El canvi climàtic s'ha convertit en una realitat i en un greu perill per al futur del planeta i de la humanitat. És una conseqüència directa de l'acció de l'home, o millor dit, de la lògica i el funcionament del sistema de producció capitalista. El 2016, el Congrés Internacional de Geologia va determinar que hem entrat en una nova era geològica: l'antropocè1, marcada per l'empremta deixada ja per l'home com a conseqüència del desenvolupament de la societat industrial des de fa poc més de dos segles. Paradoxalment, els avenços científics actuals permetrien començar a frenar el canvi climàtic i garantir un món sostenible ecològicament. Tanmateix, sota el capitalisme, sense planificació democràtica de l'economia i primant l'obtenció del màxim benefici a curt termini de les multinacionals capitalistes, aquesta tasca es converteix en impossible.

El sistema capitalista destrueix el planeta

Des que va començar la lluita contra el canvi climàtic a finals dels anys 70 del segle passat, i especialment després de la Cumbre de Riu en 1992, les coses ni s'han millorat ni s'han corregit, demostrant la impossibilitat de resoldre aquesta qüestió sobre la base de Un sistema que funciona amb criteris de mercat. El 2013 les emissions de diòxid de carboni (CO2) s'han incrementat un 61% respecte a 1990, augmentant durant els anys 90 un 1% anual i en la dècada del 2000 un 3,4%. L'increment dels gasos d'efecte hivernacle (GEI) ha provocat un augment mitjà de 0,8ºC de la temperatura global, havent-se acordat a la cimera de París, en 2015, limitar a 2ºC l'increment global de la temperatura a la fi d'aquest segle .

Per aconseguir aquests objectius molt modestos es requereixen mesures dràstiques -i no els pegats adoptats a la cimera de París- com la reducció de les emissions un 40% abans del 2021, i una reducció anual als països desenvolupats entre el 8 i el 10 %. De fet, al ritme actual d'emissions, el Banc Mundial preveu un increment de les temperatures de quatre graus per a finals del segle, la qual cosa suposaria una autèntica catàstrofe: el 60% de la producció de blat de moro americà i de blat a l'Índia, graners essencials per alimentar a la població mundial, es perdria. L'existència de nombroses formes de vida, inclosa nostra pròpia espècie, estaria amenaçada.

També implicaria altres molts perills derivats del vincle existent entre els diversos ecosistemes que alberga la Terra. Un d'ells està sent l'acidificació2 dels oceans, que ha causat ja la mort del 50% dels reis de corall del planeta, calculant que podrien desaparèixer completament a mitjans d'aquest segle si no es prenen mesures dràstiques i immediates. Els esculls de corall són l'equivalent en el mar a les selves i boscos que existeixen en terra ferma i absorbeixen el diòxid de carboni de l'atmosfera, formant amb ell els seus esquelets. La seva mort suposaria que gran part del CO2 que emetem no podria ser reabsorbit ni transformat, contribuint a escalfar encara més el planeta. Una cosa semblant es produeix amb el plàncton, del qual ja ha desaparegut un 30% en l'Oceà Índic, on més abundava.

I així hi ha nombrosos exemples: extinció d'espècies i destrucció de la biodiversitat, desforestació -com a conseqüència, principalment, de la ramaderia industrial- o el vessament dels polos i del permafrost3 en regions gelades com Sibèria. L'efecte d'aquest últim podria tenir conseqüències definitives per a la vida al alliberar tones de metà a l'atmosfera, un gas vegades més contaminant i potent que el diòxid de carboni. Múltiples amenaces que es retroalimenten i posen en relleu la interconnexió existent entre els diferents elements i sistemes de la naturalesa, i la necessitat d'abordar el problema globalment, internacionalment, de forma planificada i sobre la base de criteris exclusivament científics.

Cimeres del clima: molt de renou i poca llana

Tant el Protocol de Rio com el posterior de Kyoto o el de París van plantejar mesures capitalistes per frenar el canvi climàtic, posant com a prioritat número no la defensa del medi ambient sinó que eviten, en tot moment, qualsevol mesura que pugui afectar el comerç mundial , És a dir, al lliure mercat entre capitalistes. I, quin és el resultat després de més de quatre dècades? Un empitjorament accelerat, més de l'esperat, de la situació del planeta, mentre s'ha creat una font de negoci i especulació que en qualsevol cosa frena la degradació del medi ambient, i que a més frega els pocs de molts capitalistes. Aquests, i els seus representants polítics en els diferents governs han posat en marxa incentius fiscals, subvencions i ajudes, i altres mesures similars en benefici de les multinacionals, entre elles, curiosament, les petrolieres, les gasístiques o les companyies d'automòbil, convertint-se el canvi Climàtic en un nou negoci, i molt rentable!

Per exemple, el Protocol de Kyoto va crear un mercat d'emissions. Els capitalistes poden comerciar comprant i venent percentatges d'emissions, generant-se un mercat especulatiu. Si algun país contamina menys, en comptes de deixar-ho estar, contribuint així a reduir les emissions, pot vendre les seves emissions sobrants i continuar contribuint a contaminar i elevar la temperatura del planeta. Un autèntic absurd propi d'un sistema caduc com el capitalista. I això sense comptar la corrupció inherent al sistema, tal com ara hem constatat amb l'escàndol de Volkswagen i els seus motors trucats. Aquesta lògica malaltissa del mercat ha suposat fins i tot el sorgiment de "futurs climàtics", valors especulatius amb els quals negociar en borsa, i que des de 2005 s'han incrementat de 9.700 milions a 45.200 milions de dòlars.

Un altre efecte està sent la privatització massiva de boscos per rebre els anomenats "crèdits de carboni", un mètode perquè multinacionals de combustibles fòssils o elèctriques -responsables del gruix de les emissions de CO2- maquillen els seus balanços respecte a aquestes emissions, donant-se publicitat com companyies "verdes" mentre alimenten l'especulació i la corrupció existent al voltant d'aquest lucratiu mercat sorgit al voltant de les emissions i el canvi climàtic.

D'altra banda, nombroses emissions han quedat excloses d'aquests protocols, com la contaminació generada pels grans vaixells contenidors que solquen els oceans amb banderes de països que no exigeixen complir normativa ambiental alguna, i el trànsit s'ha incrementat un 400% en 20 anys . També la ramaderia industrial -desenvolupada massivament per abastir una demanda irracional de carn, una cosa negativa per a la nostra salut- contribueix especialment a l'increment dels gasos d'efecte hivernacle a través de les emissions de metà del bestiar, representant entre el 19 i el 29% del total dels GEH, més que l'emès per tots els transports combinats a nivell mundial.

Cal denunciar també les mentides sobre els avenços sortits de la Cimera de París. Països com Alemanya o el Regne Unit no han fet més que exportar la seva contaminació a països en vies de desenvolupament, on la normativa ambiental és inexistent o ridícula, d'acord amb la normativa laboral. Les deslocalitzacions fruit de la globalització no només han permès enfonsar els salaris i destruir les condicions laborals, sinó que han contribuït notablement a l'emissió de gasos d'efecte hivernacle i a l'acceleració de la destrucció ecològica.

Un estudi de 2011, publicat a la revista de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA, ha assenyalat que l'increment de les emissions conseqüència de la producció de béns en països en vies de desenvolupament, després consumits en països industrialitzats, era sis vegades superior a la quantitat d'emissions reduïdes en aquests països industrialitzats; és a dir, les emissions reduïdes a Europa fruit de les deslocalitzacions es multipliquen per sis en instal·lar aquestes indústries en països en vies de desenvolupament.

Els responsables d'aquesta degradació i destrucció ambiental tenen nom i cognoms. Un estudi4 va revelar que, entre 1750 i el 2010, el 63% de les emissions de CO2 i metà va ser conseqüència de l'activitat de 90 multinacionals, mentre que el 30% corresponien a tan sols 20. Les companyies de petroli i gas, causants de gran part de la contaminació mundial, són les més rendibles del món5, i al mateix temps reben immenses quantitats de diners públics a través de variats subsidis, calculant-se en els últims anys prop d'un bilió de dòlars. Un altre bon exemple és l'Exèrcit dels EUA, el major consumidor de petroli del món, que només el 2011 ha emès 56.600.000 de tones mètriques de CO2 a l'atmosfera, més que Exxon Mobile i Shell conjuntament.

Un altre model energètic és possible

De fet, el canvi climàtic no és aliè a l'existència de la lluita de classes i dels seus interessos antagònics. El benestar de la immensa majoria de la població xoca contra l'existència de la propietat privada dels principals recursos naturals i energètics del planeta, que detenen uns pocs. Un grapat de capitalistes, tot just diversos centenars, concentren la propietat de la indústria i de les terres. Són ells els que determinen què i com es produeix, únicament atenent al seu lucre privat. L'aspecte central és la manera de producció, i és aquí on resideix l'arrel del problema.

L'estructura energètica o del transport pot avui ser transformada ràpidament. Un estudi de la Universitat de Stanford, dirigit per Mark Z. Jacobson, assenyalava que el 100% de l'energia mundial, per a qualsevol fi, podria ser subministrada mitjançant vent, aigua i recursos solars en 2030. No obstant això, els capitalistes no tenen interès a realitzar les inversions necessàries, preocupats exclusivament pel seu benefici individual immediat. A més, el caràcter caòtic del capitalisme es reflecteix perfectament en la competència ferotge entre els diferents capitalistes, impedint així qualsevol tipus de planificació racional i científica que permeti frenar el canvi climàtic, entre d'altres coses. La recent decisió de Trump de sortir dels Acords de París és una nova constatació de la incapacitat de la burgesia per a resoldre aspectes tan decisius per al nostre futur, ja que són part del problema no de la solució.

Expropiar a la burgesia per a salvar el planeta

Durant moltes dècades el discurs dominant ha estat el dels reformistes, que en comptes de plantejar acabar amb el sistema capitalista, causa principal del canvi climàtic, intenten reformar-lo i tornar-lo ecològic. Aquest discurs els du a culpar la pròpia població de la situació, tractant de centrar el debat exclusivament en la qüestió de la conscienciació i el consum responsable. Al marge de la bona fe de molts comportaments i accions individuals, l'aspecte central és com organitzar la producció. Molts partits verds han participat en governs a tot Europa i la realitat no ha canviat gens ni mica, aplicant-se per molts d'ells les mateixes polítiques de retallades, privatitzacions, desregulacions ..., contribuint a eliminar qualsevol control que pogués frenar la degradació ambiental. El millor exemple va ser la nefasta actuació del Partit Verd alemany, en el govern al costat del SPD entre 1998 i 2005, que va portar endavant el major programa d'ajustos i privatitzacions des de la postguerra.

No es tracta de gestionar millor el capitalisme. Cal expropiar les principals palanques de l'economia. Les elèctriques, les empreses petrolíferes o les multinacionals del transport, en mans públiques i sota control democràtic dels treballadors, seguint criteris exclusivament científics i en benefici dels interessos de la immensa majoria, podrien transformar-se, desaparèixer i ser substituïdes ràpidament per energies netes.

Necessitem donar un pas endavant, i començar a revertir els efectes catastròfics que el sistema capitalista i la seva manera de producció estan causant al planeta. Durant els últims anys hem assistit a una autèntica rebel·lió país després país contra les polítiques d'austeritat i les retallades. Aquestes polítiques contribueixen directament a multiplicar el caos capitalista i la misèria entre milions de persones, i també la degradació ambiental i la destrucció de nombroses fonts de riquesa natural com l'aigua, la biodiversitat, els mars o l'aire.

Cal impulsar un moviment ecològic anticapitalista que no accepti la lògica del sistema i que, basant-se en la força dels moviments que hem vist aquests darrers anys, una les reivindicacions ecològiques amb les reivindicacions socials, establint un programa ecològic autènticament revolucionari que assenyali als culpables, els capitalistes, i que exigeixi la seva expropiació de cara a poder planificar democràticament una economia sostenible que preservi i aprofiti ecològicament les riqueses del planeta. Podem construir un món millor.

1.    Època en la qual l'activitat de l'home ha alterat notablement la fauna i l'atmosfera de la Terra, i que tindria el seu inici a mitjans del segle XX.

2.    Nom donat al descens en curs del pH dels oceans de la Terra, causat per l'absorció de diòxid de carboni antropogènic des de l'atmosfera.

3.    Capa del sòl permanentment congelada en les regions polars.

4.    Informe del Climate Accountability Institute de Colorado, que també assenyala que la meitat de les emissions històriques de CO2 i metà s'han produït des de 1986.

5.    Entre 2001 i 2010, les cinc majors van acumular beneficis nets de 900.000 milions de dòlars.