Des de la seua arribada al poder, fa tan sols dues setmanes, el Govern del neofeixista Javier Milei, integrat per representants directes de les altes finances i l'oligarquia terratinent i industrial, no ha parat d'aplicar a cop de decret mesures que representen el major atac a la classe obrera argentina i els drets democràtics des de la fi de la dictadura militar.
Fins a un mitjà de comunicació tan poc sospitós d'esquerres com El País definia el "decret de necessitat i urgència" (DNU) com "un desballestament de l'Estat". El text, que va ser presentat el 20 de desembre passat, elimina més de 300 normes i dona via lliure a l'acomiadament de milers de treballadors públics.
Aquest mega decret s’uneix a la presentació al Parlament de l'anomenada Llei Òmnibus ("Ley de Bases y Puntos de partida para la libertad de los argentinos") que augmentaria les competències i poder en mans de Milei. Aquesta aberració legal dona un fortíssim impuls a la privatització d'empreses públiques i serveis socials, a més de reforçar legalment i judicialment el poder patronal amb l'objectiu de posar de genolls el moviment obrer argentí i fer un salt qualitatiu en la precarització de les condicions de treball.
Aquesta ofensiva descarnada per omplir les butxaques de l'oligarquia, i les mesures repressives salvatges per dur-la a terme amb èxit, han desfermat l'eufòria entre els capitalistes i disparat a l'alça la Bossa.
I encara alguns deien que Milei no era el candidat de la burgesia
Entre els controls eliminats destaquen el de l'obligació de garantir l’aprovisionament intern d'aliments de primera necessitat i senyalització de preus mínims; la llei de lloguers, reduint els drets dels llogaters al no-res i concedint poder absolut als especuladors; i les mesures que impedien a les asseguradores mèdiques privades fixar lliurement els preus i augmentar el seu poder i extensió, substituint una xarxa pública cada vegada més colpejada i sotmesa a retallades.
Però el punt que més anhelaven els empresaris, i que han aplaudit amb les orelles, és la brutal contrarevolució contra els drets laborals i el poder dels sindicats en els grans i petits centres de treball.
El decret del Govern Milei elimina les multes a empresaris que no registrin els seus treballadors, legalitzant així l'explotació a la carta i la vulneració de les lleis laborals. També augmenta el període de prova de 3 a 8 mesos i elimina l'obligació de pagar hores extres, permetent estendre la jornada laboral fins a 12 hores. El DNU estableix limitacions a la ultraactivitat dels convenis i modifica lleis que regulaven la subcontractació i el teletreball en la mateixa línia de garantir llibertat absoluta en la contractació i explotació de la força laboral.
L'acomiadament lliure pràcticament queda legalitzat. Els empleadors podran acomiadar sense cap indemnització ni trava legal aquells treballadors i treballadores terceritzats o externalitzats, que representen un percentatge cada vegada més gran de la classe obrera. A les petites empreses es legalitza la possibilitat de registrar com a autònoms fins a 5 treballadors, deixant-los fora de qualsevol protecció laboral. A això s'uneixen més facilitats per acomiadar la mà d'obra de les empreses públiques o contractada directament per grans empreses del sector privat. El decret ja ha suposat l'acomiadament de 5.000 empleats públics amb contractes realitzats durant l'últim any. Com estableix el decret i han denunciat els sindicats, aquests acomiadaments seran continuats per molts anys.
Per garantir l'aplicació d'aquestes mesures, el DNU estableix unes lleis anti-vaga que busquen doblegar l’espinada del moviment obrer i sindical argentí, establint serveis mínims obligatoris que afecten més del 60% de la producció, incloses àrees fins ara no regulades ni limitades, impedint el dret a vaga dels treballadors externalitzats i considerant il·legals formes de lluita que el moviment obrer argentí ha desenvolupat des de fa dècades com el bloqueig de portes o les preses d'empreses.
Aquesta legislació anti-vaga s'uneix al neofeixista i antidemocràtic protocol contra manifestacions i talls de carretera que ja va ser presentat per la ministra de Seguretat Patricia Bullrich, com denunciem en articles anteriors, i que castiga amb multes estratosfèriques, privació de subsidis i fins i tot penes de presó a qui participi en vagues i manifestacions que el Govern declari il·legals o contra l'interès públic. La cosa arriba a tals extrems que les reunions de més de tres persones hauran de ser autoritzades pel Ministeri de Seguretat, i la policia disposarà d'un ampli catàleg de motius pels quals poder disparar sense preguntar, emparats per l'argument que ho fan en defensa pròpia.
Un Govern d'oligarques encapçalat per un feixista
La brutalitat d'aquestes mesures, i la velocitat de vertigen amb què estan sent aplicades, no és casualitat. Com venim assenyalant des d'Esquerra Revolucionària, i milions d'oprimides i oprimits comprenen instintivament, era un greu error infravalorar el perill que representava Milei i negar-se a caracteritzar-lo com el que és: un element neofeixista, que compta amb el recolzament de la burgesia argentina per imprimir un gir cap al totalitarisme utilitzant els mecanismes d'una democràcia capitalista molt degradada.
Que sectors de l'esquerra, inclosos alguns que es denominen revolucionaris, trotskistes o comunistes, menyspreessin aquest individu, catalogant-lo com un outsider que no representava la burgesia argentina (l'alternativa de la burgesia era Massa, deien), o insistissin que la classe dominant el faria passar per l’adreçador i controlaria els seus excessos, mostra com d'estúpid és el doctrinarisme i l’arrogància d'aquests "teòrics" de pa sucat amb oli que una i altra vegada recorren a fórmules buides per justificar els seus errors.
Quina lamentable manera de menysprear el mètode marxista! Seguir insistint que Milei és un "element accidental" i que no representa la classe dominant, o que aquesta no vol un enfrontament social, només contribueixen a paralitzar la resposta i facilitar que segueixi avançant.
La realitat és molt tossuda. Milei està actuant amb una decisió i audàcia que recorden la mostrada en altres moments històrics per diferents dirigents feixistes. Els sectors decisius de la classe dominant, pressionats per la profunditat de la crisi del capitalisme argentí, són conscients que l'enfrontament és inevitable. I, veient l'empenta i ascendència que ha aconseguit Milei sobre les capes mitjanes, i fins i tot sobre sectors desmoralitzats i lumpenitzats de la població treballadora durament colpejats per la crisi, han apostat per anar a totes i recolzar-se en aquest element neofeixista per aplicar una agenda de retallades i atacs per la qual portaven anys sospirant i que els Governs de dreta anteriors no havien pogut aplicar fins on necessitaven.
I a això cal afegir-hi que el descrèdit i la passivitat dels dirigents peronistes més a la dreta juntament amb els titubejos de la burocràcia sindical a l'hora de respondre als atacs l’estan envalentint encara més.
L'ofensiva reaccionària i repressiva d'Argentina està servint d'exemple i punt de referència a la ultradreta i la dreta tradicional, cada vegada més radicalitzada, en altres països. D'aquí la presència d'una caterva de dirigents, si l’un reaccionari l’altre encara més, en la presa de possessió de Milei, i les declaracions posteriors de tots ells mostrant el seu entusiasme per la moto-serra de retallades socials i atacs a la classe obrera que està llançant la burgesia argentina.
Per una vaga general massiva i una política revolucionària de front únic
Malgrat el xoc inicial que va produir la derrota electoral, i de l'absència d'una crida i un pla de lluita clar i decidit per part dels dirigents dels sindicats, la classe obrera argentina, el moviment piqueter i feminista i l'esquerra militant estan entenent el perill mortal al qual s'enfronten i donant un exemple de valentia i decisió.
Els piqueters i els moviments de base més combatius van desafiar el protocol anti-protestes al carrer amb diverses manifestacions massives. Malgrat la repressió i les detencions, les protestes han seguit pràcticament a diari des que es va anunciar el DNU. I en aquestes manifestacions creix el clamor exigint als dirigents sindicals de la CGT i les dues centrals en què es va dividir la CTA que convoquin una vaga general ja. Increïblement, aquests dirigents encara criden a la calma i es resisteixen a plantejar la vaga general, insistint que és possible asseure's a negociar amb Milei i les organitzacions patronals un ajust i retallades menys dures.
La magnitud de l'atac i la pressió des de baix ja ha obligat la direcció de la principal central sindical, la CGT, a convocar vaga general el 24 de gener coincidint amb l'inici de la discussió de la Llei Òmnibus al Congrés i és previsible que les altres centrals se sumin.
Aquest és un primer resultat de les manifestacions impulsades per les bases sindicals més combatives els últims dies, on milers de manifestants exigien a crits als dirigents sindicals posar data ja a la vaga general. Ara la clau és que aquesta convocatòria no es quedi en una mesura aïllada organitzada des de dalt per deixar anar pressió com ha succeït en el passat amb altres vagues convocades per la burocràcia sindical. Per impedir-ho la clau és l'organització i mobilització des de baix, des de les bases obreres i piqueteres, amb assemblees i comitès de vaga escollits democràticament a cada centre de treball i per barris, que a més d'organitzar la vaga, impulsin la mobilització de desocupats, veïnes i veïns, inclosa l'autodefensa de les manifestacions i vagues contra la repressió de la policia, infestada d'elements feixistes.
Per impulsar aquestes polítiques, els dirigents de l'esquerra anticapitalista argentina, la principal expressió electoral de la qual en aquests moments és el FIT-U, han de participar colze a colze amb les bases peronistes en totes les manifestacions i vagues, cridant els seus dirigents i militants a combatre junts, en unitat d'acció, els atacs del moviment neofeixista de Milei i el Govern de l'oligarquia presidit per aquest element.
Els oprimits a l'Argentina, com a la resta del món, tenim força, memòria històrica, coratge i valentia per derrotar aquesta brutal ofensiva i donar un gir de 180º a la situació. Però aquesta força, si vol desplegar-se plenament i vèncer, necessita una política revolucionària de front únic i un programa socialista.
Argentina torna a estar al centre de l'huracà, i el que allà passi en els pròxims mesos tindrà enormes conseqüències per a la classe obrera mundial.
