloc d'origen, així, pels camperols i obrers pobres, salvar les traves burocràtiques per accedir a un diagnòstic i tractament, es converteix en pràcticament una missió impossible. De fet, aquest factor és un clar indici que el nombre d'infectats pel Coronavirus pot ser molt més gran de què s'ha donat a conèixer.

A més, cal afegir l'amuntegament en què viuen les capes més humils a les ciutats xineses. Això és encara pitjor en el cas dels immigrants provinents d'altres països asiàtics, sent milions els que s'apinyen per desenes en petits habitatges. Cal esmentar també les brutals aglomeracions que es produeixen en els serveis de transport públic.

En definitiva, la situació dels centenars de milions de treballadores, treballadors i les seves famílies sobre els quals se sustenta el ràpid desenvolupament industrial del capitalisme xinès suposa el context ideal per provocar un brot víric i que aquest es converteixi en epidèmia. No hi ha cap dubte que el model d'urbanisme xinès, unit a la pobresa sagnant, l'explotació laboral, la contaminació i la manca de sanitat fan extremadament vulnerable a la majoria de la població davant de malalties infeccioses com la del Coronavirus.

Un règim irresponsable i negligent

L'altre element que explica l'explosió d'aquesta nova epidèmia és la negligència burocràtica endèmica que corroeix totes les institucions i organismes del règim xinès. Molts analistes, fins i tot aquells que treballen per a periòdics pro-governamentals, han coincidit en assenyalar el perill que es repeteixi la crisi de la SARS (Síndrome Respiratori Agut Greu) de 2003. Aquell virus, de la mateixa família que l'actual, va provocar 765 morts a tot el món i pèrdues econòmiques estimades en uns 500 milions de dòlars, un 0,6% del PIB mundial. Durant aquest brot, l'administració xinesa no va poder evitar que transcendís a l'opinió pública el fet que hi va haver una política conscient d'ocultació d'informació, manipulació de dades, al que es van unir constants negligències. Això va suposar un dur cop per a la credibilitat del Govern i les institucions del gegant asiàtic, quedant en evidència que, si no hagués estat per la incompetència del règim, l'impacte d'aquest brot hauria estat molt menor.

En el cas del Coronavirus de 2020, l'ocultació de dades sobre el nombre d'infectats i la lentitud a l'hora d'aïllar i tractar els primers malalts ha tornat a repetir-se. Un estudi publicat per la revista mèdica britànica The Lancet el passat dijous 30 de gener, sustentant les seves conclusions en projeccions estadístiques basades en el desenvolupament d'altres crisis similars, assenyala que el virus probablement es va propagar setmanes abans del que havien informat els funcionaris xinesos; que unes 75.000 persones es podrien haver infectat a Wuhan des del 25 de gener i que és possible que l'epidèmia estigui creixent de manera important en diverses ciutats de la Xina, de manera que la mida real de l'epidèmia pot encara no estar clar. El retard a l'hora de prendre mesures de contenció ha estat determinant perquè el Coronavirus s'hagi estès a tota la Xina, hagi traspassat les seves fronteres i s'hagi convertit en una amenaça mundial.

Com una mostra del grau de negligència dels funcionaris del règim, només quatre dies abans del tancament de la ciutat, el 19 de gener, va tenir lloc al centre de Wuhan el tradicional banquet de primavera, amb més de 400 mil famílies reunides; les celebracions van continuar amb l'expedició de 200 mil entrades a museus i atraccions de la ciutat. Després de ser interpel•lat per aquestes negligents actuacions, Zhou Xianwang, alcalde de Wuhan, va justificar la seva actuació argumentant que va autoritzar aquests actes ja que els científics desconeixien la forma exacta de contagi. Si bé això és cert, també ho és, en primer lloc, que el protocol per prevenir l'expansió d'un virus desconegut recull com a qüestió bàsica l'evitar aglomeracions d'aquest tipus; a més en aquest cas concret i ja per aquestes dates, les recomanacions del personal sanitari, en la mateixa línia que les de l’OMS, van assenyalar de manera inequívoca que calia evitar qualsevol tipus de reunió de multituds.

Amenaça a l'economia mundial

El Coronavirus, en un context d'alentiment econòmic global, ja està tenint un fort impacte sobre l'economia mundial, tot i que la repercussió total encara és impossible de quantificar.

Dilluns 30, les principals places borsàries xineses, les borses de Xangai i Shenzhen, van caure un 7’72% i un 8’45%. També l'Índex Nikkei del Japó va tocar el seu mínim en tres mesos. A més, les mesures de contenció que el Govern xinès està implementant tindran, inevitablement un fort impacte en l'activitat econòmica del gegant asiàtic i per extensió en l'economia mundial. Wuhan, epicentre de la crisi, ara tancada, és un dels principals nuclis en la producció automobilística i d'acer. En total aporta el 1’6% del PIB xinès, l'equivalent al PIB de Portugal.

El Govern ha ordenat l'extensió de les vacances pagades per l'Any Nou. Empreses com McDonald’s i Starbucks han tancat desenes de milers de botigues, els parcs temàtics de Disney han suspès la seva entrada, mentre que l'activitat a les fàbriques de Tesla, Nike, Coca-Cola, Apple i Deere&Co està sota mínims. També les entrades per turisme han caigut en picat, en part perquè aerolínies com American, Delta, Lufthansa, British i United han cancel•lat els seus vols a aquest país.

D'altra banda, està per veure el grau de profunditat en el qual estaran afectats els intercanvis comercials entre la resta de el món i la Xina -el PIB depèn un 20% de les exportacions- i fins a quin punt els EUA, en el marc de la disputa comercial permanent que manté amb el gegant asiàtic, pugui estar temptat a aprofitar-se de les circumstàncies per colpejar al seu poderós competidor oriental.

La repercussió econòmica de la SARS el 2003 va ser important. Un estudi dut a terme llavors per la Universitat de Corea va concloure que la Xina va perdre un punt de creixement del seu PIB, i el món, un 1’3%.

La posició de la Xina com a potència econòmica mundial és avui més gran que el 2003. Per exemple, si en aquell any la seva contribució a l'economia mundial era de 1’6 bilions dòlars, el 2019 va ser de 14 bilions. Des d’aleshores la Xina ha passat de representar el 4% del PIB mundial a més 16%, i és responsable d'un terç el creixement mundial.

David Lafferty, estrateg de la gestora francesa Natixis IM, explica que "el brot està afectant la Xina en un moment inoportú" ja que el seu creixement està en fase de desacceleració i calcula que, "probablement l'emergència sanitària restarà entre un 1% i un 2% al PIB anual". I aclareix que, si la crisi s'allarga, aquestes previsions poden quedar-se curtes.

El Coronavirus posa més llenya al foc al creixent descontentament social a la Xina

La crisi sanitària, la seva gestió i les seves encara incertes conseqüències estan suposant un fort desgast pel règim. A Hong Kong, després d'un any marcat per les protestes, el Coronavirus s'ha convertit en un element més d'enfrontament entre les masses, les autoritats de Pequín i els titelles que governen l'ex-colònia britànica. Sindicats de metges han denunciat que tant el Govern com els hospitals no han proporcionat els suficients recursos per contenir l'epidèmia, raó per la qual el dilluns 30, 1.000 metges es van declarar en vaga, reclamant, a més el tancament de la frontera amb la Xina continental. Alhora, els activistes reclamen la retirada de la llei que prohibeix usar màscares protectores, implementada com a mesura repressiva contra les mobilitzacions dels mesos anteriors.

Així mateix, el descrèdit del règim dins de les seves pròpies fronteres està en ascens. Una mostra de la magnitud del qüestionament són les crítiques provinents des del propi entorn del Partit Comunista Xinès (PCX); al diari South China Morning Post, històricament afí al règim, es pot llegir: "sembla que el brot de SARS no va canviar la mentalitat dels buròcrates de mantenir els seus negocis, i continuen posant les seves carreres polítiques per davant de bé públic".

Com hem explicat el desenvolupament d'aquesta nova epidèmia vírica té relació directa amb les nefastes condicions de vida a les que el capitalisme xinès condemna a la majoria de la població. A la voracitat de les empreses, a l'enverinament de l'aire i l'aigua, a la demolició del sistema públic de salut i la seva privatització, a les deplorables condicions higièniques dels barris i dels habitatges de la classe obrera i els camperols pobres, a la inoperància burocràtica, etc. Aquesta és la crua veritat del capitalisme xinès, una realitat que té una altra cara: capitalisme és sinònim de lluita de classes, i amb una classe obrera jove i cada vegada més poderosa, les circumstàncies perquè esclati una revolta social que faci trontollar el poder de la burgesia xinesa i la burocràcia podrida del règim i del mal anomenat Partit Comunista Xinès no deixen d’enfortir-se.