Frenades i marxa enrere
El desenllaç de la consulta del 9-N ha demostrat també amb claredat què és CiU i quins interessos defensa. Després de mesos afirmant que es faria la consulta, i caracteritzant aquest esdeveniment com el més important d'un procés imparable cap a la independència, a la primera oportunitat no va dubtar a plegar-se a l'acordat pel TC. Ha estat el propi Mas el que ha emfatitzat, amb tota claredat, el caràcter secundari de la “consulta ciutadana”, assenyalant que “l’autèntia” es farà mitjançant unes eventuals eleccions autonòmiques de caràcter plebiscitari, supeditades a la formació d'una candidatura única entre CiU i ERC. Per CiU, l'anomenat “nou 9-N” o procés de participació ciutadana, com ho han definit, no és més que un intent d'encobrir la seva completa submissió a l'aparell polític i legal de la burgesia espanyola, amb la qual tan bons acords polítics i negocis ha fet en el passat, i segur que tornarà ha fer en el futur. De fet, davant l'última decisió del TC de prohibir també aquesta consulta innòcua, el govern d'Artur Mas va anunciar que se seguiria endavant, però a través de les “entitats de la societat civil” (ANC i Omnium Cultural), reduint encara més la implicació de l'administració i de mitjans públics en l'organització de la consulta.
Malgrat el caràcter descafeïnat que el propi govern de CiU li ha donat a la consulta, és molt probable que centenars de milers de persones participin en la votació del 9N (algunes previsions estimen un milió de persones o més), convertint aquesta jornada en una nova i massiva protesta del poble català a favor del dret a l'autodeterminació.
Per a qui governa CiU?
Evidentment CiU, com hem vingut indicant, és part i peça fonamental del sistema del 78, i els seus llaços amb la burgesia espanyola i el PP són estrets, tal com s'ha vist ara amb el cas d'Oleguer Pujol, el principal soci de negocis del qual, també detingut i imputat, és gendre d'Eduardo Zaplana. L'estat de putrefacció del sistema capitalista espanyol (i català) amb constants i nous casos de corrupció pràcticament diàriament (immensos negocis a través del saqueig dels recursos públics), esquitxa tant al PP i al PSOE com a CiU. Enfront d'aquest estat de coses milions de persones es veuen abocades a la pobresa i l'exclusió.
Les últimes dades sobre la pobresa a Catalunya són esgarrifoses. Gairebé un 20% de la població està en risc d'exclusió social, i més d'un 27% en el cas de la pobresa infantil. Però si s'exclouen les pensions de vellesa i supervivència, absolutament insuficients, la pobresa ascendiria per sobre del 24%, i excloent el conjunt de les ajudes públiques se situaria per sobre del 40%. Catalunya és la comunitat amb major nombre de desnonaments de tot l'Estat, un 23,3%, vuit punts per sobre de València que amb un 15% és la següent. Aquesta brutal desigualtat social, que augmenta cada dia, es reflecteix en la distribució de la renda per barris a Barcelona, on mentre el barri més ric (Pedralbes) té una renda familiar disponible de 240 punts, estant la mitjana de Barcelona en 100, el més pobre (Ciutat Meridiana) té una renda de 37, quan l'any anterior arribava a 51. La Generalitat de CiU ha retallat la despesa pública en 7.715 milions en els últims quatre anys i ha abonat 6.698 milions en interessos del deute.
Maniobres de CiU per mantenir-se en el poder
En aquest context CiU tracta de continuar utilitzant la consulta com a moneda de canvi per seguir governant i aprovant pressuposats amb nous i majors retallades. Per a això no li falten possibles socis de Govern, com el PSC, que s'ha ofert reiteradament a assumir el paper de crossa de Mas perquè CiU pugui esgotar la legislatura. Amb tal de preservar l'estabilitat del sistema, el PSC, com el PSOE, està fins i tot disposat al fet que el seu ja minvat suport electoral i social es redueixi a la mínima expressió. Tal com ha dit Iceta, secretari del PSC, en una entrevista a El Pais, “el PSC renunciaria a fer oposició (sic), la qual cosa tindria un cost polític molt elevat”.
D'altra banda ERC, que reclama eleccions, està disposada a prorrogar els comptes de 2014. Al marge d'escenificar una suposada ruptura, les declaracions d'ERC són clares, plantejant la necessitat, malgrat els incompliments de CiU, de mantenir la unitat en benefici d'un hipotètic procès independentista, que CiU només observa com un mitjà per arrencar major autofinançament i obtenir més marge de maniobra per seguir amb la seva política antiobrera i de retallades.
Una oportunitat per a l'esquerra que lluita
El més important de tota aquesta situació és comprendre que existeix una autèntica oportunitat per a l'esquerra que lluita, que està als carrers i que reclama un canvi radical que suposi una completa ruptura amb el sistema. D'aquí l'ascens meteòric de Podem o Guanyem Barcelona, i l'enorme preocupació de la burgesia tant en la resta de l'Estat espanyol com a Catalunya. I el primer pas per portar endavant aquest canvi és desallotjar al PP, i sí, també a CiU, del Govern i de la Generalitat respectivament.
No és amb aliances amb CiU, tal com s'està veient, com s'aconseguirà portar endavant el dret a decidir. David Fernández, representant de la CUP en el Parlament, plantejava en una entrevista en El País que “alguna cosa greu passa a Catalunya perquè els neoliberals i els anticapitalistes ens posem d'acord, perquè la patronal i els sindicats coincideixin, perquè els que suportem els cops dels Mossos d'Esquadra i els que els dirigeixen pensem el mateix”. Sí, és cert que alguna cosa greu està passant a Catalunya, i en la resta de l'Estat, però no és precisament el que David Fernández pensa sinó a l'inrevés: l'ona d'indignació contra la dreta en qualsevol de les seves formes (PP, CiU o PNB), contra els que col·laboren en la pràctica amb la política de retallades, com el PSOE, i contra el sistema capitalista segueix creixent, amenaçant i posant ja en escac l’status quo nascut de la Transició. La pròpia protesta i mobilització massiva pel dret a decidir és també part d'aquesta mateixa ona. I això és així, i és sentit així per la majoria de la població, malgrat tots els intents dels dirigents de les forces de l'esquerra en el Parlament, com les CUP i ICV-EUiA, de desconnectar la mobilització pel dret a decidir de la lluita contra les retallades, la corrupció i tot allò que CiU i el PP representen, com si es tractaran de dues coses completament diferents.
Defensar el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació, no ha de significar anar de la mà de CiU, lligar-se al seu carro, subordinar-se a la seva estratègia. És tot el contrari, és desemmascarar la incongruència, la falta de decisió, i la traïció que a la primera oportunitat plantejarà la burgesia catalana a aquesta aspiració democràtica, com s'ha vist. Ada Colau, que també defensa el dret a decidir, ha dit una cosa molt important: “el president Mas no em representa”, denunciant que ell “no ha cregut mai en el dret a decidir”. CiU i la burgesia catalana només pensen en com mantenir el seu poder econòmic i polític davant l'actual situació de creixent rebel·lió social. Per això, avui és més necessari que mai unir la lluita pel dret a decidir amb la lluita contra les retallades, la lluita pel dret d'autodeterminació amb la lluita per la transformació socialista de la societat.
