El capitalisme travessa un període de convulsions sense precedents des dels anys 30 del segle passat. La guerra imperialista a Ucraïna, el genocidi sionista a Gaza i la invasió del Líban per part de l'Estat d'Israel, que busca desesperadament començar una guerra contra Irán que incendï tot l’Orient Pròxim, o l’auge global de l’extrema dreta i unes eleccions als Estats Units sota una polarització i una violencia no vistes des de la guerra civil nord americana… Son exemples que confirmen un canvi profund en les relacions internacionals.
Però tots aquests esdeveniments estan marcats per un fet que està definint la realitat del segle XXI: l’ascens de la Xina com a gran potència econòmica mundial i la lluita aferrissada que EEUU està lliurant per mantenir una supremacia obertament controlada. Cap procés fundamental en la política mundial pot entendre's fora d’aquest marc.
La humiliant retirada de l'imperialisme nord americà de l’Afganistan fa ara ja tres anys, que va ser un cop ben fort i un salt de qualitat en el seu decaïment, es suma a un de encara més envergadura: la derrota a Ucraïna després de dos anys de guerra i una despesa de 175.500 milions de dòlars.
L’aposta ha sigut tan forta que el règim reaccionari de Zelenski s’ha convertit en el major receptor d’ajuda estatunidenca. Però malgrat aquesta intervenció multimilionaria, que està pagant la classe treballadora nord americana, cada vegada sembla més inevitable la victòria de Rusia, cosa que tampoc es pot entendre sense el decisiu recolzament xinès al règim de Putin.
Lenin va explicar a la seva magnífica obra L’Imperialisme, fase superior del capitalisme que “el tret característic del període que ens ocupa és el repartiment definitiu del planeta, definitiu no en el sentit de que sigui impossible repartirlo de nou - al contrari nous repartiments son possibles i inevitables” Precisament és aquesta nou repartiment encapçalat avui per la Xina, el que esta configurant un nou ordre mundial que només es pot resoldre mitjançant l'ús de la “força econòmica, financera i militar”.
Una potència econòmica sense semblança.
La Xina s’a convertit en el gran motor de l’economia mundial com a principal potència manufacturera, i supera registres fundamentals als Estats Units, la Unió Europea o Japó. Ja domina sectors capdavanters com el de les noves energies verdes, el cotxe elèctric o la fabricació de panells solars, i ja s'ha imposat en el lideratge de l'explotació i la comercialització de matèries primeres estratègiques i en el coneixement científic aplicat a la industria. Ha aconseguit alhora generar un mercat intern dinamic, del que les exportacions estatunidenques, alemanyes i japoneses en depenen.
El règim de Beijing esta construint una xarxa d'aliances i acords comercials com la Nova Ruta de la Seda a Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i Orient Mitjà que esta desplaçant l’imperialisme nord americà i convertint al gegant asiàtic en el nou director i organitzador del comerç mundial.
L’estudi recent Xina és l'única superpotencia manufacturera del món: un esbós del seu ascens [i], publicat aquest mateix any, assenyala que “la seva producció supera a la dels nou següents majors fabricants junts” i descriu un colossal desenvolupament industrial:
“Respecte la producció bruta, la participació de la Xina és tres vegades més gran que la dels Estats Units, sis vegades més gran que la del Japó i nou vegades més gran que la d'Alemanya (...) La industrialització de la Xina no te precedents. La última vegada que “el rei de la industria manufacturera” va ser destronat va ser quan EEUU va superar al Regne Unit just abans de la Primera Guerra Mundial. Estats Units va trigar casi un segle en arribar al cim; en canvi entre Xina i Estats Units s’ha produït en uns 15 o 20 anys. En resum, la industrialització de la Xina desafia tota comparació.
(...) La Xina va començar la carrera una mica per davant del Canadà, Gran Bretanya, França i Italia. Va superar a Alemaya el 1998, a Japó el 2005 i a Estats UNits el 2008. Des de llavors ha més que duplicat la seva quota mundial, mentres que la de EEUU ha caigut tres punts percentuals. Si es tractés d’una carrera de cavalls en directe, l’avorriment hauria allunyat a la majoria d’espectadors ja fa anys”
Aquestes dades aclaparadores son corroborades per òrgans de la burguesía estadounidenca com The Wall Street Journal, un dels principals portaveus del capital financer: “L’avantatge xinès, que durant molt de temps ha sigut un punt delicat als Estats UNits també ho és cada cop a més lloc.(...) la balança comercial a 12 mesos de la Xina amb Estats UNits ha augmentat en 49.00 milions de dòlars des de 2019, ho ha fet en 72.00 milions amb la UE, 74.000 milions amb Japó i les economies recentment industrialitzades d'Àsia i uns 240.000 milions amb la resta del món” (29 d’Agost 2024) És a dir, la dependencia dels EEUU, la UE i la resta del mon respecte la Xina no para d’augmentar.
Aquestes dades expliquen perquè la maquinària de propaganda occidental no deixa d’alertar sobre la suposada “debilitat d’una economia exportadora incapaç de generar un mercat intern potent”. Una afirmació que no es correspon a la realitat. El desenvolupament de les forces productives a la Xina ha suposat, tal com va passar en el seu moment amb Gran Bretanya o EEUU, la conformació dna creixent classe mitjà, incloent amplis sector de la classe obrera que s’ha beneficiat de les pujades salarials desconegudes a la resta del mon.
Al 2023, segons dades de l’Oficina Nacional d'Estadística, els salaris reals a les empreses públiques van créixer el 5,5%, i en el sector privat el 4,5%, amb augments de més del 11% i el 13% en el sector miner i financer respectivament.
Xifres que es repeteixen any rere any fruit de la considerable acomulació capitalista produida al país i de la seva expansió econòmica com a potència imperialista. Això és el que ha permès a la seva classe dominant, la burgesia i la burocracia d'aquest règim del capitalisme de l’Estat - que no te res a veure amb el socialisme o l’internacionalisme-, poder fer concecions que han millorat parcialment les condicions de vida de la població i garantitzar una pau social valiosa, cosa impensable a Occident.
Aquesta estabilitat interna és un dels seus més gran avantatges competitius respecte a l’imperialisme nord americà o europeu, com ho va ser per als EEUU als anys 20 i fins i tot 30 del segle passat respecte a Gran Bretanya, Alemanya o França.
L’informe mencionat abans és molt clar al respecte: “durant el seu ascens la condició de superpotencia manufacturera, el GGR (Índex de Competitivitat GLobal) de la Xina és va disparar (...) la major part d’aquest creixement és va produir entre 1999 i 2004 (...) per això molts pensen que és una economia enormement dependent de les exportacions. Però la historia no acaba al 2004 (...) És cert que la primera etapa (...) va implicar que les exportacions creixessin més ràpid que la producció (de manera que augmenta el GGR), però posteriorment la producció va augmentar més ràpid que les exportacions (...) Això dissipa el mite de que l'èxit de la Xina pot atribuir se completament a les exportacions. A partir del 2004 aproximadament, la Xina es va convertir cada vegada més en el seu millor client.”
Avui el gegant asiàtic no és només la principal potència exportadora i creditora del planeta, sinó que s'està transformant en un mercat decisiu.
Desglobalització o més globalització sota el lideratge xinès?
La globalització , és a dir, la interconecció de les cadenes de producció, subministrament i comerç, ha batut rècords històrics i desconectarse aquest procés és una autèntica entelèquia que fa que la tesis de la desglobalització faci aigües.
Les dades que el Centre d'Investigació de Política Econòmica publicava el Gener del 2004 son contundents “El 2020, Estats Units va estar aproximadament tres vegades més exposat a la producció manufacturera xinesa que viceversa (...) això demostra una asimetría notable, històrica i mundial en la dependencia de la cadena de subministre entre la Xina i altres grans països manufacturadors. Els polítics poden voler desvincular les seves economies de Xina. Tanmateix, (...) aquesta dissociació sera dificil, lenta, cara i perjudicial, especialment pels fabricants del G7”[ii].
Les fanfarronades de Trump plantejant que retornaria les indústries nord americanes deslocalitzades a Xina s’han quedat en res. I totes les mesures proteccionistes adoptades pel seu Govern i després per l’Administració Biden - encara més agressives - no només han fracassat, sino que se'ls han tornat en contra, perjudicant principalment la propia economia nord americana.
El mateix Elon Musk, que recolza sense reservas a Trump, s’oposa als aranzels sobre els vehicles elèctrics ja aprovats per Biden i que Trump ha promès endurir. La raó? La meitat de la seva producció és fabrica a la Xina. Quan es tracta de negocis, la única lleialtat que tenen aquests plutòcrates és a les seves butxaques.
I el mateix s’aplica a Europa, que ara planteja imposar els aranzels als cotxes elèctrics xinesos, però que ja s’ha trobat amb la enverinada oposició de la patronal automobilística alemanya, la principal perjudicada. Si les mesures proteccionistes dels EEUU resulten impotens, és encara pitjor en el cas de la UE, amb un pes en l'economia mundial que des de l’any 2000 ha caigut un 28%, passant de representar del 20,12% al 14,46%. I en el cas d‘Alemanya, la locomotora europea, del 4,72% al 3,15%, una caiguda del 33%!
La teoria de la desglobalització és una falacia amb l’objectiu d’amagar el retrocés de EEUU i Europa en l’economia mundial. De fet, l’avanç de la Xina no ha fet més que reforçar la internacionalització de l’economia mundial.
L’Institut Lowy assenyala que 128 països comercien més amb la Xina que amb els EEUU, i que el gegant asiàtic ha gastat més un bilió de dòlars en infraestructures en més de 140 països. [iii] La recent cimera celebrada a Beijing amb 50 països africans, que ha suposat l'exempció d'aranzels per als productes de 33 i inversions, en iuans, per més de 45.000 milions de dòlars, és una altra mostra del que diem.
Fins i tot el Financial Times reconeix que “ no sembla haver-hi evidència d’un canvi cap a la desglobalització” i que la realitat és que “la resta de l’economia mundial és cada cop menys important per a la Xina, però el país és cada cop més importat per a la resta de l’economia mundial” (24 d’Agost de 2024). O el que és el mateix, la globalització continua, però ara sota el nou lideratge de la Xina.
La política de sancions dels països capitalistes occidentals contra Rússia no només ha sigut incapaç d'aillar a Putin, que ha comptat en tot moment amb el recolzament de la potència econòmica i comercial de la Xina, sinó que s'ha convertit en un boomerang contra els EEUU i els seus aliats, accelerant la crisis del dolar.
EL comerç entre Xina i Rússia ha passat a realitzar se per complet en yens, i altres potències com Arabia Saudí, aliat històric dels EEUU, han segellat un acord amb la Xina per a que aquesta compri part del seu petroli en yens a canvi de que aquests siguin utilitzats per adquirir productes xinesos. I dia rere dia, la llista de països que se sumen a acords similars creix. Brasil, Pakistan, Iran, Nigeria, Argentina…
Conflicte interimperialista i lluita de classes
L’ascens de la Xina i la davallada nord americana ho condiciona tot. Els EEUU s'han convertit en una bèstia ferida que és revolca contra la seva propia decadencia, negant-se a rendir la seva posició coma primera potència imperialista. En el pla econòmic la situació és cada vegada més critica per a Washington, encara que conservi un múscul important. En el pla miliar segueix sent amb diferencia la primera potència, el seu pressupost en defensa supera al dels deu països següents al ranking. I això és precisament el que l’està convertitn en una autèntica amenaça per a la humanitat.
Curiosament s’ha donat la volta a la situació. La Xina apareix com la potència responsable que advoca per la “pau” i un “ordre internacional” amb regles capaç de garantitzar negocis i prosperitat a tot el mon, que porta inversions i facilita acords. I la seva influència és deixa veure en que cada vegada més potències regionals i països s’apartin dels EEUU buscant enfortir els seus vincles amb el gegant asiàtic.
No obstant, aquest paper de la Xina, un imperialisme molt peculiar que fins ara no s’ha vist obligat a intervenir militarment en l’escena internacional, que no carrega amb les massacres i genocidis que caracteritzen el colonialisme europeu i l’imperialisme yankee te una altra cara.
Tal i com va succeir amb els EEUU, el meteoric ascens xinès introdueix més contradiccions en el sistema capitalista, convertint la lluita per la supremacia mundial en una font constant d’inestabilitat, crisis i guerres
El poder xinès s’assenta sobre la descomposició del capitalisme nord americà i europeu. Una decadència sobre la que cavalca l’ascens de la ultradreta i el neofeixisme, que demostra la inviabilitat d’un desenvolupament capitalista harmònic i amb cara humana, i planteja avui més que mai la necessitat de la revolució socialista. Perquè cap imperialisme podrà salvar a la classe obrera de la catàstrofe a la que el capitalisme ens condueix.
Entendre la magnitud dels canvis que s’estan produint i els seus efectes decisius en la lluita de classes ens permetrà situar nos davant dels esdeveniments revolucionaris i contrarevolucionaris que ja estan marcant la historia del segle XXI. Construir un partit revolucionari de combat és la feina central per a alliberar a la humanitat de les seves cadenes.
Notes:
[i] China es la única superpotencia de fabricación mundial.
[ii] China es la única superpotencia de fabricación mundial.
[iii] China, EEUU y la lucha mundial por el poder y la influencia
