Nous i brutals atacs a la vista

Ja en el Consell de Ministres del 2 d'agost, el govern del PP va aprovar un nou decret llei que dóna una nova volta de rosca a la reforma laboral del 2012. Aquesta mesura, que va passar pràcticament desapercebuda i es va presentar com una “millora tècnica”, facilita encara més els acomiadaments col·lectius en les empreses. Entre altres implicacions, a partir d'ara un ERO no es podrà declarar nul (el que obliga a la readmissió dels treballadors acomiadats) si l'empresa compleix els requisits formals (terminis, avisos, etc.) encara que no compleixi amb els requisits de fons (les circumstàncies econòmiques); aquestes mateixes circumstàncies econòmiques requerides pels ERO es relaxen encara més per a les multinacionals; s'impedeixen les demandes individuals contra acomiadaments col·lectius; es reforcen les comissions negociadores en detriment del comitè d'empresa, etc.

Un altre atac és la brutal reforma de les pensions que el govern té previst aprovar a la tardor. Amb aquesta reforma la pujada de les pensions quedarà desvinculada de l'IPC i dependrà del “cicle econòmic”. Les noves pensions es calcularan amb la cotització de tota la vida laboral i tenint en compte “l’esperança de vida”. Això significa perdre poder adquisitiu any rere any. Malgrat la demagògia de la ministra Báñez en dir que amb la reforma la pujada de les pensions està garantida, el fet és que, per exemple, en un escenari d'una inflació mitjana anual del 2% les pensions perdrien el 17,2% en una dècada i la retallada de la despesa anual en pensions seria d'uns 1.750 milions d'euros. La reforma educativa, la coneguda com “llei Wert”, l'aprovació de la qual està prevista per abans que finalitzi l'any, és igualment salvatge. Unida a les retallades en les beques i les pujades de taxes, té el propòsit central d'expulsar del sistema educatiu a milions de joves procedents de les famílies treballadores. Està pendent també la reforma de l'administració pública, la qual cosa implicarà una nova ronda d'acomiadaments. La pressió del FMI i de la CEOE perquè el govern emprengui noves reformes i retallades, cada qual més agressiu, i que ho faci amb més celeritat, s'ha incrementat durant les últimes setmanes.

Sortida de la crisi?

Per tapar el cas Bárcenas i contrarestar el malestar social provocat per la crisi capitalista i la seva política, el govern del PP (deixant apart l'arravatament xovinista estiuenc sobre Gibraltar) insisteix matxaconament en què la crisi està arribant a la seva fi. De forma completament delirant, el ministre Montoro va declarar solemnement al setembre que “Espanya és el gran èxit econòmic del món”. La realitat és que la inversió, vendes, crèdits, morositat, etc., segueixen marcant records negatius. La millora del sector exterior es deu més a la caiguda de les importacions que a l'augment de les exportacions. La tan anomenada caiguda de la prima de risc s'explica pels efectes narcotizants de la política del BCE, però no té res a veure amb una millorança del vessant financer de la crisi. De fet, a causa de les ajudes públiques a la banca el deute ha crescut exponencialment i l'economia espanyola es troba més prop de la insolvència que de la recuperació.

És veritat que per als especuladors, els banquers, les multinacionals i les grans empreses les coses no els estan anant gens malament. Les empreses de l'Ibex van aconseguir un guany del 19% en el primer semestre de 2013, un 58% més que l'any anterior. Els beneficis dels grans bancs són encara majors, incrementant en més d'un bilió d'euros els seus dipòsits des de l'inici de la crisi, a causa de la fallida de les caixes. L'altra cara de la moneda és que els efectes socials catastròfics de la crisi, de les contrareformes i de les retallades segueixen expandint-se. Sis milions d'aturats, 3,5 milions d'ells de llarga durada, 56% d'atur juvenil; devaluació dels salaris entre un 7,1% i un 11% des de 2007, increment de la població en les llistes d'espera (un 43% a Catalunya), en el nombre d'intervencions quirúrgiques que han deixat si es fes (un 15%), 20% d'increment dels diagnòstics de depressió, increment dels suïcidis i dels intents de suïcidi, etc.

La política de les direccions sindicals, una taula de salvació per al PP

Rubalcaba, en la seva intervenció en la sessió parlamentària de l'1 d'agost, va demanar a Rajoy “que marxés”, però para ser substituït per un altre membre del PP! Cayo Lara, per Izquierda Unida, sí va plantejar de forma clara i rotunda la dimissió de Rajoy i la convocatòria d'eleccions anticipades. Molt encertadament, va assenyalar que el govern no tenia ja cap legitimitat.

Ara la qüestió és què fer per aconseguir aquest objectiu. L'exigència de dimissió del govern i d'eleccions anticipades ha de ser completada amb la convocatòria immediata de mobilitzacions perquè tot el protagonisme estigui al carrer, en la lluita dels treballadors i dels joves i no en aquest parlament il·legítim del que només poden sortir maniobres de distracció.

Malgrat la gravetat dels atacs en marxa, en plena ofensiva patronal contra els convenis en les empreses, els dirigents d'UGT i CCOO segueixen guardant un silenci còmplice i vergonyós. El 22 de juliol Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO, va dir que preferia “creure al president del govern, abans que a una persona que està a la presó”. També va dir que no volia parlar encara de dimissions o eleccions anticipades.

En la nostra opinió una crida clara, directe i públic des d’Izquierda Unida als dirigents de CCOO i UGT a rectificar la seva actual posició, a recolzar la campanya per la dimissió del govern i per la convocatòria d'eleccions generals, i a convocar una vaga general per aquests objectius, comptaria amb un recolzament massiu a la base d'aquests sindicats. Seria un revulsiu polític molt fort per a milions de treballadors i joves. Impulsar un moviment massiu i continuat és fonamental no només per aconseguir tombar al govern del PP sinó també perquè aquesta caiguda porti a l'elecció d'un govern d'esquerres, amb un veritable programa d'esquerres, que comenci per derogar totes les contrareformes i totes les retallades a les despeses socials imposats per la dreta i que nacionalitzi tot el sistema financer i les grans empreses, per començar a posar en pràctica un pla de creixement econòmic i creació d'ocupació en benefici de la majoria de la societat.