El poder polític i econòmic ha d'estar en mans dels treballadors i el poble!

Derrotes electorals de la dreta i augment del malestar contra la burocràcia

Després del triomf del govern a les dues últimes eleccions i de tenir temporalment el domini polític amb l'Assemblea Nacional Constituent (ANC) sobre la dreta, que s'havia proposat prendre el poder de forma violenta, molts van arribar a pensar que el govern per fi s'enfrontaria als problemes reals del poble. La terrible crisi econòmica fa impossible viure amb l'escassa quantitat de diners que percep qualsevol treballador, demostrant que econòmicament no es va aconseguir derrotar la burgesia. La inflació a finals del 2017 supera aproximadament els 4 dígits. Segons xifres extraoficials és de 2.616%. Només en el mes de Desembre va ser del 85%, amb una cistella bàsica de Bs. 5.594.119,73 amb un salari mínim de Bs. 248.510,00 i el bo d'alimentació en Bs. 549.000.

En aquest context moltes persones necessitades han posat totes les seves esperances en la compra dels productes que són venuts per l'executiu a través dels CLAP (Comitès Locals d’Abastament i Producció), el valor mitjà és de Bs. 25.000. Quan es va impulsar els CLAP s'esperava que fossin organismes de poder popular, elegibles i revocables pel propi poble, sotmesos al control d'assemblees i que servissin per a garantir una lluita real contra el desproveïment. Però el govern els va concebre des del principi com una mesura purament assistencialista i clientelar, que li permetés augmentar el seu control, i ha fet tot el possible per impedir una participació real en els mateixos del poble. El resultat d'aquesta concepció burocràtica és que els CLAP presenten cada vegada més problemes de distribució, incapacitat i fins i tot corrupteles. Això porta a alguns sectors del país a protestar, aguditzant les contradiccions en diverses ocasions.

Aquesta situació es va agreujar per l'anunci incomplert del govern durant el mes de Desembre, del promès pernil nadalenc, que no va cobrir les expectatives, per la corrupció, incapacitat, sabotatge intern i extern i l'evident enfrontament entre la burocràcia per interessos personals. Els productes promesos van arribar en molt poques quantitats, generant un enfrontament social, estimulant-se fins i tot saquejos puntuals de comerços, coberts i transports en diferents regions, tenint una resposta immediata dels mitjans repressors de l'estat i fins i tot dels grans empresaris, que van contractar grups parapolicials per seva custòdia. Tot i que no es va arribar a fer saquejos generals com en el "caracazo" de 1989, això mostra la situació límit a què s'ha arribat. Aquest escenari, que encara es manté a principi de l'any, s'ha fet fins i tot més violent, amb el robatori de bestiar, esquarterat en el mateix lloc, permetent-li a la burgesia l'excusa perfecta per acaparar i aguditzar l'especulació, creant més escassetat.

L'única alternativa que va trobar la direcció burocràtica va ser intervenir els supermercats baixant els preus dels productes al valor que estava abans del 15 de Desembre (ja de per si bastant especulatius) tot i haver estat acordats amb el SUNDDE. Una altra mesura va ser dipositar diners a través del carnet de la pàtria, ambdues per intentar baixar la pressió als carrers. Aquesta situació de crisi està portant a alguns sectors de la població a emigrar del país, segons xifres extraoficials han sortit de Veneçuela 3 milions de ciutadans durant els últims anys.

La negociació a la República Dominicana i la recerca d'un pacte amb la burgesia

Mentrestant, a la República Dominicana el govern i l'oposició de dreta s’asseien en una taula de negociació per suposadament buscar una sortida a la situació de crisi política, econòmica i social. Però la realitat és que el que estan demostrant aquestes negociacions i les mesures capitalistes que està aplicant el govern és que tant el govern veneçolà com els dirigents del PSUV, malgrat tota la seva retòrica sobre el socialisme i el llegat de Chávez, no tenen cap intenció d'aplicar mesures que millorin les condicions de vida del poble enfrontant-se a la burgesia i estan disposats a acceptar, en la pràctica, totes les mesures que estan exigint els empresaris veneçolans i estrangers i de les quals, per descomptat, els líders de la MUD són defensors des de sempre. Les reunions a la República Dominicana de cap manera són per solucionar els problemes bàsics dels més necessitats sinó per a intentar dur a terme un nou pacte de governabilitat com el signat després de la caiguda de la dictadura de Pérez Jiménez entre adecos i copeyanos i que va portar al establiment de la IV República puntofijista.

La classe més colpejada per les polítiques capitalistes que està aplicant el govern, buscant aquest acord amb la burgesia, ha estat la dels treballadors. El seu salari s'ha anat desvalorant, fins i tot sectors que sempre s’han considerat privilegiats, com són els treballadors de PDVSA. Durant els últims dies els treballadors petroliers han estat protestant, igual que al Metro de Caracas, Corpoelec, les empreses bàsiques de Guaiana entre d'altres, on han estat acomiadats alguns per reclamar i altres estan renunciant massivament. Aquesta situació està afectant els serveis públics com inclusivament a la producció petroliera, on es denuncien paralitzacions de trepants i sistema de bombaments de petroli.

El govern ha decidit prendre el camí de gestionar el capitalisme, sense canviar les relacions de producció i sotmetent-se al mercat capitalista, recorrent a mesures cada vegada més desesperades com ara amb la idea del "petro" (una moneda digital impulsada per l'estat veneçolà) a la recerca d'obtenir divises que li permetin seguir important. Però amb això estaria aprofundint en el joc perillós i especulatiu, reforçant els esquemes d'una economia de rendisme petrolier, triangulació comercial, endeutaments directes amb transnacionals i privatitzacions simulades de la indústria petroliera. Encara que intentin presentar el petro i altres mesures similars com l'intent de no dur a terme un lliurament directe a l'FMI o amb el Conveni de Cooperació de Xangai, la realitat és que això significa llençar-se al capitalisme més especulatiu i corrupte i el resultat només pot ser una crisi molt més greu del que ens puguem suposar.

Què cal fer davant d'aquest escenari tan complicat on es poden presentar diferents perspectives? L'única alternativa que podria fer front al col·lapse econòmic que viu Veneçuela és una política revolucionària conseqüent basada en les idees marxistes. Però com hem explicat, el govern i la burocràcia van en la direcció oposada a aquest camí.

Per un front unitari de l'esquerra crítica del chavisme amb un programa veritablement socialista, anticapitalista i antiburocràtic

Encara que facin declaracions oficials parlant de socialisme i fins i tot de marxisme, celebrin públicament l'aniversari de la Revolució Russa d'Octubre de 1917, i fins i tot facin referència demagògicament a Lenin i Trotsky, Maduro i la resta de dirigents no tenen cap intenció de basar-se en el poder de la classe obrera per expropiar els rics i planificar democràticament l'economia com sí van fer Lenin i Trotsky a Rússia el 1917 per derrotar el sabotatge econòmic, l’explotació i la misèria del capitalisme. Tot el contrari. Aquells que defensen el poder dels treballadors per acabar amb el capitalisme i la burocràcia, la construcció d'un genuí estat revolucionari basat en la democràcia obrera i l'expropiació de la burgesia són avui perseguits i atacats pels dirigents del PSUV. En canvi, aquells que es dediquen a donar discursos parlant de socialisme, del llegat de Chávez i fins i tot de control obrer per després aplicar mesures capitalistes i atacar als treballadors i al poble prosperen, acaben dirigint empreses de l'estat i fent negocis amb els capitalistes a costa del poble.

El resultat d'aquestes polítiques si la classe obrera no aconsegueix posar-se al capdavant de la revolució desplaçant a buròcrates i capitalistes només pot ser la derrota de la revolució, o bé a mans d'un govern de la MUD recolzat per l'imperialisme nord-americà o bé de la pròpia burocràcia que intenta consolidar un capitalisme sota el seu propi control i de les potències també imperialistes com Rússia o la Xina.

En un moment històric de crisi orgànica del capitalisme a nivell mundial, qualsevol dels dos desenvolupaments només és possible duent a terme un atac sense precedents contra els drets i condicions de vida dels treballadors, el que significaria un malson per al poble, sense que poguéssim descartar arribar a un estat fallit i una intervenció estrangera sota l'excusa de controlar els efectes en tota la regió. O al fet que es pugui imposar un govern bonapartista des de sectors militars o d'extrema dreta.

Per evitar aquests possibles escenaris de triomf definitiu de la contrarevolució i malson per al poble hem de tenir clar que qualsevol mesura ha de servir per a la construcció real d'un Estat on el poder de gestionar-ho tot estigui a les mans dels treballadors i el poble oprimit. Per arribar a aquest estat és imprescindible desenvolupar una política d'independència de classe que permeti agrupar els sectors crítics del chavisme i a tots els lluitadors anticapitalistes entorn a un veritable programa socialista, anticapitalista i antiburocràtic.

És necessària la unitat de les organitzacions d'esquerra veritablement revolucionàries per poder enfrontar la situació. Això es va evidenciar amb el triomf dels companys al municipi Simón Planas a les Eleccions Municipals a l'Estat Lara, malgrat els obstacles burocràtics i no ser acceptat pels òrgans de l'estat burgès, van guanyar un espai identificant-se amb la classe obrera i el poble oprimit. Aquesta unitat ha de tenir com a objectiu la presa del poder per destruir l'estat actual controlat pels buròcrates i capitalistes, que cada dia crea gran bretxes entre rics i pobres, i que segueix sent un estat burgès, i aixecar al seu lloc un veritable estat revolucionari sota la administració directa dels propis treballadors i el poble.

Tot el poder polític i econòmic ha d'estar en mans dels treballadors i el poble!

Per a això hem de defensar que el poder passi de mans dels ministeris, governacions i alcaldies a consells i comunes formats pel propi poble i la classe obrera, de manera que tots els càrrecs públics i funcionaris de l'estat a nivell local, estatal i nacional siguin elegibles i revocables en tot moment i estiguin sotmesos permanentment a les assemblees de treballadors i del poble. Cap càrrec ha de cobrar un salari superior al d'un treballador qualificat i totes les tasques que siguin possibles s'han de fer de manera rotatòria per evitar la burocratització i la corrupció.

El control i administració directa dels mitjans de producció per part dels treballadors i el poble és vital per acabar tant amb el sabotatge capitalista com amb la corrupció i enriquiment dels propis burgesos i de la burocràcia. Mentre no es prenguin les grans empreses, el sabotatge de la producció seguirà. No fem res amb intervenir aïlladament els supermercats que no arriben al fons del problema: les empreses han d'estar sota control dels treballadors al costat de les comunitats.
El control del comerç exterior és essencial: no podem seguir lliurant dòlars a qui se'ls ha emportat.

No podem seguir permetent que el nostre salari real es perdi amb bonificacions ja que els nivells de plusvàlua seguiran augmentant en benefici dels burgesos malgrat la seva crítica al govern.

Hem de crear un front de treballadors contra els acomiadaments a l'administració pública i a l'empresa privada, organitzant grans mobilitzacions i protestes multitudinàries. És inadmissible que se segueixin acomiadant treballadors per lluitar pels seus drets més bàsics com són l'alimentació i la salut.

Igualment, hem d'enfrontar les intencions dels països imperialistes com el nord-americà d'intervenir i envair sota l'excusa de la pau, defensa i estabilitat de la regió, perquè part del nostre problema és el bloqueig financer i submissió del mercat capitalista. Alhora hem de combatre també l'explotació i atacs als drets dels treballadors en les empreses propietat de capitalistes xinesos o russos, o implementades mitjançant empreses mixtes juntament amb la burocràcia. Els nostres únics aliats són els pobles i la resta de la classe obrera mundial, els governs i les burgesies de la Xina, Rússia, Iran i altres països tenen els seus propis interessos, imperialistes, que no tenen res en comú amb els nostres.

La situació és greu i és inevitable que l'elevació de les protestes pugui portar a una revolta popular que, si es troba sense una direcció revolucionària conscient, podria portar a la presa del poder a un sector d'extrema dreta. Està en les nostres mans construir aquesta alternativa revolucionària.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per lluitar per aquest programa.