Importants lluites precedeixen les eleccions a la Generalitat Valenciana
L'estada del Partit Popular en el Palau de Manises ha sigut una tragèdia per a milions de joves i treballadors. Han destinat els diners públics (i els solars públics) a grans operacions sucoses per a unes poques butxaques: Terra Mítica, el pilotàs de l'edifici de Tabacalera a València, el del nou Mestalla, la Copa Amèrica, els intents de destruir el singular barri valencià d’El Cabanyal… Esment especial mereix el malbaratament de capital públic per a inundar València de la propaganda reaccionària, masclista i integrista del Papa.
De llarg a llarg del País, s'han privatitzat quilòmetres i quilòmetres de costa i de terrenys de l'interior, destrossant el medi ambient i hipotecant els escassos recursos d'aigua, amb l'única motivació del benefici de constructores i immobiliàries. Mentre es dilapiden així els recursos i el territori, les necessitats bàsiques es cobrixen de forma precària. L'atenció sanitària absolutament massificada, la falta de recursos i la precarització van motivar la recent vaga –reeixida- de la Plataforma Deu Minuts (per un mínim de deu minuts d'atenció al pacient), i les actuals vagues que durant aquests dies s'estan produint en la sanitat valenciana. L'educació pública valenciana és capdavantera (al costat de la madrilenya) en barracots, en falta de recursos i personal, mentre és també ací (i a Euskal Herria i Catalunya) on el percentatge de subvencions a la privada és major. El cas més clar, de totes maneres, de l'abandó dels serveis públics és el tràgic accident del metro de València (el 3-J), que va costar la vida a 43 persones. Un accident que no va ser causa del destí, sinó de la precarietat de les instal·lacions i la maquinària i la plantilla insuficient. A tot això cal afegir la contínua destrucció del teixit industrial, especialment en els sectors tradicionals, l'augment dels ritmes de treball, i la sobreexplotació dels immigrants, víctimes també de les bandes feixistes cada vegada més embravides.
Dissentim dels que cínicament opinen que “tenim el que ens mereixem”. El poble valencià ha demostrat estar disposat a lluitar, a mobilitzar-se, contra la dreta i, d'una forma més o menys conscient, contra el sistema que sustenta, el capitalisme. La vaga general de 2002 i les històriques manifestacions contra la guerra no van ser fa tant. En els últims mesos hem vist manifestacions importants per la defensa del territori (l'última, el 21 d'abril), vagues en sanitat amb unes reivindicacions de defensa del servei públic, 4.000 manifestants pel dret a l'habitatge (23 de desembre), vaga i manifestació massiva en l'ensenyament (el 29 de març), manifestació contra la sentència que exculpa a la Generalitat de l'accident del 3-J, marxa de professors, pares i estudiants per l'educació pública (el 5 de maig)… A això cal afegir la gran assistència cada 25 d’Abril i del Correllengua.
És possible acabar amb la política de dretes. I aquesta serà la motivació de centenars de milers de joves i de treballadors que votaran al PSOE o a Compromís pel País Valencià en les eleccions del 27 de maig. En la seua grandísima majoria, no votaran a favor de Pla, ni de la seua (tènue) oposició al PP, ni de la política municipal del PSPV (en molts casos, sense diferències de fons amb la dreta), ni tampoc de la direcció d’Esquerra Unida (la qual es centra en el treball institucional i abandona l'activitat al carrer), sinó que votaran en contra dels fatxes de Camps, Rita, Zaplana i els altres.
No obstant això, hem de ser clars. El programa defensat per les principals organitzacions d'esquerra i la seua pràctica diària són un factor, no per a animar al vot (molt menys a la participació activa en la lluita), sinó per a desmobilitzar a la seua base social. Cal tirar a aquests reaccionaris de la Generalitat, dels Ajuntaments!, però si ho aconseguim la lluita continuarà. Petites reformes no solucionaran el problema de fons. Tres anys de Govern Zapatero (sent mil vegades preferibles a un sol any d’Aznar) no han donat solució a la falta d'habitatges assequibles, a l'explotació en el treball, ni a la repressió dels drets de les nacionalitats de l'Estat espanyol (en primer lloc, el dret d'autodeterminació). Només mobilitzant-nos, només defensant un programa revolucionari conseqüent, és possible solucionar els nostres problemes. Unint les reivindicacions per a la millora de les condicions de vida dels treballadors (i d'altres sectors) amb la lluita contra la discriminació de la nostra llengua, de les nostres tradicions, i de les relacions naturals que tenim amb Catalunya i les Illes.
