El progressiu gir de l'actual adreça de Podem cap a un discurs cada vegada més moderat, abandonant les propostes més progressistes i rupturistes del programa que va portar a les eleccions europees de 2014, és la clau per entendre la seva situació.

El discurs actual poc té a veure amb aquell que escoltàvem els treballadors, joves, mestresses de casa, aturats, etc., quan Pablo Iglesias arremetia en els mitjans de comunicació contra la banca, els poderosos i les grans multinacionals. Per primera vegada en molt de temps sentíem que es parlava de les nostres necessitats i problemes. En un context de tremenda mobilització social i de cerca d'una alternativa a la crisi capitalista per àmplies capes de la joventut i dels treballadors, centenars de milers de persones es van orientar a Podem per intentar convertir les paraules en fets tangibles.

El seu desenvolupament en els primers mesos va ser un esdeveniment, en molts aspectes, sense precedents: l'entusiasme pel debat polític entre la gent normal, la proliferació de cercles, l'explosió de participació… Realment van fer tremolar els fonaments del bipartidisme. El punt àlgid en les enquestes en el mes de febrer coincideix també amb el moment de més presència de les reivindicacions econòmiques i socials: renda bàsica, impagament del deute, reducció de l'edat de jubilació, nacionalització dels sectors estratègics, etc., aspectes tots ells ara abandonats o relegats a un segon pla al programa econòmic, ja difícilment diferenciable en molts aspectes de la socialdemocràcia tradicional, inclòs el PSOE. Aquesta pujada en les enquestes va coincidir amb la crida a la mobilització als carrers en la massiva Marxa pel Canvi que va inundar Madrid el 31 de gener.

Algunes de les propostes que es modifiquen:

De “impagament del deute il·legítim” a “Cim Europeu del Deute”

Davant de la proposta d'engegar una “auditoria ciutadana del deute públic i privat” i “declarar l'impagament” de les parts que es considerin “il·legítimes”, ara parla de “reestructuració i transparència” i pretén traslladar aquesta discussió a una espècie de cim polític: una Conferència Europea del Deute.

Un “ingrés mínim” substitueix a la Renda Bàsica Universal

El concepte de Renda Bàsica Universal, un ingrés independentment del treball que garantís una vida digna al conjunt de la població, ha quedat reduït a la intenció d'implantar una “renda mínima” per a les llars sense ingressos o amb baixos ingressos, en funció del nombre de persones de la llar. Una mesura similar a l'Ingrés Mínim Vital anunciat pel PSOE. És a dir, un subsidi per a aquells que volten entorn del llindar de la pobresa, similars als que ja existeixen en algunes comunitats autònomes gestionats pels Serveis Socials.

La renúncia a rebaixar l'edat de jubilació als 60 anys

En la proposta econòmica, presentada a finals de l’any passat, ja es va passar de reduir l'edat de jubilació a “restablir-la” als 65 anys, “amb caràcter general però flexibilitzant aquest criteri en funció de la naturalesa del treball realitzat”, renunciant d'aquesta forma a un mecanisme fonamental per crear ocupació en l'actual situació.

Sense nacionalitzacions

Aquesta és una de les qüestions més importants, doncs sense controlar les principals palanques econòmiques, poc o gens es pot fer pel benestar de la ciutadania. S'ha abandonat qualsevol intenció, no ja de nacionalitzar sectors estratègics com el transport o la indústria pesada, sinó que fins i tot es renuncia a “desprivatitzar” serveis com l'electricitat, el gas, l'aigua, el petroli o el telèfon, amb l'argument que “pot comprometre bona part dels recursos disponibles” i recordant que “la legalitat vigent ho impediria”.

Aquest pas enrere de les posicions més a l'esquerra s'accentua encara més amb una ambigüitat calculada en aquells temes que, al seu judici, puguin comprometre el tòpic “ni d'esquerres ni de dretes”, com succeeix amb la forma d'estat i el debat entre monarquia o república, respecte al qual Podem no es pronuncia oficialment.

Així és en el tema de Veneçuela, on la direcció de Podem manté una postura cada vegada més oportunista, renunciant a defensar la revolució bolivariana per temor al fet que això pugui restar-li suports “moderats” i alineant-se en la pràctica amb les tesis clarament reaccionàries del PP i el PSOE sobre el caràcter autoritari i antidemocràtic del govern de Veneçuela, i no denunciant el caràcter feixista de l'oposició veneçolana. Com a conseqüència hem assistit a situacions esperpèntiques com a Navarra, on el PP ha pogut treure endavant al parlament navarrès una declaració institucional de suport al colpista Leopoldo López gràcies a l'abstenció del grup parlamentari de Podem, igualment ha ocorregut amb l'abstenció de Ahora Madrid a l'ajuntament de la capital.

Aquesta obsessió per aparèixer davant la burgesia com a responsables “homes d'estat” els ha portat també a recolzar a Grècia en el gir a la dreta i la rendició incondicional d'Alexis Tsipras enfront de la troica i els capitalistes europeus. Davant l'estupefacció de molts simpatitzants i militants, hem sentit de nou a Pablo Iglesias, i all seu número dos, Errejón, lloar al “lleó grec” per la seva valentia escasses hores després que Tsipras posés al poble grec als peus dels cavalls, acceptant un acord que suposa el saqueig dels treballadors grecs a les mans dels capitalistes. Les declaracions d'Iglesias, afirmant que ells haguessin votat “a favor del memoràndum en el referèndum grec” i que “farien el mateix en el lloc de Tsipras” són d'altres gerros d'aigua freda sobre l'esquena dels treballadors de l'Estat espanyol.

Recuperar el programa per desallotjar a la dreta

Aquest gir en les posicions polítiques té el seu inevitable reflex en l'estructura i en el model organitzatiu, cada vegada més orientat a servir de corretja de transmissió del nucli dirigent, i a obstaculitzar la influència de la base en el rumb polític del partit. Al juliol milers de simpatitzants i centenars de càrrecs orgànics de Podem van rebutjar el nou reglament de primàries que consolidava les “llistes planxa” que beneficiaven clarament a les candidatures avalades per la direcció del partit. També, la retallada d'atribucions als cercles i el nul poder de decisió que tenen actualment sobre qüestions fonamentals ha anat buidant-los en moltes localitats, primer de debat polític i, finalment, d'un gran nombre d'activistes.

Resulta sorprenent la rapidesa amb què una part de l'organització, en particular el nucli dirigent encapçalat per Iglesias, Errejón, Bescansa i uns altres, s'està allunyant dels seus plantejaments i declaracions públiques, i de la base social que va constituir la veritable fortalesa de Podem.

El perill de convertir-se en una mera maquinària electoral està damunt de la taula. Canviar aquesta situació passa per recuperar el programa que Podem va presentar a les eleccions europees, aprofundint  amb la defensa d'una alternativa revolucionària a les polítiques capitalistes i basant-se en la mobilització i organització conscient de la majoria de la societat per poder dur a terme aquestes polítiques. Les renúncies en aspectes fonamentals del seu programa no fan més que afeblir les expectatives i les il·lusions de milions de persones què a través d'aquesta formació es pot assestar un cop als grans capitalistes, frenar els atacs i aconseguir unes condicions de vida dignes per a les famílies treballadores i els sectors més copejats per la crisi.