No hi ha dubte que en l'última dècada s'ha desenvolupat una poderosa aliança entre la Xina i Rússia, un eix real i material que està aconseguint erosionar l'hegemonia dels Estats Units. La guerra d'Ucraïna va aprofundir aquesta aliança, però venia forjant-se des de molt abans.
Els acords s'acumulen al llarg dels últims 30 anys: són socis estratègics des de 1996, van signar el Tractat de Bon Veïnatge el 2001, van fer el primer gran exercici militar conjunt el 2005… Però hi ha punts d'inflexió que han aprofundit aquesta aliança molt més.
Les sancions occidentals obren a Rússia la porta d'Àsia
El març de 2014, amb l'annexió de Crimea per part de Rússia, arriba la primera tanda de sancions occidentals. Dos mesos després, Gazprom i la petroliera estatal xinesa CNPC signen a Shanghái el contracte del gasoducte Power of Siberia: 400.000 milions de dòlars i trenta anys de subministrament, el major contracte de la història de l'empresa gasística.[1]
La reorientació de l'economia russa cap a l’Àsia no va ser només comercial, va ser també financera. Després d'una nova ronda de sancions el 2018, Putin va decidir liquidar de cop i ple el gruix del seu deute amb el Tresor nord-americà, que va passar de 96.100 milions de dòlars al març d'aquell any a 14.900 milions al maig, una caiguda del 84% en dos mesos[2]. I a mitjans del 2020, per primera vegada en la seva història, l'or tenia més pes que el dòlar en les reserves del Banc Central de Rússia. I al juny de 2021, vuit mesos abans de la invasió d'Ucraïna, els actius en dòlars havien caigut ja al 16,4% de les reserves[3]. Aquests moviments no van ser una improvisació, sinó una política estratègica fonamental.
De l’entesa econòmica l’entesa militar
L'aliança amb la Xina s'estén ben aviat al terreny militar. El 2015 el gegant asiàtic compra a Rússia el sistema antiaeri S-400 i 24 caces Su-35 per al voltant de 3.000 i 2.000 milions de dòlars respectivament, convertint-se en el primer comprador estranger d'ambdós sistemes. La resposta de Washington va ser sancionar el setembre de 2018 el Departament d'Equipament de l'Exèrcit xinès i el seu director, Li Shangfu.[4] És obvi que els EUA ja tractaven aquest eix com una realitat estratègica quatre anys abans de la invasió d'Ucraïna el 2022.
A l'octubre del 2019, en una reunió del think tank Club Valdái, Putin ho va dir amb totes les lletres: "Estem ajudant els nostres socis xinesos a crear un sistema d'alerta primerenca d'atac de míssils. És una cosa molt seriosa, perquè ara mateix només els Estats Units i Rússia tenen un sistema així".[5] Al seu torn, la Xina a l'agost de 2021 convida per primera vegada en la seva història a un exèrcit estranger, el rus, a un exercici estratègic al seu propi territori.[6]
Fins al 2022, al terreny militar, el flux anava de Moscou a Pequín. Rússia venia a la Xina els seus sistemes més avançats i li proporcionava una tecnologia que només dos països del món posseïen. Amb la guerra d'Ucraïna la direcció del flux ha canviat, i és Pequín qui subministra components tecnològics, semiconductors i maquinària industrial a Rússia per mantenir l'esforç de guerra.
El pla rus per a Europa
Abans d’aquesta guerra, l’estratègia russa a Europa ja era clara. El Nord Stream 1 portava gas rus a Alemanya pel Mar Bàltic des de la seva inauguració el novembre del 2011, esquivant Ucraïna i Polònia. El segon gasoducte doblaria la seva capacitat, i els EUA ho van entendre perfectament.
Així, el desembre del 2019 Trump va signar, dins del pressupost de Defensa, la llei PEESA, que sancionava les empreses que participaven en la seva construcció. El consorci suís Allseas va retirar els seus vaixells en 48 hores.[7] El 23 de febrer de 2022, just el dia abans de l'entrada de les tropes russes a Ucraïna, Washington va sancionar directament Nord Stream 2 AG, l'operador del gasoducte, i el seu conseller delegat.[8]
El Nord Stream 2, acabat el 2021, no va arribar a funcionar mai. El setembre del 2022 tots dos gasoductes van volar pels aires en aigües de l'OTAN. Evidentment, els EUA eren darrere aquest atac, un acte que, si l'hagués comès qualsevol altra potència contra una infraestructura alemanya, hauria estat qualificat com un acte de guerra. A Berlín, sota la pressió de l'“amo americà”, en canvi, es va optar per mirar cap a una altra banda.
La primera potència del planeta tractava un “tub” entre Rússia i Alemanya com una amenaça estratègica de primer ordre. I no s'equivocava, cada metre cúbic que arribava pel Bàltic lligava la burgesia alemanya a l'eix Rússia-Xina i l'allunyava de Washington.
Rússia no només proveïa Alemanya de gas, era també la porta terrestre de la Xina cap a Europa. El 2021, el 68% del trànsit ferroviari de mercaderies cap a l'oest i el 82% del que tornava cap a l'est creuaven territori rus.[9]
Les sancions empenyen Rússia cap a la Xina
Amb el desenvolupament de la guerra en territori ucraïnès, les sancions al règim de Putin s'endureixen i el resultat és exactament el contrari del cercat. Les dades són contundents: l'intercanvi comercial entre els Estats Units i Rússia passa de 35.000 milions de dòlars el 2021 a 3.500 milions el 2024; el de la Unió Europea amb Moscou ha patit pràcticament un col·lapse, amb una caiguda del 91% de les importacions de la UE procedents de Rússia i una caiguda del 75% de les exportacions europees a Rússia. Mentrestant, el comerç Rússia-Xina arriba als 245.000 milions de dòlars el 2024, un rècord històric.[10]
Mentre Occident es tancava al comerç rus, la Xina obria les portes d'Àsia de bat a bat. Les sancions van funcionar com un boomerang, van disparar el comerç en iuans, van accelerar la crisi del dòlar i van arrossegar darrere seu vells aliats de Washington com l'Aràbia Saudita o el Brasil. Putin va comptar en tot moment amb el suport del règim xinès.
La guerra d'Ucraïna mai no va ser el conflicte que ens va presentar la propaganda occidental, sinó part de la lluita per l'hegemonia mundial entre els Estats Units i la Xina, en aliança amb Rússia. Washington perseguia tres objectius: colpejar Rússia, ampliar l'OTAN i disciplinar la Unió Europea. Després de més de quatre anys de guerra només ha aconseguit el tercer; això sí, a un alt cost aguditzant les contradiccions amb els seus socis europeus i posant la màxima pressió sobre els treballadors europeus que paguen el cost de la recessió, la inflació i els pressupostos de guerra.
Les sancions no han empès Rússia cap a la Xina una sola vegada, sinó dues, el 2014 i el 2022. Entre el 2014 i el 2021 Rússia va conservar el mercat europeu mentre venia armes a la Xina. Però des del 2022 el mercat europeu se l’hi ha tancat i la Xina ha deixat de ser una opció per convertir-se en l’única sortida.
Rússia és avui el primer proveïdor de petroli de la Xina, aconseguint el 2024 el rècord de 108,5 milions de tones de cru venudes (2,17 milions de barrils diaris) i prop del 20% de tot el que la Xina importa.[11] Però li ven amb descompte que ha arribat fins i tot a 7 o 8 dòlars per barril per sota del preu del Brent, i el 2025 la Xina li va comprar un 8% menys, mentre els ingressos petroliers russos queien un 20%.[12] A això cal afegir, que més del 70% de tot allò que Rússia ven a la Xina són combustibles fòssils; en canvi, el gegant asiàtic li exporta maquinària (24%), automòbils (16%), equips elèctrics (15%), a més de tèxtil i calçat (11%).[13] Si el 2015 Rússia venia a la Xina armament d'última generació, actualment li ven combustible amb descompte. És clar qui domina l'eix xinès-rus, i la dependència cada vegada més gran del règim de Putin amb la Xina.
D'altra banda, el 99,1% del comerç bilateral total entre Moscou-Pequín es liquida ja en rubles i iuans.[14] És un cop real al dòlar, si bé és cert que encara el iuan representa només el 3% dels pagaments internacionals, davant del 48% del dòlar,[15] que de moment continua sent hegemònic.
Rússia intimida, la Xina cobra
La Xina està utilitzant les intervencions militars i els conflictes en què Rússia intervé per consolidar després la seva posició econòmica.
L'exemple més clar és el del Sahel, a l'Àfrica. Rússia ha expulsat políticament França de la regió, amb els seus mercenaris sostenint les juntes militars. Darrere, sense enviar un sol soldat, ha entrat la Xina. L'oleoducte més llarg d'Àfrica (1.950 quilòmetres), que treu el cru del Níger fins a l'Atlàntic, l'ha construït i l'opera l'estatal xinesa CNPC[16] i una de les mines més grans de liti del continent, Goulamina a Mali, l'explota des de desembre del 2024 la xinesa Ganfeng5 malià.[17]
La Xina no arrossega l'historial d'atrocitats bèl·liques que els Estats Units porten a la motxilla. Però l'aparent cara amable de l'imperialisme xinès no és un tret de la seva naturalesa, és el producte que la coerció està de moment externalitzada. Al Sahel, l'exerceix Rússia. Dins de cada país, els seus governs. No hi ha un imperialisme benèvol. Hi ha un imperialisme que no necessita ensenyar el puny obertament perquè un altre l’ensenya per ell.
El caràcter clarament reaccionari de l'imperialisme practicat per l'eix xinès-rus també es pot apreciar amb claredat en detalls tan simples com el nom que ha adoptat l'antic grup Wagner quan el Kremlin l'ha posat sota control directe del Ministeri de Defensa: Afrika korps, com el cos expedicionari de Rommel a l'Àfrica durant l'expansió nazi. Amb la ironia afegida que Moscou, que justificava la invasió d'Ucraïna com una “desnazificació”, bateja el cos africà amb el nom d'una formació de la Wehrmacht.
Síria, un replegament calculat
L'ofensiva que va fer caure Assad el desembre del 2024, afavorida pels Estats Units, Turquia i Israel, anava dirigida contra el bloc xinès-rus. No obstant, la Xina i Rússia van decidir no intervenir per salvar el règim d’Assad. No es van arriscar ni un pèl pel qui havia estat fins aleshores el seu peó a la zona. En plena guerra d'Ucraïna no tenien clar que poguessin sostenir un règim tan desprestigiat i sense cap mena de base social, i van decidir deixar-lo caure. Fins i tot perdent Damasc, conservarien l'essencial dels seus interessos i influència conquerits a la regió.
El càlcul, de moment, els ha sortit bé. Rússia va replegar els vaixells del port sirià de Tartús i va suspendre els seus vols militars. Però a l'octubre del 2025 el nou president sirià, Al-Sharaa —el mateix que l'imperialisme occidental presentava com un dels seus— viatjava a Moscou per declarar que “respectem tots els acords” signats amb Rússia, i a finals d'aquell mateix mes l'aviació militar russa tornava a operar des de l'estratègica base.
Els americans, en canvi, se'n van. Actualment només queden 900 dels 2.000 soldats que el Pentàgon va reconèixer. A més, ha lliurat la base d'al-Tanf a l'exèrcit sirià aquest febrer passat, i ha evacuat la de Qasrak a l'abril.[19]
Palestina, la prova definitiva
Però, sens dubte, és a Palestina on podem apreciar millor la naturalesa reaccionària d'aquest bloc, molt allunyada del socialisme, de la solidaritat amb els pobles oprimits i de l'internacionalisme de classe.
La Xina s'ha convertit en el principal soci comercial de l'Orient Mitjà i en el client energètic més gran: el 54% del cru que importa procedeix d'aquesta regió, i ella sola absorbeix prop del 38% de tot el petroli que travessa l'estret d'Ormuz. Les seves inversions en infraestructures comprenen un bon nombre de països, inclòs l'Estat genocida d'Israel.[20]
Mentre Gaza era arrasada, ni Moscou ni Pequín van moure ni un sol dit per fer servir la seva enorme capacitat de pressió tant econòmica com militar contra Israel per frenar el genocidi. Al contrari, es van abstenir al Consell de Seguretat de l'ONU davant una resolució que consagrava la colonització de Palestina i el desarmament de la resistència, i tot just uns dies abans empreses xineses s'adjudicaven contractes multimilionaris d'infraestructures energètiques al mateix Israel.[21]
No és la primera vegada, ni de bon tros. En els darrers vint anys Rússia i la Xina han votat a favor de resolucions que exigien el desarmament de la resistència libanesa, sancionaven l'Iran o imposaven un embargament d'armes als huties del Iemen.[22] Quan els pobles de la regió s'han hagut d'enfrontar a Israel, sempre han estat abandonats.
Ni el règim de capitalisme d'Estat xinès ni el rus no són, ni seran, aliats de la classe treballadora, dels camperols pobres ni de cap nació oprimida en la lluita contra l'imperialisme, el sionisme i els seus explotadors capitalistes. No és un bloc d'alliberament dels pobles, com alguns sectors dins de l'esquerra ens pretenen fer creure. És una aliança d'estats capitalistes, molt eficaç per erosionar el poder decadent de Washington però incapaç d'oferir una alternativa revolucionària als treballadors del món.
Una aliança d'interessos, no un bloc monolític
Com hem assenyalat més amunt, la convivència d'aquest eix tampoc no està exempta de contradiccions. La Xina desplaça Rússia a l'Àsia Central, es guarda la tecnologia més avançada i els bancs apliquen forts controls per no exposar-se a les sancions secundàries de Washington. D'altra banda, el juny del 2025 es va filtrar un document intern del contraespionatge de l'FSB rus que descriu la Xina com un adversari que espia científics, militars i empresaris russos, i recomana no anomenar-la “enemic” en públic per no fer malbé la relació bilateral.[23]
Són esquerdes reals. Però mentre aquest eix segueixi funcionant per desplaçar els Estats Units, aquestes contradiccions queden en un segon pla.
I els avenços que han aconseguit són molt importants, però l’hegemonia mundial es disputa en dècades. Estats Units va necessitar dues guerres mundials per desplaçar a l'Imperi britànic, i el crack del 1929, que semblava la seva tomba, va acabar reforçant-ho.[24] La tendència és clara, però el procés no és consumat. Washington conserva el dòlar, la primacia militar i els mercats de capital. Però la vella hegemonia s'està esquerdant.
Davant d'aquesta transformació, la nostra tasca com a marxistes revolucionaris no és triar entre bandits capitalistes. És lluitar per la independència de classe i per l'internacionalisme proletari, aixecant un programa de transformació socialista de la societat. Ni Washington, ni Pequín ni Moscou; l'única sortida per als pobles no és amb cap de les burgesies que es reparteixen el món, sinó amb la lluita revolucionària de la classe treballadora i els oprimits contra aquest sistema decadent.
Notes:
[1] Power of Siberia: A Natural Gas Pipeline Brings Russia and China Closer
[2] Treasury data shows Russian holdings of US debt plunged 84% since March, but here's what it really means
Veure també: Did Russia Really Dump Its U.S. Debt?
[3] Bank of Rússia Foreign Exchange and Gold Asset Management Report, núm. 1 (61), Banc Central de Rússia, gener de 2022.
Veure també: Pandemic Pushes Russia's Gold Reserves Above U.S. Dollars For First Ever Time
[4] US Sanctions Xina Over Purchase of S-400 Air Defense Systems, El seu-35 Fighter Jets From Russia
Veure també: Sanctions Under Section 231 of the Countering America's Adversaries Through Sanctions Act of 2017 (CAATSA)
[5] Russia helping China to create early missile warning system, says Putin
Veure també: Rússia to Help Xina Develop an Early Warning System
[6] Rússia, Xina Kick Off Joint Military Drills
Veure també: Zapad/Interaction-2021: A New Milestone in China-Russia Joint Military Exercises
[7] Sanctions contra Nord Stream 2 in the US defence budget
[8] Statement by President Biden on Nord Stream 2
[9] Eurasia's Freight Infrastructure vs. Russia's War in Ukraine
[10] China-Russia Dashboard: special relationship in facts and figures
Veure també: Ha complert la Unió Europea amb el seu rebuig comercial a Rússia?
[11] China's crude oil imports from top supplier Rússia reach new high in 2024
Veure també: Closing ranks: Russia-China energy cooperation amid escalating confrontation with the West
[12] Record Discounts Accelerate Chinese Teapot Purchases of Russia's ESPO Crude
Veure també: Russia's Oil Discounts to China Cost Billions Acomiada Price Surge, Study Finds
[13] China-Russia Dashboard: a special relationship in facts and figures
[14] Russia, China conduct over 99% of trade in national currencies, says official
[15] RMB Tracker, SWIFT, juny de 2025.
Veure també: Is China's cross-border payments network on the rise?
[16] Africa's longest oil pipeline takes shape in Níger
Veure també: Niger-Benin Crude Pipeline
[17] Ganfeng begins production at Goulamina lithium mine in Mali
Veure també: China's Ganfeng kickstarts lithium mine in Mali amid weak market sentiment
[18] Syria Terminates Russian Naval Base Deal – Reports
Syria seeks to 'redefine' Russia ties, al-Sharaa tells Putin in Moscow
Russia reactivates Syrian airbase in high-stakes gamble on post-Assad leadership
[19] Pentagon Reveals 2,000 US Troops Are in Syria – More than Double What Was Previously Reported
Syrian army takes control d'al-Tanf military base as US troops pull out
US Complets Withdrawal From Key Base in Syria as Part of a Larger Drawdown
[20] Mapped: Where Xina Gets Its Oil, Visual Capitalist.
Charted: Oil Trade amb Strait of Hormuz by Country
Middle East–Xina Trade Prospects Remain Robust Acomiada Red Sea Crisis
[21] Security Council Authorizes International Stabilization Force in Gaza, Adopting Resolution 2803 (2025)
China still winning major Israeli infrastructure dealsRússia i la Xina permeten als EUA i Israel reforçar la colonització de Palestina i desarmar el poble palestí
[22] SECURITY COUNCIL CALLS FOR END TO HOSTILITIES BETWEEN HIZBOLLAH, ISRAEL, UNANIMOUSLY ADOPTING RESOLUTION 1701 (2006)
Security Council Imposes Additional Sanctions on Iran, Voting 12 in Favour to 2 Against, with 1 Abstention
Security Council Demands End to Yemen Violence, Adopting Resolution 2216 (2015), with Russian Federation Abstaining
[23] Secret Russian Intelligence Document Shows Deep Suspicion of Xina
Resum accessible sense subscripció a Leaked counterintelligence document reveals Russian concerns about Chinese spying
Veure també, sobre Àsia Central: Sino-Russian Relations in Central Asia
China quietly eclipsing a weakened Russia in Central Àsia, Àsia Times, 03-2026. China quietly eclipsing a weakened Russia in Central Asia
[24] Un Bonaparte per conquerir el món. El capitalisme xinès i la lluita per l'hegemonia
