En el moment d’acabar aquest article, coincidint amb l’anunci del tancament definitiu de Fagor Electrodomèstics, amb unes pèrdues acumulades durant quatre anys que sumen 960 milions d’euros, i d’Edesa, amb planta a la localitat biscaïna de Basauri, milers de manifestants  recorren els carrers de Mondragón amb la consigna en euskera: ETORKIZUNAREN ALDE (A FAVOR DEL FUTUR), en defensa dels seus llocs de treball i exigint una solució al PNB. La direcció del Grup diu que recol·locarà als excedents, 1650 socis, però els treballadors saben que probablement els únics amb garanties de recol·locació seran els mateixos directius que han abocat a l’empresa a la catàstrofe.

L’anomenat model “cooperatiu basc”: empreses capitalistes amb un altre nom

MCC està formada per 289 entitats de les quals 110 són cooperatives i 147 societats filials. 68.000 persones treballen a empreses del grup Mondragón fora del País Basc: 4.272 a Galícia, 2.645 a Andalusia, 2.808 a Madrid, 1.700 a València, etc. Els treballadors afectats temen que la crisi de Fagor Electrodomèstics, amb un total de 5.600 empleats repartits en tretze fàbriques, produeixi un efecte dominó a d’altres empreses del Grup MCC. Si es veuen afectats greument Eroski i Caixa Laboral, l’efecte dominó es multiplicarà. En el curt termini, el tancament de Fagor Electrodomèstics comportarà la pèrdua de més de 10.000 llocs de treball, 4.000 dels quals al País Basc, sumant la pèrdua d’ocupació directa i diferida. El seu impacte podria arrossegar a desenes de cooperatives i empreses proveïdores que figuren en el seu llistat de creditors i la caiguda del grup tindria efectes a d’altres països, com França i Polònia, que ja ha presentat concurs de creditors. En el cas de França, els sindicats temen el tancament de quatre de les cinc plantes productives que el Grup Fagor-Brandt té amb prop de 2.000 treballadors.

Lagun Aro, l’asseguradora del grup que s’encarrega de cobrir la desocupació dels seus socis treballadors que figuren com a autònoms i, per tant, sense dret a atur per via ordinària, manca de fons per garantir el subsidi de 1.630 socis amb a penes 35 milions d’euros que tenen de matalàs. Els socis treballadors no estaran millor que els seus companys de classe, a més a més del lloc de treball, perdrien cada un els 12.000 euros que van dipositar per fer-se socis, els estalvis dipositats en aportacions voluntàries i els préstecs de socis inactius i col·laboradors per valor de 87 milions d’euros, segons la plataforma d’afectats Ordaindu.

La direcció del consorci Mondragón, històricament vinculada al PNB, va multiplicar per cinc els seus empleats des del 1987, passant de tenir 20.818 empleats a comptar amb 103.731 treballadors el 2007. Era l’època en que l’exemple de l’anomenat “cooperativisme basc” s’estudiava com a model de “producció social” a les universitats nord-americanes i es promovia com a alternativa a les idees del socialisme marxista a Sud-àfrica i l’Amèrica Llatina. Amb la crisi van venir els sacrificis i els acomiadaments de més de 20.000 treballadors sense resoldre el problema de fons.

L’1 de desembre de 2008, el president del Grup MCC, José María Aldekoa, va demanar a les seves 260 cooperatives que portessin a terme tancaments i ajustaments de plantilla davant d’una crisi que duraria anys. La direcció va exigir als treballadors increments d’hores de treball i de calendaris laborals prioritzant la productivitat, al mateix temps que es reduïen els salaris, s’eliminaven o congelaven plusos, es perdien pagues extres i es demanava als socis treballadors que posessin els seus estalvis a disposició del Grup cooperatiu. És a dir, que el model cooperatiu funcionava exactament igual que la resta de les empreses capitalistes que competien en una economia de “lliure mercat”. Aquell mateix any s’havia produït l’abandonament d’empreses clau en el grup com Irizar i Ampo, amb fortes crítiques sobre la falta de participació dels treballadors en la presa de decisions.

Els responsables directius d’Eroski, Fagor i Caixa Laboral, igualment vinculats al PNB, no van tenir escrúpols a l’hora de sol·licitar estalvis a famílies treballadores basques, abusant de la seva bona voluntat, simpatia i suport al “model cooperatiu” que venien, el que més tard és conegut com el cas de les preferents basques. Centenars d’estalviadors estafats per Eroski (660 milions d’euros) i Fagor (185 milions) lluiten per recuperar els seus diners. Els cooperativistes perdran els 84 milions que van prestar a l’empresa, i alguns treballadors de Fagor Electrodomèstics pensen que les successives rebaixes salarials, que no han servit per a reflotar l’empresa, amagaven un pla premeditat per abaratir l’acomiadament anticipat dels afectats pel cessament forçós de l’activitat de Fagor.

Eroski va ampliar el 2012 en 3.695 els nous socis cooperativistes. Per a ser soci cooperativista es demanava estar sis mesos treballant en període de prova. Hi ha hagut treballadores que han treballat de franc durant mesos per diferents llocs i després han hagut de pagar 12.000 euros per a comprar la seva ocupació. Sembla evident que aquesta ampliació sobtada del nombre de socis responia a un afany clarament recaptatori amb l’objectiu de finançar les operacions del grup i eixugar pèrdues aplaçant i acumulant futurs problemes. Més recentment, davant les dificultats creixents de Fagor Electrodomèstics, el Govern Basc va prestar 40 milions d’euros que ara el Lehendakari del PNB, Urkullu, reclama. I les cooperatives de Grup, el maig de 2013, van aportar 70 milions d’euros, més el Fons de Reestructuració i Ocupació Societari. En total, el deute de Fagor Electrodomèstics arriba com hem assenyalat als 960 milions d’euros i la preocupació dels socis treballadors, a més a més de perdre el seu lloc de treball, les aportacions que van fer i els fons que van aportar, és haver de respondre amb el seu propi patrimoni dels deutes pendents de saldar.

Un drama per a milers de famílies obreres

Aquesta situació representa un drama per a milers de famílies treballadores que probablement mai van pensar que aquesta situació es pogués arribar a donar. A aquest drama cal afegir el dels milers de treballadors eventuals i contractats i als que els està arribant encara molta menys informació i suport. La recol·locació anunciada dels socis no compta els centenars d’eventuals, si bé en el conjunt de la Corporació Mondragón el nombre d’eventuals contractats en l’actualitat és una dada que la direcció guarda amb zel. Entre tots els treballadors del Grup, aquest sector és el més explotat i perjudicat.

Mentre la direcció penabista del Grup Mondragón clamava als quatre vents els avantatges del cooperativisme com a model d’economia social, des de sectors de la direcció de l’esquerra abertzale es va anar fins i tot més enllà, defensant-lo com a model del “socialisme identitari basc”, un model de solidaritat i co-participació a l’empresa, però on la realitat era ben diferent: els sindicats obrers no pintaven res, mentre que els dirigents de les cooperatives obrien empreses amb baixos salaris i condicions de treball extenuants al mateix País Basc i a d’altres llocs com per exemple a l’Índia, Xina, Polònia, Brasil, etc., aprofitant-se de la mà d’obra barata. Un dels secrets que millor ha amagat la direcció de MCC és la quantitat d’aquesta mà d’obra i les seves condicions d’explotació.

La crisi a la construcció ha tingut evidentment una forta incidència en el sector d’electrodomèstics, però la resposta de la direcció de Mondragón ha estat carregar la crisi sobre els treballadors i practicar una fugida endavant dipositant la seva confiança en una major penetració en els anomenats mercats emergents, Brasil, Índia, la Xina i Rússia. L’extensió de la crisi a aquestes economies també ha tirat per terra els plans de la direcció i un cop més es demana als treballadors que carreguin amb les conseqüències.

Si bé l’expansió internacional del Grup Mondragón es produeix ja en els anys 90, és el 2008, en el moment en què es prenen dràstiques mesures d’ajustaments salarials i d’ocupació, quan la direcció de la corporació Mondragón anuncia l’apertura d’un parc industrial a l’Índia, concretament a Mahrstra, la capital del qual és Bombai, similar a l’instal·lat ja a Kunshan, prop de Shangai, a la Xina. En aquests moments el 37% dels 103.731 ocupats del Grup estava al País Basc, a la resta de l’Estat treballava el 47% i el 16% restant a d’altres països. La direcció del Grup sempre va plantejar que tot i que cada cooperativa és independent i funciona pel seu compte, aporta una part dels seus beneficis a un fons comú que representa el matalàs solidari per donar suport a les cooperatives amb problemes. En canvi, l’anomenat “fons de solidaritat” sembla que s’ha esgotat. La dimensió de Fagor Electrodomèstics ha esdevingut un problema per a tot el Grup MCC, que s’ha negat a aportar els 170 milions d’euros que demanava Fagor per presentar un pla de viabilitat i no tancar. MCC mai s’havia enfrontat a un conflicte intern d’aquesta magnitud i s’ha mostrat incapaç d’oferir cap solució.

El cooperativisme no és l’alternativa al capitalisme, ni a la crisi, ni a l’atur

La crisi de Fagor ha posat en qüestió la viabilitat del cooperativisme. La realitat és que davant la crisi del capitalisme i el tancament de milers d’empreses, molts treballadors es veuen abocats a anar a l’atur o a tractar de mantenir els seus llocs de treball constituint cooperatives o societats anònimes laborals. El 2012 es van constituir 733 cooperatives, el major nombre de societats noves des del 2006, amb 8.436 socis inicials, si bé gairebé la meitat d’aquests nous socis corresponen a empreses participades per Eroski, que es van transformar en cooperatives el 2012.

El cooperativisme, el seu naixement, evolució i crisi,  cal emmarcar-lo en el context real de desenvolupament del capitalisme i de la lluita de classes. El que més tard seria el Grup Mondragón va néixer en plena dictadura franquista. El febrer de 1941, el bisbe de Vitòria va enviar a aquesta vil·la al jove rector José María Arizmendiarrieta, creador del grup i vinculat al PNB amb la missió d’impulsar l’obra de l’Acció Catòlica en aquesta localitat i més concretament apropar-se a la joventut del municipi i alliberar-la de les ideologies d’origen marxista presents a la zona, amb una forta presència d’obrers socialistes i comunistes a la Unió Serrallera.

La direcció del PNB va potenciar el cooperativisme com una forma de convertir en “capitalistes” propietaris als treballadors i encoratjar l’antisindicalisme i l’apoliticisme. Per al PNB el cooperativisme implica la supressió de la lluita entre les classes a través de la col·laboració entre directius i treballadors de les cooperatives i en l’autoexplotació voluntària dels cooperativistes. A més a més, la burgesia basca presentava davant del món el model cooperativista com un element més de la identitat nacional basca. En realitat, el Grup Mondragón en mans del PNB ha estat, amb la seva universitat, una arma ideològica de primer ordre per estendre les idees neoliberals.

La lluita de classes existia fora de les cooperatives i també dintre. Al poble de Mondragón coneixen bé les polèmiques que es van desfermar davant cada convocatòria de vaga general. Els treballadors de les cooperatives durant anys van estar al marge de lluites com la del conveni del Metall provincial i d’altres lluites laborals. En canvi, és important destacar que van donar suport a la vaga general unitària del 29 de març del 2012 contra el Govern del PP. A l’interior de les cooperatives també existeix la lluita de classes. Permanentment hi ha hagut una confrontació entre els directius i els socis treballadors per ampliar el ventall salarial, és a dir, la diferència entre qui més cobra i els llocs pitjor remunerats. Els directius de Fagor viuen com els directius de moltes empreses capitalistes i els treballadors socis en la seva majoria sobreviuen amb salaris fins i tot menors dels que es cobren a empreses capitalistes.

La qüestió del cooperativisme i les empreses autogestionades pels treballadors ha estat present a la història del moviment obrer des dels seus inicis. Engels va descriure el seu paper a la seva obra Del socialisme utòpic al socialisme científic, quan va retre homenatge als grans utopistes com Fourier i especialment Robert Owen, que el 1800 es va fer càrrec de l’empresa de New Lanark a Escòcia, una fàbrica de filat de cotó que va arribar a ocupar a 2.500 persones, esdevenint una colònia model on no existia l’embriaguesa, la policia, els jutges de pau, els processos, els asils per a pobres ni la beneficència pública, i ho va aconseguir oferint als seus treballadors unes condicions de vida més humanes, dedicant una cura especial a l’educació dels nens. Però Owen va fracassar i es va arruïnar després de successives crisis del cotó (no va poder escapar a les crisis de sobreproducció del capitalisme), tot i que el seu intent romandria a la memòria col·lectiva de la classe treballadora com un pioner en la lluita per l’alliberament social dels treballadors.

Més tard, Rosa Luxemburg, en la seva obra polèmica contra el reformisme de Berstein, Reforma o Revolució, va assenyalar amb claredat els límits del cooperativisme sota el capitalisme: “Les cooperatives i sobretot les cooperatives de producció, representen, per la seva pròpia naturalesa, la presència d’un element híbrid en el si de l’economia capitalista: una producció socialitzada en petit que es combina amb un canvi capitalista. A l’economia capitalista, en canvi, el canvi domina la producció i, com funciona la concurrència, fa de l’explotació sense miraments, és a dir, del domini ple del procés de producció pels interessos del capital, condició d’existència de l’empresa. A la pràctica això es tradueix en la necessitat de fer el treball tan intensiu com sigui possible, escurçar-lo o allargar-lo segons la situació del mercat, ocupar força de treball en funció de les exigències del mercat i acomiadar-la i posar-la al carrer, en una paraula: posar a la pràctica tots els coneguts mètodes que fan competitiva a una empresa capitalista. A les cooperatives de producció es dóna, per tant, la molt contradictòria necessitat de que els treballadors es regeixin a ells mateixos amb tot l’absolutisme requerit, de que juguin enfront d’ells mateixos el paper de l’empresari capitalista. En aquesta contradicció acaba naufragant també la cooperativa de producció, bé esdevenint empresa capitalista, bé dissolent-se en el cas que els interessos dels treballadors siguin més forts”.

Defensar tots els llocs de treball!

Nacionalització de Fagor sota control obrer!

La lluita dels treballadors de les cooperatives, eventuals, socis i no socis per defensar els seus llocs de treball, és la mateixa lluita del conjunt de la classe treballadora contra la crisi capitalista, contra les retallades i els atacs a les nostres condicions laborals i de vida, per acabar amb aquest règim capitalista d’injustícia social. L’alternativa a l’explotació capitalista no passa, com defensen els reformistes (que també hi són en sectors de la direcció de l’esquerra abertzale), per anar construint cooperatives, menjant-li poc a poc el terreny a les empreses capitalistes, perquè com hem vist les empreses privades capitalistes, moltes d’elles associades amb la banca, compten amb recursos molt superiors als de les cooperatives. El Grup Mondragón en realitat no és sinó la suma d’empreses individuals amb els seus propis problemes i interessos lluitant per sobreviure en el marc d’una economia capitalista anàrquica. La burgesia pot temporalment donar suport al cooperativisme com una arma per dividir al moviment obrer més conscient i organitzat, però l’alternativa del capital monopolista i el capital financer que domina cada cop més el món són les empreses capitalistes privades, sense partits ni sindicats obrers, sense drets ni llibertats i amb salaris miserables.

El PNB i el PP no han estat disposats a donar suport als treballadors de Fagor Electrodomèstics. Això és una realitat que queda en evidència al comparar les xifres astronòmiques emprades per salvar als banquers. La crisi del Grup Mondragón és un episodi més de la crisi de sobreproducció del capitalisme. És evident que milers de famílies, per no dir milions, necessitem els electrodomèstics que Fagor deixarà de produir, però el capitalisme és un sistema anàrquic que funciona en base a la llei d’aconseguir el màxim benefici i no per a satisfer necessitats socials. Sense poder adquisitiu per part de la classe treballadora per poder adquirir aquestes mercaderies, les fàbriques tanquen acomiadant a milers de treballadors aguditzant la crisi. La destrucció de forces productives crear les baser per a recuperacions posteriors i aquest cicle que porta a la misèria a milers de famílies obreres, es repetirà sota el capitalisme fins que la classe obrera expropiï als expropiadors, en paraules de Karl Marx.

Les cooperatives han demostrat en teoria que les fàbriques poden produir sense patrons, però l’alternativa no és convertir en patrons a tots els obrers com ha pretès el PNB, anihilar les organitzacions sindicals i polítiques de la classe treballadora i separar-los dels seus germans de classe. L’experiència cooperativa té sentit quan dóna confiança als treballadors en les seves pròpies forces, els prepara per al control i direcció de la producció i eleva el seu nivell de consciència per comprendre que el model d’economia socialista pel qual lluita la classe treballadora exclou l’explotació d’uns treballadors per d’altres i també la competència entre diferents cooperatives privades, com passa en l’actualitat. Del que es tracta és que els mitjans de producció social siguin propietat col·lectiva a través de la nacionalització de les cooperatives, de la banca, els grans monopolis i latifundis sota control democràtic de la classe treballadora que representem la majoria de la societat. Amb les principals palanques de l’economia en mans de la classe treballadora seria possible dur a terme la planificació democràtica de l’economia, acabant amb l’anarquia i les crisis del capitalisme i amb les xacres que aquest produeix: atur massiu, pobresa, misèria i violència.

Sí que hi ha diners, i molts, però només per als banquers i especuladors. Per això la lluita en defensa dels llocs de treball de Fagor i Edesa, del futur de milers de famílies treballadores, ha de ser plantejada de manera concreta: salvar a les persones i no als bancs. Nacionalització sota control obrer de Fagor i Edesa, salvar tots els llocs de treball, i acabar amb el robatori dels directius i gerents!