En el cas de Catalunya, les manifestacions massives en la Diada de 2012 i 2013, i l'anunciada consulta sobre la independència per al mes de novembre de 2014 han estat temes que han tingut gran repercussió i seran objecte de constant debat i polèmica en els propers mesos . Efectivament, el passat 12 de desembre el president de la Generalitat, Artur Mas, va anunciar el pacte aconseguit amb els representants d'ERC, Iniciativa i CUP sobre la pregunta i la data per a un referèndum que se celebraria el 9 de novembre de 2014. En el qual es formularia la doble pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? I en cas afirmatiu: Vol que aquest Estat sigui independent?. Al gener, el Parlament aprovarà una proposta de llei per la qual se sol·licita el traspàs de la competència de l'Estat sobre l'autorització, convocatòria i celebració de referendums consultius a la Generalitat. Al febrer, aquesta llei es discutirà al parlament espanyol. Malgrat la impressió dominant transmesa pels mitjans de comunicació que el referèndum és ja un fet, cal assenyalar que Mas ha supeditat la seva convocatòria a un acord amb el govern central del PP, o almenys al fet que aquesta sigui “tolerada”, la qual cosa és poc probable.
Contra l'ofensiva neofranquista en la qüestió nacional
Quina posició tenim els marxistes davant la qüestió nacional a Catalunya i sobre l'anunciat referèndum en particular? El primer lloc els marxistes deixem clar que enfront de la brutal ofensiva de la dreta espanyolista, dels sectors més reaccionari de l'exèrcit i de l'aparell judicial contra els drets democràtics del poble català, basc i gallec, recolzem aquests drets sense reserves i ens col·loquem en l'avantguarda de la lluita contra aquesta ofensiva. Totes les amenaces de repressió contra el dret d'autodeterminació, d'intervenció de l'exèrcit en cas de celebrar-se el referèndum, de suspensió de l'autonomia catalana, d'empresonament dels promotors de la consulta sobre la independència a Catalunya provinent d'aquests cercles reaccionaris, no només representen un perill per als drets democràtics del poble català, basc i gallec sinó per a la classe treballadora, la joventut i la majoria de la població de tot l'Estat.
Igual que amb la LOMCE, amb la nova llei de l'Avortament, amb les últimes mesures de repressió contra el dret a manifestació i expressió, el govern del PP està llançant un veritable órdago reaccionari en la qüestió nacional. És tot part del mateix paquet per atacar les conquestes socials i les llibertats democràtiques de la classe obrera, tractar de dividir-la en línies nacionals, mantenir en estat d'histèria a la base més reaccionària del PP i crear un clima d'excepcionalitat per justificar mesures repressives contra la protesta social. Si hi ha un factor que alimenta les tendències a favor de la independència i que enquista el problema nacional és precisament l'actitud de la dreta espanyolista que, no podem oblidar, és l'hereva directa del franquisme i d'una maquinària repressiva sense depurar des de la caiguda de la dictadura, amb tot el que la repressió franquista va suposar en les nacionalitats històriques. La dreta espanyola no és part de la solució, és part fonamental de tots els problemes, inclòs el relacionat amb la qüestió nacional i els drets democràtics.
L'oposició dels marxistes a qualsevol tipus d'opressió nacional, de mantenir per la força i la repressió qualsevol nacionalitat dins de l'Estat espanyol, la nostra defensa del dret a l'autodeterminació del poble català, basc i gallec, no ens porta, en absolut, a la conclusió que la classe obrera catalana, basca o gallega, ni les seves organitzacions sindicals i polítiques, hagin de subordinar-se o alinear-se, activa o passivament, als interessos, als objectius i als arguments de la burgesia catalana o basca. Aquest és un altre aspecte fonamental del marxisme respecte a la qüestió nacional. És evident que no només la burgesia espanyolista, sinó també la burgesia catalana i basca, actuen amb el seu propi guió en la qüestió nacional, enganyant, tergiversant, manipulant i utilitzant els sentiments nacionals, el just rebuig d'amplis sectors del poble català i basc als atacs de la dreta neofranquista, i els anhels de canvi de la majoria de la població, en benefici dels seus propis interessos de classe.
“L’Estat propi” d'Artur Mas
La primera qüestió a plantejar és quin tipus d'Estat defensa Mas i en quin mesurada aquest suposaria un avanç en el terreny dels drets democràtics i socials de la majoria de la població catalana? Lògicament, CiU està venent la idea que amb un “Estat propi” capitalista, Catalunya podria sortir de la crisi, evitar les retallades i garantir el benestar de la majoria de la població. No obstant això, en una excepcional parenceria de sinceritat, en una entrevista amb el periodista Jordi Évole realitzada a l'octubre de 2012, va deixar ben clar que en aquest eventual “Estat propi” que projecta CiU per a Catalunya, ni es derogaria la reforma laboral, ni la reforma de les pensions, ni es revertirien les retallades en sanitat, ni se suprimirien els peatges de les autopistes. Obvi. Fins i tot va reconèixer que la seva política econòmica seguiria totalment supeditada al capital financer alemany i francès, al que, ni per casualitat, pretén enfrontar-se. Igualment, en el pla militar, va advocar perquè Catalunya es recolzava per a la seva defensa en “exèrcits ja existents”. Per no parlar del tipus de policia que tindria aquest Estat pensat per Mas, tenint en compte el que tenim ara amb els Mossos i el seu brutal expedient repressiu.
Recentment, el Consell de Transició Nacional, compost per assessors designats per Mas, recomanava que el nou Estat català hauria de mantenir una unió amb l'Estat espanyol amb “cooperació en diversos àmbits: monetari, industrial, fiscal, cultural, infraestructures, defensa, migracions...”. L'organisme recomana que el Barça i l'Espanyol segueixin jugant en la lliga espanyola i que les relacions amb Espanya “siguin més sòlides que les actuals” però en pla d'igualtat. ¡Quina forma d'independència i d'autodeterminació més curiosa! El projecte “independentista” de Mas és oberta i vergonyosament submís amb els grans poders econòmics als quals representa, com s'ha demostrat sempre que CiU ha governat la Generalitat, i amb els seus germans de classe: el capital espanyol i europeu.
Tot l'anterior dóna una idea bastant clara de com CiU trafica amb els “principis fonamentals”. De fet, tot el camí recorregut per arribar a aquesta “consulta”, està trufada per aquest tipus de trampes de la burgesia catalana. Un exemple més ha estat la descarada supeditació de la convocatòria de la consulta al suport d'ERC als pressupostos de 2014, que suposaran una nova volta de rosca de les retallades socials, que a Catalunya són tremendes. A canvi CiU ofereix un pacte que desembocaria, segons es desprèn de les seves pròpies paraules, en un estat capitalista català completament sotmès als interessos del capital financer internacional, dominant per la mateixa oligarquia de sempre i, com hem vist, amb excel·lents relacions amb l'Estat espanyol. Decidir entre un estat capitalista encapçalat per Rajoy o un estat capitalista encapçalat per Mas, ¿és realment portar a la pràctica el “dret a decidir”, en el sentit profund de canviar la realitat social que molts catalans interpreten amb aquest objectiu? En la nostra opinió, rotundament no.
La burgesia catalana ha fet tot el possible en els últims anys per situar la qüestió nacional en un primer pla polític, i ho ha fet amb dos objectius centrals: desviar l'atenció de la seva salvatge política de retallades socials i disputar a la burgesia espanyola una parcel·la major de poder en les decisions polítiques, sobre tot en matèria econòmica i pressupostària. Per descomptat que el pla “independentista” de Mas sempre es podrà posposar pel propi Mas si li convé o si s'arriba a un acord entre bastidors sobre un nou repartiment de poder i de pressupostos amb la burgesia espanyola, que és el que realment persegueix.
De fet, Mas ja té traçada un full de ruta ben clar en cas que “no es pugui” convocar el referèndum: donar a les properes eleccions autonòmiques un caràcter plebiscitari, això sí, esgotant la legislatura fins al 2016 per així poder completar la tasca de destrucció de la sanitat i l'educació pública. L'entrada d'ERC al govern es reserva precisament per a aquesta eventualitat, per donar una imatge encara més reforçada de govern “d’unitat nacional” tractant d'encobrir així una descarada política de reculades socials.
La fallida dels dirigents reformistes de l'esquerra
Un dels aspectes en aparença més paradoxals de la situació política a Catalunya és el fet de CiU, que va sofrir un fortissim desgast per la potentíssima mobilització social contra la seva política salvatge de retallades, i que va sortir clarament afeblida de les eleccions autonòmiques anticipades impulsades per ella mateixa en 2012, segueixi marcant la pauta de la situació política. Com assenyalem en altres materials, l'explicació d'aquesta paradoxa està en la política dels dirigents dels partits de l'esquerra, o que es reivindiquen d'esquerres, i dels sindicats, tant a Catalunya com en la resta de l'Estat. Aquest aspecte, que està completament absent de les anàlisis habituals sobre la situació a Catalunya, és absolutament central.
Per descomptat una gran part de responsabilitat la té el PSOE, que s'ha alineat en el fonamental amb les tesis del PP referent a la qüestió nacional. Immediatament després de l'anunci de Mas, Rubalcaba va sortir públicament per deixar meridianament clar que Mariano Rajoy i ell ho tenien “tot parlat” i que compartien la seva frontal oposició al dret a l'autodeterminació, que, segons tots dos, implicava la consulta. A principis de gener, Rubalcaba i Navarro, líders del PSOE i del PSC respectivament, van escenificar a Barcelona un acord mitjançant el qual, segons les seves paraules, “començava a caminar” una alternativa entre “separadors i separatistes”, en referència al PP i a CiU. La pretesa solemnitat de la presentació d'aquest programa contrastava amb la irrellevància del seu contingut, que tenia com a punt central la “creació d'una subcomissió al congrés per debatre les relacions entre Catalunya i Espanya”. Per descomptat, aquesta iniciativa desafiadora és part “l’aposta federal” del PSOE. Què patètic.
La pròpia tornada de CiU a la Generalitat el 2010, no va ser producte de la seva fortalesa sinó de l'abstenció i la desmobilització electoral de la base social de l'esquerra, provocada per la profunda decepció per la política del Tripartit. Després de set anys en la Generalitat amb el PSC al capdavant aplicant una política antisocial i repressiva que en molts aspectes en poc es diferenciava de la dreta, CiU va guanyar les eleccions. Ja en l'oposició, els dirigents tant del PSC com d'ICV-EUiA van adoptar una política de seguidisme escandalosa. Encara que s'han oposat de paraula a les retallades, li han tendit la mà constantment a Mas, fent un “front comú” en la qüestió del pacte fiscal. Aquest punt és molt important perquè durant dos anys CiU ha agitat amb diferent volum, però de forma constant, la qüestió del dèficit fiscal (la diferència entre el que Catalunya aporta en recaptació d'impostos i el que rep de la caixa comuna) utilitzant-ho com a justificació de la duresa de les retallades socials a Catalunya i com a forma d'encobrir l'impressionant espoli social que l'oligarquia financera i industrial catalana exerceix sobre la població catalana.
Els dirigents reformistes de l'esquerra han ballat al ritme marcat per CiU i la patronal, des del PSC fins a ICV-EUiA passant pels sindicats. Els líders de CCOO i UGT a Catalunya van mantenir la mateixa tàctica desmobilitzadora que en la resta de l'Estat. La postura dels dirigents de l'esquerra, tant en el pla ideològic com en el la pràctica, ha estat decisiva per afavorir l'èxit de Mas en el seu gir “independentista”, contribuint a crear il·lusions en què amb un nou acord de finançament o amb la independència les coses podrien anar millor per a la majoria de la població. Com ja hem assenyalat, després del revés que es va portar la burgesia catalana i CiU en les eleccions anticipades del 25 de novembre de 2012, Mas va condicionar la convocatòria la consulta al recolzament d'ERC a la seva política de retallades socials, exigència que els dirigents d'ERC han acceptat.
Etapisme i col·laboració de classes, una via desastrosa
L'escenificació solemne del pacte sobre la pregunta entre CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP és la coronació, de facto, d'una política de col·laboració de classe que els representants de la burgesia estan explotant a fons: “tots estem en el mateix vaixell en aquest moment històric, des dels demòcrates cristians fins als antisistema”. Els dirigents d'ICV-EUiA i de les CUP, en el mateix escenari que Mas i el seu conseller d'Interior, van presentar aquest acord com a positiu. Joan Herrera, en nom d'ICV-EUiA, es va mostrar còmode amb l'acord aconseguit, ja que permetia “sumar des de la transversalitat i permet suscitar una gran majoria a favor de canviar la relació amb l'Estat”. Quim Arrufat, diputat de la CUP va assenyalar que l'acord “era un pas important al que no s'havia arribat mai”.
És evident que CiU necessita l'aval de l'esquerra, sobretot d'aquells que tenen més autoritat en el moviment obrer i entre la joventut, per fer més creïble la seva maniobra i embolcallar-la d'un caràcter històric i il·lusionant. Des d'alguns sectors de l'esquerra que es reclama “revolucionària”, es planteja que la independència de Catalunya és el cop més important al règim nascut de la constitució de 1978, i que això justifica anar de la mà de CiU per aconseguir la convocatòria del referèndum. Però una anàlisi sòbria, i marxista, ens indicarà que això no és així, sinó tot el contrari.
En realitat, la imatge de Mas amb els representants d'ERC, d'ICV-EUiA i de la CUP té un paral·lelisme molt clar amb la imatge d'unitat a la qual els dirigents del PSOE i del PCE es van prestar a escenificar amb els representants de la dreta franquista, que havien arribat a la conclusió que era necessari un rentat de cara del sistema per mantenir el poder en mans dels de sempre? l'oligarquia financera, industrial i terratinent? i descarrilar la revolució social que s'estava gestant. Per cert, per aquell temps, els representants de CiU van jugar un paper molt actiu per apuntalar una Transició per la qual es va acordar que tot l'aparell repressiu heretat de la dictadura quedés intacte. I ara, de la mà d'aquests mateixos representants de l'oligarquia catalana resulta que anem a assistir a una ?ruptura històrica? amb el règim de la Transició. De la mà dels mateixos que s'acarnissen en la repressió del moviment obrer i estudiantil, que recolzen totes la mesures antidemocràtiques i antisocials del PP, resulta que anem a protagonitzar un ?conflicte democràtic? amb l'Estat espanyol? En els anys 70, Felipe González i Carrillo justificaven els acords amb Suárez i Fraga com alguna cosa tàctic, com el mitjà de ?consolidar la democràcia?. En 2013, els actuals dirigents d'IC-EUiA i de les CUP justifiquen els acords amb CiU també com alguna cosa ?tàctic?, com un pacte necessari ?en l'actual etapa? para ?defensar els drets democràtics? del poble català, per aconseguir la independència, i ?després veurem? quin caràcter se li dóna al nou Estat, com si el fet de la independència, per si mateixa, facilités el canvi de la naturalesa de classe que pugui tenir l'Estat.
És a dir, que un Estat capitalista dirigit i governat pels mateixos oligarques de sempre, és un pas necessari i positiu “al socialisme”? ¿No ens sona aquesta música? Després de l'etapa que hipotèticament condueixi a una Catalunya capitalista independent, la burgesia exigirà una nova “etapa” per consolidar aquest Estat, en la qual igualment els treballadors hauran de posposar les seves exigències. I així, d'etapa en etapa, la burgesia seguiria indefinidament en el poder. Els fets han demostrat per quin camí van conduir les justificacions etapistes en la lluita per la transformació de la societat: a la total adaptació al sistema, al desprestigi de les organitzacions d'esquerres i a incrementar el marge de maniobra de la burgesia enfront de la classe obrera i la joventut. El que va passar en la transició espanyola, a Portugal en 1974, a Irlanda del Nord, on els dirigents del Sinn Feinn van justificar el pacte amb els unionistes per aquests mateixos motius, són exemples molt eloqüents.
S'argumenta a favor d'aquest front amb la burgesia catalana que està circumscrit a una qüestió democràtica, com el dret a decidir, però que en la qüestió social i econòmica l'oposició és total. Aquesta separació és completament artificial. La situació real és que, primer, CiU no està recolzant el dret a l'autodeterminació sinó la seva falsificació, la seva castració. De fet, ella supedita el seu impuls del difús “dret a decidir” al suport concret a la seva política antisocial. Segon, ajuda a CiU a centrar el debat polític en la qüestió nacional, en els termes que a la burgesia li interessa, en detriment de la lluita de la classe obrera i de la joventut contra les retallades i la seva política repressiva. Els diputats d'IC o de les CUP poden parlar de lluita contra els rics, de la necessitat d'enfrontar-se a les retallades, però si en la pràctica situen com a punt fonamental per canviar la situació d'angoixa i sofriment que viu la majoria de la societat la celebració d'una consulta i la creació d'un “Estat propi”, en realitat capitalista, i es defensa com a tàctica fonamental per arribar a la consulta un acord amb els representants de la burgesia catalans, lògicament la idea central que es transmet és la necessitat de prioritzar aquest acord i aquests objectius en detriment de la lluita social, i també en detriment del vincle que existeix entre la classe obrera i la joventut catalana amb la de la resta de l'Estat. Un vincle necessari i fonamental en la mobilització contra les retallades, pel dret d'autodeterminació i pel socialisme, que ha estat expressat en tots i cadascun dels grans moviments de protesta social dels últims anys: 15-M, vaga generals, PAH, moviment estudiantil contra la LOMCE, etc., i que, per descomptat, la burgesia catalana està encantada a trencar i enterrar.
La lluita pel dret a l'autodeterminació i el socialisme
La qüestió nacional sempre és un arma en constant disputa: d'una banda la burgesia (espanyola, catalana o basca) tracta d'utilitzar-la com una eina per apuntalar la seva dominació contra els treballadors i els oprimits; d'altra banda, la classe obrera té la possibilitat de fer confluir totes la reivindicacions i aspiracions democràtiques de les nacionalitats oprimides en el torrent de la lluita contra el sistema capitalista, però la condició per aconseguir-ho és que les seves organitzacions polítiques i sindicals adoptin un programa i una estratègia revolucionària, socialista i internacionalista, no solament en les paraules, sinó sobretot i fonamentalment en els fets.
Tots els treballadors i joves que defensem una posició de classe i internacionalista en els sindicats, en els moviments socials, en Esquerra Unida, hem de combatre els prejudicis del nacionalisme espanyolista. Hem d'aixecar la bandera de Marx i de Lenin: defensar la unitat de la classe obrera per sobre de les fronteres nacionals i els drets democràtics nacionals de Catalunya, Euskal Herria i Galícia, inclòs el dret d'autodeterminació, lligant-los a la lluita pel socialisme. L'autèntica llibertat de Catalunya, d'Euskal Herria i de les nacions oprimides només podrà aconseguir-se amb igualtat social, lliurant a la societat de tot tipus d'opressió, començant per l'opressió de classe i econòmica.
La nostra alternativa és clara: una Federació Socialista de Catalunya, Euskal Herria, Galiza i de la resta dels pobles que componen la península Ibèrica, en el marc d'una República Socialista Federal que es vinculi fraternalment amb una Federació Socialista Europea.
