Aquestes tendències s'han concretat de la següent manera: 1) En un increment de la participació en més de 10 punts respecte a les europees del 2009, passant del 36,94% al 47,63%, i trencant la tendència que es venia produint a Catalunya, amb  una abstenció superior a la de la resta de l'Estat, 2) En la victòria d'ERC que, amb el 23,67% dels vots, es converteix en la força més votada per primera vegada des del 1936, superant a CIU. Això reflecteix un desplaçament del vot d'amplis sectors de capes mitjes pels quals, fins i tot sent la qüestió nacional el principal factor movilizador, han decidit optar per una formació situada a l'esquerra de CiU, 3) En una pronunciada caiguda del PP 4) Un nou enfonsament del PSC-PSOE, més accentuat que en la resta de l'Estat i 6) En un increment del vot a l'esquerra de la socialdemocràcia (EUiA i Podem), particularment remarcable en el cinturó vermell barceloní.

Gir a l'esquerra de les capes mitjes

És veritat que CiU aconsegueix 100.000 vots més que en les anteriors eleccions europees, però el context del 2009 era molt diferent a l'actual, quan CiU encara no havia escenificat el seu “gir independentista”. La comparació més significativa és amb les eleccions autonòmiques de 2012, que la pròpia CiU va convocar amb caràcter plebiscitari per rendibilitzar l'impacte de la massiva Diada d'aquell any. Llavors va obtenir 1.116.000 vots, enfront dels 548.718 (21,86%) del passat 25 de maig. Cert que la participació en 2012 va ser 20 punts superior però en tot cas el percentatge de vot convergent cau abruptament, passant de 30,7% a 21,86% i ERC, en aquest mateix context, augmenta en nombre de vots, passant de 498.124 a 594.149 i lògicament en percentatge de vot, passant del 13% al 23%. El càstig electoral a CiU és evident.

No obstant això, no cal deixar d'assenyalar que la direcció d'ERC s'està plegant cada vegada de forma més descarada a l'estratègia de la CiU,i  s'ha ofert a entrar al govern de Mas. El seu secretari general Oriol Junqueras, ha assenyalat després de les eleccions que “el govern de Mas és molt fort perquè han millorat els resultats de fa 5 anys i el seu principal soci d'estabilitat parlamentària, també”. Una autèntica declaració d'intencions.

Patacada del PP

El PP sofreix una patacada monumental, convertint-se en la cinquena força política a Catalunya (va ser tercera el 2009 i quarta el 2012), reflectint tant el rebuig a la seva política de retallades com al seu ranci espanyolisme i els seus constants atacs als drets democràtics de Catalunya. Passa del 18,02% al 9,8%, perdent gairebé un terç dels seus vots. Una part important d'aquests vots ho recolliria Ciutadans (C’S) d'Albert Rivera, amb un 6,28% (157.873), que també es queda molt per sota del resultat obtingut en l'eleccions de 2012, 7,56% (275.007).

Col·lapse del  PSC-PSOE

L'altra cara de la moneda és el col·lapse del vot sofert pel PSC, continuant amb la tendència iniciada en les eleccions a la Generalitat del 2012, obtenint els pitjors resultats de la seva història: 14,28% i 358.539 vots, perdent la meitat del seu suport electoral respecte a les europees de l'any 2009 i 166.168 vots respecte a les autonòmiques de 2012.

A Barcelona ciutat aconsegueix un 12,22% (enfront del 32,71% del 2009), quedant com a quarta força política per darrere d'ICV-EUA. Malgrat mantenir-se com a partit més votat en gran part de les ciutats del cinturó vermell de Barcelona (Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, Badalona, etc.) on l'abstenció ha estat lleugerament superior, entre un i tres punts, perd pràcticament en tots aquests feus la meitat dels seus vots.

La socialdemocràcia paga a Catalunya un preu extra per la seva incapacitat d'oferir una alternativa de classe i socialista a la qüestió nacional, a causa de la seva submissió al nacionalisme espanyolista del PP, i per la seva oposició “suau” a CiU enfront dels seus reiterats atacs a la despesa i als drets socials.

L'avanç de l'esquerra

Catalunya no queda al marge de l'ascens general que les formacions  a l'esquerra del PSOE registren en tot l'Estat: ICV-EUiA se situa com a quarta força política per davant del PP, aconseguint 258.554 vots, el 10,3%, i a sol 4 punts i 100.000 vots del PSC. A Barcelona supera al PSC. D'altra banda, Podem obté 117.096 vots i el 4,66%. Les CUP, que en les últimes autonòmiques van obtenir 126.000 vots i un 3,47% no es van presentar a les europees.

A Catalunya, com en altres parts de l'Estat, la suma dels vots d'ICV-EUiA i Podem (15%) superen els resultats del PSC. En ciutats del cinturó vermell barceloní ICV i Podem treuen un percentatge encara major que la mitjana de Catalunya. A Cornellà ICV-EUiA (13,7%) i Podem (7,37%) sumen més del 21%, apropant-se al PSC (28%) i superant àmpliament a ERC (11,42%) i a CiU (6,89%). A Santa Coloma, Sant Adrià, Sant Boi de Llobregat, Hospitalet, Badalona o El Prat, ICV-EUiA i Podem superen el 20% o s'apropen molt a aquest percentatge.

El suport a ICV-EUiA i a Podem (al que probablement van votar molts joves que van optar per les CUP el 2012 i que en aquesta ocasió no ho van poder fer) són un indicatiu bastant clar del potencial que tindria a Catalunya una alternativa internacionalista, de classe i revolucionària, que uneixi la lluita pel dret a l'autoderminación i la lluita per la transformació social en un mateix procés, desmarcant-se completament de les maniobres de CiU, i també de la direcció d'ERC.