El passat 14 de març es va celebrar a Barcelona la manifestació convocada per UGT i CCOO de Catalunya amb el lema: "Plantem cara a la crisi". Es tractava, segons els dirigents sindicals, de donar un toc d'atenció al govern central i al de la Generalitat, advertint que no han de ser els treballadors qui paguin els plats trencats de la crisi.  Es preveia que pogués ser una manifestació important, no obstant això l'assistència va quedar molt per sota de les expectatives. Van assistir entorn d'uns 15.000 manifestants.

No faltarà qui atribueixi la responsabilitat de l'assistència limitada a la manifestació al" baix nivell de consciència" dels treballadors, fet que és completament fals. El context general en el qual es llançava aquesta convocatòria i el paper que han jugat les direccions sindicals de CCOO i UGT en els últims conflictes en empreses importants com SEAT, NISSAN o ROCA és el que ha marcat extraordinàriament la convocatòria del 14 de març.

Sens dubte, l'actual situació  de crisi està generant una enorme sacsejada en la consciència de les masses. En aquests moments tots els treballadors viuen amb la incertesa sobre el seu lloc de treball. Ningú sap a qui li tocarà demà. A pesar de l'atordiment momentani que això pugui generar, els treballadors estan traient conclusions avançades, en el sentit que només la lluita ens pot salvar. En una situació com aquesta, les direccions sindicals juguen un paper crucial a l'hora d'explicar quina és  la naturalesa d'aquesta crisi i qui són els seus responsables. Així mateix, està en les seves mans canalitzar tota la frustració i ràbia dels treballadors cap als empresaris i banquers, dotant al moviment d'una alternativa de classe, una alternativa que es basaria en una mobilització àmplia i generalitzada de la classe treballadora i, per tant, molt allunyada de la taula de negociació, que, ara per ara, és una recepta acabada per a l'acceptació de tots els EROs.

No obstant això i a pesar d'un cert gir a l'esquerra en el llenguatge, tornant a cridar a les coses pel seu nom (al capitalisme, capitalisme, a la classe obrera, classe obrera, o als sindicats de classe, sindicats de classe) i de la importància d'aquesta convocatòria, que donava continuïtat a la convocada el passat 5 de novembre,  no sembla que de moment els dirigents sindicals estiguin disposats a anar molt més allà. Això genera una certa desconfiança entre molts treballadors, que no veuen massa utilitat en aquests "tocs d'atenció" per considerar-los insuficients en un període d'aquestes característiques. La convocatòria d'una Vaga General segueix estant present entre els treballadors, molt a pesar dels dirigents sindicals, que no volen ni escoltar parlar del tema. Argumenten que no és el moment, que no s'ha produït cap atac als drets fonamentals dels treballadors, que ara el que correspon és defensar els llocs de treball en les empreses i exigir al govern un pla financer de crèdits a les famílies i les PIMES que reactivi la producció i el consum. Aquesta és, segons ells, la causa fonamental d'aquesta crisi. ¿La perspectiva de més de 4 milions de desocupats, l'ofensiva de la patronal, clamant per l'acomiadament lliure, la pluja d’EROs emparats en la crisi o els 150.000 milions d'euros lliurats a la Banca, no són motius suficients per a una convocatòria de Vaga General?

Molts treballadors es fan aquestes mateixes preguntes i els dirigents sindicals no podran seguir esquivant aquesta situació durant molt més temps.

Les direccions sindicals i els EROs

Un altre dels aspectes decisius en la baixa participació del 14 de març, va ser l'absència de les grans empreses en la manifestació. A diferència del 5 de novembre (on els treballadors de NISSAN van dur el pes de la manifestació, donant-li un caràcter molt més combatiu, en plena expansió de la seva lluita contra l’ERO, i en un moment en el qual  les federacions dels sindicats, encara no havien signat res) el 14 de març es va caracteritzar per un ambient fred, en gran mesura motivat per l'absència de grans empreses en lluita.

No és cap casualitat que els treballadors d'aquestes empreses no estiguessin presents. En el cas concret de NISSAN s'ha acabat acceptant un ERO que preveu la reducció de la plantilla en 1.400 treballadors. En el cas de ROCA, davant la falta d'una alternativa de lluita, els treballadors van acceptar en referèndum l'aplicació d'un ERO temporal, que suposa, entre altres coses, que durant el període d'un any algunes seccions no tindran gens de treball. A Sony s'està parlant de congelar salaris. I a SEAT, dijous passat 19 de març, es va aprovar en referèndum la proposta d'UGT,  que planteja la congelació salarial com condició indispensable per a adjudicar a la planta de Barcelona el nou model d’Audi (el Q3), encara que això no està gens clar. Els directius de la multinacional alemanya no van trigar ni un dia, des que es va donar a conèixer el resultat del referèndum, a reclamar que la congelació salarial ha de ser per dos anys. I alhora que exigirien més sacrificis als treballadors, donaven a conèixer els beneficis del grup SEAT: 44,4 milions d'euros.

Les pressions i el xantatge de la multinacional han acabat per trencar la unitat entre els dirigents d'UGT i CCOO i en el Comitè d'Empresa. Dintre de CCOO també va haver un intens debat. Mentre que els actuals "oficials" de CCOO defensaven el No, els antics "crítics" es van alinear amb la direcció d'UGT, defensant la congelació salarial. Tot això revela les enormes pressions i disputes que aquest nou període està generant dintre dels sindicats.

Així, la posició de les direccions sindicals cridant a la mobilització resulta d'alguna manera confusa per al moviment. Els mateixos que convoquen, són els que signen els EROs. Aquesta situació no serà suportable durant molt temps.

Els treballadors han deixat molt clar, i en repetides ocasions, la seva disponibilitat a la lluita. L'últim exemple va ser la impressionant manifestació de professors i estudiants el passat 19 de març pels carrers de Barcelona, on una vegada més, s'ha tornat a demanar la dimissió d'Ernest Maragall i la retirada de la LEC, per tercera vegada en un any. Aquesta seria la resposta dels treballadors davant una crida de Vaga General!