La imatge patètica del Ministre de Justícia, Rafael Catalá, sortint davant els mitjans de comunicació per llevar qualsevol valor a la votació i llegint un curt i lamentable comunicat en un escenari buit, és una nova mostra del complet aïllament del Govern del PP; un govern que està absolutament deslegitimat, a Catalunya i a tot l'Estat. D'altra banda els intents de la dreta de mobilitzar-se tant a Catalunya, com especialment en la resta de l'Estat, a Madrid i altres ciutats, de cara a defensar la “unitat d'Espanya” i condemnar aquesta votació, van resultar també un autèntic fracàs: amb prou feines 300 persones es van concentrar a Madrid encapçalades per l'exsecretari general de CCOO i ara amic del PP i d'Aznar, José María Fidalgo.
La jornada del 9-N va transcórrer amb absoluta normalitat, malgrat els intents histèrics d'UPD i les organitzacions feixistes “Plataforma per Catalunya” o Falange Espanyola, i de membres del PP, de paralitzar la votació interposant diverses denúncies exigint el desallotjament dels edificis on es portaven endavnat les votacions i la confiscació dels materials, així com la detenció dels organitzadors i responsables. Encara que el jutge va descartar les mesures sol·licitades per considerar-les desproporcionades, va admetre no obstant això a tràmit aquestes denúncies, la qual cosa és un autèntic atropellament, i més tenint en compte que parteix d'aquestes denúncies provenen d'organitzacions obertament feixistes, contra les quals sí s'haurien d'iniciar actuacions per la seva defensa oberta del genocidi franquista.
La insistència histèrica del PP i els elements més reaccionaris de la dreta espanyolista sobre la falta de valor d'aquesta consulta demostra la seva impotència enfront d'un moviment de masses que exigeix un dret democràtic elemental. Que una consulta d'aquestes característiques aconsegueixi una xifra similar de participació a la que es va produir en la votació de la reforma de l'Estatut (2.570.478) o en les últimes eleccions europees (2.532.629), concretament 265.188 i 227.339 vots menys respectivament, suposa un èxit i una clara reafirmació de la necessitat que el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. Cal tenir en compte, per subratllar la importància que ha tingut la participació, que a més de la prohibició per part del PP, el propi govern de Mas, després d'acatar la primera prohibició del Tribunal Constitucional, va relegar la consulta del 9-N a un paper secundari en el procés de consecució del dret a decidir.
Quant als resultats el 80,67% de les persones que van participar van votar pel Sí-Sí, un 10,67% pel Sí-No, i un 4,54% pel No. Una part importantíssima dels quals han optat pel SI-SI ho han fet perquè aquesta era l'opció més contundent per expressar el seu rebuig a l'actitud reaccionària i antidemocràtica del PP. La dreta espanyola, de forma demagògica, parla constantment d'una “majoria silenciosa” favorable a les seves posicions, en referència als que no han participat en la consulta. Aquesta interpretació és tan falsa i retorçada que no resisteix la menor anàlisi. Cal recordar que el PP no va arribar ni al 10% de recolzament a Catalunya en les passades eleccions europees, i Ciutadans va aconseguir el 6,8%. Molt poc per ser una “majoria silenciosa”. La majoria de la gent que no ha participat en la consulta no ho ha fet en oposició al dret a decidir sinó perquè tenien la sensació de que la seva participació podia ser capitalitzada políticament per CiU, el partit de les retallades i de la repressió, igual que el PP. Això no vol dir, ni molt menys, que la majoria de la gent que sí ha participat ho hagi fet com una forma de suport a CiU.
Ja n'hi ha prou de fer seguidisme a CiU!
D'altra banda, és obvi que CiU tractarà d'utilitzar l'èxit de la votació i dels resultats per continuar amb el seu particular full de ruta, centrada a aprovar uns nous pressupostos antisocials i tractar d'esgotar els dos anys de legislatura obrint negociacions amb el govern del PP. No obstant això, el govern del PP es troba condicionat per l'ala encara més reaccionària del partit i pel sector més ultra de l'apartat de l'Estat, que reclama venjança pel desafiament que va suposar el 9-N.
Davant el tancament del PP a permetre una consulta legal o qualsevol altra mínima concessió, i com a continuïtat de 9-N, CiU ha situat com següent pas la convocatòria d'eleccions plebiscitàries, encara que amb el marge suficient per poder elaborar una candidatura unitària, no només amb ERC, tal com va dir el propi Artur Mas al programa Salvados, sinó amb la resta de forces polítiques a favor la consulta, “com les CUP”. Aquest mateix plantejament va ser el que va plantejar Carme Forcadell, presidenta de l'ANC (Assemblea Nacional de Catalunya), exigint al més aviat possible eleccions plebiscitàries, però demanant alhora unitat a totes les forces proconsulta. Aquesta unitat li interessa a CiU per disfressar tan bé com sigui possible la seva política reaccionària i per tractar de minimitzar al màxim l'impacte que sens dubte tindria a Catalunya una eventual victòria de Podem en les eleccioens generals del 2015.
Per la mateixa raó ens sembla molt lamentable, i un profund error, l'actitud de dirigents de les CUP com la David Fernández fent-se una abraçada amb Artur Mas, gest que reflecteix una subordinació total a l'estratègia de la dreta catalana i que no serveix més que per donar un aval progressista a CiU, quan aquesta formació no defensa realment el dret a l'autodeterminació i sí està totalment compromesa amb la preservació del sistema capitalista i de la seva maquinària estatal repressiva. Clar que és necessària la unitat, però no amb CiU, sinó de tota l'esquerra que lluita; no dels empresaris amb els treballadors catalans, sinó dels treballadors i joves catalans amb la dels treballadors i joves de la resta de l'Estat, que també lluiten cada dia contra el Govern neofranquista del PP, als carrers de Madrid, Sevilla, València o de nou en Gamonal.
L'ona de participació en la votació del 9-N no reflecteix una altra cosa que els anhels de canvi de centenars de milers de catalans i part del procés de mobilització que tant a Catalunya com en la resta de l'Estat venim vivint des de fa més de dos anys. L'exercici del dret a decidir i la lluita contra les retallades tant del PP com de CiU, és tot part d'una mateixa rebel·lió social contra aquest sistema podrit, on uns pocs decideixen per la majoria, on uns pocs s'enriqueixen a costa de condemnar a la misèria a la majoria.
Per acabar amb l'opressió nacional cal lluitar no solament contra el PP sinó contra l'explotació política que fa CiU (amb la finalitat de preservar el poder polític i econòmic de la burgesia catalana) dels sentiments democràtics del poble català. Una candidatura unitària de l'esquerra que defensi el dret a l'autoderminació vinculat a un programa de transformació social (que tingui com a punts fonamentals acabar amb les retallades, la derogació de totes les lleis antisocials aprovades pel PP i per CiU en els últims anys, la fi del saqueig dels diners públics per part de la banca, la participació efectiva de la població en tots els àmbits de l'administració i de la vida pública per acabar amb la corrupció i la nacionalització del sector financer i de les grans empreses) tindria un impacte massiu a Catalunya. Lluny de restar força al dret a l'autoderminació, la vinculació del mateix a un programa clarament anticapitalista, a una alternativa socialista coherent a la crisi del capitalisme, a una apel·lació explítica a la mobilització de la classe obrera, li donaria una força i una consistència encara major, involucrant de forma encara més activa a milions de treballadors i joves que, encara que indubtablement estan a favor del dret a l'autodeterminació, no estan d'acord amb que aquest procés estigui sent capitalitzat per CiU, pel mateix partit en el qual militen els empresaris i els caps que els exploten cada dia en la seva empresa.
Un front d'esquerres a Catalunya amb aquesta orientació, en el que podria ser una extensió de Guanyem Barcelona a tota Catalunya, que uneixi a tota l'esquerra que lluita, a totes les organitzacions i entitats que han estat al capdavant de les mobilitzacions contra el PP i contra CiU en els últims anys, tindria en un impacte polític brutal. La formació d'un front d'esquerres pel dret a decidir de caràcter anticapitalista i en oposició frontal tant al PP com a CiU, tindria un efecte mobilitzador imbatible, tant al carrer com en el plànol electoral.
Els marxistes defensem el dret a l'autoderminació, però també el socialisme i la unitat de la classe obrera, de la joventut, del conjunt del poble oprimit per sobre de les fronteres nacionals. Cridem a la lluita pels drets democràtics nacionals de Catalunya, Euskal Herria i Galiza, inclòs el dret d'autodeterminació, lligant-los al combat pel socialisme. L'autèntica llibertat de Catalunya, d'Euskal Herria, de Galiza i de les nacions oprimides només podrà aconseguir-se amb justícia social i igualtat, lliurant-nos de tot tipus d'opressió, començant per l'opressió de classe i econòmica. La nostra alternativa és clara: una Federació Socialista de Catalunya, Euskal Herria, Galiza i de la resta dels pobles que componen la península Ibèrica, en el marc d'una República Socialista Federal que es vinculi fraternalmente amb una Federació Socialista Europea.
